MIQUEL PARACOLLS DE MALLA

 

Del petit poble de Malla en sortiren també alguns bandolers habituals de la quadrilla d’en Serrallonga: el més important va ser en Miquel Paracolls. Aquest bandoler de Malla tenia vint-i-quatre anys quan el van prendre a Vilafranca de Conflent  amb Miquel Madriguera i altres bandolers que havien desertat dels terços castellans d’Itàlia.

 En la confessió del Fadrí de Sau hi trobem que en Serrallonga va fer estada en el mas: “Segons he oyt dir al Serrallonga y a altres companys meus ells son estats en casa de dit Miquel Paracolls moltes vegades menjant bevent y dormint en ella y en particular quant jo y los demes mos companys anarem a robar en lo cami real de Sant Feliu Saserra en lo lloch dit les Canals den Valencia passarem en casa de dit Miquel Paracolls de Malla des del bosch de Manssa ahont nos trobavem y en casa de dit Miquel Paracolls soparem tots en sa companya quens ne dona de  molt bona gana”.

En Joan de Serrallonga es refereix també a Miquel Paracolls quan parla de l’episodi en el qual el bandoler anomenat Negre de Tona, en connivència amb Cristòfor Madriguera, li robà la seva amiga Estasia Carles i Colobrans: “Y un dia trobantme jo ab molts de la quadrilla en un bosch prop Taradell sobre la casa den Sobrevia de Viladrau arribaren alli lo dit Miquel Paracolls y un altre fadri y dit Paracolls me digue que ells no pensaven que jo fos per alli y que ells la causa de trobarse alli ere que cercaven per orde de Madriguera a la dita Estasia Carles y Colobrans y jo de allo ne cregui lo quem dave gust perque ja havia sabut que dit Madriguera havia cabut en lo robarme dit Negre de Tona a dita Estasia Colobrans”.

Trobant-se sopant a la casa d’en  Miquel Madriguera de Taradell , junt amb Vicenç Llagostera i altres bandolers, en Miquel Paracolls va vendre a Pere Sala, germanastre d’en Serrallonga, un pedrenyal.

En les declaracions del bandoler Jaume Masbertat, àlies Viola, també se’ns explica que anant la quadrilla a robar al camí ral de Sant Feliu Sasserra, en concret a un lloc anomenat “les canals den Valentia”, passaren abans per la casa de Miquel Paracolls i a dins d’ella hi menjaren abundantment perquè Paracolls era home de confiança.

Miquel Paracolls tenia, en aquelles dates i segons les declaracions d’un testimoni que participava en el procés, l’edat de vint-i-quatre anys.

LES MARGUES : EL NOSTRE PARTICULAR FAR WEST

 

Un dels elements característics del paisatge  osonenc són les zones de margues.

Les margues són roques sedimentàries del grup de les lutites, constituïdes per una mescla d’argila i carbonat de calci. La seva escassa resistència a l’erosió permet que es formen espectaculars parets i zones amb xaragalls.

En la nostra darrera caminada vam descobrir les margues de les Costes Males (també anomenades terrers , esbornancs o badlands) al terme de Santa Eulàlia de Riuprimer. Potser de les mes espectaculars de la comarca.

Però n’hi ha d’altres d’espectaculars i de bon conèixer. En sortides passades vam descobrir fa anys les de Santa Cecília de Voltregà i més recentment les de Gurb.

Aquest paisatge de geologia erosionada fa córrer la imaginació. A falta de deserts a Catalunya és en aquestes margues on hi podem recrear aquells paisatges de l’Oest americà carregats d’indis i vaquers.

I no m’he pogut estar de recrear-hi els nostres bandolers de les Guilleries i al plana de Vic, en un duel o a punt de disparar. El nostre Farwest particular del segle XVII.

PARACOLLS DE MALLA: HISTÒRIA D'UN MAS HISTÒRIC

 

Fa unes setmanes vam tenir ocasió  i goig de poder visitar la masia de Paracolls de Malla, convidats per en Francesc Paracolls, un dels hereus del llinatge. 

Paracolls és una de les masies més antigues de la plana de Vic. La primera notícia que tenim del nom Paracolls es remunta a la primera meitat del segle X, quan entre els béns de la Pabordia de Palau de Malla hi consten les seves terres i vinyes.

En un capbreu de l'any 1339 hi consta que el mas Paracolls de Malla pagava un tribut per les seves terres als Vilademany, senyors del castell de Taradell. En el fogatge de l'any 1497 hi consta "lo Paracolls", i en el de l'any 1553 hi consta el mas Paracolls, on hi vivia Jaume Tona.

