Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bandolerisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bandolerisme. Mostrar tots els missatges

dimecres, 4 de febrer del 2026

LES MARGUES : EL NOSTRE PARTICULAR FAR WEST

 








Un dels elements característics del paisatge  osonenc són les zones de margues.

Les margues són roques sedimentàries del grup de les lutites, constituïdes per una mescla d’argila i carbonat de calci. La seva escassa resistència a l’erosió permet que es formen espectaculars parets i zones amb xaragalls.

En la nostra darrera caminada vam descobrir les margues de les Costes Males (també anomenades terrers , esbornancs o badlands) al terme de Santa Eulàlia de Riuprimer. Potser de les mes espectaculars de la comarca.

Però n’hi ha d’altres d’espectaculars i de bon conèixer. En sortides passades vam descobrir fa anys les de Santa Cecília de Voltregà i més recentment les de Gurb.

Aquest paisatge de geologia erosionada fa córrer la imaginació. A falta de deserts a Catalunya és en aquestes margues on hi podem recrear aquells paisatges de l’Oest americà carregats d’indis i vaquers.

I no m’he pogut estar de recrear-hi els nostres bandolers de les Guilleries i al plana de Vic, en un duel o a punt de disparar. El nostre Farwest particular del segle XVII.


divendres, 13 de juny del 2025

"TRUCAFORT, EL GRAN BANDOLER OBLIDAT DE CATALUNYA" DE CARLES RAURELL VIDAL

 






Faig una sincera  recomanació en aquest bloc "nyerro" d'un llibre sobre un "cadell":

"Trucafort. El gran bandoler oblidat de Catalunya" de Carles Raurell Vidal.

El treball de Carles Raurell sobre el bandoler osonenc va obtenir el Premi Plana de Vic de recerca i acaba de ser publicat per Farell Editors.

Gabriel Torrent de la Goula (c.1588-1616), conegut com a Trucafort, és el bandoler cadell més important de Catalunya i el cap de la quadrilla més poderosa del Principat. Amb aquest llibre rescatem la seva biografia de l’oblit. Trucafort nasqué a Sant Martí Sescorts, Osona, en el si d’una família masovera molt humil. La seva activitat bandolera transcorregué entre Solsona, Tous, Barcelona, Tossa de Mar i Montalbà del Castell (Catalunya Nord), i especialment a la Catalunya Central.

En destaquen les bregues amb Rocaguinarda a Ripoll el 1611 i l’assalt als carros de la moneda a prop de Tous el gener de 1612, fet pel qual fou durament perseguit pels comissaris reials. Robatoris, segrestos i bregues amb els sometents conformaren la seva quotidianitat. Fou sotmès a una trepidant i espectacular persecució el maig de 1616 que el portà des del Brull, en ple Montseny, travessant els boscos del Collsacabra fins a la vall d’en Bas, on finalment serà capturat i portat a Barcelona.

Un veritable protagonista del bandolerisme dels segles XVI i XVII que mereixia un llibre per a  donar llum a la seva biografia.

dimarts, 4 de febrer del 2025

BANDOLERS AL MARESME

 









Semblaria que el bandolerisme era un fenomen propi de l’interior o la muntanya, però no és així. La terra catalana estava infestada de bandolers i el nostre litoral també va tenir els seus.

Montserrat Poch va ser-ne un que es va amagar per Canet de Mar i Mataró després de fugir del seu exili a Mallorca. L’any 1578 fou capturat i executat a Barcelona.

Perot Rocaguinarda va passar per aquí. Les cròniques de Jeroni Pujades recullen que “el veguer alçà la terra i en Rocha per les montanyes de Montnegre sen passa a Mataró y per la part del Maresma escapà”

L’any 1629 es va fer crida pública en els llocs acostumats de Barcelona del “Memorial dels lladres” on es relacionen els més buscats per les autoritats del país. Naturalment, el primer de la relació és Joan Sala y Serrallonga, de Querós, però entre la llista hi trobem a “Ioan Tal dit lo Gavaix den Mit de Cabrera”, sens dubte un dels molts gascons que van engruixir les quadrilles de bandolers del nostre país.

