Tornarem a veure la presència del llop a les Guilleries?
Idealització de l'Encantada i el llop, als estanys de Noedes del Conflent.
Si fins ara he explicat
històries fantàstiques de licantrops ara toca explicar el record del llop, el
veritable depredador, que fa anys va habitar també en les nostres muntanyes.
La mitologia del llop o de
l’home llop no sorgeix del no res, ho fa a partir de la presència d’aquest
animal a tots els països, fins que va ser exterminat de molts d’ells.
Xavier Pérez Gómez, arxiver de
l’Arxiu Històric Comarcal de la Selva, va publicar l’any 2000 als Quaderns de
la Selva un article on recollia el resultat d’una enquesta sobre la memòria
oral del llop a tots els pobles de la comarca. El podeu llegir en aquest enllaç. L’article recull tot
de tradicions orals sobre la presència del llop en els pobles de la comarca on
se’n guarda memòria.
El llop va desaparèixer
pràcticament de les Guilleries, el Montseny i altres muntanyes de la Selva al
final del segle XIX. Hi ha, però, qui situa aquesta desaparició entrat el segle
XX, apuntant que la Selva va ser un dels darrers indrets on va sobreviure a
Catalunya. A Arbúcies hi ha notícies de la seva presència l’any 1890.
La persecució del llop com a
animal competidor per als interessos ramaders de l’home és un fet ancestral.
Les dues espècies van competir durant segles. I la persecució ferotge a la qual
fou sotmès va portar a la seva desaparició en molts espais que havia ocupat.
Les armes de caça i també el
verí van fer la feina i el llop va desaparèixer de les nostres contrades més
properes.
En queden testimonis en
l’orografia i el nom dels llocs. El més clar, el poble de Sant Martí Sacalm
(Susqueda) que en origen va tenir el nom de Sant Martí de Cantallops.
En la topografia trobem molts records al llop. Tan sols en el terme d'Osor podem trobar: la Font del Llop, el Sotjar del Llop, el Cau del Llop, el Serrat del Llop, la Baga de la Font del Llop, el Serrat del Pas del Llop, la Llobosa...
A Catalunya no hi ha
literatura sobre licantrops o homes llop, però sí que la cultura popular guarda
un espai per al Pare Llop, encortador de
llops o llobater, és l’home que viu al bosc acompanyat d’un ramat de llops que
l’obeeixen fidelment. Ell decideix si atacaran o respectaran el bestiar i les
persones d’una masia en funció de la generositat rebuda. Als Comtats, sota el Canigó,
es conserva el record del llop-cerver. A Pratdib, a la Catalunya Nova, es
recorden els dips, els gossos negres endimoniats.
En algunes versions el Pare
Llop pot arribar a convertir-se també en llop, igual que el licantrop, però ho
fa segons la seva voluntat i no pas per la presència de la lluna plena.
I en la cultura popular
catalana existeix també la bruixa que es pot transformar en guilla. Un mite que
escauria molt a les nostres Guilleries.
Per finalitzar aquest record del llop a les Guilleries, en aquest
cas literari, no hi ha millor manera que llegir Anton Busquets i Punset, el
poeta de les Guilleries, que l’any 1903 va escriure el relat titulat “Entre
llops”:
«De sobte, la quietud dolça de
la muntanya fou trencada, no per l'oreig juganer que fa petonejar els arbres,
ni per l'empenta de cap allau, ni pel clam de les campanes veïnes, sinó per un
udol viu i llunya que retrunyia gelador per les afraus montsenyenques ... Huu!
.. Huu! .. Huu!
I s'atançava brunzent a les
orelles, tètric i dolarás. «El llop» vaig cridar esglaiat; les cames se li
segaren i no podia donar un sol pas ... Huu! .. Huu! .. Huu! ... i el ressò més esparverador encara rodava
d'avenc en avenc com sotraguejant tota Ja muntanya.
Just em vingué d'arribar a un
roure corpulent que dona va entrada a un clap arbrat. M'hi abraço tremolant petant de dents guanyo mitja soca i
aconsegueixo posar el peu dret al primer estaroc nuós que em deixa respirar.
Instintivament miro i veig tota
la llarga ombra del llop fent salts i esgarrapant l’arbre on era jo i amb por
de relliscar en valer pujar més amunt fins al forcat salvador on pogués reposar
amb l’amenaça de passar-hi la nit perquè el rei de la muntanya, el ferotge perseguidor, ben segur que m’espiaria els passos
arriscant-me a veurem atacat per més lleuger que anés, ja que, afamats com van a l'hivern no perdonen
ningú pera sostenir-se en aquelles soledats que jo vulnerava temerari.»
El llop ha tornat a Catalunya, Alguns exemplars s'han deixat veure al Pirineu i també han baixat més avall. Quin futur li espera? No ho sabem. El temps dirà.
