FOTOTÍPIES DEL SEGLE XIX

 

Les fototípies són petites cartolines col·leccionables (3x4 centímetres) que mostraven una atractiva imatge fotogràfica d’una actriu, una reina, un músic, un torero, un polític o similar que es regalaven gratis dins les caixes de cerilles entre els anys 1897 i 1910.

La fototípia o fotocolografia era una tècnica per al que es reproduïa impresa en un paper la imatge d’un clixé fotogràfic utilitzant una tinta grassa inalterable.  Utilitzant aquesta tècnica s’obtenien unes reproduccions impreses de gran qualitat, molt fidels a l’original fotogràfic.

En aquells anys la indústria de les cerilles era un monopoli estatal operat pel  Gremio de Fabricantes que, seguint la moda iniciada amb els paquets de tabac i les tauletes de xocolata, va decidir atraure a la gent amb les col·leccions de fototípies i així vendre més caixes d’aquestes.

Hi ajudava, també l’atracció que tenia la fotografia, una gran novetat tecnològica del segle XIX,  pel gran públic. Eren els anys del “boom” de la fotografia.

El Gremio va regalar trenta-set sèries “oficials” de fototípies, amb els seus corresponents fulls i àlbums per a guardar la col·lecció,  però se’n van produir i col·leccionar moltes més. Una de les col·leccions conté dues fotografies d’un personatge de l’obra teatral Don Joan de Serrallonga.

Per a saber més sobre les fototípies de caixes de cerilles, us recomano la informació  que trobareu en aquest enllaç.

EL RETORN A LES GUILLERIES

 

Per la seva part els sis lladres s’estigueren amagats en el bosc fins que fou negre nit, aleshores van baixar cap a Sant Gregori on van deslligar la barca per a creuar el riu Ter. 

Seguiren fins un bosc sobre la parròquia de Vilanna, on es repartiren el botí, i d’allí pujaren les Guilleries fins una cabana cremada que hi havia sobre can Serra de Prohanquera de Querós, on trobaren a Joan Sala, el germanastre d’en Serrallonga que no els havia pogut acompanyar perquè estava malalt d’haver menjar massa castanyes “per falta de pa” i la seva companya Maria Àngela Quer.

Les declaracions d’aquesta noia ens permeten saber que els bandolers van tardar set dies en anar de Querós a la Beguda, fer el robatori i tornar. Això ens explica el temps que tenien i que les distàncies, sempre recorregudes a peu, feien que el temps fos una mesura ben relativa per aquells homes i dones del XVII.

EL ROBATORI AL PONT DE LA BEGUDA (2)

 

Sebastià Viader de Besalú, explica el robatori en el procés sumarial d’en Serrallonga:

“Jo en companyia de Felip Uguet y Berthomeu Donadiu tots de Besalu quan forem al cap alt del bosch de la Beguda en lo camí real qui va de Gerona a Besalu nos isqueren de dit bosch tres ladres tots armats de pedrenyals curts y nos tragueren de dit camí que devien ser entre dues y tres despres de dinar y nos posaven dins dit bosh y a mi me robaren los menuts que portava que foren algun sou de menuts una balona plana ab puntes y a nos companys robaren los dines que portaven que dehien foren entre tots dos divuit lliures y allí tenien alguna vintena de persones lligades que també havien robades ...

... un de dits ladres anava mascarat de cara lo altre portava un mocador a al cara y los dos altres anaven destapats de cara dels quals jo o conegui ningú y al tart sen anaren dits ladres perquè sentiren tocar sometent”.

El botí, aquell dia, va ser profitós per als lladres gràcies al fet que la gent tornava de vendre a mercat. Bàsicament moneda i algunes capes gascones.

Fins i tot robaren els confits que havia comprat a Girona un tal Sabadí de Serinyà i els repartiren entre tota la gent que tenien allà detinguda.

Un altre testimoni diu que un dels lladres anava emmascarat de sutge i dos portaven mocadors a la cara per a no ser reconeguts, mentre que els altres anaven amb la cara descoberta. Un d’aquests darrers era en Serrallonga.

Devia ser cap el tard quan es va donar l’alerta que hi havia bandolers al camí ral i les campanes de la parròquia de Riudellots de la Creu van repicar a sometent. En sentir els crits de “via fora” els sis bandolers van abandonar el lloc i van enretirar-se bosc amunt, mentre que els retinguts van tornar a casa seva.

Els comercials, després del robatori, van trobar a Pont Major el sots batlle de Girona Valemas i el micer Picaperas i els denunciaren el robatori.

EL ROBATORI AL PONT DE LA BEGUDA

 

El segon robatori documentat que coneixem d’en Serrallonga va tenir lloc, també, en un lloc allunyat de les Guilleries (el primer fou a la Mata de l’Avern, en el camí ral de Girona a Hostalric): el camí ral de Girona a Banyoles.

