LA MORT DEL BORDET

 

Joan Amades recull en el seu enciclopèdic "Històries i llegendes de Barcelona" (Edicions 62, 1984) la tradició sobre la mort del "Bordet", el fill d'en Serrallonga amb la Joana Macissa.

"Segons conta aquesta tradició el Bordet no havia deixat sol el seu pare i fins l'havia acompanyat dins la presó. Allà li va oferir agulles que tenia amagades per a que el noble bandoler se les clavés a les ungles, amb el propòsit de morir lentament i sense patir. El pare, però, no va voler. Ell havia de morir valerosament en mans del botxí. De manera honrosa i no pas d'amagat.

L'endemà va arribar l'hora i Serrallonga fou portat dalt el cadafalc. El seu fill l'acompanyava. 

Serrallonga es va treure un anell que portava i el va donar al seu fill, dient-li que allò era tot el que li quedava de valor i que el conservés tota la vida en memòria d'ell.

El botxí apartà el vailet, que mig tintinejant va baixar les escales del cadafalc.

En el moment que el botxí tallava el cap del seu pare i Bordet baixava el darrer graó. Aleshores , com si el vailet hagués rebut en la seva mateixa testa el cop que havia acabat amb el pare, el Bordet va caure també mort al terra.

Llavors la multitud que havia acudit a veure l'execució va plorar en veure que un sol cop de destral, el que havia matat el gran Serrallonga, havia acabat també amb al vida del pobre fill del bandoler".

Amb aquesta nova llegenda el Bordet, el fill de la Joana i en Serrallonga, permaneixia en l'imaginari popular. D'aquesta manera, com en el cas de sa mare, va tenir una certa trascendència després de la mort del bandoler. No en la història, però sí en la llegenda popular del nostre país.

EL FILL LLEGENDARI D'EN SERRALLONGA

 

Composició fotogràfica d'en Joanet (o Bordet) del ball d'en Serrallonga de 

Sabadell de l'any 1930 i la façana del Palau d'en Serrallonga al carrer Basea.

En Joanet del Ball d'en Serrallonga de Vilafranca del Penedès.

El quarter militar de les Drassanes, al final de la Rambla de Santa Mònica,

on segons Joan Amadees hauria estat tancat i hauria fugit en Serrallonga.

La Joana Macissa es va perdre per sempre en la penombra de la història. També ho va fer el fill que va tenir amb el bandoler, l'infant que la Joana portava al seu ventre segons els testimonis que van veure la parella en els  seus darrers mesos de fugida. De la seva història no en sabem res després de la mort d'en Serrallonga.

Però de la mateixa manera que ella va entrar en el món de la cultura, es dona la circumstància que el fill va entrar en el món de la llegenda. 

Ho explica el nostre gran etnòleg Joan Amades, qui va recollir les llegendes i narracions que s'explicaven sobrel bandoler a Barcelona i que va publicar en un article del Diario de Barcelona de l'any 1954.

"Segons la tradició de la unió d'en Serrallonga amb donya Joana va néixer un fill que va contraure una greu malaltia i el va sepultar en el llit de la casa del bandoler a Barcelona. Segons algunes versions era el desaparegut Palau d'en Serrallonga del carrer Basea, segons altres l'edifici que encara fa xamfrà entre el carrer Montcada i el carrer Gran Cremat (possiblement el Palau Aguilar, un dels actuals edificis del Museu Picasso).

Serrallonga desitjava veure el seu fill per darrera vegada i no va témer el perill que suposava entrar a Barcelona, però va ser empresonat i portar a llòbrega presó.

Els seus amics, volent-lo alliberar, van portar-li gran quantitrat de l'herba del pigot, que segons la tradició podia arribar a serrar el ferro mateix. Serrallonga va poder així escapar.

Segons Joan Amades al final de la rambla de Santa Mònica encara existia a finals del segle XIX una estreta obertura per la que havia aconseguit escapar en Serrallonga".

Les persones, la Joana i el seu fill, van desaparèixer per sempre. Però em resulta remarcable que aquell fill -com va passar amb els seus progenitors- també hagués tingut un espai, tot i que petit i en ocasions trist, en el corpus llegendari de Barcelona i del nostre país.

