EL TURÓ DEL MAL SOPAR A "CURIOSITATS DE CATALUNYA" (1936)

 

"Curiositats de Catalunya" va ser una senzilla publicació setmanal que , dirigida per Miquel Codina Ferré, tenia com a propòsit donar a conèixer el més ampli espectre deconeixement sobre el nostre país: cultura, geografia, història, personatges... tot i tenia  cabuda en els noranta-dos números que va publicar, aparegunts entre els anys 1936 i 1937.

En el número 31, aparegut el 14 de març de 1936, van dedicar un petit article a la llegenda d'en Serrallonga i el Turó del Mal Sopar, amb fotografia inclosa de l'indret de Querós.

Una edició molt i molt senzilla, però que complia a la perfecció de formar els lectors i fer-ho en català.

LES GUILLERIES A "BARCELONA ATRACCIÓN" (1931)

 

"Barcelona Atracción" era una revista mensual de la "Sociedad de atracción de forasteros", una entitat dedicada a la promoció turística de la ciutat i del país en un moment que podríem considerar prou avançat: l'any 1931.

De fet era el número 241 i l'entitat la revista ja tenia vint-i-un anys de vida. 

Suposo que devien utilitzar el nom de Barcelona com a esquer o marca principal (com de fet fem ara), però la revista promocionava tot Catalunya amb articles dedicats a tots els seus racons.

En aquest número hi van  publicar un article dedicat a les Guilleries dins la secció "paratges de Catalunya".

Una presentació dels muncipis, una descripció del paisatge, les rieres i els seus monuments.

L'article està il·lustrat amb fotografies, en les quals podem veure la vall de Sau  i els seus ponts abans de l'existència del pantà que els va colgar, l'ermita de Sant Joan de Fàbregas i la famosa "cuina" medieval de l'Avenc de Tavertet.

Dins la revista també hi ha una reproducció d'un quadre de la plaça d'Arbúcies i en la contraportada publicitat del balneari Termes Orion de Santa Coloma de Farners.

Una delícia per a fer "turisme" al passat de les Guilleries.

LES URBANITZACIONS PROP DEL CEL

 

La fallida urbanització de Vallclara, que havia d'acompanyar el fallit hotel Don Joan de Serrallonga,  es promocionava com "Un lugar cerca del cielo".

Certament, aquella gent, els promotors,  devien tenir el cap als núvols (i algun diner per gastar o pocs escrúpols per enganyar l'incaut comprador).

I aquella aventura es va reproduir a molts llocs, Guilleries i Collsacabra incloses.

A principis dels anys setanta  conflueixen per una banda la permisivitat de les autoritats i les ganes de fer diners dels promotors sense escrúpols per una banda,  i  per l'altra l'aparició d'un poder adquisitiu per part dels consumidors i una necessitat de sortir de les grans àrees congestionades de l'entorn de Barcelona (fenòmen que encara avui persisteix).

Això va fer que hi hagués clients per a comprar segones residència  i llocs per explotar creant urbanitzacions de segones residències arreu del país. Algunes d'elles en llocs tan inverosímils com els punts més allunyats de les Guilleries.

Algunes eren urbanitzacions situades al mig de la muntanya i allunyades de qualsevol lloc. La de Vallclara ho era, com  també ho era la que es va construir al veïnat del Coll de Susqueda, amb carrers que ascendien des del santuari fins el cim mateix de Sant Benet i a on encara trobem les despulles de construccions allunyades com l'anomenada "casa de les punxes" que vam descobrir fa anys amb en Jack. 

També ho era la que es va promoure sobre el pla del Castell de Tavertet. Sortosament no es va arribar a construir i es va aturar així una desgràcia paisatgística i ambiental. El que en queda és l'encintat d'alguns carrers que encara es pot veure caminant pel pla i, sobretot, la traça dels carrers de la urbanització que és perfectament visible en les fotografies aèries.

Un altre exemple va ser Can Fornaca, al terme de Riudarenes.  Aquesta va tirar endavant i avui està construïda i legalitzada. Dels anys de la seva promoció trobem publicitat als mitjans de comunicació (curiós un veler i blau de mar en una urbanització tan allunyada d'aquest) i una fotografia de quan s'obrien els carrers i es plantaven les primeres barraques, feta per l'excursionista Josep Camil Guiu.

I el més trist és que tota aquesta necessitat d'obrir carrer i fer cases al mig del no rés coincideix en el temps amb el despoblament de molts masos a la muntanya, fenomen iniciat un parell de dècades abans, però que els anys setanta arribaria al seu màxim punt d'inflexió, com publicava la premsa del moment.

