ROBATORIS ALS CAMINS RALS

 

L'ermita de Santa Agnès.

La colla dels Margarit operava en la banda del Vallès i també en la del Llobregat, segons ells solien dir, i en aquest ample territori actuaven com a saltejadors de camins. Joan Vehils participà en alguns dels assalts a viatgers i traginers.

“Anant jo aquadrillat ab dits Miquel i Francesch Margarits y demes laldres de la quadrilla una tarda robarem en lo matex camí real un poquet mes avall de la Beguda de Miquel Joan als traginers y altra gent y soparem en dita Beguda quens de ne ferem donar per força y ab tot ho pagarem”.

En una ocasió actuen al camí ral de Barcelona a Vilafranca:

“Un altre dia nos posarem a pas en lo camí real qui va de la present ciutat a al Via de Franca de Penedes en lo lloch dit les Cometes del Ordal y robarem als passatgers ... y de allí nos emboscarem y ferem cap a la Iglesia o monestir dels pares Agustins quen diuen la Casa de Deu sobre Martorell”.

El mes de maig de 1626 robaren al camí ral de Cerdanyola a Sant Cugat perquè aquell dia hi havia fira en aquest darrer municipi. Foren sorpresos i perseguits pel sometent i de la brega en resultà mort l’hereu Coll de Cerdanyola, membre del sometent.

Pocs dies després es posaren al camí ral de Barcelona a Vic, més amunt de La Garriga.

En una altra en el de Granollers a Sabadell:

“al principi del mes de juliol de dit any 1626 en un bosch de Castellar tots tractarem de baxar deves Terrassa o Sabadell a fer algun robo en algun camí real y de bella nit nos ne anarem deves Sabadell yns posarem un en pas en lo camí real qui va de la vila de Granollers a dita vila de Sabadell”.

L’atreviment de la quadrilla dels Margarit els portà en aquella ocasió a fer-se donar sopar al castell de Sant Marçal de Cerdanyola, que era propietat del governador de Catalunya Aleix de Miramón, com a venjança perquè aquest els havia perseguit.

El juny de 1626 robaven al perillós i transitat camí  ral de Barcelona a Manresa, passant per l’hostal d’Arguelaguet estigueren prop de la creu de Bessanta robant els traginers i passatgers, És molt curiós veure com aquella jornada la van acabar ballant sardanes, doncs “també detinguérem a uns musichs de Caldes als quals ferem sonar y nosaltres ballarem sardanes”.

El mes de juliol assaltaven en el camí ral de Terrassa a Sabadell i robaven una peça de drap que amagaren a la muntanya de Sant Llorenç del Munt, en un bosc que es deia de Santa Agnès. Uns dies després tornaren al lloc per a fer-ne trossos i repartir-se’ls a parts iguals. Joan Vehils va vendre el seu a Joan Roig per un trentí.

LES TINES DE PEDRA DEL BAGES

 

El camí de retorn des de Vacarisses el vaig ben aprofitar per a visitar un lloc que volia conèixer de feia temps i que no havia tingut encara oportunitat de fer-ho: les tines de pedra de Pont de Vilomara i Trucafort.

La comarca del Bages havia estat, abans de l'arribada de la fil·loxera, la principal zona productora de vins de la Catalunya central, per sobre del Penedès. 

Això ho van aconseguir ocupant un 65% del sòl de la comarca amb vinya i destinant-hi llocs allunyats de les masies, en bancals situats en fortes pendents, que per la distància impossibilitaven el transport del raïm. 

Per a solucionar això van optar per construir les prototípiques tines de pedra del Bages. Espectaculars construccions cilíndriques o cúbiques on entraven i premsaven el raïm per la part posterior i el most queia en la part inferior, espai revestit de rajol ceràmic vermell, on fermentava. Obrint la boixa, una pedra amb un forat situada en la part més baixa, podien recollir el vi per a guardar-lo en botes i transportar-lo amb facilitat.

Testimonis d'aquesta històrica activitat han quedat diferents conjunts de tines escampades pel territori. Algunes simples amb una sola tina, com la del camí de les Generes,  i algunes amb un conjunt més nombrós, com les tines de les Solanes o les tines de Talamanca.

Arquitectura de gran valor, que podreu conèixer si accediu a aquest enllaç.

