divendres, 27 de setembre del 2024

CONFERÈNCIA A L'ATENEU BARCELONÈS

 







Recordo una pel·lícula de quan era petit que es deia “Tarzan a Nova York”. Recordo la singularitat d’aquell argument: un home de la Selva tenint aventures en un entorn totalment estrany per ell, el de la gran ciutat. Aquest record em va portar a subtitular la conferència "Serrallonga torna a Barcelona" que vaig fer a l'Ateneu Barcelonès: "Un bandoler de les Guilleries a la gran ciutat".

L’any 1634 el bandoler Serrallonga era ajusticiat a la ciutat de Barcelona. Moria, però immediatament revivia mitjançant la seva llegenda i el seu mite.

La història i la recerca ens han ensenyat que  Serrallonga és un protagonista que posa protagonisme als llocs on va actuar. I la llegenda que el va sobreviure, a més, també es fa present en entorns físics reals. Perquè aquesta llegenda es crea en el territori i aquest territori passa a ser-ne protagonista.

Una de les coses que hem descobert era que el seu radi d’acció era molt ampli.  Podem sentir i explicar la seva presencia a mig país i mis país és territori Serrallonga. I Barcelona és una de les màximes exponents d’aquesta doble veritat: la ciutat és escenari protagonista de la història del bandoler i també escenari de la seva llegenda.

En aquesta conferència a l'Ateneu Barcelonès vaig explicar aquest doble protagonisme de la ciutat en la història i la llegenda del bandoler.

Però hi vaig afegir un tercer element: la cultura.

La popularitat del bandoler va fer que esdevingués un element protagonista de la cultura popular del nostre país. I de manera inevitable, donat el seu caràcter central i principal, la ciutat de Barcelona va ser un dels escenaris d’on va irradiar aquesta cultura.

En properes entrades del bloc parlaré de totes aquestes històries. Que són moltes i que fan que sigui quasi igual de fàcil parlar del bandoler Serrallonga a les Guilleries, com del bandoler Serrallonga a la gran ciutat de Barcelona.




dijous, 19 de setembre del 2024

BURGARAC: CAMINADES, MISTERIS I FANTASIA

 







Hem fet una caminada fins el mític cim de Burgarac (Bugarach en francès), al departament de l’Aude, en l’antiga Occitània càtara.

És un cim de 1.231 metres, amb un desnivell d’uns 800 metres i una distància de 13,47 metres. Molt modest, però distingit i apreciat per ser la muntanya més alta i característica del massís de les Corberes, un sistema de muntanyes calcàries que s’estén d’Est a Oest per l’antiga frontera entre el regne de Tolosa i Catalunya.

També és una muntanya especial perquè està invertida. És producte dels grans moviments teutònics dels Pirineus i la part de dalt és la part geològica més vella, mentre que el plec va deixar la part nova per sota. És l’única muntanya de les Corberes amb un cim rocallós desvestit de bosc.

Tot plegat ha fet que al llarg dels segles s’hagi popularitzat i, això la fa especial, s’hagin desenvolupat teories i misteris al seu voltant.

Alguns diuen que és una massa de forces tel·lúriques i energètiques. Altres que és un lloc on aterren OVNIS. També que va inspirar  a Jules Verne i a Steven Spielberg. I es va creure que havia de ser l’únic lloc de la Terra on sobreviure del cataclisme que va predir -i errar- el calendari Maya per l’any 2012.

Tot plegat ens hi havia de portar un dia. I així ho vam fer.

Una caminada fantàstica que surt del poble de Burgarac, passa per un llac, un riu amb una cascada i s’endinsa en una fageda abans de començar l’ascensió.

La pujada passa per prats de dalla força drets on pasturen els cavalls, fins que s’arriba a la roca i es comença a fer una entretinguda grimpada sense dificultat. Es passa per canals i per un forat en al roca anomenat “la finestra” on emmarcar el paisatge amb una bonica foto. Es continua cap el cim, per un sender que va perdent inclinació.

El cim de Burgarac atrapa els núvols, però el vent els va apartant al llarg de la jornada. Nosaltres vam gaudir d’un dia radiant (amb vent, això sí) que permetre gaudir plenament del regal que ofereix aquest cim: un panoràmica de tres-cents seixanta graus ben vertical als paisatges de la plana, el mar en la llunyania, tots els pujols i prats de la comarca, i tots els Pirineus fent teló de fons al nostre davant. Realment espectacular. El premi del dia.