Al Maresme, demostrant el que he dit sobre la pervivència del bandolerisme més enllà del segle XVII, es recorda a Pau Gibert , de Pineda de Mar, i la seva quadrilla. Va sembrar el terror arran de mar, però també per la zona de la Cellera de Ter, Anglès i Amer. Fou capturat i executat l’any 1782 i es va popularitzar una cançó sobre la seva mala vida.

EN CORSEC DE BURRIAC

El bandolerisme ha cavalcat sempre sobre el llom de la llegenda i en aquest municipi en teniu una prova. La llegenda del famós bandoler Còrsec que aterria la contrada i acumulava el botí dels seus robatoris al castell de Burriac. Encerclat pels soldats del rei va amagar el seu tresor i una cadira d’or dins una mina sota el castell que mai s’ha trobat i que farà ric a qui l’aconsegueixi.

Una versió d’aquesta llegenda la trobem al còmic “El tirà de Burriac” editat l’any 1956.

BANDOLER DE CABRERA: EL BORDEGÀS VEHILS

En el procés sumarial d’en Serrallonga hi trobem encartat el procés de Joan Vehils, àlies el Bordegàs Vehils, bandoler de Terrassa.

En les seves declaracions el Bordegàs diu que és fill de Cabrera. El seu pare seria Joan Vehils, paraire d’ofici, a qui el sots-veguer de Terrassa perseguia l’any 1584 per algun delicte que havia comès.

El Bordegàs Vehils va anar amb al quadrilla dels Margarit l’any 1626 i va participar en diferents assalts, robatoris i assassinats. En una ocasió, però, va salvar una víctima. La quadrilla dels Margarit estaven per Òrrius amb l’encàrrec de cometre un assassinat. El Bordegàs va demanar a una majordoma de Can prats d’Òrrius “que si ella conexia al masover de la casa den Orriols de Cabrera quel avisas y li digues que sen anas de dita casa perquè lo Guerxo Alsina que ere altre dels lladres tenia orde de la muller d’en Fermí Paissa de Cabrera de matarlo”.

El Bordegàs Vehils va fugir a l’Aragó i en va retornar l’any 1631. Va tenir la mala pensada de fer un robatori, atrapat, fou condemnat a remar a galeres i va desaparèixer dins el ventre d’una d’aquelles embarcacions on es moria en vida.

La galera reial va sortir del port de Barcelona i va salpar perdent-se en l’horitzó rectilini de la mar. Aquell mateix horitzó des d’on podia aparèixer un xabec pirata que assolaria la costa catalana.

Bandolers cap el mar, pirates cap a la costa ... barreges d’aventures i misèries. l Però històries d’una part important de la nostra història que donen protagonisme als nostres pobles i els nostres llocs.


dimarts, 2 de juliol del 2024

CAMINADA A ROCAGUINARDA

 






Aquest cap de setmana va manar a Oristà, el poble on va néixer i viure un bandoler molt popular, predecesor d'en Serrallonga: en Perot Rocaguinarda.

Vam fer una caminada circular d’uns vuit quilòmetres per arriba al mas per pistes que voregen cingleres de terra vermella i creuen boscos i paisatges agraris.

Encimbellat sobre una petita cinglera, les pedres que queden dretes del mas Rocaguinarda, amb la seva bonica llinda catalana de grans carreus, ens demostren que estem perdent part de la nostra història. Com passa amb el mas Serrallonga, Rocaguinarda serà d'aquí poc temps un simple record. Les seves parets s'enrunen sense que ningú faci cap esforç per a salvar-les.

Amb tot, el que encara queda del mas, bastit amb grans pedres i dovelles ben tallades,  demostra perfectament que era un casal important des de l’Edat Mitjana i que els seus estadants, els Rocaguinarda, eren gent principal de la contrada.

Quan tot estigui terra, estic convençut, ens penedirem d’haver-ho deixat perdre.

La visita al mas Rocaguinarda es complementa amb una trobada poc usual: els esgrafiats del cingle dels Tres Còdols.

Tallat fruit de l’erosió que fa la riera Gavarresa, el paisatge està dominat per un seguit de cingleres on se superposen llesques de pedra vermellosa i altres sediments. Aquesta pedra és dúctil i fàcil d'esculpir. 