Les que vaig visitar estan situades al costat mateix del riu Llobregat i la riera de Mura, on es pot visitar l'interessant resclosa natural dels Tres Salts. L'entorn natural va patir el terrible incendi del Pont de Vilomara de l'any 2022, per tant es troba degradat i cal esperar que la seva futura recuperació li retorni tota la bellesa que va perdre.

Per cert, l'incendi de 2022 va afectar unes cinquanta cases d'urbanitzacions del Pont de Vilomara perquè no disposaven de franja perimetral contra incendis. Això és de bon recordar a aquelles persones que van posar el crit al cel perquè a la urbanització de Santa Coloma Residencial es van tallar arbres per a fer aquest perímetre. Els que van perdre al casa al Bages segur que van trobar a faltar el perímetre. Una bona lliçó.

TERRITORIS LLUNYANS D'EN SERRALLONGA I EN JOAN VEHILS

 

Diumenge passat vaig aprofitar el desplaçament fins a Vacarisses per a fer fotografies de llocs i espais relacionats amb el Bordegàs Vehils i en Joan de Serrallonga. 

Vaig anar al territori dels germans Margarit, a Castellbisbal, i vaig fotografiar el pont gòtic de Martorell, popularment anomenat Pont del Diable. Un element espectacular i destacat de l'arquitectura del nostre país.

El pont va ser bastit a finals del segle XIII sobre un antic pont d'època romana. D'aquells temps conserva els fonaments i l'arc  triomfal d'entrada. Fou restaurat els anys 1768 i 1933, destruït durant la Guerra civil i restaurat els anys cinquanta del segle passat. El pont conserva la fesomia gòtica, amb dos arcs apuntats. 

Antigament era el pont de la cèlebre Via Augusta que salvava el riu Llobregat. Es troba situat a cavall dels termes de Martorell i Castellbisbal, atès que el riu fa de terme. 

Els germans Margarit, els bandolers per importants del país abans del regnat de Serrallonga, eren fills d'una casa propera que s'anomenava Can Margarit del Pont. Actualment està en ruïnes i no la vaig poder visitar.

Sí que vaig poder visitar i fotografiar un mas proper de Castellbisbal, ca n'Oliveró.

Gràcies al procés sumarial del Bordegàs Vehils, inserit en el procés d'en Serrallonga, sabem que l'any 1626 els Margarit van arribar amb la quadrilla a aquest mas i, com sigui que els amos els havien traït, van lligar i matar els dos germans Oliverons i van calar foc a la casa fins a cremar-la tota. Aquella venjança va ser ben sonada, i els sometent es va alçar per intentar atrapar els bandolers, sense aconseguir-ho.

En la meva visita a ca l'Oliveró vaig tenir oportunitat d'explicar aquesta història als actuals propietaris, que em van deixar fotografiar el mas per a un treball proper. La vam fer petar força estona, davant l'actual masia reconstruïda en el segle XVII i amb reformes posteriors, i vam convenir que la història dels masos és formada per capes i capes de diferents fets i persones. Capes de gent que hi ha viscut, capes de coses que hi han succeït... i entre aquests capes hi pot haver, com en aquesta ocasió, una història truculenta però interessant sobre bandolers.

De retorn cap a casa, també vaig fotografiar Can Carbonell de la Muntanya, a Terrassa, on Joan Vehils i un oncle seu que es deia Antoni Mollor hi van anar a robar dues mules.

LA QUADRILLA DELS GERMANS MARGARIT

 

En la segona desena del segle XVII es diu popularment que dues colles regnaven: la d'en Serrallonga a la muntanya i la dels Margarit a la plana, al Vallès. Els historiadors també convenen que el període en que les autoritats perseguien als de la plana en Serrallonga disposava de més via lliure per als seus actes i, per tant, aquest període coincidiria amb el de màxim apogeu de la quadrilla de les Guilleries.

El que està clar és que uns i altres van coincidir en més d'una ocasió, agrupant-se quan els convenia per a perpetrar robatoris. Un dels més coneguts és l'assalt al camí ral , al coll de Montcada, del carruatge que transportava a la comtessa d'Erill.

