RESSENYA DEL LLIBRE A "LLETRES BÀRBARES"

 

En el bloc "Lletres bàrbares" dedicat a literatura i cultura, Pere Torra publica una ressenya sobre el meu llibre.

Més enllà de la il·lusió que em fa, el final de l'article inclou una proposta per a un nou llibre que ben mirat no és descartable i que crec que agradaria.

Trobareu l'article en aquest enllaç.

SERRALLONGA A BARCELONA: EL CINEMA

 

Un personatge de la popularitat d’en Serrallonga havia de tenir necessàriament la seva pel·lícula. I n’ha tingut tres.

La primera l’any 1910, en els inicis del cinema català. Es tracta del “Don Juan de Serrallonga” dirigida per Ricard Baños y Albert Marro. Dos dels pioners del nostre cinema que en aquell llunyà principi de segle van oferir un film de cinema mut de molta qualitat.

El segon film va ser el “Don Juan de Serrallonga” dirigit l’any 1948 per Ricardo Gascon i interpretat pel famós actor italià Amedeo Nazzari. Veritable film d’aventures de capa i espasa, adaptant també la trama escrita per Víctor Balaguer. Una superproducció del cinema de postguerra, que es va rodar en els estudis Trilla-Pecsa Films que estaven situats en el palau de la Metal·lúrgia de Montjuïc i també en escenaris de les Guilleries.

I el tercer film, que va suposar actualitzar la popularitat del bandoler ja entrat el segle XXI, va ser “Serrallonga, la llegenda del bandoler” produïda per TV3 l’any 2008. Un projecte personal del director Esteve Rovira. Un film ambiciós que concilia història i llegenda del bandoler. També es va rodar en espais naturals del Collsacabra.

Un dels llocs on es va estrenar el film va ser el Cine Estrella del barri de Gràcia. L’edifici encara existeix. S’hi van projectar els quatre rotlles que formaven el total del film. Aquella va ser una de les sales de cinema més efímeres, doncs només va fer aquella sessió d’estrena.

Totes tres pel·lícules donen protagonisme a la ciutat de Barcelona. El motiu? Van utilitzar al ciutat com a set de rodatge. I curiosament, els espais triats són coincidents i enllacen les tres pel·lícules.

Acompanyeu-me a fer una mica de “turisme cinematogràfic.

Baños i Marro van optar pel carrer de la Pietat, darrera l’absis de la catedral. Espai que es reconeix per una foto d’una escena on hi apareix una característica finestra.

Doncs a pocs metres, al cap de quasi cent anys Esteve Rovira hi emplaçava els bandolers a cavall.

L’any 1948 Ricardo Gascón va emplaçar a la plaça del Rei el patíbul on ajusticiaven el Serrallonga interpretat per Nazzari, en l’escena apareixen els escales, finestrals i la porta de la capella de Santa Àgata.

Seixanta anys més tard Esteve Rovira esquarterava el pobre Isak Ferriz sobre la pedra de la mateixa plaça del Rei.

Tots tres directors van utilitzar els mateixos sets de rodatge al barri gòtic de Barcelona.

Ja veieu, en pocs metres podem visitar escenaris de pel·lícula. Serrallonga és una bona excusa per buscar aquests bonics racons de la ciutat. Si fóssim Los Angeles estaríem fent pelegrinatges cinèfils gràcies al bandoler.

SERRALLONGA A BARCELONA: LA CULTURA I EL TEATRE

 

Enllaçant llegenda i cultura hi ha un altre espai barceloní que ens evoca en Serrallonga. Es tracta de l’edifici situat entre el carrer Mercaders i la plaça de l’Oli on l’any 1976 es va inaugurar la sala d’art Don Joan de Serrallonga. Aquest edifici havia estat l’antic Hostal Girona, un hostal històric de la ciutat que conservava la llegenda segons la qual el bandoler s’hi havia allotjat en les seves estades a la ciutat.