I recordar també que va tenir un lloc en la nostra tradició cultural, doncs és un dels personatges imprescindibles del Ball d'en Serrallonga. En Joanet o el Bordet, que acompanya els seus pares i la quadrilla quan entren a les places dels nostres pobles i ciutats.

LA JOANA MACISSA: DE LA PENOMBRA DE LA HISTÒRIA A LA LLUM DE LA CULTURA

 

Les dues imarges de la Joana creades per la literatura: 

la capitana empoderada i l'amant afeblida. 

En el meu llibre finalitzo un capítol dient que una vegada ajusticiat en Serrallonga la Joana Macissa va desaparèixer en la penombra de la història, com solen fer molts protagonistes secundaris.

I és ben cert. D’ella o del fill que va tenir amb el bandoler no vam saber més.

Però no va ser així en la literatura i les altres arts.

De la penombra de la història va transitar, com també va fer en Serrallonga, cap a la llum de la cultura. I això és el que demostra el treball d’Alejandro Llinares.

En la majoria d’ocasions ho va fer també com a personatge secundari. Afegint el punt melodramàtic a una novel·la , una obra de teatre o a una pel·lícula. Però en altres prenent un paper protagonista i de dona empoderada.

Així apareix el seu personatge en l’obra de teatre “Les dones del bandoler” representada per dXOC Teatre. En el film de TV3, dirigit per l’Esteve Rovira, la Joana també és una dona decidida i valenta, més que una simple amant d’en Serrallonga.

I aquest paper també el va adoptar en la novel·la “La bandera de la muerte”, la segona part del Don Joan de Serrallonga balaguerià, publicada el 1859. Fixeu-vos: a mitjans del segle XIX ja se’ns presenta a una Joana (en aquest cas Joana de Torrelles)  capitana d’una quadrilla i venjativa. I això no és poca cosa.

Sigui quin sigui el paper que li ha tocat a la Joana, és ben clar que ha transcendit i ha tingut protagonisme en la cultura del nostre país.

La muller del bandoler, la Margarida Tallades, no va tenir aquesta transcendència popular. Simplement perquè el seu paper va quedar cenyit a la història i aquesta és menys agraïda que la cultura i la llegenda. 

Mossèn Pladevall i altres historiadors han blasmat el que per a ells és una injustícia: que és recordi més a la Joana que no pas a l’esposa i mare que va patir les calamitats d’estar casada amb l’home més perseguit del moment.

I és ben cert que s’ha de reivindicar la importància i valentia de la Margarita, que va aixecar sola tota l’heredat a partir de 1634. Però això no és motiu per amagar o negar el paper de la Joana en la cultura.

La Joana hi va ser, fins el final. En la darrera il·lustració del cicle de la Joana la represento  en un carrer de la ciutat de Barcelona, embarassada i alliberada després de ser interrogada. En el moment precís que veu passar el carruatge on porten, per a fer-ne escarni públic, en Serrallonga cap a la mort.

La darrera vegada que el veu abans de perdre’s en aquella penombra de la història que he citat. Mentre ell, que morirà, fa el trànsit cap a la llegenda.

ATRAPATS A CA L'AGUSTÍ DE CASTANYET

 

En Serrallonga i la Joana van passar els darrers dies  amagats en el bosc proper a ca l’Agustí de Castanyet, en una jaça o una cabana. El darrer refugi.

Finalment, la vigília de Tots Sants, el 31 d’octubre de 1633, aconseguien atrapar-lo. Es van veure envoltats per homes de la Justícia. El bandoler va fer resistència i va caure ferit.

La detenció d’en Serrallonga era inevitable. Envoltat, sense quadrilla i amb la pressió constant de la Justícia  el final només era qüestió de dies. La pressió s’exercia contra els seus fautors i antics valedors i era fàcil que algun d’ells finalment el delatés. 