"La vigilia de Nostra Senyora de agost de dit any 1625 anant jo aquadrillat ab dits Margarits y tronantnos dalt en lo coll de Moncada resolguerem baxar baix en lo cami dral de dit coll y posarnos a pas pera robar... y estant nosaltres en dit pas arriba un cotxe en lo qual anaven la comtessa de Erill y lo abat de Erill als quals isquerem y parlarem ab dita comtessa a la portalera del cotxe y per ferlos cortesia quatre o sinch de nosaltres los acompanyarem un tros amunt ...."

Y en haverlos dexats tornarem en dit puesto ahont continuarem robant als passatgers perque dita comtessa y abbat nos prometeren de no descobrirnos".

Les dues colles s’ajuntaven indistintament a plana o a muntanya, el Fadrí de Sau ho explica en el procés judicial:

"Quan los Margarits regnaven que baxaren dits Margarits ab altres de llur quadrilla a trobarnos a nosaltres a la volta de Caros y devallantnosne tots junts que erem la quadrilla de montanya i la de assi del Valles passarem a Seva y dits Margarits digueren que encara que ells no fossen de montanya tambe tenien amichs per alli y que aixi picassem en casa dit Garau de Seva que ell nos donaria a sopar de bona gana".

Els Margarits provenien del mas Margarit del Pont de Castellbisbal, un mas amb possibilitats i mossos (també sabem que Francesc Margarit sabia llegir), per tant no eren el prototip de bandolers pobres.

Per la literatura de canya i cordill sabem com van acabar els caps de quadrilla.

En una batuda contra la quadrilla organitzada pel lloctinent de Catalunya Miquel de los Santos de San Pedro, Francesc Margarit i alguns bandoleres foren atrapats el 3 de març de 1627. Miquel Margarit va escapar, però fou detingut el 18 del mateix mes, junt amb el bandoler Valentí Graus.

Amb la desfeta de la quadrilla dels Margarit el primer maldecap de les autoritats va passar a ser la quadrilla d’en Serrallonga.

EL PRIMER ROBATORI DE JOAN VEHILS, DIT LO BORDEGÀS

 

Estem a les presons del palau Reial de Barcelona, el diumenge 7 de desembre de l’any 1631. Davant el “magnífic relator reial Pau Guiamet” compareix el reu  Joan Vehils, àlies “lo Bordegàs Vehils”, d’ofici paraire de llana, de trenta dos anys d’edat, natural de Terrassa, diòcesis de Barcelona, i sota jurament es disposa a dir la veritat.  

Vehils estava casat i tenia la seva muller al regne de Castella, fora de Catalunya. És possible que fos fill (d’ací el sobrenom “bordegàs”, que equival a fadrí o jove) d’un tal Joan Vehils (natural de Cabrera) , també paraire, que trobem perseguit pel sots-batlle de Terrassa l’any 1583 (“Terrassa en els segles XVI i XVII; entre la solidaritat i la por”, article d’Ismael Almazán).

Un testimoni el descriu com “un fadrinet que comensave a posar barba”.

En el procés sumarial comença per dir: “Que es veritat que jo he comesos diversos delictes en lo present principat de Cathalunya en companyia de Francesch y Miquel Margarits, lladres de pas y caps de quadrilla.

La seva vida delictiva va ser molt curta , però intensa, i es va iniciar  com a  membre de la quadrilla dels Margarits, “la colla de la plana” com eren anomenats per la quadrilla d’en Serrallonga, la de les Guilleries, la “colla de la muntanya”.

“Y lo primer delicte que jo cometi en llur companyia fou un robo en lo camí real qui va de la vila de Masquefa a al de Piera  en un camí fondo quey ha y fou desta manera, que en lo estiu del any 1626 essent jo amich y conegut de dits Francesch y Miquel Margarits y sabent que  en aquella occasio eren deves la montanya y boschs de Sant Llorens Çavalls los ani a trobar  en un bosch y resti en llur companyia tres o quatre dies passats los quals me digue lo dit Francesc Margarit quens ne anassem a fer algun robo en algun camí real y reparant jo en anarhi per no ser conegut me digue dit Margarit quem podia posar algun mocador devant al cara per eixir als passatgers y jo me resolgui de seguirlos yns posarem en lo sobredit pas pera robar als passatgers algunes dues hores passat mig dia que robarem poca gent perque apenes passave ningu y també perquè forem descoberts”.