El descens és per un camí fàcil que porta a la plana. No, sense abans oferir-nos altres pics i crestes ben tortuosos i llaminers de la muntanya, que criden a ser escalats.

Arribats als primers prats de la plana vam dinar-hi i vam continuar travessant el Coll de Llinàs i tornant al poble per una pista que recomano. Permet gaudir d’una vista en contrapicat de la muntanya que hem pujat, admirant la combinació de bosc i parets de pedra ben verticals; i també d’un bosc que amaga un espai envoltat de balmes molt curiós.

Al poc ja som al poble i finalitzem la ruta.

Nosaltres vam optar per al circula que puja per “la finestra”, considerada l’opció més complicada, però sense perill. Ho recomano per a fer més segur i divertit el camí.

Puja al cim de Burgarac és una fantàstica experiència, on el plaer de fer un cim es combina amb el coneixement d’històries de misteris i fantasia. Ho tenim ben a prop de casa i té propostes al seu voltant per complementar un encara més fantàstic cap de setmana (balnearis, misteris, laberints verds, castells càtars...).



divendres, 13 de setembre del 2024

EL FAR-WEST CATALÀ DE L'ENRIC SIÓ

 




En un apunt del seu quadern Enric Sió escriu "Resum: Far-West català, bàndols i moros".

D'aquesta manera defineix una manera de veure el país en aquell moment històric que ell vol portar a la pantalla. Una mena de "far-west" traslladat a les nostres terres, amb pistolers campant i fent de les seves.

Coincideixo plenament amb aquella visió que va tenir i de fet va ser aquesta la meva entrada en el personatge i la història d'en Serrallonga quan el vaig començar a dibuixar l'any 1985. 

Sempre ho explico en les presentacions del meu llibre. Havia deixat la infància enrere i Serrallonga era aquell personatge que enllaçava amb aquells d'indis i vaquers amb els que havia jugat sempre. Els "bàndols i moros" que imaginà Enric Sió.

Els bandolers del XVII transformen el nostre país i la seva època en una mena de salvatge Oest català.  I això fascina a alguns que deixem anar la imaginació amb curiositat. Enric Sió també va ser un d'aquests. 




dimarts, 10 de setembre del 2024

"UN PANTÀ HA SUBMERGIT QUERÓS"

 




En el fons de l'Enric Sió dipositat a la Biblioteca de Catalunya, separat del conjunt de documentació del projecte audiovisual d'en Serrallonga, hi ha un document que m'ha fet molta gràcia.

Es tracta d'un relat curt, manuscrit per les dues cares d'un full,  dedicat al poble de Querós. 

El text comença amb el títol "Un pantà ha submergit Querós" i desenvolupa una història entre surrealista, onírica i reivindicativa que coincideix plenament amb la manera atrevida i creativa del seu autor.

La construcció del pantà de Susqueda deixa el poble de Querós sota les aigües, soterrant rivalitats ancestrals i portant la civilització. Però això amaga el que es pretenia en realitat: els beneficis d'uns quants, en detriment del poble, dels pagesos de tota la vida. 

Sempre s'ha parlat de destruir la presa, però mai s'ha fet. El descobriment d'urani, però, pot capgirar-ho tot. La possibilitat d'obtenir més guanys canvia la cosa. I ara es disposen a destruir la presa, amb l'ajuda d'uns terroristes.

Enric Sió acabar el relat amb un "Voilà una pel·lícula enorme a trobar-ne l'entrellat o un gag curt. A gust del consumidor". 

Aquest  exercici de literatura es va escriure el gener de 1979. Després dels mesos de 1978 en que estan datades les excursions fotogràfiques que Sió i algú de la seva família van fer a la zona de Querós. 

Una excursió que va ser motiu inspirador suficient per aquest relat on el "poble submergit" de Querós és protagonista.

El relat donaria per un còmic. Potser algun dia m'hi poso.

dimarts, 3 de setembre del 2024

ENRIC SIÓ A LA DESCOBERTA DEL "TERRITORI SERRALLONGA"

 









L’intens treball de documentació de l’Enric Sió no acabava amb la història del bandoler. El volia completar ( i en això m’hi veig perfectament reflectit) amb un treball de camp que l’havia de portar a visitar i fotografiar els llocs que apareixen en la història d’en Serrallonga.

