El camí mil·lenari de Can Patrinxo, com es coneix popularment, és una de les vies ancestrals per baixar dels cims de Sant Hilari Sacalm i les Guilleries fins la plana de Santa Coloma de Farners, essent un antic camí de bast molt utilitzat en el passat.
En el número 104 del butlletí mensual de l’Associació d’Excursions Catalana , aparegut el mes de maig de l’any 1887, hi apareix l’article “De Sant Hilari a Santa Coloma de Farnés per la Serra del padró, on el soci i excursionista Francesc Maspons i Labró publica la crònica d’una excursió que va realitzar el setembre de 1884, tres anys abans.
Francesc Maspons (Granollers, 1840-Bigues, 1901) era primogènit d’un llinatge antic, amb casa pairal a Bigues i residència habitual a Barcelona, es doctorà en dret i exercí de notari. El 1897 fou degà del col·legi notarial de Barcelona. Presidí els Jocs Florals de Barcelona (1897) i l’Associació d’Excursions Catalana (1883-91), a la qual donà un gran impuls, especialment a la secció de folklore.
A partir del moviment catalanista i cultural de la Renaixença Catalana del XIX va aparèixer l’interés de la gent més benestant per a conèixer i donar a conèixer tots els racons del nostre país, aquesta particular inquietud motivà el naixement d’entitats excursionistes com l’Associació d’Excursions Catalana (1878) o el Centre Excursionista de Catalunya (1876) i, al seu redós, trobades de socis i publicacions on divulgaven les sortides, troballes i excursions.
Francesc Maspons fou un dels membres més actius de l’Associació d’Excursions Catalana i publicà diferents articles explicant les seves sortides, un d’aquests es refereix específicament a la seva anada el dia 5 de setembre de 1884 (!) de Sant Hilari Sacalm fins a Santa Coloma de Farners seguint les carenes més altes de les Guilleries, passant per l’ermita del Pedró i descendint a la plana pel camí que baixa la Serra del Corb , pel costat de la masia de Can Patrinxo.
El mateix camí que ressegueixo avui en dia amb el meu gos –en Jack- però realitzat i explicat en el darrer terç del segle XIX.
El recorregut és totalment coincident amb el d’avui en dia i és reconeixen perfectament els masos, ermites, camins i accidents geogràfics.
Pel que explica Francesc Maspons, ell era client habitual del balneari l “Establiment” termal de Sant Hilari, doncs cada any anava a prendre les aigües que brollen a la Font Picant del municipi.
Des de Sant Hilari acostumava a fer excursions als entorns, fins a la Mare de Déu del Coll, fins a Susqueda i Osor i alguna fins a Santa Coloma de Farners. En aquella ocasió va optar per anar a la capital de la comarca el dia del seu retorn a Barcelona en comptes de fer una excursió d’anada i tornada en un dia que, segons ell, es feia molt pesada.
L’excursió la va fer a cavall (com feien tots els excursionistes en aquella època quan els camins ho permetien), acompanyat de la seva esposa i un traginer:
“Vaig sortir lo dia 5 de setembre á la 1 h 45 de la tarde. Anava ab ma esposa y dúyam per traginer l’Esclopé de St. Hilari; al eixir del Establiment desseguida la emprenguérem cap á la serra, passant per Ficanys, casa del mateix amo del Establiment, hon hi ha ha de masover l’home encarregat de donar l’aygua á la font.
Per allí dalt passa la dressera pera anar á St. Hilari; l’altre camí passa per baix vorejant sempre la riera.
Estiguérem un quart per arribarhi, després seguírem la carena per al Serra de cal Sastre y á las 2 h 10 m passàrem per l’indret de Can Gambada.
Lo camí segueix la direcció E. ; á la esquerra hi teníem una hermosa vaga de avellanes y á la dreta un bosch de roures.
A las 2 h 23 m passàrem per dita casa de cal Sastre y allí agafaárem la carretera que ve de Sant Hilari; crech que aquesta dista d’aquella cosa de un quart y mitj.
Alli se’ns presentavan dos camins pera seguir: ó bé podíem anar cap á baix, per lo fondo de la vall, ó bé seguir per dalt de la montanya, atravessant la Serra del Padró.
Lo traginer nos va preguntar quín volíem seguirne. Lo de baix es molt més pintoresch y agradable; lo de dalt gosa de molt més bona vista y té molta més grandiositat.