La quadrilla , en aquella ocasió, la formaven els germans Margarit, Joan Vehils, Bartomeu Alsina (àlies lo Guerxo) , Jaume Ginescar (àlies la Guineu), Joan Bordes (àlies lo Bover), Francesc Casellachs i  Joan (àlies lo Gavatx Roig).

EL BORDEGÀS VEHILS, UN BANDOLER DE TERRASSA

 

El procés sumarial del bandoler Joan de Serrallonga, recuperat en el segle XIX per l’historiador Joan Cortada, guardat en el museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, mecanografiat per l’Ateneu Barcelonès els anys trenta del segle passat i digitalitzat i posat a disposició de tothom en el servei Memòria Digital de Catalunya, és un document imprescindible per a consultar i conèixer la història del bandoler de les Guilleries, però també per a conèixer el bandolerisme català del Barroc més enllà del protagonista del procés.

Resseguir les declaracions dels homes i dones de la quadrilla, dels testimonis i del mateix Serrallonga ens permeten conèixer com era realment el bandolerisme del segle XVII.

Però s’hi afegeix un altre al·licient: en el procés s’hi van afegir peces que no corresponen al judici del bandoler de les Guilleries. Aquestes parts ens parlen de declaracions i delictes d’altres lladres de pas i malfactors que es van moure pel nostre país en les darreres estivacions temporals del bandolerisme del Barroc.

Hi trobem així parts de la història delictiva, per exemple,  de Rafel Morell de Vilanna, de Miquel Campeny d’Arbúcies o del Monget de Cardedeu.

I n’hi ha una d’especialment  atractiva i interessant.

Per extensa, doncs ocupa quinze fulls de declaracions del bandoler que es jutja i disset d’altres testimonis que en fan referència.

Per la quadrilla de la que formà part el bandoler que es jutja: els Margarit del Vallès. La gran quadrilla de la plana amb la qual s’havien aplegat els de les Guilleries en diferents ocasions. La quadrilla que en decaure, va donar pas al regnat del darrer gran bandoler del XVII.

Per ser el document que ens permet conèixer millor el radi i les accions dels germans Margarit.

Per ser un document on el bandoler que es jutja relaciona un extens mostrari d’actuacions i d’espais, permetent conèixer de primera mà com eren les malifetes i on les cometien.

Tot això és el que ens explica el procés sumarial del bandoler Joan Vehils, el “Bordegàs Vehils” de Terrassa.

A Terrassa tenim referència documentada de diferents actes delictius comesos en el segle XVI per lladres de la vila ( , com també per un capitost nyerro com Perot Rocaguinarda. En les proximitats sempre s’ha explicat la llegenda del bandoler Capablanca.

El Bordegàs Vehils vindria a afegir-se a aquest estol de bandolers terrassencs, amb la particularitat de venir acompanyat de la seva història personal i delictiva i d’haver estat membre de la coneguda quadrilla dels Margarit.

Joan Vehils pot esdevenir, si es vol, en el bandoler més explícit i conegut de la vila de Terrassa.

"SERRALLONGA, AVENTURES I DESVENTURES DEL MÉS GRAN DELS BANDOLERS" DE XAVIER LÓPEZ

 

S’acaba d’ampliar la col·lecció de tresors del bandoler amb la publicació d’un nou llibre, editat per l’Ajuntament de Viladrau, i del qual és autor Xavier López Vázquez.

Amb en Xavier hem forjat una amistat que va néixer de la passió compartida de tots dos per en Serrallonga. Educador, comunicador i assessor ambiental, és una de les ànimes  d’Educa Viladrau. Empresa dedicada a la promoció i l’educació del territori i el medi ambient.

Fa un temps em va proposar d’il·lustrar un llibre que tenia entre mans. I finalment ha sortir publicat i es va presentar a Viladrau aquest passat Sant Jordi.

El títol del llibre és “Serrallonga, aventures i desventures del més gran dels bandolers”. S’estructura en diferents parts que es complementen:

La primera i bàsica és un relat novel·lat de la història del bandoler fill de Viladrau, tal com s’explica a Viladrau. És una narració de la possible història d’en Serrallonga, des que neix fins que fineix a Barcelona, transitant per totes les aventures i desventures de la seva vida.  No és una biografia històrica, sinó un relat que transita entre la realitat i la ficció del personatge. Una nova incursió en la història d’un personatge que permet al mateix temps l’ús de llicències èpiques i aspectes verídics. Com han fet, des del segle XIX altres autors.