Com jo he fet, Enric Sió va extreure els noms dels llocs del treball mecanoscrit i es va disposar a identificar-los i visitar-los. El quadern que es guarda a la Biblioteca de Catalunya conté diferents pàgines amb aquest propòsit.

Una de les pàgines indica “Expedició a Querós”, per a fer fotos de la masia de Sanglas, l’Abadia, el mas Serrallonga i, més enllà, arribar a Susqueda, can Camps i can Planella de Sant Amanç, ca l’Agustí de Castanyet i ja a l’Empordà  fins l’ermita de Requesens i el coll del Torn.

Una altra de les pàgines conté sis esquemes de rutes a diferents zones preparades amb coherència territorial. Per exemple la de la comarca la Selva l’hauria de portar a Santa Coloma, les Esposes, Salitja, l’Esparra i la Creu de Franciac.  Una nota posa que havia previst fer les rutes el mes d’octubre.

I les rutes l’havien de portar fins la Catalunya Nord, l’espai de fugida i refugi d’en Serrallonga: Nyer, Oleta, Vilafranca de Conflent, Viver, Elna. I fins i tot a Durban i a Perellós.

A falta d’Internet, Enric Sió es va armar d’un bon nombre de mapes de la Catalunya Nova i de la Catalunya Nord,  a on hi va assenyalar els llocs que volia visitar i fins i tot algunes rutes, com la de la fugida per mar entre Llançà i Elna, la de Nyer fins la portella de Mentet o, molt més elaborada, una ruta que ressegueix els darrers camins que va fer en Serrallonga amb la Joana Macissa l’any 1633.

Com el conjunt del projecte, aquest treball de camp no es va completar. Amb tot les carpetes de la Biblioteca de Catalunya guarden un bon conjunt de fotografies d’algunes d’aquestes rutes.

Hi ha fotografies de la Sala de Viladrau i d’altres indrets d’Osona i les Guilleries.  Algunes, com les de Vilanova de Sau i Tavertet van ser fetes anys abans. Una carta manuscrita de l’any 1978 adjunta una pel·lícula fotogràfica que conté imatges de Vilanova de Sau, Savassona i els cingles de Tavertet. La carta descriu que “el paisatge era més bonic amb pluja que en un dia serè”. Per tant, la descoberta d'aquell territori és força anterior al projecte de pel·lícula d'en Serrallonga que maduraria l'any 1984.

Entre tot el material fotogràfic hi destaca sens dubte una excursió que els va portar del pantà de Sau fins l’església de Querós

Aquest darrer reportatge fotogràfic és molt extens i ressegueix perfectament tota la pista sobre el Ter, captant tots els elements arquitectònics i naturals que van poder. És el mateix camí que amb l’Anna i l’amic Albert Roure vam fer el juliol de 2024 i, ben curiós, també va ser en un període de sequera atès que els nivells del Ter eren mínims (tot i que no tan severs com els darrers).

Les fotografies permeten veure la llera del Ter molt baixa, el meandre del Saliberc, la masia del Bracs encara no envoltada tota pel bosc,  el pont romànic i l’església de Querós, l’església i l’etern Turó del Mal Sopar.

El treball fotogràfic permet veure traslladar-nos a una part del territori Serrallonga i fer-ne una mirada quaranta-sis anys enrere. Sens dubte Enric Sió, com a gran creador que era,  es volia documentar perfectament de tot el paisatge i els llocs que podien ser protagonistes del seu projecte fílmic.

A mi m’agrada pensar que, tal com  m’ha passat a mi, projectar les rutes i fer-ne algunes el va portar a descobrir  i sentir-se fascinat pel país i el territori que et permet descobrir la història de Joan de Serrallonga.

El conjunt de diapositives que l’Enric Sió vestit de trabucaire, també guardades en el fons de la Biblioteca de Catalunya, que segur que li havien de servir de model per als dibuixos perfectes que realitzava. Però a mi m’agrada pensar que també jugava a sentir-se una mica bandoler.

Malauradament el projecte no va tirar endavant i mai vam poder veure la pel·lícula sobre la història d’en Serrallonga. Però gràcies al fons guardat en la Biblioteca de Catalunya sabem que aquest projecte va existir, que Serrallonga, de nou, va ser valorat com a element culturalment atractiu i que un artista es va sentir atret per la figura del nostre bandoler. 

Aquest artista, total i reivindicable, va ser Enric Sió.