divendres, 27 de febrer del 2015

REEDICIÓ DEL “DON JUAN DE SERRALLONGA” (2001)



El clàssic de Víctor Balaguer “Don Juan de Serrallonga” ha estat objecte de moltes edicions des de la seva primera publicació.

En podem comptar fins a cinc en el segle XIX: les quatre de l’editor Salvador Manero (1858,1862,1867 i 1877) i la de l’establecimiento editorial de la Viuda de Pedro Font (1895).

En el segle XX se n’editaren cinc més: la versió catalana d’editorial Ràfols (1922) , la de la col·lecció popular La Novela Azul (1937), la d’Editorial Tesoro (1949), la d’Editorial Tebas (1975) i , finalment també en català, la de Curial (1988).

Les reedicions , curiosament, també han arribat a entrar en el segle XXI.

Ho van fer l’any 2001, quan la versió castellana de Balaguer va ser reeditada pel segell editorial EKOTY.

Aquesta editorial madrilenya va ser una empresa creada pel popular periodista i presentador de televisió Pepe Navarro i es va especialitzar en edicions simultànies de clàssics , entre els quals Víctor Balaguer,  i també d’autors novells; totes elles editades en format assequible.

Dins la que anomenaven “Colección Pepe Navarro” publicaven el 2001 una nova reedició del clàssic de Balaguer, presentat amb les següents paraules:"Serrallonga es un héroe romántico, pero también un personaje real. Es el bandido más famoso de la historia catalana, y el más legendario de aquellos bandoleros que se mantuvieron rebeldes en el Pirineo entre los siglos XVI y XVII. Entre aventuras y lances dispares, amor y ternura, esta novela fue también prionera en una temática que, años más tarde, harían populares con muy diversa fortuna los bandoleros andaluces".

Encara hi haurien dues edicions més en els darrers anys, aquestes en català: una d'elles l'any 2005 per Edicions Sàpiens; la darrera- fins ara-  dins la col·lecció Memòries d'Osona, editada pel Diari de Vic l'any 2008.

dilluns, 23 de febrer del 2015

SERRALLONGA A "LA CUADRA DE MALVEHÍ" DE FRANCESC P. CAPELLA (1)





Serrallonga és personatge i és inspirador. La seva figura és protagonista i també, gràcies a la potencialitat de la seva història i la seva mitologia, gràcies a la petjada que ha deixat en el pòsit cultural del nostre país, un recurs que plana sobre  els arguments d’alguna literatura.

És tan fort el seu record que actua com a secundari en algunes trames novel·lades per escriptors de tots els temps i avui us en vull posar un exemple.

L’any 1897 la Tipografia y Libreria Vicense de Vic publicava la col·lecció “Biblioteca de la comarca” i una de les obres editades va ser “La Cuadra de Malvehí ó el orgullo de un nombre”.

El seu autor era Francesc de Paula Capella i Sabadell (Barcelona, 1823-1901), escriptor que publicà, en  català i en castellà, novel·les de costums i històriques i col·laborà també amb El Correu Catalan i amb la revista La Renaixença.

En el tombant dels segles XIX i XX es publicaven simultàniament a la ciutat de Vic quatre periòdics de certa entitat: La Veu de Montserrat, El Norte Catalán, La Plana de Vich i La Comarca. 

Aquest darrer, de caire carlí, editat de 1894 a 1900 i a remolc de la moda del moment de publicar novel·les mitjançant la fórmula dels fulletons setmanals, va publicar en aquest format l’obra de Capella, la qual portava el subtítol d’”Episodio histórico del tiempo de Felipe V”.

La novel·la s’ambienta en la Catalunya del segle XVII i el seu autor, inspirat segur en la mitologia dels bandolers catalans d’aquella època, inclou al llarg de la trama hi apareixen com a personatges secundaris el record d’en Serrallonga, bandolers de la quadrilla i la mateixa Joana Macissa. 

El relat , que adopta com a escenari històric de fons els conflictes de Catalunya amb la corona castellana , segueix els avatars en aquell segle reculat d’una casa noble de Mataró , la casa senyorial de Malvehí, i en un dels primers capítols hi apareixen bandolers veterans i dispersats de la quadrilla d’en Serrallonga, que es planyen que els soldats dels terços militars castellans (la destrucció de Santa Coloma de Farners i Riudarenes en els inicis de la Revolta dels Segadors) fan més maldats en aquesta terra que les que ells feien quan regnava el cap de quadrilla.