La presentació del llibre ja és una declaració d’intencions: “La realitat i la fantasia es combinen de tal manera que de vegades costa destriar una de l’altra” i “Això és el que acostuma a passar amb les tradicions populars”. Un tret distintiu d’en Serrallonga, la seva maleabilitat.

Segueix un capítol dedicat a les llegendes més conegudes del bandoler i també un dedicat a la seva cronologia. De nou, aquesta combinació de fantasia i de realitat, sempre presents en el bandoler.

Tot es completa amb la relació de bandolers de la quadrilla de les Guilleries; una relació de cançons, romanços i plecs de canya i cordill; una entrevista impossible amb el bandoler; un glossari per a conèixer millor les paraules i una síntesi  de la narració del bandoler en tres idiomes.

És un llibre eminentment educatiu, doncs neix dels textos que han animat les narracions que ha fet en Xavier en les activitats que ha dedicat  a en Serrallonga, i es complementa amb un corpus molt divers de narracions que ajuden a aproximar-se al mite del bandoler, tot ajudant a fer conèixer la seva història amb uns breus apunts.

La virtut d’en Serrallonga i altres personatges del seu calat: gaudir dels atractius de la fantasia i la realitat que l’envolten.

L’aportació del llibre a la bibliografia del bandoler és fixar de nou el mite en el seu territori. El que fa en Xavier –i ho fa molt bé- és reivindicar el protagonisme de Viladrau en la història d’en Serrallonga.  Explicant els episodis –reals o ficticis- que el jove bandoler  va protagonitzar en la vila dels grans paisatges del Montseny.

Jo, per la meva banda, m’he limitat a posar en imatges algunes d’aquestes històries d’en Serrallonga. Amb il·lustracions d’episodis viscuts a la Sala, el gorg Negre, Sant Segimon i Viladrau.

Participo en el joc de descoberta que us proposa en Xavier López amb un dibuix a la portada on hi ha una perspectiva impossible on tot hi té cabuda: els bandolers, el poble de Viladrau, la masia de la Sala, el monestir de Sant Segimon i , dominant-t’ho tot, els cims del Montseny. 

Una fita impossible si no és amb la il·lustració. Però que pot semblar tan real com el magnífic relat que ens ha escrit en Xavier per a que el gaudim tots.

TRABUCAIRES A TARADELL

 

L'any1845 va tenir lloc a Taradell un episodi de molta fama protagonitzat per una colla de trabucaires carlins comandats per en Tocabens. Havien segrestat tres infortunats a Tordera i els portaven per cobrar-ne rescat. A Taradell es van refugiar en una balma i va tenir lloc una topada amb els Mossos d'Esquadra que va acabar amb tres morts.

D'aquell episodi en queden com a testimonis la balma,  que avui en dia és accessible, i un monument dedicat als Mossos morts pels trabucaires.

I aquest relat, molt popular en la literatura folletinesca del moment:

"Sobre el riu Tordera el camí passa enmig de boscos densos i en resignada solitud. Els cavalls travessen decidits el turó del Suro de la Palla. És el dia 27 de febrer de l'any 1845 i cap a les deu, hora foscant. Una dotzena de trabucaires atura la diligència i comença el martiri pels tres homes que varen segrestar per canviar-los per diners. Eren el jove Joan Massot, fill d'una família benestant de Darnius, el jove Josep Roger, fill d'un comerciant i banquer de Figueres, i en Josep Ballber un negociant de 70 anys de la ciutat de Girona.

Amb els hostatges marxen cap el Montseny per mil camins perduts i el fred aclaparador. En Josep Ballber, d'avançada edat, no resisteix i mort abandonat enmig de la neu, prop de Can Gat cap a Viladrau. Els malfactors van rodant perduts per la zona amb els somatents seguint-los. Hi ha un enfrontament en un bosc entre Arbúcies i Joanet, i cau la sang. Dos homes d'ordre moren sota els trets dels trabucaires i algun d'ells és ferit. Però poden fer-se escàpols.

Passen els dies i res no se sap fins que uns veïns de Taradell avisen els mossos d'esquadra que hi ha gent sospitosa i de mala factura a Can Pere Sala de Terrasola, una masia propera a la població. El dia 25 de març hi ha la topada d'una dotzena de mossos amb els bandolers que guardaven els dos hostatges. Trets i més trets varen acabar amb la vida de dos mossos i la d'en Josep Roger.

