Plànol del 1806, amb els dos grans controladors de Barcelona:
el castell de Montjuïc i la gran ciutadella a la seva dreta.
Gravat antic amb el festeig de l'inici de les obres
d'enderrocament de la fortalesa.
Maqueta de la gran fortalesa, de planta octogonal.
La visita al Born d’aquest darrer cap de setmana i la proximitat a la Diada
de l’Onze de Setembre m’han portat a recordar que en l’edició en català de Don
Joan de Serrallonga (Editorial Ràfols, 1922) hi apareix un afegitó del
traductor, Valeri Serra i Boldú , incorporat amb posterioritat a la primera
edició del 1858 en castellà de l’obra, que ens parla del trist record de la
fortalesa de la Ciutadella de Barcelona i el paper que va jugar-hi l’autor,
Víctor Balaguer, en la demolició d’aquesta obra militar d’escarni i control de
la ciutat.
La nota de Valeri Serra diu: "Caiguda Barcelona el 11 de setembre de 1714, després de lluitar desesperadament, quedà en poder de Felip V, el qual per a venjar-se de la resistència oposada, destruí el barri de Ribera, aixecant-hi la Ciutadella amb un emplaçament de canons dirigits a Barcelona, que eren una perennal menaça. Sigui per l'odiós record que ella representava, sigui pel trist destí que durant les revoltes del segle passat va donar-seli fent-la servir de presó i lloc d'execució, el cert és que el poble clamà sempre pel seu enderrocament, fins que va lograr-se a l'últim terç de la centúria, havent estat purificada construint-hi la Exposició Universal de 1888 i els jardins del Park, en el lloc on estigué emplaçada.
DonVíctor Balaguer, autor d'aquest llibre, es feu paladí de l'enderrocament de la Ciutadella, promovent una campanya des de la premsa, escrivint una poesia que fou musicada, i finalment, firmà entre altres escrits i mocions que l'Ajuntament i la Diputació formularen, un escrit juntament amb Don Ferran Puig, també diputat per Barcelona, i Don Francesc Romaní i Puigdengolas, diputat per Igualada, el dia 20 de març de 1864. L'argumentació era tan sòlida, que Barcelona en sortí amb la seva a darrers de la mateixa desena".
Ocupada Barcelona el 1714, els vencedors van projectar la construcció d’una
gran fortalesa militar per tal de castigar-la i d’evitar-ne un possible
alçament. Les obres van començar el 1716 i en tres anys estarien pràcticament
acabades.
Per aconseguir-ho va caldre destruir el barri de la Ribera (on hi ha el
Born i d’on emergeixen les restes de la
ciutat que ara es poden visitar): 1.200 edificis, sense indemnització als
propietaris i amb una impressionant mobilització forçosa , sota la vigilància
de l’exèrcit. La nova fortalesa va esdevenir, per a la ciutat, símbol de
vergonyant ocupació militar.
El 1841 la Junta Suprema de Vigilància de Catalunya va acordar i iniciar l’enderroc,
però el capità general ho impedí i obligà a reconstruir-ne els murs.
Va ses aleshores quan entrà en joc , el 1863, la iniciativa i capacitat de
mobilització de Víctor Balaguer, qui promogué una campanya periodística (la que
ens recorda Valeri Serra) reclamant l’enderroc de la fortalesa militar. Amb el triomf
de la Revolució de Setembre de 1868 , la Junta Revolucionària, per decisió del
general Prim, cedí els terrenys de la Ciutadella a la ciutat (el 15 de desembre
de 1869) per a la construcció de l’actual parc públic de la Ciutadella.
En el moment d’iniciar l’enderroc es va ubicar una placa al lloc que deia:
"La tiranía
de Felipe V, primer Borbón, levantó la Ciudadela. La libertad, el arrojar de
España al último Borbón, la derriba. La ley de 18 de diciembre de 1869 la cede,
con todos sus terrenos, a la ciudad de Barcelona. El Ayuntamiento toma posesión
el 21 del mismo mes. ¡Viva la soberanía nacional!"
Les obres d’enderroc van accelerar-se , la ciutat tenia pressa per a
desfer-se d’aquell símbol el més aviat possible. Això si; els catalans sempre
acostumats sempre a pagar, es van haver de fer càrrec de la reubicació dels
militars, del cost d’enderroc i d’indemnitzar els descendents dels damnificats
per l’enderroc del barri de la Ribera de feia 150 anys.
Les obres d’enderroc van finalitzar el 1878 i de la fortalesa restaren
només els principals edificis interns (a excepció de la torre de la presó o de
Sant Joan): la capella, el palau del Governador i l’arsenal, convertit aquest
darrer, el 1979, en seu del Parlament de Catalunya.
La ciutat de Barcelona va guanyar així, definitivament, un nou espai públic i esborraria per sempre
aquelles malaurades pedres que li recordaven la desfeta del 1714 i l’opressió
que va seguir-ne per part dels vencedors.