dimarts, 20 d’octubre de 2020

BOSCOS, ERMITES I MIRADORS DE LES PRESES

 





Si voleu tastar paisatges garrotxins aquesta ruta és coneguda i recomanable.

Es realitza al terme municipal de les Preses (12,25 quilòmetres i 646 metres de desnivell) i és força coneguda i transitada en el primer tram planer, fins a l’ermita de Sant Martí del Corb.

La ruta permet conèixer dues ermites romàniques, Sant Miquel i Sant Martí del Corb, que afegeixen al seu encant un espectacular entorn natural (sobretot la fotogènica fageda de Sant Martí).

Bona part del camí passa per ombrívoles i altres fagedes que refresquen i permeten gaudir dels colors en funció de l’època de l’any.  Dalt l’ermita de Sant Martí el camí s’enfila decidit fins dalt la carena i aquí la vegetació canvia alzinars adaptats al clima mediterrani més càlid.

Estem a la serra del Corb , que ens oferirà tres fantàstics miradors al llarg del camí: Rocalladre, Puig Rodó i el mirador de l’àrea de Xenacs.

Vibrem admirant tot el que el país ens ofereix: als nostres peus la fageda d’en Jordà i Olot, els volcans garrotxins,  les cingleres de l’Alta Garrotxa, els Pirineus enfarinats i el golf de Roses ...

A partir de l’àrea recreativa Xenacs baixem un corriol que ens deixa de nou a les Preses, on fem un petit passeig per a conèixer el seu nucli urbà.

És una proposta molt engrescadora per a conèixer Garrotxa autèntica, per dins dels seus boscos, al fil dels seus volcans i dalt dels seus privilegiats miradors.


dijous, 15 d’octubre de 2020

APLEC DE CANÇONS DE BANDOLERS I LLADRES DE CAMÍ RAL (1948) (i 3)


 

Entre les cançons de bandolers recollides per Josep Gibert hi apareix “La mala vida”. Una cançó rossellonesa d’origen que fou molt popular a l’Empordà i s’escampà peEr tot Catalunya gràcies a la seva bonica tonada, essent una de les més populars, també coneguda com a “Cançó de lladre”.

 “Aquesta cançó, per haver estat tan popularitzada, natural és que hagi tingut variants, per bé que sols afecten els detalls. Amb pocs versos, perquè és completa, explica d’un fadrí de vida fatxendera i viciosa, habitual d’hostals i amic de la gresca que, per a treballar, escollí l’ofici de lladre de camí ral i occí un dia un traginer que venia de fira per robar-li l’or i les mules.

La tonada és harmoniosa, inspirada i fluida. Hi ha variants, dues d’elles recollides a Bàscara , a la Cellera, al Ripollès, a Verges, a Arbúcies i  una a Santa Coloma de Farners”.

 Em fa gràcia, doncs, que Gibert reculli una versió colomenca d’aquesta popular cançó.


dimarts, 13 d’octubre de 2020

EL TARBÉSOU: PER A CONQUERIR FÀCILMENT L’ALTA MUNTANYA

 





Si us voleu sentir com uns autèntics conqueridors de l’alta muntanya, però fent trampes, el cim de Tarbésou (2.364 metres) , a l’Arieja occitana, és el vostre destí.

La pujada  més fàcil és des del coll de Pailhères (2001 metres), per tant amb una petita pujada de 363 metres fas el cim i tot allò que et regala.

Tot el camí és senyalitzat i gens perdedor, a més sempre tens la referència visual de cap on has d’anar. Des del coll se segueix una cresta que porta fins el cim. Allí es contempla la gran panoràmica de 360 graus a les altes muntanyes dels Pirineus i l’Arieja, realment impressionant.

Quatre passes i la vista se’ns aboca als estanys de Rabassoles que creen un paisatge bucòlic de pedra i aigua. En aquest punt es poden fer dues rutes, una més curta o una que baixa fins els estanys.  A gust de cadascú.

És un dels racons privilegiats (i coneguts)  de l’Arieja. Alta muntanya, natura, panoràmiques, llacs ... Fàcil de caminar i que deixa bocabadat a qui s’hi acosta (sempre i quan el temps acompanyi i els núvols et permetin contemplar tota la immensitat).