Els de la colla armada s'amaguen dins una balma, difícil de trobar enmig de la boscúria i a la que hi pujaven amb un pi tallat. Aviat es divideixen i van cap a França passant pel coll de Romegats. Lluny el viatge, per mitja Catalunya enduent-se a Joan Massot, el darrer hostatge viu. A la fi s'amaguen a una petita cova sota el Puig de les Pedrisses al massís de Les Salines, a la part francesa.

El cap de colla, en Joan Simó de renom Collsuspina, antic mercader de safrà, escriu a la família d'en Massot perquè paguin per la seva llibertat. Catorze cartes va escriure amb el seudònim de Tocabens. Però varen acabar assassinant-lo després de tallar-li les orelles i altres turments.

Amunt i avall anaven els trabucaires pels racons del Pirineu francès robant i fent dolenteries. Es reunien moltes vegades a l'hostal de Les Illes i a altres indrets remots. Però se'n varen fer l'estella un dia que reposaven al Cortal de l'Aloi, una casa propera al poblet de Corsaví, vora Arlés de Tec.

Jutjats i condemnats, el dia 27 de juny de 1846 la pena capital executada amb la guillotina la varen patir en Josep Balmes (a) Sagal i en Josep Mateu (a) Xicolata a l'Esplanada de Perpinyà. I en Joan Simon (a) Collsuspina i en Geroni Icases (a) Llorenç a la plaça de Ceret. No hi varen faltar pares amb els fills que varen rebre la preceptiva bufetada".

BANDOLERS DE MALLA I PERSEGUIDORS DE TONA

 

A l’oest de Taradell, ja en terme de Malla, hi trobem la pairalia de Paracolls. El Fadrí de Sau explicà que havien estat moltes vegades en aquella casa, menjant i dormint, i que hi anaren tot passant pel bosc d’en Mansa.

Del mas en va sortir Miquel Paracolls, de vint-i-quatre anys, que havia estat bandoler de al colla d’en Serrallonga i també havien atrapat, amb en Miquel Madriguera, a Vilafranca de Conflent després de desertar dels terços italians.

Miquel Paracolls estava a la presó quan va rebre la donació d’una cèdula reial que atorgava la llibertat per part de Miquel Graells de Manresa. A Graells li havien concedit per haver atrapat un bandoler de la colla d’en Toca-Sons. Les autoritats judicials, però, van negar a Paracolls el benefici de la cèdula atesa la naturalesa dels delictes que l’havien conduït a presó.

Un altre bandoler de Malla era Bernardí Vilar. Aquest, junt amb Paracolls i altres bandolers d’en Serrallonga va intentar segrestar el notari Umbert al camí ral de Sant Feliu de Pallerols a Amer. L’any 1633 figurava en l’ordre de captura de diferents bandolers que emetia el duc de Cardona.

I al costat de Taradell, en el terme veí de Tona, trobem el gran casal de la família Montrodon. Un lloc molt relacionat amb la història d’en Serrallonga i el bandolerisme.

D’aquest casal osonenc era fill Miquel Joan de Montrodon i Tristany, qui va esdevenir agutzil reial i un dels màxims perseguidors dels bandolers de la seva època. Els seus homes van participar en l’intent de capturar en Serrallonga al mas Sanglas de Querós, junt amb el batlle Benet Quintana d’Osor. A més, va formar part dels membres del jurat que va processar, torturar i condemnar en Serrallonga l’any 1634.

Com agutzil reial l’any 1640 va ser enviat a Santa Coloma de Farners amb l’ordre d’allotjar terços castellans al municipi. El poble, revoltat, el va perseguir i envoltar dins un hostal al que van calar foc. Miquel de Montrodon i el seu seguici hi van perdre la vida, en el que seria una de les espurnes que van encendre la Revolta dels Segadors.

Del casal de Montrodon també en va sortir el cèlebre Guillem de Montrodon. Hi va néixer l'any 1165 qui seria Mestre de l'Ordre del Temple, amic personal del rei Pere el Gran i posteriorment tutor de l'infant Jaume, qui convertit en Rei Jaume I el nomenà administrador general del regne. 

Així el casal de Montrodon esdevé un un dels principals llinatges històrics del país.

