L'HOTEL DON JOAN DE SERRALLONGA DE VALLCLARA

 

Joan Manel Serrat a Vallclara (Foto: El Punt)

Recull de notícies de l'Aplec de Vallclara de l'any 1973 (Font: Los Sitios)

El 1915 Serrallonga va donar nom a un hotel dalt el santuari del Coll i en tenim testimoni pel fulletó publicitari i la publicació del Centre Excursionista de Catalunya. Els excursionistes que caminen per les Guilleries poden trobar encara el vestigi d’un altre hotel amb el nom del bandoler: l’hotel Don Joan de Serrallonga de Vallclara (Vilanova de Sau).

L’edifici, avui abandonat, encara aguanta totalment dempeus i és un exemple del mal cap d’alguns privats i administracions públiques que pretenien urbanitzar-ho tot.

“Els anys setanta un grup d’inversors van decidir construir una urbanització de luxe a Vallclara. Qui donava la cara era Antonio Guinard, conegut per tothom com Don Antonio de Vallclara. Havien comprat les propietats de Fogueres i anunciat que volien les de Panissar i la de Torrent. 226 hectàrees per construir-hi parcel·les. Van fer una gran promoció. Dels inversors només es va conèixer Don Antonio i Lluís Sentís, germà del periodista Carles Sentís.

Al cantó de la Caseta de Vallclara, datada del 1780, hi van construir un hotel que portava el nom de Don Juan de Serrallonga. La promoció utilitzava l’eslògan Un lugar cerca del cielo. Van portar-hi a actuar primers figures d’aquella època: Manolo Escobar, Viva la Gente, Peret, El Duo Dinámico, Joan Manuel Serrat, les orquestres Maravella, La Principal de la Bisbal i la Selvatana. S’hi reunien milers de persones. Don Antonio va arribar a noliejar un avió a Mallorca per als jugadors del Sant Hilari i directius, que havien fet una gran temporada”.

Així ho explicava Jordi Grau en el seu article “Vallcara, un lugar cerca del cielo” publicat al Punt el 2 de setembre de 2023.

Tota aquella promoció va acabar en no res, l’hotel va acabar abandonat i de la urbanització sols es van acabar venent una dotzena de cases situades en carrers sense asfaltar.

Però l’edifici de l’hotel queda com a testimoni de la inconscient aventura, com també la fotografia de Joan Manel Serrat a Vallcara o la publicitat a la premsa de l’època  de la promoció urbanística. 

Al diari Los Sitios també hi trobem publicitat i cròniques del gran aplec i la festa que s’hi va fer l’any 1973, amb presència de cobres i colles sardanistes, majorettes, concert d'Emili Vendrell i Salomé, actuació de la Trinca... Com es pot veure, van tirar la casa per al finestra.

L'HOTEL SERRALLONGA DE SANT PERE D'OSOR

 

L’any 1624 el Centre Excursionista de Catalunya va editar la seva guia d’itineraris de les Guilleries, proposant un seguit de rutes excursionistes per conèixer els racons feréstecs de les nostres muntanyes.En aquesta guia s'hi proposa la ruta que passava pel santuari del Coll d'Osor. Després d’explicar l’origen i història del santuari s'hi explica que  “Al seu costat hi ha l’antiga hostaleria o Hotel Serrallonga”.

I és que en aquelles dates l’establiment s’anomenava Hotel Serrallonga.

I això ho he pogut corroborar quan he trobat un tríptic publicitari d’aquell negoci que ara he pogut afegir a la meva col·lecció. Un document que aporta molta informació.

Indica la data d’edició: l’any 1915,per tant la denominació l'hauria tingut durant alguns anys de la primera meitat de segle XX. I el nom del  propietari: Josep Tarrés.

La breu ressenya o presentació de les salvatges Guilleries ens recorda l’important paper que va tenir el bandoler Serrallonga en la història d’aquells verals, amb un intinerari proposat que partia de Sant Hilari i, pujant la muntanya de Sant Benet, baixava cap a Susqueda. Muntanyes on  les “innombrables quadrilles de bandolers que per espai de diverses centúries van ser amos i senyors del país, destacant sobre totes elles la del discutit cabdill Capità D. Joan de Serrallonga”.

