La part que l’anònim autor va dedicar a en Joan de Serrallonga és molt
interessant atès que aporta dades no publicades fins el 1984, referents a
actuacions de la quadrilla i a la vida del bandoler. Això em fa pensar que
deuria accedir a la copia mecanografiada
que es guarda en l’Ateneu Barcelonès i que en faria un buidatge per a extreure
dades.
Així, per posar alguns exemples, es fa una referència a membres de la
quadrilla i dones amistançades del bandoler; s’explica l’assassinat d’en Maneja
de Sau a mans del Fadrí de Sau; la mort del comissari reial Honorato Pacoll
prop del mas Serrallonga; diferents robatoris comesos; les fugides a França
molt ben explicades: la detenció de Jaume Melianta a Durban i així fins la traïció a Santa Coloma,
l’empresonament i l’ajusticiament a Barcelona de Joan de Serrallonga.
Es ressegueixen alguns dels episodis de la vida bandolera del cap de
quadrilla cronològicament, apuntant cada any al costat del número de pàgina.
Això fa de molt bon seguir els documentats fets protagonitzats pel bandoler i
el rerefons històric que es
desenvolupava simultàniament.
Més enllà d’aquest relat històric l’autor hi afegeix algunes opinions
historiogràfiques que responen a alguns dubtes i controvèrsies ja plantejats
pels historiadors al llarg dels anys.
Per exemple, sobre la possibilitat que els bandolers catalans fossin
“espies finançats per la corona francesa” apunta dos possibles proves: les
sovintejades fugides d’en Serrallonga a França i que amb l’arribada al poder
del cardenal Richelieu coincideixi amb el moment que les quadrilles de les
Guilleries i del Vallès, la d’en Serrallonga i la dels Margarit, comencen a
actuar juntes fins la mort dels capitans de quadrilla de la plana.
També opina sobre la veracitat que
cal donar a les dades aportades pel procés sumarial del bandoler (el mateix
Joan Cortada s’havia preguntat com era possible tanta fidelitat i exactitud en
dates, noms i altres dades que s’hi contenen) i si podia tractar-se d’una
conxorxa per encolomar-li tots els delictes d’altri que estaven tan ben
detallats . El posicionament de l’autor és que sí, que cal donar veracitat al
document perquè tothom al Principal sabia què feia en Serrallonga, que això
s’hauria documentat per les autoritats al llarg de la seva vida de lladre i per
tant era fàcil, una vegada empresonat, fer el “buidatge” d’aquestes dades per a
fer-ne l’acusació.
El fet que en el procés s’esmenti personatges de relleu polític com
Francesc d’Erill, canceller del Virrei, també donaria credibilitat al document.
L’autor del treball no deixa de fer notar, però, que la justícia va deixar
sense càrrec persones importants incloses en les confessions i que només els
fautors humits van ser incordiats.
El treball acaba amb la mort d’en Serrallonga el dilluns 9 de gener de
1634. La part dedicada al rerefons
històric s’allarga fins la Revolta dels Segadors iniciada a Santa Coloma de
Farners, el Corpus de Sang a la capital del Principat i la declaració
d’independència de Pau Claris.
El darrer paràgraf:
“També van tenir lloc els següents
intents d’independència, dels quals uns van acabar bé i altre no: Andalusia
l’estiu de 1641, Sicília i Nàpols l’estiu de 1647, Aragó l’estiu de 1648 i
Flandes l’octubre de 1648”.
Les terres més allunyades van tenir més sort.