Encara no havia passat un any d’ençà la mort de Joan Sala a Barcelona que s’acabà d’escriure el tercer acte d’una obra de teatre que suposaria l’entrada del bandoler en la fama. Coello, Rojas i Vélez, tres autors teatrals, escrivien “El Catalan Serrallonga y Bandos de Barcelona”. Convertien el Serrallonga de Querós en un noble “Hidalgo” barceloní i vinculaven definitivament la imatge d’aquest amb la ciutat.

Víctor Balaguer plagiava aquest argument en el segle XIX, portant l’aigua cap el seu molí, i convertint el Don Joan de Serrallonga en un noble nyerro, amb casa solana a les Guilleries i palau a la ciutat de Barcelona.

Aquesta visió també va conviure necessàriament amb la del bandoler popular que transmetia el celebrat Ball d’en Serrallonga.

Aquella mena de representació teatral, amb més trets de trabuc que no pas passes de ball, es representava amb gran èxit en les places de mig país. I Joan Amades va recollir el record de les colles que feien el ball d’en Serrallonga a Gràcia fins l’any 1870.

L’Ateneu Barcelonés també guarda un magnífic manuscrit amb el text del Ball d’en Serrallonga de Tona, el segon més antic que es conserva, datat del 1760.

Els carrers de Barcelona, com en totes les ciutats, s’adornaven a mitjans del segle XIX d’expositors de canya i cordill on es venien romanços i auques. Serrallonga en va protagonitzar diversos, doncs era un personatge atractiu per aquella gent que aprenia a llegir o escoltava mentre algú que en sabia els ho llegia.

I en el primer terç de segle XX la ciutat es va omplir de quioscos. En aquests, com cuques de llum que atreien les mirades, destacaven les portades ja acolorides dels quaderns grapats de la literatura popular on senyorejava el nostre bandoler.

El teatre.

L’obra teatral de Víctor Balaguer “Don Juan de Serrallonga o los bandoleros de las Guillerias” s’estrenava l’11 de març de 1858 amb unb gran èxit de públic al Teatre Circ Barcelonès (situat darrera les Drassanes) . Va suposar l’eclosió definitiva del Serrallonga balaguerià, que s’expandiria amb dues novel·les també de gran èxit. 

Serrallonga va pujar a l’escenari convertit en teatre de mim per la troupe dels Onofri. El teatre dels Onofri, situat al Paral·lel va ser el més gran de la ciutat. Tenia un aforament de 3.000 persones i va ser construït expressament per a la troupe de mims marsellesos que l’any 1903 tenien gran èxit. Posteriorment va esdevenir Teatre Condal. 

L’any 1922 Serrallonga saltava al teatre líric gràcies a la sarsuela, al Teatre Tívoli. Amb música d’Enric Morera i text de Francesc Pujols. Emili Sagí Barba es converteix en Serrallonga, Josefina Bugatto en donya Joana i, principalment, suposa el descobriment i salt a la fama del tenor Emili Vendrell, en el paper de Fadrí de Sau.

La darrera vegada que el bandoler va pujar als escenaris teatrals va ser l’any 1974. En aquesta ocasió de la mà de la companyia Els Joglars. Va ser al Teatre Romea i s’hi va representar l’ “Àlies Serrallonga”. El bandoler passat pel tamís sarcàstic de la companyia i transformat en teatre de crítica social. Teatre valent.

SERRALLONGA A BARCELONA: ELS ESPAIS DE LA LLEGENDA

 

La presència llegendària del bandoler a la ciutat de Barcelona és tant o més destacada. Les històries de tresors amagats no les trobem només a les altes muntanyes, podem trobar els tresors aquí mateix.