Imprescindible, per fàcil,  a qui visiti aquesta comarca occitana.


dijous, 8 d’octubre de 2020

APLEC DE CANÇONS DE BANDOLERS I LLADRES DE CAMÍ RAL (1948) (2)

 




La segona cançó recollida per Gibert es titula “Don Joan de Serrallonga” i explica un episodi fictici de la vida aïrada d’en Serrallonga, on es fa saber quan el bandoler i la seva companya anaren a dinar a un hostal que havien robat. Abans, però , desgrana la història romàntica de com en Serrallonga es va fer bandoler, a partir d’una raons amb un donzell de Vic, com va fugir de la justícia per anar a la quadrilla d’en Rocaguinarda i de com va decidir fer-se cap d’una quadrilla pròpia.

Aquesta cançó set-centista es cantava a la plana de Vic, el Lluçanes, les Guilleries i el Ripollès. Fermí Reixach la va incloure en el seu disc “Cançons de lladre” editat per EDIGSA l’any 1976.

Joan Sala Viladrau
era el nom que jo tenia;
de motiu, en Serrallonga;
i a Querós era on vivia.

Tenia tres heretats
que em descansaven la vida
i em servien dos criats,
cor què vols, cor què desitges.

Un dilluns, estant-ne a Vic,
en fou la desgràcia mia,
perquè vàreig barallar-me
amb un donzell de la vila.

Paraules porten raons
i les raons no s'amiden,
i allà al trinquet de pilota
jo li en vaig llevar la vida.

N'era fill de noble gent,
de gent principal i rica,
i em varen fer agafar
pels del rei i la justícia.

Veient-me avorrit de tots,
perseguit de nit i dia,
amb en Roca vaig anar
per entrar en sa quadrilla.

Disset anys vaig estar amb ell
prosseguint la mala vida;
jo prou veia els seus profits,
però els meus sí que no me'ls mira.

Així em vaig determinar
a fer-me'n cap de quadrilla;
vaig posar-me a buscar mossos;
setanta, tots en un dia.

Vàrem ser setanta-tres,
amb un amic que tenia
i la meva enamorada,
que venir amb mi volia.

Cap a la banda d'Olot
anàvem tots sols un dia;
vàrem entrar a un hostal
jo i la companyera mia.

D'allí ens vàrem emportar
vuitanta lliures que hi havia.
Quan varen ser acabades,
vaig tornar a l'hostal un dia.

Així que veig l'hostalera,
li demano què hi havia:
-Què voleu que hi hagi hagut?:
m'han robat l'or que tenia.-

-Em diríeu, hostalera,
quin nom el lladre tenia?-
-El bandit d'en Serrallonga,
llamp que li'n llevés la vida!-

Jo em deia de baix en baix:
lo que em desitges et vinga.
-Mestressa, compteu, compteu,
que jo anar-me'n voldria.-

-Això val nou rals cabals,
que és una rodona lliura.-
-Els nou rals pocs els haureu,
mestressa; posar els podríeu
en el compte dels perduts
junt amb les vuitanta lliures.

A la taula hi ha dos mossos
que em miren quan jo no els miro;
en portaven flabiols;
per cert, jo també en tenia;
que si ells sonat haguessin,
jo també sonat hauria.

dilluns, 5 d’octubre de 2020

SANT MIQUEL DE LES FORMIGUES, EL CIM DE LES GUILLERIES EXPLICAT A FINALS DEL XIX

 





Sant Miquel de Solterra o Sant Miquel de les Formigues és una muntanya de 1.202 metres que es troba entre els municipis de Sant Hilari Sacalm i s'Osor. Al cim hi ha una creu de ferro amb tres formigues, que al·ludeixen a Sant Miquel de les Formigues, i les restes del castell de Solterra i d’una capella. La creu s'aixeca sobre les restes d'una torre circular del castell. També hi ha les restes d'un antic vèrtex geodèsic. 

És el cim més alt de les Guilleries i per tant senyoreja sobre tot l’entorn. Això fa que de sempre s’hi hagi pujat, primer per a controlar el territori i des del segle XIX com a un dels cent cims del país que han de pujar tots els excursionistes. 

I és que arribar a aquest cim és un regal per a qualsevol excursionista. Nosaltres hi hem pujat des de Sant Hilari, però també es pot fer des d’Osor (opció que requereix més esforç). El paisatge que ens acompanya pel camí és Guilleria pura, amb un regal com és el salt d’aigua de Sant Martí i, sobretot, la immensa panoràmica que ens espera quan arribem al cim. 

De les diferents opcions nosaltres hem optat la ruta circular que baixa fins les ruïnes de can Borrell i la riera del Gavatx. Onze quilòmetres de bon fer. 

El cim va atraure els pioners de l’excursionisme català i molts dels estiuejants que feien temporada en els establiments de Sant Hilari Sacalm i ho aprofitaven per a fer aquesta ineludible excursió. Un d’ells va ser l’escriptor i polític Víctor Balaguer. 

Balaguer, autor del Don Joan de Serrallonga teatral i novel·lat , va fer estada a Sant Hilari, a l’establiment balneari Martín (posteriorment Balneari de la Font Picant). En el llibre “Al pie de la encina” (1893) va fer un recull de les seves excursions i hi va incloure la que va fer fins el cim de Sant Miquel de les Formigues. 

Com a bon narrador crec que va fer una de les millors descripcions d’aquest cim. Ell va gaudir, a finals del segle XIX del mateix espectacle que podem gaudir nosaltres. I això és un privilegi.

dijous, 1 d’octubre de 2020

APLEC DE CANÇONS DE BANDOLERS I LLADRES DE CAMÍ RAL (1948) (1)

 





Josep Gibert i Buch (Girona, 1903-Barcelona 1979) fou arqueòleg i treballà a Barcelona en els serveis tècnics de la Junta de Museus. Però també conreà altres disciplines, entre elles el dibuix, la fotografia  i la recerca folklòrica.

És en aquesta darrera disciplina que on va aplegar un important recull de cançons populars tradicionals catalanes dedicades als bandolers del país. I és que era tanta la popularitat d’aquests personatges que la musa no els podia obviar i crear-ne algunes d’aquelles cançons en les que  “ en la tonada - escrivia Gibert en el pròleg del seu llibre- , s’hi respira tot Catalunya, la Catalunya de l’avior, la Catalunya senzilla dels temps pairals, respirant-se en les dolces armonies de la música popular el perfum del romaní i de la verda sajolida”.

Gibert publicà l’any 1948 el seu recull “Aplec de cançons de bandolers i lladres de camí ral” i (l’any 1989 Edicions Raima en realitzà una reedició).

L’edició de 1948 es va fer amb gran luxe: 6 exemplars en paper de fil numerats amb xifres romanes i il·luminats a mà, 240 exemplars amb el mateix paper numerats amb xifres aràbigues i quinze exemplars en paper allisat dedicats exclusivament als col·laboradors. L’exemplar que jo he aconseguir  és el número 110 i realment  és un veritable plaer veure aquest tipus de llibres impresos.

El recull conté fins a trenta-quatre cançons recollides per l’autor en la seva recerca i entre elles en trobem les famoses “cobles d’en Tocason”; la d’en Boquica; la d’en Xafa-roques; la d’en Joan Serra “La Pera”, que cantà Lluís Llach; la d’en Pau Gibert i també altres tan populars com “L’hostal de la Peira”.

Totes les cançons s’acompanyen de la seva partitura.

Naturalment no hi poden faltar les cançons tradicionals d’en Joan de Serrallonga, a qui Gibert dedicà una bona part de la seva introducció històrica , incorporant-hi una síntesi de la biografia del bandoler de les Guilleries.

Josep Gibert ens explica:

“Dues són les cançons que d’ell ens han pervingut. Una diu del sentiment de les ninetes que ploraren qual el saberen tancat a la presó. D’aquesta cançó, la tonada de la qual és la més antiga que tenim d’aquest gènere, sols de la segona cobla es pot dir que sigui veritablement popular, car és l’única que escau a la tonada; les altres tres cobles, que són altres tants fragments inconnexos, palesen la seva posterioritat"