Situats a la roca del cingle, hi ha un conjunt d’inscripcions i gravats de diverses èpoques. S’observen noms, signes, creus, arbres de la vida, ballestes…que constaten la presència humana al llarg de la història. Conta la tradició que aquí el famós bandoler Perot Rocaguinarda va deixar inscrit el seu nom; de fet es pot constatar clarament, malgrat és impossible determinar amb certesa que fos el propi personatge qui deixés gravat el seu nom per la història.

Però en aquesta visita que nosaltres vam fer a Rocaguinarda no vam poder veure el cingle (les fotografies corresponen a una visita que vaig fer-hi fa anys). Ens va atrapar la tempesta que va creuar el país dissabte al matí i vam acabar ben xops i caminant per les pistes, allunyats de la cinglera situada al mig del bosc. Una aventura.





dimarts, 8 de març del 2022

PAU GIBERT, EL BANDOLER

 

Les runes del mas Gibert a Pineda.





Qui era Pau Gibert, el bandoler amb el qual he batejat la ruta? Dani Rangil ens ho explica en un article publicat en el número 18 de la revista l’Aulet del Montnegre-Corredor.

Gibert va ser un bandoler que es va fer famós en el Montnegre en el segle XVIII, amb fama de ser criminal i sanguinari, havia nascut en el mas Gibert de Pineda, avui en ruïnes.

Va ser capturat i executat i si bé no va ser idealitzat pel poble i pels escriptors, sí que va originar alguns romanços i una cançó.

El van atrapar, jutjar i sentenciar l’any 1782 . El procés sumarial constava de 1.500 pàgines on s’hi recollien declaracions de 338 testimonis. Els seus delictes van ser diversos, des de robar bestiar, a robar masies, amenaçar i apallissar pagesos...

El radi d’acció de Pau Gibert i els facinerosos que l’acompanyaven va arribar a l’interior del país, robant a Ignasi Planas d’Anglès ; a l’hostal d’Amer on deixaren mig mort a Miquel Balmes d’Osor després d’una pallissa; escorcollant el mas Boada de les Costes d’Amer o raptant una mossa en una masia d’Arbúcies.

I de la Selva cap el Gironès, robant al camí de Sant Feliu de Guíxols o passant per la vall del Llèmena.

Alguns de la colla d’en Gibert foren detinguts i ells s’escapolí, fins el 1781.

El capità general de Catalunya va oferir 300 lliures a qui el capturés i la recompensa va fer efecte en els contrabandistes, activitat a al que ell també es dedicava.

Disset contrabandistes es van aplegar i, segons els arxius judicials, el van capturar pels volts d’Olot. Conduït a les presons de Barcelona, fou acusat de quatre homicidis, quatre grans robatoris, dos raptes, nombroses violacions i reiterada resistència a la justícia.

Fou penjat a la forca a Barcelona, i el seu cap i mà dreta tallats i tancats en una gàbia lligada dalt d’un pal i exposats a la via pública.

D’aquest bandoler se’n van fer algunes cançons recollides per Capmany o Aguiló.

En el disc “Cançons de lladre” (1976) Fermí Reixach també en canta una versió.

En la cançó el bandoler relata els crims comesos i es plany de la seva dissort. Es tracta d’una peça alliçonadora, que té per objecte mostrar als oients el càstig que espera a qui es desvia del bon camí.

divendres, 4 de març del 2022

LA RUTA D'EN PAU GIBERT

 








Interessant ruta per a conèixer un espai del parc natural de Montnegre-Corredor, el de la riera de Pineda de Mar. L’he anomenat “Ruta d’en Pau Gibert” perquè passa per l’espai on hi ha les ruïnes de la masia on va néixer i viure aquest bandoler del Montnegre.

Comencem la ruta al berenador de Can Pallofa, on farem un bon dinar a la tornada.

Seguim la pista alfaltada, paral·lela a la riera, uns vuit-cents metres per a virar cap a la dreta i fer una pujada exigent que ens portarà fins el turó de Can Gibert.

Estem al punt més alt de la ruta i a partir d'aquí baixem per una pista que descendeix a l'esquerra.

En aquest moment estem prop de les runes de la masia de Can Gibert, que no arribem a veure perquè està al mig del bosc. En aquest mas va néixer el bandoler vuitcentista Pau Gibert.

Ara descendim en paral·lel a la riera de la Font Fresca, que trobarem a la nostra dreta.
El següent punt d'interés és la desviació que ens portarà fins les restes del castell de Montpalau.

Aquest punt ens regala una panoràmica excel·lent sobre Pineda de Mar i el mar.
Retrocedim i baixem una pista a la dreta que ens portarà fins la part baixa de la ruta, ja en al riera de Pineda.

El lloc ens regala interessants vestigis del passat: un forn de calç, un molí fariner i un aqüeducte modern per a salvar la riera.

Seguim la carretera asfaltada per, a la nostra esquerra, anar a veure l'aqüeducte romà de Can Cua.

El sender segueix que ens portarà fins el paratge de la font del Ferro, on també hi ha un tram de l'aqüeducte romà.

Visitem les ruïnes del mas Marquès i seguim per la carretera asfaltada que ens torna al berenador de Can Pellofa, on ens regalem un excel·lent dinar de calçots i carn a la brasa.

Una ruta molt recomanable per fer a la comarca del Maresme. Completa i rica en atractius.

La ruta l'he penjada al servei de Wikiloc, la trobareu en aquest enllaç.

divendres, 19 de juliol del 2019

SENYORS BANDOLERS, DE NÚRIA SALES





Un llibre imprescindible per a conèixer més dades sobre la importància de la baronia de Nyer és “Senyors Bandolers, Miquelets i Botiflers” de Núria Sales, editat l’any 1984 per Editorial Empúries.

En aquest llibre l’autora es proposà situar la història dels barons de Nyer  en el temps i l’espai en altres activitats no bandidístiques, tot fent el pont entre la historiografia del principat i la dels Comptats, atès que l’autora blasmava que per causa de les fronteres imposades s’havia separat la història d’una i altra banda i això impossibilitava comprendre el passat d’aquelles terres compartides.

Així, el llibre de Núria Sales ens presenta els barons de Nyer (els Banyuls)  des d’una òptica domèstica i més allunyada del paper de la nissaga en les guerres de bàndol i la seva ramificació cap a la Catalunya del sud.

Un primer capítol ens parla de  la situació geogràfica de la baronia de Nyer, especialment important per ser un enclavament de pas estratègic entre Catalunya i el regne de França  i ser la divisòria entre els Comtats i el Principat. La importància com a zona de pas ho acredita l’existència de l’ancestral “Lo solar de las xixanta voltes” que és el nom que es va donar antigament al camí de ferradura  que venia d’Oleta i la vall del Tet fins a la portella de Mantet i d’allí fins a Camprodon. Aquest camí , precisament, era vigilat per l’estratègic castell de la Roca, propietat dels Banyuls, a l’entrada del fantàstic congost de Nyer.

Aquest camí de les “xixanta voltes” és precisament el que va seguir en més d’una ocasió en Joan de Serrallonga en el seu anar i venir quer aquestes terres.

Un  segon capítol ens parla del llinatge dels barons de Nyer comprès en el període que va del 1640 fins el 1953, any en que va morir el darrer Banyuls-Montferrer exercint de militar a la guerra d’Indoxina.

La part més extensa de l’article el dedica al factor econòmic de la baronia, analitzant  les dades històriques per  valorar si els Banyuls van formar part de l’antiga noblesa de muntanya econòmicament empetitida i endeutada i també aportant dades sobre les reconegudes fargues de Nyer, que van produir metall de qualitat que es venia arreu.

Un darrer capítol el dedica a valorar si els barons de Nyer eren senyors alt-justiciers, això és si tenien encara autoritat per a exercir la més alta justícia en els límits de les seves posessions, una capacitat d’arrels feudals que els nous estats absolutistes anaven retirant a la noblesa territorial.  Sembla ser que els barons de Nyer continuaren essent senyors alt-justiciers fins a la Revolució francesa. Els documents en parlen, però en quest cas també en parla el medi físic doncs davant mateix del poble de Nyer, a l’altra banda del riu Mantet, encara existeixen les restes de les terrasses on anys enllà hi havia les “forques de Nyer” on es penjaven els condemnats.

divendres, 13 de gener del 2017

EPISODIS DE BANDOLERISME AL CASTELL DE BRUNYOLA


L’escriptor i historiador gironí Enric Claudi Girbal (Girona, 1839-1896), també cronista i responsables dels arxius de l’Hospici gironí, va publicar l’any 1885 l’interessantíssim llibre “El Castillo de Brunyola. Memória històrica”.