És inevitable. Des del moment que als corrals de comèdies triomfa l’obra teatral de “Don Juan de Serrallonga y bandos de Barcelona” la llegenda del bandoler transformat en un noble nyerro, enfrontat per raons d’honor i amor, als Torrelles, es fa corpòria en més d’un lloc de la ciutat. L’obra de Víctor Balaguer de 1858 ho acaba de reblar amb episodis com l’assalt del bandoler al palau barceloní dels seus enemics.

I Barcelona passa a tenir fins a cinc palaus i dos hostals on segons la llegenda hi va viure Don Joan de Serrallonga. Fins i tot, amb tresors amagats.

La tradició situa una casa d’en Serrallonga al carrer Mirallers número 5 i diu que prop d’ella, en un carrer que es deia de l’Infern, desaparegut quan es va obrir la Via Laietana, hi havia l’Hostal de l’Infern, una veritable cova de lladres on el bandoler solia anar-hi quan venia d’incògnit a la ciutat. Segons Joan Amades El carrer es deia de l’Infern perquè el torderenc Pere Porter va sortir aquí després d’entrar a l’infern als estanys de Sils.

Una altra creença popular és que el palau dels Torrelles, que va assaltar en Serrallonga per emportar-se la seva estimada, seguint l’argument de Víctor Balaguer, era un dels edificis enderrocats quan es van construir els Magatzems Jorba del Portal de l’Àngel, on encara es conservaria el ric cassetonat que decorava el saló noble del palau.

Al barri d’Horta-Sant Gervasi, hi trobem un altre indret físic vinculat amb la llegenda del bandoler. Es tracta de la torre Figuerola , una masia d’alt valor arquitectònic datada del segle XV i ubicada prop de la Vall d’Hebron. Avui en dia acull el Museu Palmero. La particularitat de la masia és que el seu subsòl guarda una cova mil·lenària en la que, segons la llegenda, s’hi amagava el bandoler Joan de Serrallonga quan venia als entorns de la ciutat de Barcelona.

Una altra ubicació llegendària del bandoler a la capital del nostre país la trobem al barri de la Sagrera. Es tracta de la Torre del Fang, una masia del segle XV reformada en segles posteriors i que ha perviscut al llarg dels segles. La tradició oral del barri ha mantingut que en aquesta masia hi havia fet estada el bandoler de les Guilleries i que hi accedia mitjançant una xarxa de passadissos amagats sota terra.

La reforma de 1912 es va endur el palau d’en Joan de Serralonga, situat al carrer Basea. Un edifici noble del qual tenim records fotogràfics. Lluís Almerich, en el seu llibre “Los viejos rincones de mi Ciudad” (1946), recull la llegenda que situa el palau d’en Serrallonga en aquest lloc:

“Quan rica, quan frondosa, quan extensa és la fantasia popular! Quin barceloní ignora la “història” llegendària de don Joan de Serrallonga? Cavaller amb casa solana en el carrer de Basea, que per amor a una dama de la casa de Torrelles, na Joana, es llença al bandolerisme, raptant a la seva donzella estimada, que el segueix en totes les aventures. Don Joan s’enriqueix amb els seus robatoris, oculta els tresors en el seu palau barceloní i al final es fet presoner i ajusticiat. La seva casa, segueix desitjada pel poble, que suposa enterrat en ella el producte dels robatoris del terrible “Don Joan”.

Per acabar, el lloc més emblemàtic: el castell o torre de Bellesguard. Fou residència del rei Martí I . El castell va quedar en situació d’abandonament fins que Maria Sagués, propietària i vídua de Jaume Figueras, encarregà a l’arquitecte Antoni Gaudí el projecte per a edificar una casa modernista sobre les ruïnes de l’antic castell. El cas és que els veïns de Sant Gervasi sempre han conegut Bellesguard com “el castell d’en Serrallonga”.

Segons la tradició oral les ruïnes del castell, separat de les muralles de la ciutat comtal, eren refugi habitual del bandoler Serrallonga en les seves vingudes a Barcelona. Fins i tot es diu que una part del seu cos esquarterat van ser amagat en un forat d’una paret del pati. El 1900, Antoni Gaudí, amant de les llegendes i mites populars, va donar-li forma de fèmur al picaporta de la porta de les cavallerisses de la torre en honor a Serrallonga.