De la masia en sortí un dels herois de la Guerra de Successió: Francesc Paracolls. Lluità amb els Vigatans, al costat d’en Bac de Roda, a favor de la causa austriacista. Va ser pres i ferit en una brega prop de Gallifa. Aleshores fou conduït a Vic, per ser penjat a la forca del Puig d’en Planes el 18 d’abril de 1714. El seu cos fou enterrat al cementiri de Sant Vicenç de Malla. En record seu l’any 1986 s’inaugurà un monument dedicat a la seva memòria a l’església de Malla, que fou inaugurat pel President Jordi Pujol.

La particularitat d’aquesta històrica masia és que el llinatge Paracolls s’hi ha pogut mantenir al llarg de mil anys, tot i els avatars de la història.

La masia va ser ampliada i reformada en els segles XVII i XIX. A l'interior es conserven vestigis de l'edifici medieval primitiu, entre els que destaca un arc ogival, la imposta d'un antiga portalada i diversos trams de parament en opus spicatum.

En Francesc Paracolls ens explicà que després de la Guerra de Successió les autoritats van fer enderrocar al torre de la masia, adduint que servia de torre de comunicació dels austriacistes a la plana de Vic. I és ben cert que des de la torre hi ha una vista privilegiada de tota la plana. En la nostra visita a la masia ho vam podem comprovar, accedint a aquell magnífic espai, restaurant amb fusta de gran qualitat i resistència portada d’Alemania. Els Paracolls de Malla no sols conserven, sinó que restauren tots els espais de la històrica masia.

I a tota la història de la masia hi hem afegit ara una nova capa, la capa que hi aporta en Joan de Serrallonga i els nyerros i bandolers del segle XVII. Per a nosaltres ha estat un privilegi poder entrar en aquesta històrica masia que també forma part de l’extens “territori Serrallonga”.

EL LLOP A LES GUILLERIES: HISTÒRIA, MITE I LITERATURA

 Tornarem a veure la presència del llop a les Guilleries?

Idealització de l'Encantada i el llop, als estanys de Noedes del Conflent.

El Pare-Llop, segons una il·lustració extreta del bloc "Mitologia catalana" de Dani Rangil.

Si fins ara he explicat històries fantàstiques de licantrops ara toca explicar el record del llop, el veritable depredador, que fa anys va habitar també en les nostres muntanyes.

La mitologia del llop o de l’home llop no sorgeix del no res, ho fa a partir de la presència d’aquest animal a tots els països, fins que va ser exterminat de molts d’ells.

Xavier Pérez Gómez, arxiver de l’Arxiu Històric Comarcal de la Selva, va publicar l’any 2000 als Quaderns de la Selva un article on recollia el resultat d’una enquesta sobre la memòria oral del llop a tots els pobles de la comarca. El podeu  llegir en aquest enllaç. L’article recull tot de tradicions orals sobre la presència del llop en els pobles de la comarca on se’n guarda memòria.

El llop va desaparèixer pràcticament de les Guilleries, el Montseny i altres muntanyes de la Selva al final del segle XIX. Hi ha, però, qui situa aquesta desaparició entrat el segle XX, apuntant que la Selva va ser un dels darrers indrets on va sobreviure a Catalunya. A Arbúcies hi ha notícies de la seva presència l’any 1890.

La persecució del llop com a animal competidor per als interessos ramaders de l’home és un fet ancestral. Les dues espècies van competir durant segles. I la persecució ferotge a la qual fou sotmès va portar a la seva desaparició en molts espais que havia ocupat.

Les armes de caça i també el verí van fer la feina i el llop va desaparèixer de les nostres contrades més properes.

En queden testimonis en l’orografia i el nom dels llocs. El més clar, el poble de Sant Martí Sacalm (Susqueda) que en origen va tenir el nom de Sant Martí de Cantallops. 

En la topografia trobem molts records al llop. Tan sols en el terme d'Osor podem trobar: la  Font del Llop,  el Sotjar del Llop, el Cau del Llop, el Serrat del Llop, la Baga de la Font del Llop, el Serrat del Pas del Llop,  la Llobosa...

A Catalunya no hi ha literatura sobre licantrops o homes llop, però sí que la cultura popular guarda un espai per al  Pare Llop, encortador de llops o llobater, és l’home que viu al bosc acompanyat d’un ramat de llops que l’obeeixen fidelment. Ell decideix si atacaran o respectaran el bestiar i les persones d’una masia en funció de la generositat rebuda. Als Comtats, sota el Canigó, es conserva el record del llop-cerver. A Pratdib, a la Catalunya Nova, es recorden els dips, els gossos negres endimoniats.