En aquest llibre recull la història del castell a partir de les seves recerques arxivístiques.; partint de la primera documentació del lloc l’any 1106 i fins l’any 1599, quan el castell deixa de tenir importància militar i històrica (l’any 1834 l’Hospici de Girona, titular del castell, el van vendre a Iluminat Font de Brunyola).

Els castlans de Brunyola eren precisament la família Vilademany , nissaga originària de Vic, senyors de Taradell, Viladrau i Santa Coloma de Farners entre altres. Eren, junt amb els Savassona, els capitostos nyerros d’Osona.

El senyor jurisdiccional de Brunyola, però, era eclesiàstic. En concret la baronia estava en mans de la Pia Almonia de Girona (posteriorment Hospici) que l’havia heretat el 1292. Un Paborde exercia l’autoritat presencialment en el castell.

L’autoritat al terme estava compartida per nobles i eclesiàstics. Això suposava un conflicte amb l’autoritat reial i la possibilitat que els bandolers hi tinguessin protecció o, com a mínim, hi poguessin rondar amb confortable tranquil·litat. El mateix comfort i empara que hi trobaria en Serrallonga.

Enric Claudi Girbal ens documenta un cas que ho explica i ens il·lustra perfectament sobre les tensions d’autoritat d’aquella època:

“El dia 14 de Enero de 1583 se presentó delante las puertas del Castillo de Brunyola, á la parte de cierzo, el Magnífico Antonio Canyelles, Subveguer de Gerona, .... Entonces el Subveguer en alta voz dijo: Abrid al Rey, por cuanto quiero entrar en el Castillo de Brunyola y reconocerlo por asuntos tocantes al servicio de S. Magestad. Á esto aparició en una ventanilla del castillo Pedro Mayora beneficiado de la Iglesia de Gerona, procurador del paborde de la Limosta Baudilio Batlle, canónigo de la misma, diciendo: Que el muy Reverendo Gerónimo Batlle canónigo y paborde de la Limosna del pan de la Seo de Gerona, su principal por razón de la misma pabordia ó Limosna, era señor del Castillo y término de Brunyola y de la jurisdicción civil y criminal, exceptuados los casos de muerte, mutilación de miembros, galera, destierro perpetuo y deportación, y que fuera de estos casos, ningun oficial Real podia entrar en dicho Castillo y término de Brunyola ni ejercer actos de jurisdicción en él, con perjuicio de la jurisdicción tocante al expresado Paborde y que por dicha razón y otras protestava en nombre de aquél ó en el suyo contra el Subveguer que intentava pertubar á los dichos en el ejercicio de su juriscción”.

El sotsveguer va respondre, davant la negativa d’obrir-li la porta, que estava allí per a reconèixer el castell i veure si s’hi amagava el bandoler Jaume Teixidor i altres lladres i que no es mouria del terme fins aconseguir el seu propòsit.

Aquella nit el sotsveguer i el seu seguici la passaren a la casa “den Negre que se hallaba en la plaza y delante del Castillo desde la cual toda la dicha noche havia tenido guardia y mirando y vigilando del major modo que le era possible para que no se evadiesen del Castillo los malhechores”.

L’endemà el deixaren entrar al castell , però no hi havia rastre de bandolers amagats.

Aquest episodi històric va suscitar contrarietat en el mateix Claudi Girbal, qui es preguntava les raons per les quals un senyor de caràcter eclesiàstic hauria pogut emparar i defensar, contra la justícia del Rei, els bandolers i convertint-se en fautor i encobridor d’aquests.
L’autor acull la teoria del caràcter polític dels bandolers : “¿Seria aventurado por nuestra parte suponer que los dichos ladrones y malhechores no fuesen exclusivamente tales, y si soldados más o ménos inconscientes dealguna idea ó parcialidad contrario al estado de coses del país? ... No serà quizás aventurado suponer que la protección real ó supuesta del Barón de Brunyola en favor de aquellos Hombres perseguidos por la justicia ordinària, pudieran dirigirse á un partido político cuya bandera desconocemos. Ni hay para qué invocar en favor de nuestra hipòtesis el recordo del Abad de Bañolas, valedor y amigo, en posteriores tiempos del famoso Serrallonga, lladre de pas”.

dijous, 30 de juliol del 2015

LAS ESCUADRAS DE CATALUÑA : EDICIONES POPULARES (1915)







En una de les nostres incursions al mercat dominical de Sant Antoni de Barcelona vaig poder aplegar una part dels quaderns de al col·lecció de literatura popular "Las Escuadras de Cataluña".