En un altre capítol s’hi recull (cantada per una de les estadants de la casa Malvehí) la popular cançó sobre el bandoler, amb la característica d’incloure-hi una segona estrofa poc coneguda:

“Les ninetas ploren,
Ploren de tristó,
Perque’n Serrallonga
N’es á la presó:
Faraí faralera.
N’es á la presó,
Faralí faraló.
Jo me’n faré frare,
Frare confessó,
Confessó de viudas,
De donzellas no,
Perque son la causa
Que’n só á la presó:
Faralí faralera.
Que’n só á la presó,
Faralí faraló”.


En el capítol desè de la novel·la entra en escena la Joana Macissa. El capítol es titula “La taberna del Infierno” i l’autor relata:

“Hay en Barcelona una calle estrecha y tortuosa como la mayor parte de las de la ciutat antigua... que estaba sumida en perpétuas tinieblas durante la noche como todas las de Barcelona en aquella época. En una casa que hacia esquina á otro callejón angostos se quiso simbolizar á las almas del purgatorio, pero dibujadas y pintadas con tan poco acierto, que la gente la dieron en decir que simbolizaba el infierno. Al estar encima de la puerta de una taberna dieron á ésta el nombre de taberna del Infierno”.

És en aquesta taverna on Francesc P. Capella hi fa aparèixer el personatge de Joana Macissa.  

Don Arnaldo Malvehí pregunta a un seu interlocutor de nacionalitat francesa:

“Habeis oído hablar en Francia del famoso  bandolero Juan Sala y Serrallonga, conocido en toda España por Serrallonga? Pues ahí teneis su amiga y compañera, la célebre Juana Masissa”.

És aleshores quan Joana explica:

“Serrallonga fué sentenciado a muerte, pero antes le atormentaron para que declarase, y medio muerto, con los huesos casi quebrantados lo pasearon en un carretón por medio de Cataluña para escarnio y escarmiento; y ... después lo decapitaron y, despedazados sus miembros, los clavaron en postes á la entrada de los caminos reales. A él, que era el rey de los bosques y que tenía á raya los señores en sus castillos, á los abades en sus monasterios, y que ponía á contribució hasta á las pequeñas ciudades, haciendo temible por todas partes el nombre de Serrallonga. Yo le acompañaba siempre. Cuando nos perseguían en Cataluña nos entrábamos en Francia; y en las Guillerías, y llano de Vich, y hasta el Vallés teníamos guaridas inexpugnables. Armados de pedreñales, Serrallonga y yo con nuestros compañeros, nos las habíamos con la Santa Hermandad, con los tercios del Rey, de la Diputación y los somatenes. A nosotros todo se nos abria, lo mismo la casa del rico que la casa rectoral, y los pueblos nos pagaban y los ricos nos protejían, llando su amigo al pobre labrador de Carós. Los tiempos mudaron y fué cogido a traición. La justicia hizo de las suyas y ahora sus hijos y su esposa Margarita no tienen casa ni hogar, porque se ha mandado derribar la de Serrallonga hasta los cimientos, y en su lugar sembrar sal para escarmiento de los futuros”.

Com es pot veure Capella també veu de la visió més romàntica i heroica del bandoler de les Guilleries , molt d’acord amb la imatge creada per Víctor Balaguer a mitjans del segle XIX.

També és imaginativa la incorporació en la trama secundària de la novel·la, d’un personatge històric om la Joana Macissa, de qui perdem la pista després del procés sumarial del bandoler i que l’autor situa en una taverna de Barcelona. Una taverna que, com es pot veure en aquesta entrada del bloc, és protagonista també de la llegenda centenària al voltant del bandoler.




divendres, 20 de febrer del 2015

JOAN SALA I FERRER, SERRALLONGA (1994)





L'any 1994 es van celebrar els quatre-cents anys del naixement a Viladrau de Joan Sala i Ferrer, posteriorment transformat en el bandoler Serrallonga.  Aquesta efemèride va ser recordada de diferents maneres (a tall d'exemple La Caixa va programar una exposició itinerant i va editar un molt bon catàleg d'aquesta) i el municipi on va néixer el bandoler ho va fer editant un opuscle que resumeix la seva història i la seva llegenda.

Els autors del treball foren Margarida Feliu, Marta Hernández, Nacho López, Xavier López, Mercè Raich i Lluís Pagespetit i l'any 2001 se'n realitzaria encara una segona edició.