EL BOSC D'EN MANSA

 

A l’est de Taradell trobem un bosc que agafa el nom de la masia que es troba al seu centre. Tot plegat encaixonat, com una vall frondosa, entre les cingleres on hi ha les Cuines d’en Rocaguinarda i la que corona el castell de Taradell. En aquest espai, el bosc d’en Mansa, hi sovintejaren molts bandolers.

Serrallonga era al bosc d’en Mansa quan el desembre de 1628  el baró de Savassona, Antoni Vila, el va anar a trobar per intentar posar pau quan, després de l’incident  amb els homes del batlle d’Osor al mas Sanglas de Querós, pensaven que els havia traït el cavaller nyerro Vicenç Valls.

Acabada aquella trobada, en la que també hi era present Ramon de Pons, un cavaller nyerro de la Segarra, anaren a menjar a la casa de Miquel Paracolls de Malla.

Segons Joan Fontanelles, pagès de Santa Eugènia de Berga, era fama pública que els traginers de llenya veien molt sovint els bandolers de la camarada d’en Cristòfol Madriguera en aquelles collades i boscos. Es digué públicament que en aquella terra s’hi havia aplegat uns vint-i-cinc bandolers.

Segons un altre testimoni, Jacint Fàbregas de Vilalleons, en el bosc d’en Mansa va tenir lloc un fet terrible, quan un grup de bandolers van trobar dues dones que collien llenya, les van lligar a un arbre  i les van violar. Un fet luctuós propi d’una època de violència en la que el valor i el respecte a les dones eren mínims, però no pas gaire menys que el d’un home o una criatura.

Les dones eren maltractades, objecte de desig o eines de treball i de cria en les masies. Davant aquesta misèria fer de companya d’un bandoler no devia ser pitjor que ser esclava d’un pagès.

FAUTORS DE TARADELL

 

Cristòfol Madriguera tenia un germà, Miquel Madriguera, que era molt amic i valedor de la quadrilla d’en Serrallonga. En la seva casa, dins la vila de Taradell hi havien anat de nits, i també els havia reparat pedrenyals i portat sopar en un camp de fora de la vila.

A Miquel Madriguera el detingueren el mes de setembre de 1631 quan, tornant d’Itàlia , passava per Vilafranca de Conflent. El 7 de març d’aquell any trobem una declaració seva en al que demana sortir de les presons reials i embarcar cap a Itàlia per a servir en els terços del capità Diego de Rojas. Però no va complir el tracte i havent-lo atrapat, va ser de nou condemnat, en aquesta ocasió a una pena de cinc anys remant a galeres.

Pau Bellpuig era un dels altres fautors habituals. Donava menjar als homes de la quadrilla, dins i fora de la seva masia, i en una ocasió els donà també la clau del molí que tenia prop del mas, on hi van estar  dos dies i a on ell els portava menjar.

Joaquin Esquís també era fautor i bandoler ocasional. A ell se l’acusava de la mort del batlle de Vilalleons.

També eren fautors els Llagostera, on residia una vídua i el seu fill gran, que es deia Vicenç i que en alguna ocasió havia anar armat amb la quadrilla.

Un darrer fautor era Joan Albareda, que era cosí germà d’en Guirigay, un dels bandolers de al quadrilla de les Guilleries. El novembre de 1628 el baró de Savassona, Cristòfol Madriguera i alguns bandolers soparen en aquest mas. El Fadrí de Sau va pagar el sopar a l’amo.

NYERROS DE TARADELL: ELS MADRIGUERA

 

La relació de bandolers de Taradell és força extensa: en Xirriol, en Martí, en Xacó... però en destaquen sobretot Cristòfol i Miquel Madriguera.

A Cristòfol Madriguera el trobem molt sovint en el procés sumarial d’en Serrallonga. I és que ell era un dels principals lloctinents de la quadrilla d’en Serrallonga.

Apareix en la relació dels principals bandolers perseguits al Principat i que consten en un informe que el governador de Catalunya envia l’any 1626 al rei Felip IV.

La primera actuació que li coneixem és la seva participació, l’abril de 1625, en els robatoris al camí ral de Barcelona a Manresa, després de passar per Caldes de Montbui. Tots els anys que va romandre com a lloctinent de la quadrilla queden perfectament reflectits en el procés sumarial d’en Serrallonga, amb continuades referències a la seva participació en robatoris i altres accions de la quadrilla.

