LA PANTOMIMA DE FERNANDO GUERRA

Serrallonga va tenir almenys una segona versió en teatre de pantomima. 

Fernando Guerra era un prolífic autor de teatre popular del segle XIX, també actor i director,  tot i que no sigui dels reconeguts al llarg de la història. Seva és, per exemple, l'obra "La venganza" que venia a ser una segona part del Don Joan de Serrallonga de Víctor Balaguer i que aquest darrer havia arribat a criticar.

Guerra és l'autor de la pantomima "Don Juan de Serrallonga" que es va estrenar l'any 1890.

D'aquesta obra he aconseguint el fullet amb l'argument quan s'estava representant el 1894, a Barcelona, de mà de la companyia Blanch i Pio.

Aquest document es venia als espectadors i contenia la síntesi argumental de la pantomima, així podien conèixer perfectament la història mentre veien evolucionar, muts i amb mímica, els actors dalt l'escenari.

D'aquesta mateixa representació també he aconseguit una invitació impresa. Es tracta d'un full A4 plegat en la qual l'autor escrivia el nom del convidat i incorporava una localitat per a que pogués accedir al teatre. Màrqueting teatral de finals del XIX. 

Uns interessants documents que ens transporten al teatre més popular de finals del segle XIX.

EL SERRALLONGA MUT DELS ONOFRI

La troupe dels Onofri era una companyia de mims i còmics d’origen marsellès que van arribar a Barcelona a finals del segle XIX. El grup era integrat pel pare (Tamístocles), cinc fills (Otello, Aquile, Poliuto, Telémaco i Orestes) i dues filles (Andrómaca i Argia) , tots amb noms vinculats al teatre i a la mitologia i que ocultaven els reals de cada membre de la família.

L’arribada dels Onofri a Barcelona va suposar quelcom insòlit i exitós, conreant també el gènere de la pantomima, molt atractiu, espectacular i divertit, propi dels quatre grans ports mediterranis europeus (Marsella, Gènova, Nàpols i Barcelona). 

Durant una dècada van conrear èxits per diferents teatres de Barcelona: el Circ Eqüestre, el Teatro Circo Barcelonés, el Circo Teatro Español ... Tan gran era el seu èxit que fins i tot es va construir expressament un teatre de tres mil localitats (!)  per a la companyia  en el mateix Paral·lel, el Gran Teatro Onofri inaugurat el maig de 1903.

Malgrat tot, l’èxit es va acabar molt ràpidament i el setembre de 1904 els Onofri s’acomiadaven del teatre que portava el seu nom i que passaria a dir-se Teatro Condal. El teatre de mim, que havia atret molt de públic, començava a decaure.

Aquesta companyia de mims va arribar a representar el “Don Juan de Serrallonga”  al Teatro Circo Español del Paral·lel i s’ha escrit d’ells que van saber mimar textos teatrals com els de Guimerà o Balaguer  i que també va ser una companyia completa, que representaven, feien decorats, feien efectes especials enlluernadors...

El Teatro Circo  va ser el primer local d’espectacles que es va obrir al Paral·lel barceloní i va ser molt concorregut fins que el 1907 va quedat totalment destruït per un incendi. L’espai s’havia concebut com una gran carpa construïda amb fusta i amb una pista apta per a espectacles de circ, que s’aniria remodelant per adaptar-la a espectacles teatrals.

Els Onofri van mimar els textos teatrals catalans i en van fer algunes adaptacions a la pantomima molt aplaudides. Una d’elles va ser la del Don Joan de Serrallonga.

Els personatges del “Don Joan de Serrallonga” mímic eren interpretats pels diferents membres de la troupe familiar i també s’anunciava una gran comparsa d’actors,  balls i cavalls sobre la pista. El pare dels Onofri, Otello, representava el Fadrí de Sau i el seu fill Telemaque el de Don Joan de Serrallonga. Un bon contrast, els balls i tota la cavalleria, amb el teatre clàssic de mim.

D’aquella gran representació dels Onofri he aconseguit un programa publicitari de la representació realitzada  al “Teatro Circo Español” el dijous 28 d’agost de 1902.

Així doncs, el nostre famós bandoler també va tenir la seva versió muda sobre els escenaris , de la mà dels reconeguts i famosos Onofri. Tota una descoberta.

FOTOGRAFIA DE CARLES DE TORRELLES

Fins un moment determinat del segle passat la imatge, la fotografia, va ser dels elements més apreciats i desitjats per a difondre populars actors i actrius, obres teatrals i pel·lícules de cinema.

No hi havia obra de teatre o pel·lícula de fama que no generés algun material gràfic que podria ser utilitzat com a material promocional entre mitjans o espectadors.

Tots recordem les fotografies d’actors i actrius americanes dels anys quaranta i cinquanta.

I la popularitat del Don Joan de Serrallonga als escenaris també es va veure reflectida en el material gràfic.

Per a la meva col·lecció particular he trobat i afegit una fotografia d’un actor que encarnava el personatge del malvat Carles de Torrelles en l’obra de teatre de Víctor Balaguer. No disposo de més dades i desconec el nom de l’actor, com també la companyia i el teatre on es representava la versió. 

L’únic que disposo és de la publicitat, en el revers, del fotògraf. Es tracta de Josep Carbó (escrit com a “Jhp. Kharbo” per tal de donar-hi una pàtina d’exotisme internacional). 

Es tractaria d’un dels populars estudis de fotografia barcelonins on , a finals del segle XIX, molta gent acudia per a fer-se una fotografia. 

Amb l’eclosió de la fotografia es van popularitzar les “targes de visita”, que no era altra cosa que una fotografia personal que es regalava a familiars i amics. Tothom volia veure’s retratats. I els actors no volen ser menys.

A banda d’aquesta fotografia de l’actor desconegut que interpretava a Carles de Torrelles, a les xarxes també he vist fotografies de Lleó Fontova, un reconegut actors que representà el paper del traïdor Robert. I, ja en el segle XX, hi ha diverses fotografies d’estudi dels actors que participaren en la sarsuela estrenada el 1922: Josefina Bugatto, com a Joana de Torrelles, i Emili Vendrell, com a Fadrí de Sau.