ELS COMPANYS DEL CREPUSCLE A SANT BERTRAN DE COMENGE

 

Un dels meus còmics de referència és la trilogia “Els companys del crepuscle” que els anys vuitanta del segle passat va escriure i dibuixar François Bourgeon.  Un còmic imprescindible per a gaudir de l’ample univers de fantasia i de realitat històrica que impregna l’obra d’aquest autors. Un còmic que em va inspirar i em va ajudar a aprendre a dibuixar. Una enciclopèdia visual de l’Edat Mitjana.

L’any 2006, a més, vaig descobrir el llibre “Dans le sillage des sirenes” on l’historiador Michell Thibaut va desbudellar tot el món oníric, conceptual i històric de l’obra de Bourgeon. El llibre il·lustra sobre les fonts documentals que va utilitzar Bourgeon, que van des de les llegendes  al vestuari, les armes i l’arquitectura medievals.

Al còmic hi va traslladar elements físics encara existents: el pot de Valentré de Caors, la casa dels Cònsuls de Mirapeix i molts d’altres. Elements que en alguns dels nostres viatges hem reconegut i fotografiat.

En el nostre darrer viatge en vaig poder localitzar un més. Bourgeon va traslladar a la fictícia ciutat medieval de Montroy un graner típic de la regió de Comenge (Comminges en francès).

En el llibre de Thibaut hi apareix fotografiat i l’identifica a Sant Bertran de Comenge.

Els edificis agrícoles de Comenge presenten magnífiques entramats de fusta de diversos tipus i nombroses variacions a les seves façanes. Tanmateix, els més comuns són trapezoïdals o arquejats. Sovint complementats amb fusta i fang, poden convertir-se en veritables obres d'art quan es decoren. D'aquesta manera, l'entramat de fusta i l'art arquitectònic es converteixen en una sola cosa.

L'origen d'aquesta arquitectura única ha donat lloc a diverses hipòtesis, la més plausible és que podria haver estat inspirada en la tècnica de l'entramat de fusta, a la qual es van fer adaptacions locals al llarg del temps. Tanmateix, el període cronològic és més precís, ja que els primers exemples van aparèixer cap al 1840, i encara es construïen cap al 1930.

D’acord amb aquesta datació aquests magnífics graners amb arcs de fusta no serien medievals, però queden magníficament ubicats en el còmic de Bourgeon.

Aquest patrimoni és un dels emblemes i tresors de la regió de Comenge. Allò que semblava insuls és en realitat un tresor d’aquella regió.

En el nostre darrer viatge vam poder apreciar diversos exemplars en la part baixa del poble de Sant Bertran i no em vaig estar de fotografiar-me davant el que va reproduir François Bourgeon en el seu còmic.

A vegades el viatge ens porta a descobrir complements singulars i curiosos com en aquesta ocasió, a viatjar també a l'època i els escenaris que va imaginar o recrear algú. En aquesta ocasió els dels "companys del Crepuscle" de Fançois Bourgeon.

"TORNA SERRALLONGA" DE ELS ESQUIROLS (1980)

 

Els Esquirols fou un grup de música folk català nascut al poble de l'Esquirol, al cor del Collsacabra (Osona), a partir de 1969, i desaparegut l'any 1986, un moment de canvis històrics en què cantar en català era tot un repte. Tanmateix, el panorama de la cançó estava en efervescència. Ells van portar el bandoler Serrallonga a un altre estadi o significat.

L’any 1980 el grup  va presentar el seu cinquè disc: Torna, torna Serrallonga. El disc contenia la famosa cançó del mateix nom. Es va distribuir en vinil i en cinta de casset, anys més tard es reproduiria també en CD.

En aquell moment hi havia un intens debat sobre l’energia nuclear i en territoris coma Osona s’especulava amb permisos de recerca i extracció d’urani. Joan Crosas, l’autor de la lletra, va voler fer un tema potent, reivindicatiu, ecologista i de defensa de la terra. I ho va aconseguir.

Torna Serrallonga es va convertir en un himne de defensa del país, no només des del punt de vista ecològic, sinó també polític i social. El bandoler va demostrar així , gràcies a la cançó de Els Esquirols, que podia transmutar en un símbol, un emblema, per a causes populars i reivindicatives. Un nou estadi de Serrallonga en l’imaginari popular.

La cançó va esdevenir un himne del país i s’ha cantat des d’aleshores. També se n’han fet versions. Ell grup Mesclat, de folk-rock, va editar el 2002 un CD single que contenia dues versions del tema. El grup Kalabranda en va fer una versió amb música ska.

SERRALLONGA AL "SAC DE CANÇONS" (1977)

El 1977 la discogràfica EDIGSA produeix el disc “El sac de cançons” amb components del grup Marduix. Un recull de cançons populars i per a la mainada, que conté les dues cançons tradicionals setcentistes del bandoler:  “Les ninetes ploren” i “Don Joan de Serrallonga”.

El grup Marduix el formaven l'any 1976 Joana Clusellas i Jordi Pujol, qui també era membre del Grup de Folk. 

Posteriorment el grup es va transformar en Marduix Teatre, una de les companyies catalanes  de teatre de titelles més reconegudes i amb un llarg recorregut artístic.

EL DISC DE PISSARRA DE "JO VULL MORIR"

 

He afegit a la meva col·lecció el disc de pissarra amb la gravació de la famosa ària "Jo vull morir" que va donar fama al tenor Emili Vendrell en la sarsuela Don Joan de Serrallonga.

Forma part del catàleg de la discogràfica ODEON amb qui tenia contracte el tenor. 

El disc doble inclou també al gravació del tema  Don Joan de Serrallonga, amb Vendrell intrpretant el Fadrí de Sau, la soprano Josefina Bugatto en el paper de Joana de Torrelles i , en aquesta gravació, com també havia interpretat sobre l'escenari, el baríton Sr. Massanés en el paper de Joan de Serrallonga.

Aquesta gravació de l'any 1923 es va tornar a registrar en el CD recopilatori de la sarsuela catalana de la que he parlat en l'anterior entrada del bloc.

SERRALLONGA AL CD "LA SARSUELA CATALANA"

 

L'any 1998 ARIA RECORDING editava la col·lecció, de trenta-un discos compactes de la col·lecció, "Les nostres veus retrobades".

Segons l'editora questa "col·lecció que presenta les realitzacions discogràfiques dels cantants més carismàtics de la nostra escena lírica en la primera part del segle XX. En format C.D. reprodueix les gravacions re-masteritzades des dels discs originals de 78 r.p.m. mitjançant un procés tècnic que ha permès l’eliminació de sorolls i distorsions que havien acumulat, respectant el seu so original. No obstant, el resultat final ha depès de l’estat de conservació de cada un dels discs de 78 r.p.m. Als números monogràfics s’ha seguit un criteri cronològic, donant prioritat a l’època de gravació dels temes. Aquest fet permet fer-se una millor idea de l’evolució de l’intèrpret al llarg de la seva carrera. En quant a les seleccions, s’han triat les obres més representatives del repertori, cercant la coincidència d’un o més dels cantants mencionats anteriorment. D’aquesta manera es pot gaudir de diferents exemples del seu art, respectant al mateix temps amb un criteri musicològic i històric, la forma com es concebien les gravacions integrals d’aquestes obres capdavanteres en aquells anys".

El número 17 de la col·lecció estava dedicat a la sarsuela catalana. De les peces escollides n'hi havia tres de l'obra Don Joan de Serrallonga de Francesc Pujols i Enric Morera.

Les tres peces escollides eren "Ària de Donya Joana", "Adeu senyora" i la célebre  Romança del Fadrí titulada "Jo vull morir" que va cantar amb tant èxit Emili Vendrell. El tenor també apareixia fotografiat en el llibret, amb la indumentària del bandoler que vestia en la sarsuela.

FOC ALS PALLERS DE CAN PRESSEGUER DE LA GARGA

 

La caminada als cingles de Bertí ens va portar fins l’altiplà del pla de la Garga, en el terme de Sant Martí de Centelles. En aquell espai, hi senyoreja una masia històrica que sembla lliscar sobre el mar verd dels camps de blat que al seu voltant es mouen al ritme del vent. És la masia de cal Presseguer de la Garga.

La casa forta del Presseguer apareix datada l’any 1553 a nom d’un tal Joan Presseguer. Una família que conservaria el mas almenys en els dos segles posteriors. La factura massissa de la casa queda agraciada per l’afegit, en  l’actual façana principal, d’un cos continuat amb dos arcs centrals que formen un porxo a cada nivell.

Aquesta històrica i principal masia forma part del “territori Serrallonga” atès que l’any 1630 va patir l’intent d’assalt dels bandolers de les Guilleries, en aquesta ocasió comandats per Cristòfol Madriguera, un dels lloctinents d’en Serrallonga.

Guillem Estrany, àlies “lo Clavell”, un dels bandolers que va participar-hi ho explica en el seu procés sumarial: “E mes dich señor que abans de las festes de Nadal del any 1630, trobantme jo aquadrillat amb los lladres de assi del Calles y alguns de montanya que eren Cristhphiol Madriguera que feye de cap de quadrilla perque lo Jaume Fadri era ab en Serrallonga deves Carós... y trobantnos tots deves Sentelles una nit anàrem a casa den Preseguer de la Garga y picant a la porta demanant que sopar per motl que fessem may nos ne volgueren donar y de colera posarem foch a dos pallers d epalla quey havia prop de casa hils cremarem”.

I la cosa no va acabar aquí, perquè en el seu camí la quadrilla, composada de tretze bandolers, van dirigir-se cap a Hostalets de Balenyà  i allà van demanar també sopar a la masia de Can Pla “y no volentnos ne tampoch donar los cremarem també dos pallers que tenian junt a dita casa”.

LA PARTITURA DE "DON JOAN DE SERRALLONGA"

 

D'entre les partitures que es poden arribar a localitzar de la banda sonora d'en Serrallonga he afegit a la meva col·lecció una editada per la Casa Editorial de Música Boileau (encara avui existent a la ciutat de Barcelona).

La històrica editorial Boileau va inaugurar-se l'any 1913 al carrer Provença, 287 de Barcelona per Alessio Boileau Bernasconi (Verona,1875-Barcelona, 1948). Des d'aleshores ha publicat milers de partitures i és un referent per als músics i aprenents de músic.

D'aquesta editorial va sortir la partitura "Don Joan de Serrallonga", ballet-glossa, en aquest cas transcripció per a piano de concert, de l'obra del mestre Enric Morera i Joan Baptista Lambert , autors de la sarsuela estrenada l'any 1922.

Desconec la data exacta de publicació. Però dedueixo que es tractaria d'una reproducció d'una edició anterior, datada de l'any 1933, que es titulava "De la nostra Catalunya: Suite" i que també contenia les partitures de "La nit de Sant Joan" i de "Les fulles seques".