En definitiva, animalades urbanístiques d'abans, que ens semblen impossibles avui en dia. Bé, potser som capaços de fer-ne d'altres...

OLÈRDOLA: HISTÒRIA PER OBSERVAR I LLEGIR AMB ELS CÒMICS D'ORIOL GARCIA QUERA

 

Hem visitat el jaciment arqueològic del castell d'Olèrdola atrets per la seva importància en la història del país, però també  atrets pels còmics que l'Oriol Garcia Quera hi ha dedicat.

L'Oriol Garcia Quera és el nostre dibuixant de còmic històric més prestigiós. Al llarg de la seva carrera d'artista gràfic ens ha il·lustrat de la millor manera els nostres segles: des de l'Edat Mitjana a la Contemporània, passant pel bandolerisme encarat per Perot Rocaguinarda.

Amb l'impuls de l'Ajuntament d'Olèrdola i de l'editoral Dalmau, l'Oriol ha dedicat des de l'any 2015 tres còmics a les diferents èpoques historiques del lloc: el conflicte dels íbers cessetants durant la romanització, els conflictes feudals durant la Marca Hispànica entre el príncep Mir Geribert i el Comte de Barcelona i les diferents etapes en les quals historiadors i arqueòlegs han considerat que Olèrdola podia ser la despareguda Cartago Vetus dels textes antics. 

Aquest darrer còmic va guanyar el 2024 el primer premi de BD Arquéoligie de Narbona

Tres còmics imprescindibles per a visualitzar la història d'Olèrdola i una demostració de la capacitat d'aquest  mitjà per a recrear i facilitar l'aprenentatge de la nostra història. 

I encara hi podem afegir els còmics "Carlins 1838"(2019) i "Bruixes 1617" (2020) , que abasten altres períodes de la història d'Olèrdola.

Els còmics són una invitació a conèixer llocs i la història d'aquest llocs. I l'Oriol Garcia Quera és el millor en la recreació d'aquests llocs i d'aquesta història.

En la nostra visita a Olèrdona encara hem afegit un altre petit tresor, el llibre "La llegenda del príncep d'Olèrdola o Mir Geribert, senyor del Penedès" (Ed. Andana,2024) , amb textos de Bienve Moya i il·lustracions també de l'Oriol Garcia Quera. Un petit llibre que conté cinc llegendes sobre el senyor d'Olèrdola i que ens demostra l'atracció del mite més enllà de la realitat investigada. Perquè la llegenda és una magnífica extensió de la història.

L'HOTEL DON JOAN DE SERRALLONGA DE VALLCLARA

 

Joan Manel Serrat a Vallclara (Foto: El Punt)

Recull de notícies de l'Aplec de Vallclara de l'any 1973 (Font: Los Sitios)

El 1915 Serrallonga va donar nom a un hotel dalt el santuari del Coll i en tenim testimoni pel fulletó publicitari i la publicació del Centre Excursionista de Catalunya. Els excursionistes que caminen per les Guilleries poden trobar encara el vestigi d’un altre hotel amb el nom del bandoler: l’hotel Don Joan de Serrallonga de Vallclara (Vilanova de Sau).

L’edifici, avui abandonat, encara aguanta totalment dempeus i és un exemple del mal cap d’alguns privats i administracions públiques que pretenien urbanitzar-ho tot.

“Els anys setanta un grup d’inversors van decidir construir una urbanització de luxe a Vallclara. Qui donava la cara era Antonio Guinard, conegut per tothom com Don Antonio de Vallclara. Havien comprat les propietats de Fogueres i anunciat que volien les de Panissar i la de Torrent. 226 hectàrees per construir-hi parcel·les. Van fer una gran promoció. Dels inversors només es va conèixer Don Antonio i Lluís Sentís, germà del periodista Carles Sentís.

Al cantó de la Caseta de Vallclara, datada del 1780, hi van construir un hotel que portava el nom de Don Juan de Serrallonga. La promoció utilitzava l’eslògan Un lugar cerca del cielo. Van portar-hi a actuar primers figures d’aquella època: Manolo Escobar, Viva la Gente, Peret, El Duo Dinámico, Joan Manuel Serrat, les orquestres Maravella, La Principal de la Bisbal i la Selvatana. S’hi reunien milers de persones. Don Antonio va arribar a noliejar un avió a Mallorca per als jugadors del Sant Hilari i directius, que havien fet una gran temporada”.

Així ho explicava Jordi Grau en el seu article “Vallcara, un lugar cerca del cielo” publicat al Punt el 2 de setembre de 2023.

