TRESORS DEL BARROC A ESPIRA DE CONFLENT

De la nostra darrera visita al Conflent em deixava la petita crònica d’una descoberta majúscula: l’església d’Espirà de Conflent.

L’església de Santa Maria és anodina per fora, però per dins conserva un dels millors conjunts de retaules i escultures barroques que podeu trobar a banda i banda de Pirineu. Datada del segle X, l’església va esdevenir priorat agustinià i fou embellida per diferents mestres del Barroc.

Diferents fortunes han fet que tots els elements decoratius de l’església hagin arribat sans i estalvis fins els nostres dies (fins i tot una de les poques decoracions de llenç pintat que s’han salvat dels avatars del temps i que decoren una capella).

S’hi poden veure obres del ”mestre d’Espirà”, el tallista francès M. Thierry; dels catalans Josep Generès i de la nissaga manresana formada per  Lluís i  Josep Sunyer.

Per a visitar l’església, en cas de trobar-la tancada, es pot demanar per la senyora Rose. Una encantadora veïna (viu en una de les cases de darrera l’església) que obrirà el temple amb molt de gust i ens farà la visita amb una mica de català rossellonès.

L’església d’Espirà guarda un d’aquells tresors que no t’esperes trobar, però que quan els descobreixes et deixen bocabadat. Val molt la pena.

DON JUAN DE SERRALLONGA (1948)

L’any 1948 tindrà lloc l’estrena de la pel·lícula fins aleshores més espectacular sobre el bandoler Serrallonga.

En l’article "Una possible antologia de pel·lícules catalanes. 1943-1975". De Ramon Robert i Vilaseca, publicat l'any 2002 a la Revista d'Igualada, tenim una bona referència del film:

“Don Juan de Serrallonga (1948), pel·lícula escrita i dirigida per Ricardo Gascón (Barcelona 1910-1988). Aquesta va ser produïda per Josep Carreras Planas per a Pecsa Films i interpretada per Amedeo Nazzari, Maruja Asquerino, José Nieto, Fèlix de Pomés, Manuel Requena i Maria Flores. Compta amb una banda sonora musical del mestre Duran Alemany.

Es tracta d'una lliure adaptació de la novel·la del polític i escriptor Víctor Balaguer entorn de Joan Sala, anomenat Joan de Serrallonga, un dels més importants caps del bandolerisme català del segle XVII. El realitzador no es va proposar en cap moment fer un retrat històric del personatge, sinó una brillant pel·lícula de mitificació, sentit romàntic i aventures, en la qual també preval el to moral i el concepte catalanista, segurament no advertit per la censura de l'època. Seguint les pautes formals de l'idealitzat cinema de capa i espasa - bandits amb sentit de l'honor i la justícia, sempre generosos amb els desheretats- que actors de Hollywood com Errol Flynn o Tyrone Power interpretaren per a la casa Warner, el director barceloní visualitzaria un notable espectacle cinematogràfic on no manquen herois altruistes i cavallerosos, amics lleials, sinistres conspiradors i vils traïdors, duels amb espasa i emboscades al bosc al capvespre. L'actor Amedeo Nazzari exposa bona planta i un bon bigoti tan fi com el del protagonista de Robin Hood, però en comptes d'arc i fletxes porta barretina i espardenyes.

Encara que força mimètic del clàssic model nord-americà i una mica fulletonesc, Don Juan de Serrallonga val com a bona mostra de cinema de gènere. Part de l'acció de la pel·lícula es desenvolupa a les Guilleries, serralades en les quals haurà de tenir lloc l'enfrontament armat entre els soldats reials del comte-duc amb el Fadrí de Sau, Serrallonga i la resta dels bandolers catalans.
Va ser la millor de les set pel·lícules que Ricardo Gascón va fer per al productor Josep Carreras i Planas, empresari tèxtil català molt interessat pel cinema.

En aquesta ocasió es fa un autèntic esforç per donat el màxim de propietat i luxe a la producció, amb paisatges i decorats ben escollits, excel·lent vestuari i fotografia... i un repartiment de luxe en el qual apareixen l'actor italià Amedeo Nazzari -aleshores molt popular i amb una prolífica carrera- en el paper de Serrallonga i Maria Asquerino en el de Joana de Torrelles.

Es tracta d'una prestigiosa cinta que encara avui es pot veure amb gust, on l'hàbil guió de Manuel Tamayo aprofundia en les lluites entre nyerros i cadells, més que no pas el bandidatge, i composava un discurs contra la tirania sense que la censura del moment ho acabés notant”.

Com anècdota: la traducció del nom del protagonista, que passa a dir-se Amadeo en comptes d’Amedeo, entenc que per la intenció de fer-lo semblar més patriòtic.

SENYORS BANDOLERS, DE NÚRIA SALES

Un llibre imprescindible per a conèixer més dades sobre la importància de la baronia de Nyer és “Senyors Bandolers, Miquelets i Botiflers” de Núria Sales, editat l’any 1984 per Editorial Empúries.

En aquest llibre l’autora es proposà situar la història dels barons de Nyer  en el temps i l’espai en altres activitats no bandidístiques, tot fent el pont entre la historiografia del principat i la dels Comptats, atès que l’autora blasmava que per causa de les fronteres imposades s’havia separat la història d’una i altra banda i això impossibilitava comprendre el passat d’aquelles terres compartides.

Així, el llibre de Núria Sales ens presenta els barons de Nyer (els Banyuls)  des d’una òptica domèstica i més allunyada del paper de la nissaga en les guerres de bàndol i la seva ramificació cap a la Catalunya del sud.

Un primer capítol ens parla de  la situació geogràfica de la baronia de Nyer, especialment important per ser un enclavament de pas estratègic entre Catalunya i el regne de França  i ser la divisòria entre els Comtats i el Principat. La importància com a zona de pas ho acredita l’existència de l’ancestral “Lo solar de las xixanta voltes” que és el nom que es va donar antigament al camí de ferradura  que venia d’Oleta i la vall del Tet fins a la portella de Mantet i d’allí fins a Camprodon. Aquest camí , precisament, era vigilat per l’estratègic castell de la Roca, propietat dels Banyuls, a l’entrada del fantàstic congost de Nyer.

Aquest camí de les “xixanta voltes” és precisament el que va seguir en més d’una ocasió en Joan de Serrallonga en el seu anar i venir quer aquestes terres.

Un  segon capítol ens parla del llinatge dels barons de Nyer comprès en el període que va del 1640 fins el 1953, any en que va morir el darrer Banyuls-Montferrer exercint de militar a la guerra d’Indoxina.

La part més extensa de l’article el dedica al factor econòmic de la baronia, analitzant  les dades històriques per  valorar si els Banyuls van formar part de l’antiga noblesa de muntanya econòmicament empetitida i endeutada i també aportant dades sobre les reconegudes fargues de Nyer, que van produir metall de qualitat que es venia arreu.

Un darrer capítol el dedica a valorar si els barons de Nyer eren senyors alt-justiciers, això és si tenien encara autoritat per a exercir la més alta justícia en els límits de les seves posessions, una capacitat d’arrels feudals que els nous estats absolutistes anaven retirant a la noblesa territorial.  Sembla ser que els barons de Nyer continuaren essent senyors alt-justiciers fins a la Revolució francesa. Els documents en parlen, però en quest cas també en parla el medi físic doncs davant mateix del poble de Nyer, a l’altra banda del riu Mantet, encara existeixen les restes de les terrasses on anys enllà hi havia les “forques de Nyer” on es penjaven els condemnats.