Anton Busquets i Ponsetí (Sant Hilari Sacalm, 1876—Calders, 1934) va ser professor i poeta i novel·lista de les Guilleries, coneixia molt bé els viaranys i els llocs de les seves estimades muntanyes. Suficient coneixement per a descriure camins, elements geogràfics, masos, boscos...
El seu amor per aquestes muntanyes el portaren a recórrer-les com a excursionista i això queda imprès en la toponímia que va utilitzar en els seus relats , novel·les i poemes.
També va acompanyar a Jacint Verdaguer en les seves excursions per les Guilleries i el Montseny.
Llegint la seva obra podem reconèixer llocs i espais que ell també havia conegut.
L’any 1902 va guanyar el premi ofert pel banquer gironí Xavier Monsalvatge en el certamen dels Jocs Florals de Girona amb el relat “La por del Bagís”.
Un relat amb un argument emmarcat dins l’anomenat costumisme ruralista que explica una història de por (com la que ha havíem vist amb el relat que va dedicar a l’hostal del Malcuinat) viscuda pels protagonistes, en Pau Xero i en Tunicu, una nit a la cuina de la masia del Bagís”.
A banda de l’exercici literari sobre l’episodi terrorífic dels protagonistes , és interessant veure reproduït en el relat paisatges i la toponímia que ens son prou coneguts.
El protagonista , en Tunicu, assisteix a la festa de Carnestoltes de Santa Coloma de Farners - “Tres jorns sorollosos els passaren aquells vilatans en continua bacanal” – i opta per agafar el matxo i tornar cap el poble, Sant Hilari, tot seguint un camí que segueix la riera i que podem ben reconèixer i recórrer encara avui.
Aquest és el camí que descriu l’autor:
“Ab pocas passes guanyi la palanca de la Riera dels Frares, y enllà, cap al Molí d’en Casellas, en quin badiu l’aygua dormia quieta, sentintse solament el xerroteig de las vincladisses canyes que l’encerclan. Passi las alzines balladores, aquell clap de gegantins arbres que s’entrellassan uns ab altres, de brancatge tot vert, y’m mullaren el rostre’ls esquitxos de la cascada d’en Massaneda que’s llensa potenta y escumejant, torbant el misteri d’aquella afrau emboscada.
L’esquelloteig dels braus de Ca’n Estrada y Vilaxica semblava que m’empenyés amunt amunt cap al tossal de la serrada de Castanyet pera fer la davallada de las Fossas, aquell clos tenebrós d’hont sembla que no se’n pugui eixir per un may més ...
Quina davallada, sants del cel! Talment semblava que baixés cap á un pou fondo, molt fondo. El respir meu ressonava per aquell estretall de rocateras y’m produhia un efecte terrorifich... Un quart d’angunia mortal pera eixirne y guanyar la esplanada neta del Bagís”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada