LES FOTOTÍPES DE LLEÓ FONTOVA

 

La Fototípia Thomas va editar per a alguna empresa de cerilles, una col·lecció d’imatges del popular actor català Lleó Fontova.

Així Fontova entrava en les atractives col·leccions de fototípies de caixes de cerilles, cosa que demostra la popularitat de l’artista en aquell moment.

Lleó Fontova i Mareca (Barcelona, 1838- 1890) va ser un dels grans referents de l’època i va actuar, entre d’altres, en una gran quantitat d’obres escrites per Soler-Pitarra.

La seva trajectòria professional és immensa i una part està recollida en unes magnífiques fotografies dels seus personatges, realitzades pel fotògraf Narcís Nobas.

L’any 1868 participà en l’obra Don Joan de Serrallonga de Víctor Balaguer, en el paper del bandoler traïdor Robert.

La col·lecció de fototípies incorpora dues imatges de Lleó Fontova en el paper de Robert, la que esta estirat davant el panteó del pare de Don Joan de Serrallonga és obra de Narcís Nobas.

La resta de fototípies que he afegit també a la meva col·lecció particular són un total d’onze petites imatges que representen personatges protagonitzats per l’actor. Totes elles parlen d’un gran actor camaleònic i capaç de moure dalt de l’escenari qualsevol personatges que se li encarregués. Les imatges justifiquen per si mateixes el motiu de la celebritat de l’artista.

LA COL·LECCIÓ DE POSTALS DE SANTA COLOMA

 

La Fototípia Thomas va produir milers de postals d’arreu de la geografia peninsular.

Santa Coloma també va tenir la seva col·lecció de postals de l’empresa.  Són un total de 13 postals fotogràfiques on hi veiem espais urbans i del nostre entorn prou coneguts.

Tots aquests espais han canviat amb el temps i, per tant, podem gaudir comparant l’avui amb el com eren quan l’anònim fotògraf els va captar.

El llibret amb les postals era un regal de l’establiment comercial El Siglo, situat en l’edifici de Can Rami, en el xamfrà davant de l’església.

He aconseguit per a la meva col·lecció particular un d'aquells blocs de postals de Fototípia Thomas. La majoria d'imatges m'eren conegudes perquè les havia vist reproduïdes en diferents llocs. De totes elles, la de l'ermita de Sant Marçal és potser la menys habitual i la que presenta un canvi més notable en el paisatge.

LA FOTOTÍPIA THOMAS

 

Una de les empreses dedicades a la producció de les fototípies, per encàrrec del Gremio i altres productors de cerilles, va ser la Fototípia Thomas.

L’empresa va ser creada l’any 1880 per Joseph Thomas i Bigas (Barcelona, 1852- Berna 1910). L’establiment estava situat inicialment a la Gran Via de Barcelona  i el 1898 es traslladà al carrer Mallorca 293, en  un edifici projectat per Lluís Domènech i Montaner.

Thomas era un gran coneixedor de la fotografia i va dedicar l’empresa a la impressió de llibres, revistes d’art, postals ... i fototípies col·leccionables  per a les capses de cerilles.

Treballaven diferents tècniques de gravat, reproducció, litografia, fotocromotipografia i van treballar per diferents llibres i revistes d’art com La Il·lustració Catalana o Pèl i Ploma.

A partir de 1905 van dedicar-se a les postals de diferents punts de tota la geografia espanyola, editant una de les col·leccions més immenses de fotografies de llocs, paratges, ciutats, patrimoni, pobles...

La Fototípia Thomas va continuar funcionant després de la mort del seu fundador i la seva activitat va decaure notablement després de la Guerra Civil i va tancar els anys cinquanta.

En el seu soterrani van quedar guardats tots els fotolits (uns 24.000) i milers d’imatges que es van malvendre a partir de 1975, quan una nova empresa va comprar l’edifici.

El material referit a Catalunya va vendre, a mitjans dels anys vuitanta, als Encants de Barcelona. I és el que s’ha pogut recuperar. El material referit a la resta d’Espanya es va vendre a un col·leccionista valencià que ho va vendre en milers de diferents parts.

Tot el tresor fotogràfic es va dispersar, però per sort una part va poder ser recuperat (comprat en subhastes o a antiquaris que havien adquirit part de les imatges desaparegudes). La part recuperada va anar a diferents destins, entre ells la Fundació Anastasio de Gracia de Madrid o l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya.

D’aquesta manera, una bona part dels tresors fotogràfics de la Fototípia Thomas van poder ser recuperats i ara estan a disposició dels estudiosos del públic, siguin estudiosos o curiosos.

En aquesta pàgina Web s’hi pot trobar tota la informació sobre l’operació de rescat del fons i també sobre la Fototípia Thomas.

FOTOTÍPIES DEL SEGLE XIX

 

Les fototípies són petites cartolines col·leccionables (3x4 centímetres) que mostraven una atractiva imatge fotogràfica d’una actriu, una reina, un músic, un torero, un polític o similar que es regalaven gratis dins les caixes de cerilles entre els anys 1897 i 1910.

La fototípia o fotocolografia era una tècnica per al que es reproduïa impresa en un paper la imatge d’un clixé fotogràfic utilitzant una tinta grassa inalterable.  Utilitzant aquesta tècnica s’obtenien unes reproduccions impreses de gran qualitat, molt fidels a l’original fotogràfic.

En aquells anys la indústria de les cerilles era un monopoli estatal operat pel  Gremio de Fabricantes que, seguint la moda iniciada amb els paquets de tabac i les tauletes de xocolata, va decidir atraure a la gent amb les col·leccions de fototípies i així vendre més caixes d’aquestes.

Hi ajudava, també l’atracció que tenia la fotografia, una gran novetat tecnològica del segle XIX,  pel gran públic. Eren els anys del “boom” de la fotografia.

El Gremio va regalar trenta-set sèries “oficials” de fototípies, amb els seus corresponents fulls i àlbums per a guardar la col·lecció,  però se’n van produir i col·leccionar moltes més. Una de les col·leccions conté dues fotografies d’un personatge de l’obra teatral Don Joan de Serrallonga.

Per a saber més sobre les fototípies de caixes de cerilles, us recomano la informació  que trobareu en aquest enllaç.

EL RETORN A LES GUILLERIES

 

Per la seva part els sis lladres s’estigueren amagats en el bosc fins que fou negre nit, aleshores van baixar cap a Sant Gregori on van deslligar la barca per a creuar el riu Ter. 

Seguiren fins un bosc sobre la parròquia de Vilanna, on es repartiren el botí, i d’allí pujaren les Guilleries fins una cabana cremada que hi havia sobre can Serra de Prohanquera de Querós, on trobaren a Joan Sala, el germanastre d’en Serrallonga que no els havia pogut acompanyar perquè estava malalt d’haver menjar massa castanyes “per falta de pa” i la seva companya Maria Àngela Quer.

Les declaracions d’aquesta noia ens permeten saber que els bandolers van tardar set dies en anar de Querós a la Beguda, fer el robatori i tornar. Això ens explica el temps que tenien i que les distàncies, sempre recorregudes a peu, feien que el temps fos una mesura ben relativa per aquells homes i dones del XVII.

EL ROBATORI AL PONT DE LA BEGUDA (2)

 

Sebastià Viader de Besalú, explica el robatori en el procés sumarial d’en Serrallonga:

“Jo en companyia de Felip Uguet y Berthomeu Donadiu tots de Besalu quan forem al cap alt del bosch de la Beguda en lo camí real qui va de Gerona a Besalu nos isqueren de dit bosch tres ladres tots armats de pedrenyals curts y nos tragueren de dit camí que devien ser entre dues y tres despres de dinar y nos posaven dins dit bosh y a mi me robaren los menuts que portava que foren algun sou de menuts una balona plana ab puntes y a nos companys robaren los dines que portaven que dehien foren entre tots dos divuit lliures y allí tenien alguna vintena de persones lligades que també havien robades ...

... un de dits ladres anava mascarat de cara lo altre portava un mocador a al cara y los dos altres anaven destapats de cara dels quals jo o conegui ningú y al tart sen anaren dits ladres perquè sentiren tocar sometent”.

El botí, aquell dia, va ser profitós per als lladres gràcies al fet que la gent tornava de vendre a mercat. Bàsicament moneda i algunes capes gascones.

Fins i tot robaren els confits que havia comprat a Girona un tal Sabadí de Serinyà i els repartiren entre tota la gent que tenien allà detinguda.

Un altre testimoni diu que un dels lladres anava emmascarat de sutge i dos portaven mocadors a la cara per a no ser reconeguts, mentre que els altres anaven amb la cara descoberta. Un d’aquests darrers era en Serrallonga.

Devia ser cap el tard quan es va donar l’alerta que hi havia bandolers al camí ral i les campanes de la parròquia de Riudellots de la Creu van repicar a sometent. En sentir els crits de “via fora” els sis bandolers van abandonar el lloc i van enretirar-se bosc amunt, mentre que els retinguts van tornar a casa seva.

Els comercials, després del robatori, van trobar a Pont Major el sots batlle de Girona Valemas i el micer Picaperas i els denunciaren el robatori.

EL ROBATORI AL PONT DE LA BEGUDA

 

El segon robatori documentat que coneixem d’en Serrallonga va tenir lloc, també, en un lloc allunyat de les Guilleries (el primer fou a la Mata de l’Avern, en el camí ral de Girona a Hostalric): el camí ral de Girona a Banyoles.

És ben possible que baixessin de les Guilleries prop de la Cellera, per anar en direcció a Bescanó i d’allí fins a Riudellots de la Creu. Van aprofitar un dia de mercat a Banyoles, sabent que així hi havia més possibilitats d’obtenir un bon botí dels comerciants que havien venut la mercaderia i tornaven amb els diners.

Va ser el dimecres 11 de gener de 1623, al lloc de la Beguda, actualment veïnat de Riudellots de la Creu, municipi de Palol de Revardit, en la comarca del Pla de l’Estany.

Segons explica en Serrallonga l’anaren a buscar a la seva masia en Segimon Ferrer i en Segimon Brull d’Arbúcies, Enric Vilasendra d’Oristà, en Pere Joan Puig de la Vall de Viladrau i un jove bandoler anomenat “Lo Refilat” (“que tot just posat barba y es de cabell castany”).

Tots ells es reuniren en un bosc de Serrallonga i decidiren baixar a la plana a robar en el camí ral que va de Girona a Banyoles, posant-se en el tram que va entre el veïnat de La Beguda i el de Pont Xetmar (terme de Cornellà de Terri), just en el lloc, encara existent, del pont del torrent de Marmanya.

Els sis homes partiren de Querós i van passar la nit en una cabana del bosc, en un lloc anomenat Bosc de Prohanquera o Bronquera, on coincidiren amb el Fadrí de Sau, en Joan Sala “àlies lo tendre” germanastre d’en Serrallonga i Maria Àngela Quer, la noia que anava amb ell en aquells dies.

La tarda de l’endemà baixaren al camí ral, en el pont del torrent de Marmanya i es posaren a robar a tothom qui passava.