divendres, 26 de març de 2021

LA RUTA D’EUDALD CANIBELL A FARNERS, ARGIMON I LA TORRE DE L’ESPARRA L’ANY 1881

 






Santa Coloma , i en particular el nostre estimat castell de Farners, van tenir una visita d’un il·lustre excursionista l’estiu de l’any 1881 que no em puc estar de ressenyar en el bloc.

L’excursió ha quedat recollida en el número 40 del butlletí de l’Associació d’Excursionisme Catalana, publicat el gener de 1882, i porta per títol “Una excursió al castell de Farnés”. L’article el signa E. Canibell.

Eudald Canivell i Masbernat, de vegades escrit Canibell, (Barcelona, 1858-1928) fou dibuixant, impressor i tipògraf, a més de bibliòfil i bibliotecari de la Biblioteca Arús de Barcelona. L’any 1876 fou un dels fundadors de l’entitat Associació Catalanista d’Excursions Científiques, posteriorment dividida en dues entitats, una d’elles l’Associació d’Excursionisme Cataluna. Va ser director de “La il·lustració Catalana” i també redactor de la revista “L’Avenç”.

L’estiu de 1881 la seva avidesa excursionista el portà a conèixer una de les nostres fortaleses de l’edat mitjana: el castell de Farners. Aquest és el seu relat:

“Vaig matinejar més qu’l Sol, á pesar de trobarnos en los dies més llarchs de l’any.

Al sortir de la vila y travessar la riera un xich més amunt de la font de Sant Salvador, á fí d’emprendre lo verdader camí del castell de Farnés, tot just la llum del dia se reflexava en l’horisont, lo qual va permetrem gosar las delicias que una matinada d’estiu guarda per l’habitant de ciutat.

A partir de la riera , lo camí descriu curvas y més curvas per anar guanyant la considerable altura en que’s troba lo castell. Per aquest motiu lo panorama es á cada pas més atractiu y fa que un s’adonga menos del cansament.

Al cap de bon rato d’haver emprés la marxa y quant ja dominava tota la planura en que està enclotada la vila, comensáren totas ó gran part de las ximeneyas á traure fum, presentant en mitg de la misteriosa claror del alba tot l’aspecte de una població incendiada. No cal dir si’m vindrian á la memòria las trágicas escenes allí ocorregudes en 1640, entre’ls soldats castellans y lo poble, escenes que constituhéixen lo Corpus de Sanch de Sta. Coloma de Farnés y que no és menos interessant y digne d’estudi que la revolució ocorreguda epr aquells mateixos dies en la capital catalana.

Però deixem recorts de aquesta naturalesa, minuciosament descrits en los anals de nostra terra, y seguim anotant les impressions del camí del castell.

Passada una de aquestes capelletas conegudes en castellà per humilladeros (fa referència aquí a la capella romànica de Sant Pere Petit, cosa que ens indica que l’autor resseguia l’actual camí de Farners), de forma y aspecte antiquíssim, inservible avuy per l’estat en que’s troba, comensa desd’allí un paisatge original y de aspecte sumament agradable. Las alzines sureres, los roures y en especial los castanyers, peculars d’aquesta comarca, deixan de continuar ab la monotonia del bosch, trencant sovint los grupos de vegetació, informes moles que’s mantenen com sostingudes per art màgica al peu del precipici en varietat de formes, ja presentant l’aspecte de las pedres bambolejants, ja compareixent com construccions ciclópeas, ó en fí, afectant las difersas formes de monuments prehistórichs. Tal es la major part del camí á través de las montanyas desde’l peu de la població fins prop del castell”.

L'ERMITA DE FARNERS

Pocas fortaleses de la Edat mitjana produhéixen més il·lusió, per sa senzilla originalitat, que’l castell de Farnés, ja desd’ el moment que s’aprecia bé la seva silueta, contribuhint al bon efecte tant las línas del seu contorn com l’emplassament de sa construcció.

A una altura considerable, quasi en lo més elevat d’aquell punt, queda una petita planura ocupada per la ermita de la Mare de Deu de Farnés, al peu de la qual s’aixecan com dos promontoris, y en un d’ells encara desafía l’inclemencia del temps l’antich casal que devia ser lo terme de la jornada.

La ermita indicada, ab honor d’inglesia per sa cabuda y disposició, era’l complement del castell per més qu’estés situada fora muralla. Actualment encara es destinada al culto é hi concórren cada any en romiatje, una ó dúas vegades, los habitants de la comarca. Es digne de mencionarse lo soportal, que s’aixeca á continuació y devant de la porta del petit temple, per la bellesa y bon gust de tot ell, bon gust y bellesa que captivan desde’l primer moment sense que s’atini en la verdadera causa. Allí tot es senzill, no hi ha lo més insignificant adorno, en tot domina la recta y la curva en bona simetria però sense rebuscaments preconcebuts. Una vegada més nos convencérem que l’art quan es exercit per qui posseeix talent, no necessita adonar-se ab superfuitats, com las senyores ab lassets y perfums.