SERRALLONGA A BARCELONA: ELS ESPAIS HISTÒRICS

 

El procés sumarial del bandoler ens explica que el radi d’acció d’en Serrallonga i els bandolers de les Guilleries anava molt més enllà de les seves muntanyes, baixaven cap els camins rals de la plana on el botí era més segur i suculent. , i així ho han recollit els historiadors.

La colla de les Guilleries, la de la muntanya, capitanejada per en Serrallonga, s’aplegaven amb al colla de la plana, capitanejada pels germans Margarit de Castellbisbal. I plegats actuaven als camins rals de Barcelona a Manresa o de Barcelona a França.

En aquest darrer trobem la seva presència documentada al coll de Montcada, quasi a les mateixes portes de la ciutat. Posats a pas, l’agost de l’any 1625 van robar tots els traginers i viatgers que van poder. Aquell dia també va passar-hi un carruatge amb la comtessa i l’abad d’Erill, membres de les famílies nyerres del país. En comptes de robar-los van estar parlant amb ells i els van acompanyar una estona del trajecte, per impedir que fossin assaltats per bandolers.

Un altre espai, el port de Barcelona. Allà embarcaven els bandolers condemnats a remar en les galeres reials. L’any 1631 hi embarcaren el Fadrí de Sau i el seu germà Rafel, després de commutar la pena de mort per la de remar a galeres. Uns anys abans també ho feu el Bordegàs Vehils , un bandoler de Terrassa que apareix en el procés sumarial d’en Serrallonga.

A la ciutat també va ser el darrer espai físic que va veure Serrallonga en vida. Aquests espai van ser les presons reials i els carrers per on va passar la comitiva que l’ajusticiava el 8 de gener de l’any 1634.

Serrallonga era el bandoler més perseguit i les autoritats necessitaven convertir el seu ajusticiament en una fi exemplar. Per això el van conduir a Barcelona i en comptes de penjar-lo li van preparar una mort més “digna”.

Serrallonga fou conduït a les presons del Palau del Veguer (un edifici avui enderrocat, situat en el que era l’espai davant la plaça de l’Àngel). Allà se li prengué declaració sota tortura i li fou llegida la sentència.

El dia 8 de gener de 1634 es va complir. Serrallonga va ser posat dalt un carruatge, acompanyat del botxí que l’anava assotant en diferents punts del recorregut.

La comitiva sortia per la baixada de al Presó (actualment carrer de la Llibreria) i anava pel carrer de la Bòria (l’expressió popular “passar Bòria avall” es refereix, precisament, al fet de ser condemnat). Continuava pels actuals carrers Corders, Montcada, Darrere Palau, Consolat del Mar, Fusteria, Ample, Regomir, plaça de Sant Jaume i tornava dins la presó. Descrivia un ample recorregut pels carrers de la ciutat, que tenia com a objecte servir d’escarni al major nombre possible de veïns, que es concentraven per a gaudir del lamentable espectacle.

Retornat dins les dependències de la presó el botxí va llevar al vida al bandoler, tallant-li el cap.

Ja mort, el seu cap va ser exposat en una gàbia penjada en el portal de Sant Antoni perquè fos ben visible.

I del seu cos se’n van fer quatre quartos. Cada un d’ells es va llençar en un dels diferents abocadors que es localitzaven en les entrades de la ciutat i es deixaven a la vista per tal que els passatgers i nouvinguts quedessin advertits del càstig que esperava als malfactors en aquella ciutat.

SERRALLONGA I L'ATENEU BARCELONÈS

 

No hi ha a Barcelona cap edifici més vinculat a en Serrallonga que el palau Savassona, que acull l'Ateneu Barcelonès.