Tota aquella promoció va acabar en no res, l’hotel va acabar abandonat i de la urbanització sols es van acabar venent una dotzena de cases situades en carrers sense asfaltar.

Però l’edifici de l’hotel queda com a testimoni de la inconscient aventura, com també la fotografia de Joan Manel Serrat a Vallcara o la publicitat a la premsa de l’època  de la promoció urbanística. 

Al diari Los Sitios també hi trobem publicitat i cròniques del gran aplec i la festa que s’hi va fer l’any 1973, amb presència de cobres i colles sardanistes, majorettes, concert d'Emili Vendrell i Salomé, actuació de la Trinca... Com es pot veure, van tirar la casa per al finestra.

L'HOTEL SERRALLONGA DE SANT PERE D'OSOR

 

L’any 1624 el Centre Excursionista de Catalunya va editar la seva guia d’itineraris de les Guilleries, proposant un seguit de rutes excursionistes per conèixer els racons feréstecs de les nostres muntanyes.En aquesta guia s'hi proposa la ruta que passava pel santuari del Coll d'Osor. Després d’explicar l’origen i història del santuari s'hi explica que  “Al seu costat hi ha l’antiga hostaleria o Hotel Serrallonga”.

I és que en aquelles dates l’establiment s’anomenava Hotel Serrallonga.

I això ho he pogut corroborar quan he trobat un tríptic publicitari d’aquell negoci que ara he pogut afegir a la meva col·lecció. Un document que aporta molta informació.

Indica la data d’edició: l’any 1915,per tant la denominació l'hauria tingut durant alguns anys de la primera meitat de segle XX. I el nom del  propietari: Josep Tarrés.

La breu ressenya o presentació de les salvatges Guilleries ens recorda l’important paper que va tenir el bandoler Serrallonga en la història d’aquells verals, amb un intinerari proposat que partia de Sant Hilari i, pujant la muntanya de Sant Benet, baixava cap a Susqueda. Muntanyes on  les “innombrables quadrilles de bandolers que per espai de diverses centúries van ser amos i senyors del país, destacant sobre totes elles la del discutit cabdill Capità D. Joan de Serrallonga”.

Com a informació més pràctica ens indica els preus de les habitacions i l’itinerari per arribar, com també la possibilitat de disposar de cavalls per pujar d’Osor a l’hotel.

I de propostes lúdiques per als clients: beure aigua dels manantials de les Guilleries  i fer-hi excursions.

Entre les excursions proposava la que portaria els clients fins el mas Serrallonga o fins a Querós.

Dos anys més tard, l'octubre de 1917, en el número 273 del butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, apareix un obituari: "Acabem de rebre la trista nova de la mort del Sr. Josep Tarrés, propietari de l'Hotel Serrallonga, de Sant Pere d'Osor (adscrit al Centre), passant la direcció de l'hotel a càrrec de la Viuda i filla, a les quals enviem el nostre sentit pèsam".

Aquesta notícia ens indica que l'establiment tindria continuïtat més enllà de la defunció del propietari i que l'hostal o hotel estava adscrit als establiments que s'informaven i promocionaven per als socis del Centre Excursionista de Catalunya, en aquest cas per als que trescaven per les nostres Guilleries.

El tríptic publicitari demostra l'existència de l'Hotel Serrallonga al Coll i el valor que el nostre bandoler aporta als paisatges i llocs que el van veure actuar.

SERRALLONGA DELS D'EN SAMARRA (2002) I ALTRES VERSIONS

 

L’any 2002,  el grup de música tradicional Els d’en Samarra publiquen el disc “Bandolers, bandits i lladres de camí ral” que de nou conté  les dues cançons clàssiques i tradicionals d’en Serrallonga.

Els nostres folkloristes també van recollir una variant de “Don Joan de Serrallonga” que deia, a la lletra “ Joan Sala Viladrau   és el nom que ell se'n deia; per nom se'n diu Serrallonga,   casat n'era amb la pubilla. Tenien dos heretats   que amb la pau els dos vivien; les criades i el(s) criats   nit i dia els en sabien”. Aquesta  és la versió que van incloure els cantants Sanjosex i Carles Belda en el disc publicat el 2018 en el marc del festival de música de tradició oral Càntut , organitzat a Cassà de la Selva.

La darrera versió fins ara incorporada en  un disc és la que va gravar  cantant Lindami , en col·laboració amb el grup Oques Grasses, per al seu disc “Flors mentre visqui” de l’any 2019. Aquest tema representa l’adaptació del personatge del bandoler i la seva història als ritmes més moderns i canalles.  Per tant, un tema musical que ens  explica la perdurabilitat de Serrallonga al llarg dels segles i dels temps que venen.