És ben possible que baixessin de les Guilleries prop de la Cellera, per anar en direcció a Bescanó i d’allí fins a Riudellots de la Creu. Van aprofitar un dia de mercat a Banyoles, sabent que així hi havia més possibilitats d’obtenir un bon botí dels comerciants que havien venut la mercaderia i tornaven amb els diners.

Va ser el dimecres 11 de gener de 1623, al lloc de la Beguda, actualment veïnat de Riudellots de la Creu, municipi de Palol de Revardit, en la comarca del Pla de l’Estany.

Segons explica en Serrallonga l’anaren a buscar a la seva masia en Segimon Ferrer i en Segimon Brull d’Arbúcies, Enric Vilasendra d’Oristà, en Pere Joan Puig de la Vall de Viladrau i un jove bandoler anomenat “Lo Refilat” (“que tot just posat barba y es de cabell castany”).

Tots ells es reuniren en un bosc de Serrallonga i decidiren baixar a la plana a robar en el camí ral que va de Girona a Banyoles, posant-se en el tram que va entre el veïnat de La Beguda i el de Pont Xetmar (terme de Cornellà de Terri), just en el lloc, encara existent, del pont del torrent de Marmanya.

Els sis homes partiren de Querós i van passar la nit en una cabana del bosc, en un lloc anomenat Bosc de Prohanquera o Bronquera, on coincidiren amb el Fadrí de Sau, en Joan Sala “àlies lo tendre” germanastre d’en Serrallonga i Maria Àngela Quer, la noia que anava amb ell en aquells dies.

La tarda de l’endemà baixaren al camí ral, en el pont del torrent de Marmanya i es posaren a robar a tothom qui passava.

EL GOLL A L'ALBÓ DE CASTANYET

Les zones afectades per la malaltia del goll i el cretinisme podien estar localitzades en espais molt concrets. 

Aquestes malalties, golluts, cretinisme i enanisme o acondroplasia, havien estat significativament conegudes en llocs molt concrets, com és el cas de Ribes de Freser, al Ripollès. Allí hi havia una comunitat que vivia apartada de la vila i en unes condicions de vida molt precàries, on la mala alimentació i l'endogàmia havien reproduït les malalties. 

Força científics es van interessar pel cas i van desplaçar-se a Ribes per a fer-ne observació (sense que als veïns els fes gaire gràcia). Fins i tot l'any 1894 es va fer un congrés mèdic a Brusel·les per a tractar el fenomen d'aquesta població ripollesa.

A les Guilleries la malaltia estava molt estesa per tot el massís, amb concentracions altes en pobles com Querós o Osor.

Hi havia fama, però de llocs molt concrets on la malaltia era especialment present. I un d'aquests era la pairalia de l'Albó de Castanyet.

Eudald Canibell, un dels pioners de l'excursionisme català, va fer i va descriure en el butlletí de l'Associació Catalana d'Excursionisme una ruta que van fer socis de l'entitat l'any 1881. La ruta els va portar a Farners, Sant Pere Cercada, Argimon i l'Esparra. 

Van finalitzar la ruta a Santa Coloma i van tornar cap a Barcelona. Canibell finalitzava la crònica que va publicar amb la queixa de no tenir temps per anar a l'Albó de Castanyet "poblet o caseriu, situat entre boscos de castanyers, quals habitants mereixen un atent estudi per llurs diminuta estatura y lo desarrollo del coll, en lo sota-barba".

Així, havia arribat a les seves oïdes i era fama que a l'Albó hi havia un nucli de persones afectades pel goll. La pairalia era important i notable, per tant, d'entrada podríem pensar que no hauria d'haver-hi causes de dèficit en el menjar o grans penúries com era el cas de Ribes de Freser. Però en qualsevol cas demostraria que la malaltia estava estesa per totes les Guilleries.

EL CRETINISME A LES GUILLERIES

 

Els Jaumets de Sant Hilari.

Josep Viñas i Joan Masachs de Susqueda i Osor.

Joan i Josep Mas.

La Maria Bayé de Susqueda.

El doctor Federico Casimiro, en el seu ampli i documentat article en la revista Ars Medica, fa una observació d'una altra malaltia característica i habitual en llocs remots i miserables com les Guilleries: el cretinisme.

El cretinisme és una malaltia endèmica o heretada, provocada per la manca d'hormones tiroïdals, que provoca un retard simultani en el creixement físic i mental.

El cretinisme sorgeix d'una deficiència de la glàndula tiroide que és la que regula les hormones tiroïdals. Aquestes tenen efectes permissius sobre el creixement dels teixits musculars i neurològics. Una persona afectada per cretinisme sofreix greus retards físics i mentals. En algunes ocasions el subjecte podrà tenir l'alçada física d'un nen, quan en realitat la persona és molt major. Altres símptomes poden incloure pronunciació bastant defectuosa, un abdomen protuberant i pell cerosa.

En ocasions la persona afectada per cretinisme també patia el goll.