En algunes versions el Pare Llop pot arribar a convertir-se també en llop, igual que el licantrop, però ho fa segons la seva voluntat i no pas per la presència de la lluna plena.

I en la cultura popular catalana existeix també la bruixa que es pot transformar en guilla. Un mite que escauria molt a les nostres Guilleries.

Per finalitzar aquest  record del llop a les Guilleries, en aquest cas literari, no hi ha millor manera que llegir Anton Busquets i Punset, el poeta de les Guilleries, que l’any 1903 va escriure el relat titulat “Entre llops”:

«De sobte, la quietud dolça de la muntanya fou trencada, no per l'oreig juganer que fa petonejar els arbres, ni per l'empenta de cap allau, ni pel clam de les campanes veïnes, sinó per un udol viu i llunya que retrunyia gelador per les afraus montsenyenques ... Huu! .. Huu! .. Huu!

I s'atançava brunzent a les orelles, tètric i dolarás. «El llop» vaig cridar esglaiat; les cames se li segaren i no podia donar un sol pas ... Huu! .. Huu! .. Huu!  ... i el ressò més esparverador encara rodava d'avenc en avenc com sotraguejant tota Ja muntanya.

Just em vingué d'arribar a un roure corpulent que dona va entrada a un clap arbrat. M'hi abraço  tremolant petant de dents guanyo mitja soca i aconsegueixo posar el peu dret al primer estaroc nuós que em deixa respirar.

Instintivament miro i veig tota la llarga ombra del llop fent salts i esgarrapant l’arbre on era jo i amb por de relliscar en valer pujar més amunt fins al forcat salvador on pogués reposar amb l’amenaça de passar-hi la nit perquè el rei de la muntanya,  el ferotge perseguidor,  ben segur que m’espiaria els passos arriscant-me a veurem atacat per més lleuger que anés,  ja que, afamats com van a l'hivern no perdonen ningú pera sostenir-se en aquelles soledats que jo vulnerava temerari.»

El llop ha tornat a Catalunya, Alguns exemplars s'han deixat veure al Pirineu i també han baixat més avall. Quin futur li espera? No ho sabem. El temps dirà. 

 

TERRA DE LLOPS

Aquelles boscúries i aquelles cingleres guardaran per sempre aquell secret. Amb els anys es parlarà de les bruixes, però mai d’aquella bèstia que va desaparèixer sota la cinglera, a Sant Martí de Cantallops.

Ara que us ha estat revelat aquell secret ancestral, aneu en compte quan camineu per la vall de Fornils, aquella fondalada perduda de boscos i cingleres. 

Vigileu sobretot si el camí se us fa llarg i cau la nit, i apareix la lluna plena, i sentiu remor de passes al bosc tenebrós, i escolteu l’udol del llop que ha tornat ... la bèstia potser us empaita. 

Correu, però no us servirà de res.

FI

 

L'HOME DINS LA BÈSTIA

Bruixeria. La bèstia es retorça i emet esgarrifosos crits de dolor, potser fins i tot  de terror. 

I davant els ulls incrèduls d’en Serrallonga, aquell cos d’animal es transforma en un home.  

I aquell home és en Clavell, que expel·leix el darrer alè de vida quan cau daltabaix de la cinglera.

Mai es trobarà el seu cos, els animals carronyers desfaran la carn d'aquella mortalla. 

I allà baix de la cinglera desapareixerà per sempre aquell misteri, aquell terror, que Joan de Serrallonga no sabrà ni voldrà explicar mai  a ningú. 

Serrallonga s’ho emportarà amb ell a la tomba l’any 1634.

 

EL BANDOLER I LA BÈSTIA

La carrera de perseguidor i víctima ha acabat a la cinglera, no hi ha camí ni escapatòria. La mort baix l’abisme o la mort sota les urpes i els ullals del dimoni. 

Una sola bala ha pogut disparar-li, totalment inútil. Ha pogut veure com entrava en la carn de la bèstia, però aquesta ni se n’ha sentit. I aleshores el monstre se li ha tirat a sobre. Era la fi.

Serrallonga, però, mai ha estat home de rendicions. I del cinturó ha tret la daga de plata que va robar del mas Boada de Salitja, decidit a sucumbir lluitant.

La bèstia cau sobre seu i Serrallonga sent el baf de l’infern d’aquella boca monstruosa. Sense saber com, aconsegueix que la daga penetri en la carn de l’animal. 

I succeeix l’imprevisible...