Van ser quatre. Gràcies al “Llibre de Notes” que va escriure mossèn Antoni Serrallonga, el fill del bandoler, sabem que “Segons ma dit Llorens Tallades, lo quòndam mon Pare Joan Sala alias Serrallonga pages de assi de Querós a la vigília de Tots Sants de l’any 1633, en Santa Coloma de Farnès fonch pres a trahisio per Pere Pau Maymir, y per an Jufré y an Manyà, y lo hereu Joan Agustí, tots quatre de Santa Coloma de Farnès. Lo predit fonch la vigília y dejuny de Tots Sants a 31 de octubre de 1633”.

ELS DARRERS DIES A CASTANYET

 

Els darrers dies de llibertat Serrallonga i la Joana els visqueren entre Brunyola, Sant Amanç d’Anglès i la vall de Castanyet. El lloc era prou segur perquè hi conservaven fautors i parents.

Serrallonga va fer els seus darrer robatoris, com explica la Joana en el procés sumarial:  

“Nos ne anarem deves lo coll de Ruscall quem recorda ere lo dia de Sant Narcis del any 1633 ques lo mes de octubre que es fira de Gerona y en dit coll de Ruscall digue dit Serrallonga que volia robar alguns passatgers com de fet me feu entrar en lo bosch y ell se resta en lo pas y passant per dit cami real lo hereu Soler de Monsoliu dit Serrallonga lo roba que li roba dos pedrenyals y algunes dotse lliures ab diners y li cambia la capa que dit hereu Soler anave a la fira a Gerona y en haverlo robat lo feu entrar en lo bosch ahont jo ere yl detingue alli fins que fou passat mig dia y a la nit dit Serrallonga y jo nos ne anarem en casa de la viuda Agustina de Santa Coloma”.

El traginer Benet Martí Simon va topar-se amb la parella al coll de Ruscall. Va descriure en Serrallonga com un home alt i moreno, que anava acompanyat d’una noia de pell blanca que parlava amb accent rossellonès, vestida amb barret d’home, amb robes de color blau i armada amb una pistola i una daga. I va poder veure que la noia estava prenyada. 

Per tant, si fem cas d’aquest testimoni, Serrallonga hauria tingut un darrer fill o filla de la seva relació amorosa amb la Joana Macissa i la descripció d'una dona amb accent del Rosselló alimentaria la tesi que la Joana mai va ser una molinera de Castelló d'Empúries i que podria haver estat fins i tot francesa.

EN LA FRONTERA DEL CONFLENT I LA CATALUNYA DEL SUD

La resta de de l'estiu el passaren per les muntanyes que separen el Conflent de la Catalunya del Sud, per Campmagre, Coma de la Dona, Mentet i Carançà.

Joan Ros, pastor de Setcases, explicava que era de fama pública, fins i tot per als nens, que Serrallonga i una dona havien passat per allà i que s’estaven per les pletes de pastors, guardant-se en cabanes de carboners i per fargues. I que fins el batlle de Pi, acompanyat de tres homes, se’ls l’havia trobat, però que no havien gosat envestir-lo pel respecte que encara feia el bandoler.

En acabar l’estiu en Serrallonga i la Joana tornaven a Catalunya. Eren els darrers mesos en llibertat.

 

LA JOANA PRENYADA

 

El mes de juny de 1633 Serrallonga i la Joana decidiren fugir cap a França. Ho feren després de robar una mula a Ciuret, en la qual la Joana aniria a cavall durant les sis nits que va durar la travessia fins a arribar al Viver. El motiu: ella esta estava embarassada del bandoler.

"Y ab dita egua anant jo a cavall ab ella nos ne passarem en França y partirem de la montanya de Canigo y no caminarem sino de nits y menyarem per les pletes y jasses que dfit Serrallonga sen feye donar y ab una nit passarem ja en França y anarem dret en casa de mossur del Viver".

Al Viver s’hi estigueren quinze dies, durant els quals Serrallonga s’hostatjava al castell del mossur i la Joana a l’hostal del poble. Transcorreguts aquests quinze dies tornaren cap a les muntanyes del Canigó, on robaren un tal Clarella i aconseguiren trenta-sis lliures.