Al cim d’una d’aquellas carenes que córren la montanya de Solixent de Sant Hilari, s’hi veya un pich blanch, com una caseta. Vaig preguntar al traginer qué era y m’ va contestar qu’era la ermita de la Verge del Padró. Donchs cap allí, vaig contestar.
Aixó també tenia la ventatja de fer un camí molt poch conegut, y no com lo de baix que es comunament lo que s’fa pera anar desde St. Hilari á Sta. Coloma. Lo que vam seguir, sols lo fan los traginers al hivern, y encara en temps de pluja quan lo de baix és incomodo per la molta aygua que s’té d’atravessar.
Continuárem doncs lo camí carretera, per la carena sense baixar gens, en direcció al N.E.; als onze minuts passàrem per l’indret de can Clotas, que queda á la esquerra, y á la mateixa má als sis minuts, un xic havans de can Calabrés, passarem per devant de un corriolet estret y fondo que es lo camí que dirigeix á Ossor.
Aquella carretera es oberta per son propietari sol, l’amo del Subirá; desde St. Hilari á casa seva era un caminet trencat y dolent, mes ell hi va fer obrir un camí de caror bastant ambple, tot per terreno seu, que després continuà fins á casa seva un altre propietari, l’amo de can Uix; exemple que tindria de ser imitat per molts propietaris de Catalunya.
Als set minuts desde can Calabrés, ó sía á deu desde l’camí d’Ossor, se troba també á má esquerra , lo camí que va al Solé, altra casa del Subirá, també grandiosa, á la montanya de St. Miquel de Solterra, ahont es costum entre los del Establiment de St. Hilari, lo anarhi cada any á fer un dinar.
Lo camí cada volta va sent més bonich; a má dreta, cap avall, se véuhen una munió de serres, ubagosas y frescas, tant espesses gayre bé com las de las Guillerías, y allà al lluny per damunt de totes elles, lo alterós y sempre magnífich Montseny; y al enfront per sobre repeus y repeus de montanyas, s’ovira l’plá del Tordera y la llunyana y blavosa mar.
Tot pujant y pujant sempre, á las 3 h 13 m arribàrem á la Serra del Padró; desde allí ja s’pert á St. Hilari, y agafant per la vertent contraria, es á dir la del Nort, se va planejant una mica per sota mateix la carena y s’deixa luego la carretera del Subirá, á má esquerra, pera seguir un tros la de can Uix fins á ésser á la ermita del Padró, que per una mica de collet guayta á St. Hilari.
Avans de serhi se gosa magnífica vista; tot d’un plegat, al fer una giragonsa lo camí, se presenta extés tot lo plá de la Selva y las ricas poblacions de Cassá y Llagostera, ab una munió de pagesías y poblets que forman un extens panorama plé d’abundó y riquesa, y allà al lluny ab magestuosa ratlla s’hi destaca tot lo grandiós Pyrineu.
La capella ó ermita del Padró no té res de notable. Se coneix que fa poch que ha sigut emblanquinada, sobre tot al defora, y això fa que s’ vegi de molt lluny y s’ destaqui tant bé desde St. Hilari.
S’hi fa un aplech pe’l dia de la Ascensió que es molt concorregut, sobre tot per los de aquell poblel Com la inglesia estava tancada y no hi habita ningú pera donarnos las claus, no poguérem entrarhi y tinguérem de continuar nostre camí”.
Arribats a l’ermita del Pedró, Maspons i els seus companys d’excursió iniciaren el camí que planeja i davalla cap a Santa Coloma i que és, precisament a partir d’aquest punt, el camí mil·lenari que solem fer tot sovint:
“Aquest segueix per ran de la carena cap á Solixent; los vessants del mitj dia y ponent quedan amagats, aixís es que ja no s’ véuhen més las montanyas de St. Hilari. En cambi per las vertents del Nort s’ oviran fondos preciosos ab gemats prats y grosses pagesías, entre elles can Albó de Castanyet.
Aquest poble ó terme se pot dir que ja no s’ deixa més de veures fins arribar á Santa Coloma, perquè situat al fondo de una vall y extés cap abaix al plá, fins á llensar las ayguas de son torrent per sota mateix dita població, ab lo qui confronta, se va voltant y seguint, per una de las vertents que forman dita vall, apareixent y desapareixent segons los turons que forman aquelles altures fins quasi ésser á Santa Coloma.
A las altures en que éram, pocas son las cases que s’hi véhuen; sols al detrás, es á dir cap á ponent, vegérem la superba casa del Subirá, una de las més renomadas d’aquella terra; al detrás seu quasi tot just treya l’ cap lo alt cim de St. Miquel de Solterra, també més enllà cap al Nort, se veya lo cim de S. Gregori, entre Ossor y Amer.
Seguint lo camí, passàrem per l’indret d’una caseta petita, titulada Las Corvas, y més enllanet á má dreta ne deixárem un’ altra anomenada Coll Serradó. Al fondo y ben llunyana per sobre una gran extesa de terra s’hi veya hermosament recostada, banyant-se en l’ample Ter, la inmortal Girona.
Eran las 3 h 50 m poc havans d’ésser á casa l’ Parral quan deixárem la carretera que mena á casa N’ Uix, y comensárem la baixada; girárem en direcció a N., passàrem pel costat d’una caseta molt petita, de tant petita que n’ díuhen á can Formiga, y’ns endinzárem cap avall d’una manera abrupta y precipitada, á pesar de lo qual no arribàrem á n’ el plá fins á las 6 h 9 m . Es á dir que estiguérem prop de tres hores sempre baixant, però de tal manera, que no tinguérem altre recurs en un bon tros, que baixar de cavall y anar á peu, de tant pedregosa y esgrahonada que era la costa. Lo precipici s’obría á nostres peus y la soletat y feresteguesa del camí, si camí era, contrastaven ab la riquesa que abaix al fondo de tot s’hi veya. Una capella blanca que al cim d’un toró, vers, S.E. , s’ovira, es la d’Argimon”
En aquest punt els excursionistes davallaven pel tortuós sender que baixa de la Serra del Corb fins a Can Patrinxo, passant pel pedregar vertical que a la popular “Trona” ens regala una de les millor vistes panoràmiques de les Guilleries.
Pera comprendre lo que tinguérem de baixar, no cal considerar més sinó lo alt que es St. Hilari; que desde allí encara s’ puja com unes dúas hores fins á ésser á la Serra del padró, y que Santa Coloma, es á baix de tot, al plá. Passárem la major part de baixada sens trobar una sola casa, únicament quan fórem prop d’aquell comensáren a aparèixer.
La primera que trobàrem fou á cal Patrinxó, que s’hi passa pel bell dessota, eran las 5 h 9 m, es á dir, á més de cinch quarts de baixada. A un fondo á má dereta, se veu á can Lleonart. A las 5 h 36 m passàrem per cal Esparvé y á las 5 h 53 m per cal Amargant, fins á ésser al plá de Sta. Coloma.
De la altura d’ahont baixárem se n’ diu la Serra del Corp; desde Santa Coloma es veu al bell ponent y forma una de las altes montanyas que per aquell costat la tancant.
A dalt de la serra, sols s’hi crían los pins y esbarzers; baixant, ja trobàrem suredes y á mitjant baixada cap un fondo una hermosa castaneyda; al indret de cal Esparvé ja cambiá completament al vegetació, allí ja hi trobàrem oliveres, vinyes, etzebaras y tota lley de plantes que necessitan bona xica de calor pera viure.
Seguint ja avall en lo plá per entre conreus y vinyes, passàrem lo pont del torrent ó riera de Castanyet; després per davant del cementiri y á las 6 h 26 t. arribárem á Santa Coloma de Farnés"
I així, després de deixar enrere masos encara existents com ca l’Esparver o ca l’Amargant (avui en dia en ruïnes) i de creuar la riera de Castanyet, els excursionistes arribaren a Santa Coloma pel pla del cementiri. A la vila farien nit i l’endemà agafarien cotxe de cavalls fins a l’estació de Sils, on agafarien el tren per a retornar a Barcelona.
L’autor finalitza l’article amb alguns apunts breus sobre la història de Santa Coloma ,el seu entorn i algunes tradicions ancestrals de la vila.
La crònica de Francesc Maspons ,publicada el 1887, és tota una troballa.
El fet que siguin camins que encara es poden fer - tot i haver passat més de cent anys ! - i entorns que encara podem reconèixer , tots ells molt ben explicats per l’autor; afegeix un valor a aquest article i ens retroba, a qui fem avui en dia aquest mateix camí, amb aquells primers pioners de l’excursionisme i de la descoberta del nostre país.
Avui podem resseguir aquell camí mil·lenari i fer-ho acompanyats de la crònica i el record d’aquells pioners. Un veritable plaer.