Titulat simplement "Joan Sala i Ferrrer, Serrallonga", el llibret conté una síntesi de la història i el mite del bandoler, començant per una cronologia biogràfica des del seu naixement a Viladrau fins la seva execució a Barcelona.

Segueix amb una llegenda sobre el pas al bandolerisme de Joan Sala; un exemple de documents històrics extrets del procés sumarial del bandoler (declaracions de Bartomeu Gurt de sobre la seva trobada amb el bandoler prop de Vidrà i d'en Serrallonga sobre el robatori al mas Seguer de Jafre); una relació de fautors i dels bandolers de la quadrilla; un resum de les cançons i romanços  existents sobre el bandoler i una bibliografia.

Es tracta d'un treball sintètic d'aproximació, com he dit, a la història i la llegenda del bandoler de les Guilleries; molt ben editat i il·lustrat amb la reproducció de gravats antics extrets , entre d'altres, de l'auca editada per la impremta barcelonina d'Antoni Llorenç el 1858. 

L'exemplar que he aconseguit d'aquesta edició m'ha estat facilitada per en Nacho López,  bon amic i un dels responsables d'Educaviladrau.




dilluns, 16 de febrer del 2015

REVISTA L’AVENÇ: DOSSIER SOBRE BANDOLERISME (1985)




La revista dedicada a la divulgació de la recerca històrica L’AVENÇ publicà en el seu número 82, de maig de 1985,un dossier especial dedicat al bandolerisme català.

El dossier el formaven trenta pàgines amb diferents articles de reconeguts historiadors de reconegut prestigi i que repassaven en profunditat sintètica la història del bandolerisme català al llarg de la història.

Ricardo Garcia Cárcel signava l’article “El bandolerisme al llarg la història” on  feia una prospectiva sobre el tractament que havia tingut aquest fenomen al llarg dels segles, des de la idealització iniciada en el mateix segle XVII i continuada pel romanticisme del XIX i fins a la visió més historicista ja entrat el XX, amb les aportacions de Reglà, Xavier Torres i Núria Sales.

Xavier Torres és, per la seva banda, aportà l’article “Senyors i bandolers a l’Antic Règim” que serveix per a endinsar-nos en les arrels feudals del bandolerisme català. Les particularitats de la noblesa catalana i les lleis que emparaven el conflicte armat entre bàndols , la complicitat senyorial amb els lladres de camí ral, les faccions de nyerros i cadells en les quals participa el mateix Serrallonga i els motius de la davallada general del bandidatge formen part del corpus del seu treball, sense oblidar un epíleg dedicat al mite i la llegenda que neix a partir de la desaparició dels bandolers catalans.

“La captura d’en Serrallonga, cap a final de l’any 1633, és ben bé la persecució d’un bandit esparracat, foragitat de totes bandes”, descriu Xavier Torres.

La historiadora Núria Sales signà l’article “Bandoliers espaignols i guerres de religió franceses”. Autora del llibre “Senyors bandolers, miquelets i botiflers” (Ed. Empúries, 1984) en el qual publicà un completíssim treball de recerca sobre la família Banyuls de Nyer; no és d’estranyar que dediqui la seva col·laboració a una geografia històrica –la dels senyors feudals de frontera- que li era coneguda i que, com en el cas dels senyors de Nyer, són cabdals per a explicar el bandolerisme català.

Al llarg de l’article de Núria Sales trobem referències a aquells conflictes que alimentaven petits exèrcits mercenaris que podien esdevenir bandolers, en els quals  intervenien hugonots francesos, interessos nacionals  i problemàtiques religioses  i on tenien un paper destacar els petits nobles o “mossurs” de frontera.

Entre aquests darrers un de conegut i que havia acollit Serrallonga en les seves fugides a França: el “messur de Viver ab sinch sents archabussers y ab quaranta de cavall .. que entre per Illa y  munta fins a Vinsa... on ha degollat sinquanta homens ab molta crueltat a sanch freda”.

O el mateix Tomàs de Banyuls, senyor de Nyer, de qui documenta que el 1581 amb una “quadrilla de 700 bandolers hugonauts francesos ... ha pretès fortificarse en Anyer, la Bastida i Auleta”.

Aquests dos darrers exemples ens il·lustren magníficament sobre la quantitat d’homes armats que poden moure en aquells temps els petits senyors feudals, veritables exèrcits particulars.

El darrer article del dossier, signat per Antoni Simon, es titula “El bandolerisme català: una aproximació sociològica” i fa una aportació interessant sobre els orígens geogràfics i l’extracció sòcio-professional d’alguns d’ells.

El dossier publicat per la revista L’AVENÇ és , en resum, una aportació historiogràfica i erudita sobre la síntesi general del bandolerisme català i alguns aspectes particulars, no menors, que planen sobre les seves raons de ser, expansió i davallada.



dimecres, 11 de febrer del 2015

L'HOSTAL DEL MALCUYNAT : UN RELAT DE POR (i 2)





L’Hostal del Malcuynat (o de l’Espinau) ha entrat també en la literatura gràcies a ser protagonista de dos relats escrits per Anton Busquets i Punset.

Anton Busquets  (Sant Hilari Sacalm, 1876- Calders, 1934) va ser un polifacètic català: poeta, escriptor, periodista, pedagog, mestre i dinamitzador cultural.

Va passar la seva infantesa i adolescència prop de les Guilleries, en contacte amb els boscos i els seus moradors. Tenia obstinació en fer escapades pel bosc seguint els traginers o anar a trobar roders, carboners i llenyataires de qui sempre aprenia algunes cançons, llegendes, dites i acudits.

Un dels personatges de muntanya que devia conèixer l’autor (o qui sap si era un personatge inventat) era un tal Quelich de Matamala, al qual fa protagonista d’un descriptiu relat. En un segon relat l’autor explica una tèrbona llegenda sobre l’hostal del Malcuynat que li hauria explicat en Quelich “aquell vell captayre que al bó de son temps havia sigut un dels puntals més ferms de la propietat en aquelles terres”.

Els relats van ser publicats en la revista de temàtica literària i cultural “Catalunya Artística”, editada a Barcelona entre els anys 1900 i 1905.

El primer relat, titulat “En Quelich de Matamala”, apareix en el número 12 de la revista, del 30 d’agost de 1900, i en ell l’hostal del Malcuynat sols hi apareix breument com a escenari :

“Baixava l’altre dia d’Aplech â Mondoys y’l vaig atrapar a l’hostal de Malcuynat, en un racó de escó, que’s feya una torrada y s’escalfava un mitjót de vi. Pobre Quelich. Feya una pila de temps que no l’shavia vist y s’havia passat molt: les arrugas que solcavan sa cara secallona s’havian pronunciat quisablo y ranquejava’l doble”.

El segon relat, ja titulat “L’hostal del Malcuynat”,  apareix en el número 48 de la revista, del 9 de maig de 1901. En aquest l’hostal i la seva gent són els absoluts protagonistes.

En els primers paràgrafs Anton Busquets ens fa una detallada presentació de l’hostal:

“Al devallant de la castanyeda del Subirà y al vell dessota de la montanya de Santa Bárbra hi ha l’Hostal del Malcuynat. Revellit y ab sas parets esllanegades, que n’ha vistas passar de generacions!. El perdut vianant qu’atravessa la guillera terra, quin consol no hi troba aprop la seva llar en aquellas fredorencas nits hivernals!”.

El relat segueix amb una llegenda que explica en Quelich de Matamala vora la llar de foc, una veritable història de por segons la qual:

“Una vegada s’esdevingué que retornant de fira de Santa Coloma feren nit en l’hostal del Malcuynat dons sapats fadrins ...”.

En acabat l’àpat i quan els amos de la casa eren al llit la criada va advertir als dos fadrins que no estaven segurs en aquell lloc i els acompanyà al rebost, on van poder veure que del sostre “penjaven un debolit de cuarters d’humanas formas”.

I així va quedar batejat com a hostal del Malcuynat “Y es pla ben cert, llampus de neu, qu’era del Malcuynat, puig fa pas molts anys que hi donavan carn cristiana”- va dir en Quelich de Matamala , després d’explicar tan sanguinària història als qui l’escoltaven vora la llar de foc, escoltant aquelles històries de l’escó.

Aquesta narració ens explicaria l’origen del nom de l’hostal, una truculenta història de canibalisme explicada vora la llar de foc per un rude home de muntanya i molt ben explicada per al prosa de l’autor. Anton Busquets ens submergeix perfectament en aquell ambient rònec d’històries de por que tant agraden a qui les escolten ... tot i que no devien agradar de la mateixa manera als propietaris de l’hostal.

Per accedir als dos textos, disponibles a la xarxa, podeu fer-ho en aquests enllaços: En Quelich de Matamala. L’Hostal del Malcuynat.