Com a informació més pràctica ens indica els preus de les habitacions i l’itinerari per arribar, com també la possibilitat de disposar de cavalls per pujar d’Osor a l’hotel.

I de propostes lúdiques per als clients: beure aigua dels manantials de les Guilleries  i fer-hi excursions.

Entre les excursions proposava la que portaria els clients fins el mas Serrallonga o fins a Querós.

Dos anys més tard, l'octubre de 1917, en el número 273 del butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, apareix un obituari: "Acabem de rebre la trista nova de la mort del Sr. Josep Tarrés, propietari de l'Hotel Serrallonga, de Sant Pere d'Osor (adscrit al Centre), passant la direcció de l'hotel a càrrec de la Viuda i filla, a les quals enviem el nostre sentit pèsam".

Aquesta notícia ens indica que l'establiment tindria continuïtat més enllà de la defunció del propietari i que l'hostal o hotel estava adscrit als establiments que s'informaven i promocionaven per als socis del Centre Excursionista de Catalunya, en aquest cas per als que trescaven per les nostres Guilleries.

El tríptic publicitari demostra l'existència de l'Hotel Serrallonga al Coll i el valor que el nostre bandoler aporta als paisatges i llocs que el van veure actuar.

SERRALLONGA DELS D'EN SAMARRA (2002) I ALTRES VERSIONS

 

L’any 2002,  el grup de música tradicional Els d’en Samarra publiquen el disc “Bandolers, bandits i lladres de camí ral” que de nou conté  les dues cançons clàssiques i tradicionals d’en Serrallonga.

Els nostres folkloristes també van recollir una variant de “Don Joan de Serrallonga” que deia, a la lletra “ Joan Sala Viladrau   és el nom que ell se'n deia; per nom se'n diu Serrallonga,   casat n'era amb la pubilla. Tenien dos heretats   que amb la pau els dos vivien; les criades i el(s) criats   nit i dia els en sabien”. Aquesta  és la versió que van incloure els cantants Sanjosex i Carles Belda en el disc publicat el 2018 en el marc del festival de música de tradició oral Càntut , organitzat a Cassà de la Selva.

La darrera versió fins ara incorporada en  un disc és la que va gravar  cantant Lindami , en col·laboració amb el grup Oques Grasses, per al seu disc “Flors mentre visqui” de l’any 2019. Aquest tema representa l’adaptació del personatge del bandoler i la seva història als ritmes més moderns i canalles.  Per tant, un tema musical que ens  explica la perdurabilitat de Serrallonga al llarg dels segles i dels temps que venen.

ELS COMPANYS DEL CREPUSCLE A SANT BERTRAN DE COMENGE

 

Un dels meus còmics de referència és la trilogia “Els companys del crepuscle” que els anys vuitanta del segle passat va escriure i dibuixar François Bourgeon.  Un còmic imprescindible per a gaudir de l’ample univers de fantasia i de realitat històrica que impregna l’obra d’aquest autors. Un còmic que em va inspirar i em va ajudar a aprendre a dibuixar. Una enciclopèdia visual de l’Edat Mitjana.

L’any 2006, a més, vaig descobrir el llibre “Dans le sillage des sirenes” on l’historiador Michell Thibaut va desbudellar tot el món oníric, conceptual i històric de l’obra de Bourgeon. El llibre il·lustra sobre les fonts documentals que va utilitzar Bourgeon, que van des de les llegendes  al vestuari, les armes i l’arquitectura medievals.

Al còmic hi va traslladar elements físics encara existents: el pot de Valentré de Caors, la casa dels Cònsuls de Mirapeix i molts d’altres. Elements que en alguns dels nostres viatges hem reconegut i fotografiat.

En el nostre darrer viatge en vaig poder localitzar un més. Bourgeon va traslladar a la fictícia ciutat medieval de Montroy un graner típic de la regió de Comenge (Comminges en francès).

En el llibre de Thibaut hi apareix fotografiat i l’identifica a Sant Bertran de Comenge.

Els edificis agrícoles de Comenge presenten magnífiques entramats de fusta de diversos tipus i nombroses variacions a les seves façanes. Tanmateix, els més comuns són trapezoïdals o arquejats. Sovint complementats amb fusta i fang, poden convertir-se en veritables obres d'art quan es decoren. D'aquesta manera, l'entramat de fusta i l'art arquitectònic es converteixen en una sola cosa.