L'article del doctor Casimiro està dedicat bàsicament al goll, però també identifica i relata els casos de cretinisme que va observar en la seva recerca. Una recerca que, diu, va ser complicada atès que molts homes treballaven en llocs remots de les Guilleries i moltes dones es mostraven cauteloses davant la seva presència.

Sense arribar al càlcul exhaustiu de casos com en el goll, les observacions de casos de cretinisme van ser, per una part, estadístiques: "Hay en Osor diez anormales, cretinos en su totalidad".

I per una altra part particularitzades. Aquest és el cas d'un personatge tan popular com en Jaumet, a qui va fotografiar i incloure en l'article.

"Jaume N, conegut amb el sobrenom d'en Jaumet del Flaviol, natural de Querós, residejnt en Amer durant l'hivern i durant l'estiu es trasllada a Sant Hilari fent allí d'aiguader. Té 60 anys d'edat amb un lleuger goll, és mut i no és sort, en les estones d'oci fa sonar el flaviol,  esdevenint una diversió per a la colònia d'estiuejants".

El seu costat hi ha una fotografia d'un altre Jaume. "Conegut per Jaumet de la Casa Vella de Montsolís. Passa els estius a Sant Hilari, dedicant-se a lleugers treballs i a fer de pastor. És un cretí típic i té una edat aproximada de 50 anys".

Altres casos observats: Josep Viñas Masachs, del Bacs de Susqueda, de 35 anys i Joan Masachs Valls, del Busquets d'Osor i 50 anys. O els germans Joan i Josep Mas, de 19 i 14 anys respectivament.

També inclou el cas de la Maria Bayé de Cal Notari Pagés de Susqueda, de 38 anys, afectada per cretinisme i que, com la seva germana, presentaven un acusat aspecte de salvatgisme.

Per sort el goll i el cretinisme són malalties que es van eradicar de les Guilleries. La millora de les condicions alimentàries i de salubritat, i la cura i l'atenció a les persones malaltes, van permetre assolir aquest progrés. 

El cert és que a vegades observem amb una certa melancolia el despoblament de les nostres muntanyes. Però si hem de ser justos, la duresa d'aquella vida, exemplificada en coses com les malalties que hi persistien, treu qualsevol pàtina de romanticisme a uns llocs i uns temps  que per sort, per a la gent que els va malviure,  van quedar enrere. 

EL GOLL A LES GUILLERES

 

El Santuari de la Mare de Déu del Coll.

Les històries d’Antoni Tallades, àlies lo Gollut, ens permeten fer memòria d’una malaltia  que evidencia la duresa de la vida en segles pretèrits i en racons tan feréstecs com les imponents Guilleries i les valls que s’hi amagaven.

El goll és una malaltia produïda per la falta de iode en la dieta. Aquesta mancança pot provenir per la falta de peix en la dieta  o per sòls que tenen una baixa composició en iode, situats en zones remotes i muntanyoses. La conseqüència és un creixement de la glàndula tiroide que es fa visible, externament, en forma de tumoració a la part anterior del coll, just a sota de la laringe.

Les Guilleries eren de sempre unes zones remotes de difícil accés i, per tant, zona exposada a aquesta malaltia.

El goll hi era molt present. Tant que fins hi tot a Osor es va dedicar un santuari a “protegir” els feligresos  de la malaltia: el santuari de la Mare de Déu del Coll, on s’hi realitzava una sardana únicament ballada per gent malalta de goll.  La frase popular “A Osor porten goll” explica prou clarament la profusió de la malaltia en aquell municipi. A Santa Coloma de Farners deien “Portes goll, ets d’Osor”.

Evidentment, però, el goll estava present a tots els petits pobles i pairalies repartits per les nostres muntanyes. El doctor Federico Casimiro Casimiro va publicar l’any 1934 un article en la revista “Ars Medica” titulat “El bocio en las Guillerias y en Collsacabra” que conté una extensa informació sobre la situació de la malaltia.

L’article descriu el territori, les causes i planteja solucions dietètiques. El més interessant és que  fa un inventari exhaustiu dels casos observats en els diferents municipis i masies i també inclou fins a 61 casos observats i fotografiats de persones afectades.

L’estadística és brutal  a Querós. D’una població de 130 habitants  més de la meitat, 70, tenien el mal de goll. Això situava aquest nucli rural  com un dels més  afectats de tota la península ibèrica, només superada per la zona de les Hurdes a Extremadura.

A Osor, tot i les frases tòpiques, només hi havia en aquell moment vint casos entre mil dos-cents habitants.

Querós era una terra difícil i aïllada , segons l’autor de l’article un “Lloc feréstec que va facilitar el refugi dels bandolers en el país, seu de les actuacions del llegendari don Joan de Serrallonga, del Fadrí de Sau i d’altres molts” i també el desenvolupament i intensificació de l’epidèmia del goll.

L'article complet sobre el goll a les Guilleries i el Collsacabra el podeu trobar en aquest enllaç.