En una ocasió va rebre l’ordre d’en Serrallonga de recuperar la seva companya Anastàsia Carles Colobrans, que l’enganyava amb un altre bandoler, “lo Negre” de Tona. Serrallonga va saber posteriorment que Madriguera sabia i consentia l’engany. Però això no fou suficient perquè el cap de quadrilla acabés enemistat amb el seu segon.

Cristòfol Madriguera tenia bones relacions amb gent important. Era fama pública que anava sovint a la casa del batlle de Tona i també a la de de Manlleu

La seva fi va tenir lloc l’any 1630. La matinada del 24 de gener de 1630 uns pagesos d’Osor van avisar al batlle i comissari Benet Quintana que havien vist bandolers en direcció a coll de Nafré.

El batlle i els seus homes van anar a perseguir-los i els va localitzar al coll de Nafré. Els bandolers, en comptes de fugir, van fer resistència als homes del batlle. Hi va haver intercanvi de trets.

Els bandolers feien befa als seus perseguidors. Els testimonies expliquen que un d’ells cridava ben fort “Jo só Jaume Ganyada!”. Amb les escopetades va caure mort el sometent d’Osor Gaspar Carbonell i altres resultaren ferits. Entre els bandolers van quedar ferits Joan lo Monget de Tona i Miquel Coma de Fornils. Jaume Ganyada també va caure ferit.

Però Madriguera no va tenir més sort. Una de les bales el tocar i els seus companys se l’emportaren ferit cap el bosc de Rocasalva. No va sobreviure a les ferides. Al cap d’uns dies va morir.

NYERROS DE TARADELL: PEROT ROCAGUINARDA I EN TOCA-SONS

 

Diferents elements van alinear-se per a convertir el terme de Taradell, en l’actual comarca d’Osona, en el lloc on trobem documentada la major  concentració i sovintejada presència de bandolers. Per aquest terme hi van passar els nyerros més coneguts de l’època.

Les cròniques converteixen Taradell en un veritable niu de bandolers.

El terme de Taradell era jurisdicció dels Vilademany, junt amb els Savassona els principals caps nyerros d’Osona. La família noble  de Taradell s’havia refós amb els Vilademany mitjançant un casament l’any 1162. Per tant, aquestes terres, eren un santuari per als bandolers nyerros, alguns dels quals no eren altra cosa que pagesos emfiteutes dels Vilademany.

El terme va ser molt freqüentat per un altre bandoler de molta fama: Perot Rocaguinarda. Aquest no era vassall dels Vilademany, sinó que provenia d’una família de pagesos benestants  d’Oristà.

Afiliat al bàndol nyerro, va ser un dels principals enemics del bàndol cadell d’Osona. Combinava accions pròpies del bandolerisme amb algunes de caràcter polític i va portar de corcoll a les autoritats fins que el 1611  va aprofitar una amnistia reial, deixant el bandolerisme i passant a servir en els terços castellans desplaçats a Nàpols, on se li va perdre la pista.

Rocaguinarda és considerat el penúltim gran bandoler català del Barroc, però tot i la fama literària que va adquirir en protagonitzar un capítol del Quixot de Miguel de Cervantes,  mai va assolir la fama popular d’en Joan de Serrallonga.

Possiblement hi té a veure que a ulls del poble no tingués una fi com la d’en Serrallonga, la mort tràgica i honesta que es mereixia tot gran bandoler.

Sigui com sigui, el pas de Rocaguinarda per Taradell va ser tan sovintejat que hi ha un espai natural en el terme, una cinglera sobre el bosc d’en Mansa amb unes balmes amb dues coves,  on es refugiava i que van passar a ser conegudes com “les cuines d’en Rocaguinarda”.

Un altre bandoler popularitzat que va trescar per aquest territori va ser Jaume Masferrer, àlies Toca-Sons. Era natural de Sant Sadurní d’Osormort i el setembre de  1631 va ser ferit per un jove en el terme de Taradell que es deia Montserrat Camprodon en la zona del coll de Taradell. El bandoler, ferit, es va amagar en una cavitat propera on el van trobar l'endemà. Va ser portat a Barcelona on va ser ajusticiat. La cavitat s'anomenà, des d'aleshores, "la fossa d'en Tocasons".