Aquest edifici on estem va ser adquirit l’any 1776 per Antoni Ferrer-Llupià i de Brossa, baró de Savassona.  Dos títols nobiliaris vinculats amb en Serrallonga.

Els barons de Savassona van ser els senyors feudals, del bàndol nyerro, posseïdors de les terres de Querós i dels llocs on es movia en Serrallonga. Van ser els seus màxims valedors i  causant de la seva caiguda en desgràcia quan van retirar-li la protecció. No hi ha, doncs, palau a Barcelona més vinculat als nyerros.

Des de l’any 1905 l’edifici acull l’Ateneu Barcelonès. L’any 1926 era President de la Institució Pompeu Fabra i secretari Francesc Pujols. El soci Aureli Capmany, eminent folklorista que havia recopilat la memòria sobre les cançons i el ball d’en Serrallonga, va proposar a l’entitat fer una transcripció mecanografiada del procés sumarial del bandoler. En aquell moment Pompeu Fabra era el President i Francesc Pujols (que havia estat el responsable del llibret de la sarsuela de 1922) era secretari de la institució.

L’any 1931, una vegada aconseguit el finançament, es va materialitzar aquell propòsit. 

Qui hi va fer possible va ser Francesc Patxot, industrial surer de Sant Feliu de Guíxols, filantrop i mecenes del Cançoner Català. Va rebre un dels tres exemplars mecanografiats.

Un altre exemplar està guardat en l'arxiu de l'Ateneu, on també hi trobem el manuscrit del segon text més antic que es conserva del Ball d'en Serrallonga, el de Tona de l'any 1760.

Una tasca que ha suposat que des d’aquest lloc irradiï tota la història d’en Serrallonga, posant a l’abast una font d’informació indispensable per a historiadors, divulgadors i curiosos i  de la qual ha begut, precisament el meu llibre.

Per entrar en la història del bandoler és quasi indispensable entrar a l’Ateneu, en persona o virtualment.

CONFERÈNCIA A L'ATENEU BARCELONÈS

 

Recordo una pel·lícula de quan era petit que es deia “Tarzan a Nova York”. Recordo la singularitat d’aquell argument: un home de la Selva tenint aventures en un entorn totalment estrany per ell, el de la gran ciutat. Aquest record em va portar a subtitular la conferència "Serrallonga torna a Barcelona" que vaig fer a l'Ateneu Barcelonès: "Un bandoler de les Guilleries a la gran ciutat".

L’any 1634 el bandoler Serrallonga era ajusticiat a la ciutat de Barcelona. Moria, però immediatament revivia mitjançant la seva llegenda i el seu mite.

La història i la recerca ens han ensenyat que  Serrallonga és un protagonista que posa protagonisme als llocs on va actuar. I la llegenda que el va sobreviure, a més, també es fa present en entorns físics reals. Perquè aquesta llegenda es crea en el territori i aquest territori passa a ser-ne protagonista.

Una de les coses que hem descobert era que el seu radi d’acció era molt ampli.  Podem sentir i explicar la seva presencia a mig país i mis país és territori Serrallonga. I Barcelona és una de les màximes exponents d’aquesta doble veritat: la ciutat és escenari protagonista de la història del bandoler i també escenari de la seva llegenda.

En aquesta conferència a l'Ateneu Barcelonès vaig explicar aquest doble protagonisme de la ciutat en la història i la llegenda del bandoler.

Però hi vaig afegir un tercer element: la cultura.

La popularitat del bandoler va fer que esdevingués un element protagonista de la cultura popular del nostre país. I de manera inevitable, donat el seu caràcter central i principal, la ciutat de Barcelona va ser un dels escenaris d’on va irradiar aquesta cultura.

En properes entrades del bloc parlaré de totes aquestes històries. Que són moltes i que fan que sigui quasi igual de fàcil parlar del bandoler Serrallonga a les Guilleries, com del bandoler Serrallonga a la gran ciutat de Barcelona.