En concret, vaig poder adquirir un lot que contenia sis números d'aquesta edició popular i senzilla de primeries del segle XX (1915) .

Els quaderns , dels qual vaig parlar en aquesta entrada del bloc dedicada als trabucaries d'en Tocabens, ressegueixen la història del cos mossos d'esquadra escrita per Josep Ortega i Espinós i publicada el 1859. De fet es tracta d'una reedició en format senzill i assequible d'aquella obra del XIX.

En els quaderns (dels quals se'n van publicar fins a vint números)  que vaig adquirir hi ha, entre d'altres, la història del bandoler La Pera.

Com altres quaderns de literatura popular, aquests es van editar amb unes atractives portades a color i dibuixos més senzills intercalats en el text interior.

dilluns, 1 de juny del 2015

EN JOAN SERRA , EN LA PERA




 


En La Pera a "Historia de las escuadras de Cataluña"  
de Josep Ortega i Espinós (1859)

Un altre dels quaderns que la col·lecció “Bandidos célebres españoles” va dedicar a un  bandoler català va ser el del popular Joan Serra, àlies La Pera.
Tothom en té una referència d’aquest lladre del segle XIX, doncs és el mateix a qui Lluís Llach va dedicar la seva popular cançó “El bandoler”.

De Joan Serra, en la Pera, se n’ha escrit molt al llarg dels anys. Valgui una de les darreres i més interessants mostres, la versió novel·lada de la seva vida que va escriure Margarida Aritzeta i que porta el títol “El bandoler” (Ed. Cossetània, 2014). Podeu trobar més informació d’aquest llibre en aquest enllaç. 

Qui era en La Pera?

La llegenda que ha arribat fins avui en dia i que és precisament la trama continguda en el quadern de la col·lecció, ens parla que l’any 1814 el vell Robusté romania al seu mas de Valls quan hi arribà un jove que li explicà una història de temps enrere.

Feia molts anys una colla de xiquets havien entrat en un hort a robar unes peres, sorpresos pel propietari aquest castigà amb un mastegot un dels petits lladres, qui plantà cara advertint: “Els petits es fan grans. Jo us prometo que em venjaré dels vostres cops”.

Robusté era aquell propietari i aquell jove que explicava la vella història era aquell nen que ara venia a complir la seva promesa i que, just en aquell moment es va treure un punyal i va assassinar el vell propietari.

A partir d’aleshores, perseguit per la justícia i els mossos d’esquadra de Valls, en “La Pera” va començar seguir amb una vida delictiva assassinant diverses persones amb qui havia tingut raons de jove.

Una de les particularitat d’aquell assassí, gran creient religiós, era que per cada mort encenia dues espelmes a l’ermita del Carme de Valls i que, abans de matar la víctima, li deixava temps perquè resés un credo. En Joan Serra també va pagar per avançat una missa  de difunts per qual a ell el prenguessin.

També li era essencial trobar-se i parlar d’amagat amb la seva estimada Maria i per això cada nit s’encaminava cap el Mas Simó , on aquella noia hi vivia i feinejava de minyona. Fou allí quan el 4 de maig de 1815, l’amo de la casa s’adonà de la presència del bandoler i anà ràpid a avisar els mossos d’esquadra.

Arribats al mas el bandoler es defensà matant dos mossos. No podent escapar es va lliurar i fou conduït a Valls, on fou jutjat i condemnat a morir a la forca i el seu cos esquarterat per a escarni públic.

Segueix dient la llegenda que abans de morir va demanar que li encenguessin dos ciris a l’ermita del Carme. Maria, la seva companya va embogir i va morir poc després. Ningú va complir la darrera voluntat d’en “La Pera”.