L'origen d'aquesta arquitectura única ha donat lloc a diverses hipòtesis, la més plausible és que podria haver estat inspirada en la tècnica de l'entramat de fusta, a la qual es van fer adaptacions locals al llarg del temps. Tanmateix, el període cronològic és més precís, ja que els primers exemples van aparèixer cap al 1840, i encara es construïen cap al 1930.

D’acord amb aquesta datació aquests magnífics graners amb arcs de fusta no serien medievals, però queden magníficament ubicats en el còmic de Bourgeon.

Aquest patrimoni és un dels emblemes i tresors de la regió de Comenge. Allò que semblava insuls és en realitat un tresor d’aquella regió.

En el nostre darrer viatge vam poder apreciar diversos exemplars en la part baixa del poble de Sant Bertran i no em vaig estar de fotografiar-me davant el que va reproduir François Bourgeon en el seu còmic.

A vegades el viatge ens porta a descobrir complements singulars i curiosos com en aquesta ocasió, a viatjar també a l'època i els escenaris que va imaginar o recrear algú. En aquesta ocasió els dels "companys del Crepuscle" de Fançois Bourgeon.

"TORNA SERRALLONGA" DE ELS ESQUIROLS (1980)

 

Els Esquirols fou un grup de música folk català nascut al poble de l'Esquirol, al cor del Collsacabra (Osona), a partir de 1969, i desaparegut l'any 1986, un moment de canvis històrics en què cantar en català era tot un repte. Tanmateix, el panorama de la cançó estava en efervescència. Ells van portar el bandoler Serrallonga a un altre estadi o significat.

L’any 1980 el grup  va presentar el seu cinquè disc: Torna, torna Serrallonga. El disc contenia la famosa cançó del mateix nom. Es va distribuir en vinil i en cinta de casset, anys més tard es reproduiria també en CD.

En aquell moment hi havia un intens debat sobre l’energia nuclear i en territoris coma Osona s’especulava amb permisos de recerca i extracció d’urani. Joan Crosas, l’autor de la lletra, va voler fer un tema potent, reivindicatiu, ecologista i de defensa de la terra. I ho va aconseguir.

Torna Serrallonga es va convertir en un himne de defensa del país, no només des del punt de vista ecològic, sinó també polític i social. El bandoler va demostrar així , gràcies a la cançó de Els Esquirols, que podia transmutar en un símbol, un emblema, per a causes populars i reivindicatives. Un nou estadi de Serrallonga en l’imaginari popular.

La cançó va esdevenir un himne del país i s’ha cantat des d’aleshores. També se n’han fet versions. Ell grup Mesclat, de folk-rock, va editar el 2002 un CD single que contenia dues versions del tema. El grup Kalabranda en va fer una versió amb música ska.

SERRALLONGA AL "SAC DE CANÇONS" (1977)

El 1977 la discogràfica EDIGSA produeix el disc “El sac de cançons” amb components del grup Marduix. Un recull de cançons populars i per a la mainada, que conté les dues cançons tradicionals setcentistes del bandoler:  “Les ninetes ploren” i “Don Joan de Serrallonga”.

El grup Marduix el formaven l'any 1976 Joana Clusellas i Jordi Pujol, qui també era membre del Grup de Folk. 

Posteriorment el grup es va transformar en Marduix Teatre, una de les companyies catalanes  de teatre de titelles més reconegudes i amb un llarg recorregut artístic.

EL DISC DE PISSARRA DE "JO VULL MORIR"

 

He afegit a la meva col·lecció el disc de pissarra amb la gravació de la famosa ària "Jo vull morir" que va donar fama al tenor Emili Vendrell en la sarsuela Don Joan de Serrallonga.

Forma part del catàleg de la discogràfica ODEON amb qui tenia contracte el tenor. 

El disc doble inclou també al gravació del tema  Don Joan de Serrallonga, amb Vendrell intrpretant el Fadrí de Sau, la soprano Josefina Bugatto en el paper de Joana de Torrelles i , en aquesta gravació, com també havia interpretat sobre l'escenari, el baríton Sr. Massanés en el paper de Joan de Serrallonga.

Aquesta gravació de l'any 1923 es va tornar a registrar en el CD recopilatori de la sarsuela catalana de la que he parlat en l'anterior entrada del bloc.