Del resto de la ermita no puch dir sinó que revela llarga fetxa en l’exterior, sabent per referencia que la imatge allí venerada es també de respectable antigüetat, no haventme sigut possible véurela, ni tant sols entrar á l’inglesia per no habitarhi ningú y trobarse á Sata. Coloma de Farnés lo guardador de las claus”.

EL CASTELL DE FARNERS

Eudald Canivell continua el seu article amb l’arribada al castell:

“En lo castell ja no es solament lo silenci ‘l qui regna; també la desolació hi té anys há son setial. Quatre parets groixudas, rematadas per los característics marlets., quadran la torre del homenatje, que robusta y conservada també ab sos marlets desmoronats, sembla la corona d’aquellas ruinas ‘hont avuy hi creix abundant l’herba. Mireu qué ‘n queda del feudalisme superbiós!.

Un silenci imponent, torbat sols per las meves petjades, me produhía las més estranyes sensacions, y poch á poch, com si temés despertar als qui un dia habitaren la senyorial morada, vaig recorre aquell lloch, trayentme algunes apuntacions ab lo mateix carinyo que’s reprodueix la imatge d’un vellet á qui tal vegada no tornarem á veure. Tractava de averiguar al entrada de la torre del homenatge, qu’es encara intacte, acariciant la segurament quimèrica idea de trobarhi algun objecte, però á pesar meu vaig desdirm’en per haver observat á mos peus un fondo que las matas amagavan. Crech que la prudència es bona consellera. A trobanrme ab algun dels consocis, no hauria pas quedat mon intent en projecte (l’autor no semblà adonar-se que la porta de la torre éa l’accés actual, a una certa alçada, que li devia semblar com a molta altra gent una finestra en comptes d’una porta elevada).

Pera disfrutar d’un punt de vista deliciós vaig pujar al vehí turó, que si mal no recordo anomenan “del vent”, escabrós y quasi inaccessible com lo del castell, en lo qual s’hi notan grahons en la penya viva ja desgastats pel temps, així com també restos de muralla que continúan des de la vehina fortalesa. Daltabalx dels dos cingles no hi ha sinó un abisme”.

Eudald Canivell no va finalitzar aquella excursió a Farners, doncs va continuar-la a través de boscos per a visitar també el santuari d’Argimont , que sorprenentment va considerar mancat d’atractius; i continuant el camí va visitar també la torre defensiva de l’Esparra.

PER ARGIMON I L’ESPARRA

A banda dels entorns del terme de Santa Coloma el nostre excursionista visità el castell d’Argimon, el raval i la torre medieval de l’Esparra.

Ens trobem en l’actual terme municipal de Riudarenes, antigues possessions del vescomtat de Cabrera qui havien disposat de diferents fortificacions en aquestes terres.

La torre de l’Esparra , també coneguda com a torre de la Roqueta o torre de les Bruixes, és una antiga domus o casal medieval fortificat del segle XIII.

El santuari d’Argimon , per la seva banda, es composa de la suma de diferents edificacions: l’antic castell medieval amb elements defensius i la capella i l’església nova edificada en el segle XVIII.

Eudald Canibell va visitar aquests espais en la seva excursió de 1881, evocant primer de tot les panoràmiques que va gaudir durant l’excursió:

Si vaig tenir una desil·lusió per lo que respecta á trobarhi construccions d’altras edats, com podia esperar per la típica agrupació que corona la montanya, en cambi no hi hagué per qué penedirse del camí fet, tota vegada qu’es una de les alturas més delicioses de la provincia de Girona”.

Del santuari d’Argimon , aleshores encara amb ermitans residint-hi, explica: “Argimon era un castell en la Edat mitjana; avuy un santuari modern ocupa la major part de l’altura, y las construccions restants son destinades á habitacions pera la família del ermità. Entre aquestes s’hi compta l’últim resto del castell feudal; es una iglesieta de reduhidas dimensions, antiquíssima, edificada sense nivellar lo pis, demanera que, bona part d’una de les parets es la penya viva”.

Després d’haver-se recreat amb la panorama Canibell emprengué la tornada cap a Santa Coloma dirigint-se a l’Esparra, petita vila situada al peu d’Argimon. Veient d’allí al torre s’hi van voler acostar:

“Com se pot veure per lo dibuix adjunt, la torre de la Esparra, de forma quadrangular, construïda ab dúas classes de pedra que li donan lo aspecte de restaurada, es un monument, si tal pot dirse, verdaderament original. Dos rengles de aspitlleras á cada cara son las únicas oberutras que conté, á excepció de la que podríam anomenar fatxada ó sia la cara que mira vers Argimon, que al nivell del pis té una porta de rehuidas dimensions y demunt, en l’espay corresponent á l’estancia superior, una finestra d’arch de mitj punt al igual de la porta, únichs indicis per ahong vaig col·legir que la tal torre es al menos del sigle XIV.

A disposar de més temps , hauria tornat á la vehina població de la Esparra á preguntar algo d’aquella torre y al mateix temps indagar quí guarda las claus pera poder veure lo interior que potser no deixi de oferir alguna particularitat –cal notar que avui en dia la torre no disposa ja de porta que la tanqui-.

Després de haver apuntat lo lleuger cróquis que s’acompanya y no coneixent lo camí emprenguérem lo retorn”.

 

 


Cap comentari: