Amb motiu de la presentació de "Serrallonga biografia inèdita" a Caldes de Montbuí vaig tenir ocasió de ser entrevistat per la Conxi Sànchez en el seu programa "Sota les llambordes" de Ràdio Caldes.
Un programa dedicat a parlar de llibres i lectura.
Vam parlar de la relació de Serrallonga i Caldes, del perquè i del com del llibre i de les sorpreses que depara la història del bandoler de les Guilleries.
Si voleu escoltar l'entrevista, la trobareu en aquest enllaç.
L’estrella de Joan Vehils va
declinar el setembre de l’any 1631. La delació de Bartomeu Quelles va fer que
vos detingut i empresonat, la justícia l’interrogà:
“Vuyt o nou dies abans de la festa de Sant
Miquel de setembre ara mes prop passada me prengue T. Gonter balle de la vila
de Terrassa en casa de una germana mia ques diu Antiga Monllora dins dita vila
de Terrassa y confiat yo de la fe y paraula de real de V.M. señor micer
Guiament de part de sa excellentia me dona de que dient jo al veritat de tots
los delictes que he comesos fins a la hora present sem fara llarga y bastant
remissió de tots ab que me prenga com ab la present depositio me prench per
pacte de servir remant en les galeres de sa magestat per temps de tres anys”.
El batlle que va prendre al
Bordegàs Vehils era Jaume Gonteres, màxima autoritat de la vila en aquell temps
i al qual trobem en les actes de les sessions del Comú i també com a signant d’una “Crida contra els
bandolers” l’any 1629.
D’acord amb aquest extracte
del procés Vehins hauria conmutat la pena de morir a la forca per la de ser
condemnat a remar a galeres per un període de tres anys.
No disposem de la sentència,
per tant no sabem del cert si es va complir el tracte. Hem de suposar que sí i
que, per a no estalviar-se l’escarment, també hauria estat prèviament condemnat
a ser assotat en els llocs públics habituals.
La condemna a remar en les
galeres equivalia però a una mort en vida. Els galiots (condemnats a remar)
vivien lligats amb cadenes als bancs de la galera, remant constantment, mal alimentats, ... Era pitjor aquest càstig
que no pas el morir a la forca.
Joan Vehils, el Bordegàs
Vehils, el bandoler de Terrassa, va finalitzar la seva vida de foragitat de la
Llei i va desaparèixer per sempre.
Si fem cas de les declaracions
del Bordegàs Vehils, en algun moment del seu curt període de de bandoler
s’estaria penedint de la mala vida que portava. Qual el juliol de 1626 estaven
menjant a can Prats d’Òrrius, el bandoler va conversar amb l’amo de la casa , Salvador
Prats:” jo parli ab dit Prats que ell se
estava a la finestra ym demana jo qui ere y així jo li digui que jo ere Vehins
de Terrassa y que mon pare ere exit de Cabrera y que los Margarits me havien
fet davallar per aquelles partides y que temia nom fessen matar per algun deute
meu”.
Les declaracions del reu
indicarien que la seva vida delictiva va ser molt breu, encara que intensa: “fet lo dit delicte de dites morts del
torrent del Cuquet ni una passada aquadrillat ab dits Margarits y de mes
lladres de la quadrilla y en llur companyia me trobi en tres o quatre altres
delictes yls dexi y men ani a Castella ahont tinch ma muller”.
Joan Vehils va exercir pocs
mesos com a delinqüent, formant part de pràcticament els darrers moments de la
quadrilla dels Margarit. La quadrilla del Vallès va quedar desfeta el 1627 i
els germans Margarit atrapats i ajusticiats.
Jacint Perull, paraire de
Terrassa, explica que: “estant jo en ma
casa y en lo llit que la tinch dins la vila de Terrassa senti quem picaven a la
porta y fent me jo a la finestra viu bais dos homes y la hu dells me digue que
obris”. Eren Joan Bordes, dit lo Bover d’en Serra, i Joan Vehils i li
demanaren que els acompanyés fora de al vila. Isquerem fora la vila a unes tapies den Callau prop de les oliveres den
Torrella y allí viu quay havia sinch o sis homes tots armats de pedrenyals
curts y llarchs ab grans polseres” i li donaren cinc sous per a que comprés
espardenyes a tots ells i que les portés , la vigília de la festa de Corpus, al
bosc d’en Nicolau de Castellbisbal.
Jacint Perull diu que va
preguntar a Joan Vehils com era que s’havia fet bandoler i que aquest li
contestà “que se ere posat ab ells y que
no volia sinó fer tres o quatre robos y fer uns quants ducats y anarse de lo
regne de Arago ahont tenia sa muller”.
El Bordegàs Vehils va viure en
pau cinc anys, allunyat de Catalunya, en terres castellanes on hi tenia la
muller. El temps que tardaria la justícia en atrapar-lo, portar-lo a Barcelona,
jutjar-lo i fer-li pagar la seva vida delictiva.
La part més luctuosa del
bandolerisme del Barroc la trobem en els assassinats comesos per encàrrec.
El mes de juliol de 1626 la
quadrilla es trobava amagada en un bosc de Caldes de Montbuí quan Francesc
Margarit digué que havien de passar al Llobregat atès que volia matar els
germans Oliverons de Castellbisbal perquè
l’havien traït.
Arribats tots a casa d’aquests
els lligaren, els mataren i van cremar la casa “y nons ne volgueren anar que no fos tota cremada” (la masia actual
de ca n’Oliveró data , per aquest motiu, del segle XVII).
En un lloc de Terrassa
anomenat “l’era de Can Serra” la quadrilla va veure venir dos homes armats i “los diguerem qui va y ells may respongueren”,
per aquest motiu els dispararen i els van matar. Vehils va reconèixer el
difunts: “jo conegui que dis dos homens
eren Pau Figueres y Dominto la Potxa de Terrassa”.
En una altra ocasió, en el mes
de maig de 1626 “quant forem junt a les
muralles de Terrassa en una riera prop dels roures del Hospital que ja ere
mitja nit verem venir per avall dos homens y en veurens ells se posaren a fugir
deves la vila y nosaltres los correguerem darrere”. Aquella topada va
acabar amb la mort de Pere Totxo, que fugint va disparar contra els bandolers.
El mateix mes de juliol de
1626 la quadrilla estaven amagats en el bosc de l’Alsina de Polinyà i un fadrí
va portar una carta a Francesc Margarit
(que Margarit sabés llegir, en aquella època, indica que aquests caps de
quadrilla no eren simples pagesos). Llegida aquesta, el cap de quadrilla els
digué que era un encàrrec i que havien de davallar tots cap a marina i fer cap
al torrent del Cuquet (a cavall dels termes de Vallromanes i Vilanova del
Vallès). Amagats en aquell lloc
s’emboscaren i van veure venir tres homes als quals mataren a escopetades. Els
morts eren Josep Recoder, Pere Antic i Jacint Ginestà, tots tres de Vilassar.
D’allí passaren al mas Prats d’Òrrius, que era casa rica, i feren matar un xai
per a menjar.
En una societat violenta com
la del XVII, els crims per encàrrec eren
un dels delictes corrents de les quadrilles de bandolers. En ocasions, però,
també hi havia complicitats que evitaven aquells crims. El Bordegàs Vehils va demanar a una majordoma
de can Prats d’Òrrius “que si ella
conexia al masover de la casa den Orriols de Cabrera quel avisas y li digues
que sen anas de dita casa perquè lo Guerxo Alsina que ere altre dels lladres
tenia orde de la muller d’en Fermí Paissa de Cabrera de matarlo”.
Un altre dels delictes que
solien cometre els bandolers era l’assalt i robatori a masies. En ocasions
allunyades i en ocasions força properes a la vila de Terrassa.
L’any 1626 “nos ne anarem a la
tardeta en casa de T. Julia de Vallirana tots armats de nostres pedrenyals
curts y llarchs nos ne entrarem en dita casa y apoderant nos de la gent de
aquella pujarem dalt y rompent caxes y cofres robarem los diners robes y demes
quens aparegue y dit robo nos partirem per iguals parts en un bosch mes avall”.
El mes de maig de 1626
intentaren robar la masia de can Guitard
de la Muntanya de Terrassa, però en aquella ocasió no ho aconseguiren.
El mes d’agost del mateix any si que aconseguiren robar el
mas Bessons de Cervelló. La detallada explicació que en fa Vehils és útil per a
conèixer com era el “modus operandi”: “trobant
nos en lo Llobregat nos ne anarem de
bella nit a robar la casa de Pere Bassons balle de Cervello yns estiguérem tot
lo dia prop dita casa ajocats y a la tardeta tots envestirem dita casa y epr lo
que lo dit balle tenia la porta forana ys feu fort trobarem la prota de la
stabla urberta y entrarem per alli y arribats a la entrada fugint dit balle
escala munt dit Miquel Margarit li tira yl feri en lo bras y alguns de pujaren dalt si be jo guardave baix y
spanyant caxes y cofres robaren de dita casa lo or y plata quey trobarem y los
diners quim recorda y hague trenta o coranta lliures ab diners y anells dor y
los qui pujaren dalt llansaren al roba quels aparegue millor per les finestres
y nosaltres la arreplegarem y en aso forem descoberts y sentint crits de via
fora nosaltres ferem tria de la millor roba yn ferem farsells y fugirem a la volta de la montanya
de Coberta yns escopeteyarem ab la gent del sometent que tinguérem gran brega y
noy hague ningú de nosaltres ferit y
ferem cap al bosch den Alsina de Pulinya”.
Un dels masos on també robaren
fou a Can Carbonell de la Muntanya, de Terrassa, en aquella ocasió Joan Vehins
proposà a un oncle seu, Antoni Mollor, també paraire de Terrassa, d’anar a
robar dues mules d’aquella masia.
La colla dels Margarit operava
en la banda del Vallès i també en la del Llobregat, segons ells solien dir, i
en aquest ample territori actuaven com a saltejadors de camins. Joan Vehils
participà en alguns dels assalts a viatgers i traginers.
“Anant
jo aquadrillat ab dits Miquel i Francesch Margarits y demes laldres de la
quadrilla una tarda robarem en lo matex camí real un poquet mes avall de la
Beguda de Miquel Joan als traginers y altra gent y soparem en dita Beguda quens
de ne ferem donar per força y ab tot ho pagarem”.
En una ocasió actuen al camí
ral de Barcelona a Vilafranca:
“Un
altre dia nos posarem a pas en lo camí real qui va de la present ciutat a al
Via de Franca de Penedes en lo lloch dit les Cometes del Ordal y robarem als
passatgers ... y de allí nos emboscarem y ferem cap a la Iglesia o monestir
dels pares Agustins quen diuen la Casa de Deu sobre Martorell”.
El mes de maig de 1626 robaren
al camí ral de Cerdanyola a Sant Cugat perquè aquell dia hi havia fira en
aquest darrer municipi. Foren sorpresos i perseguits pel sometent i de la brega
en resultà mort l’hereu Coll de Cerdanyola, membre del sometent.
Pocs dies després es posaren
al camí ral de Barcelona a Vic, més amunt de La Garriga.
En una altra en el de
Granollers a Sabadell:
“al
principi del mes de juliol de dit any 1626 en un bosch de Castellar tots
tractarem de baxar deves Terrassa o Sabadell a fer algun robo en algun camí
real y de bella nit nos ne anarem deves Sabadell yns posarem un en pas en lo
camí real qui va de la vila de Granollers a dita vila de Sabadell”.
L’atreviment de la quadrilla
dels Margarit els portà en aquella ocasió a fer-se donar sopar al castell de
Sant Marçal de Cerdanyola, que era propietat del governador de Catalunya Aleix
de Miramón, com a venjança perquè aquest els havia perseguit.
El juny de 1626 robaven al
perillós i transitat camí ral de
Barcelona a Manresa, passant per l’hostal d’Arguelaguet estigueren prop de la
creu de Bessanta robant els traginers i passatgers, És molt curiós veure com
aquella jornada la van acabar ballant sardanes, doncs “també detinguérem a uns musichs de Caldes als quals ferem sonar y
nosaltres ballarem sardanes”.
El mes de juliol assaltaven en
el camí ral de Terrassa a Sabadell i robaven una peça de drap que amagaren a la
muntanya de Sant Llorenç del Munt, en un bosc que es deia de Santa Agnès. Uns
dies després tornaren al lloc per a fer-ne trossos i repartir-se’ls a parts
iguals. Joan Vehils va vendre el seu a Joan Roig per un trentí.
Estem a les presons del palau
Reial de Barcelona, el diumenge 7 de desembre de l’any 1631. Davant el
“magnífic relator reial Pau Guiamet” compareix el reu Joan Vehils, àlies “lo Bordegàs Vehils”, d’ofici
paraire de llana, de trenta dos anys d’edat, natural de Terrassa, diòcesis de
Barcelona, i sota jurament es disposa a dir la veritat.
Vehils estava casat i tenia la
seva muller al regne de Castella, fora de Catalunya. És possible que fos fill
(d’ací el sobrenom “bordegàs”, que equival a fadrí o jove) d’un tal Joan Vehils
(natural de Cabrera) , també paraire, que trobem perseguit pel sots-batlle de
Terrassa l’any 1583 (“Terrassa en els segles XVI i XVII; entre la solidaritat i
la por”, article d’Ismael Almazán).
Un testimoni el descriu com “un fadrinet que comensave a posar barba”.
En el procés sumarial comença
per dir: “Que es veritat que jo he comesos
diversos delictes en lo present principat de Cathalunya en companyia de
Francesch y Miquel Margarits, lladres de pas y caps de quadrilla.
La seva vida delictiva va ser
molt curta , però intensa, i es va iniciar com a
membre de la quadrilla dels Margarits, “la colla de la plana” com eren
anomenats per la quadrilla d’en Serrallonga, la de les Guilleries, la “colla de
la muntanya”.
“Y
lo primer delicte que jo cometi en llur companyia fou un robo en lo camí real
qui va de la vila de Masquefa a al de Piera
en un camí fondo quey ha y fou desta manera, que en lo estiu del any 1626 essent jo amich y conegut de dits
Francesch y Miquel Margarits y sabent que
en aquella occasio eren deves la montanya y boschs de Sant Llorens
Çavalls los ani a trobar en un bosch y
resti en llur companyia tres o quatre dies passats los quals me digue lo dit
Francesc Margarit quens ne anassem a fer algun robo en algun camí real y
reparant jo en anarhi per no ser conegut me digue dit Margarit quem podia posar
algun mocador devant al cara per eixir als passatgers y jo me resolgui de
seguirlos yns posarem en lo sobredit pas pera robar als passatgers algunes dues
hores passat mig dia que robarem poca gent perque apenes passave ningu y també
perquè forem descoberts”.
La quadrilla , en aquella ocasió, la formaven els
germans Margarit, Joan Vehils, Bartomeu Alsina (àlies lo Guerxo) , Jaume
Ginescar (àlies la Guineu), Joan Bordes (àlies lo Bover), Francesc Casellachs
i Joan (àlies lo Gavatx Roig).
El procés sumarial del
bandoler Joan de Serrallonga, recuperat en el segle XIX per l’historiador Joan
Cortada, guardat en el museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú,
mecanografiat per l’Ateneu Barcelonès els anys trenta del segle passat i
digitalitzat i posat a disposició de tothom en el servei Memòria Digital de
Catalunya, és un document imprescindible per a consultar i conèixer la història
del bandoler de les Guilleries, però també per a conèixer el bandolerisme
català del Barroc més enllà del protagonista del procés.
Resseguir les declaracions
dels homes i dones de la quadrilla, dels testimonis i del mateix Serrallonga
ens permeten conèixer com era realment el bandolerisme del segle XVII.
Però s’hi afegeix un altre
al·licient: en el procés s’hi van afegir peces que no corresponen al judici del
bandoler de les Guilleries. Aquestes parts ens parlen de declaracions i
delictes d’altres lladres de pas i malfactors que es van moure pel nostre país
en les darreres estivacions temporals del bandolerisme del Barroc.
Hi trobem així parts de la
història delictiva, per exemple, de
Rafel Morell de Vilanna, de Miquel Campeny d’Arbúcies o del Monget de Cardedeu.
I n’hi ha una d’especialment atractiva i interessant.
Per extensa, doncs ocupa
quinze fulls de declaracions del bandoler que es jutja i disset d’altres
testimonis que en fan referència.
Per la quadrilla de la que
formà part el bandoler que es jutja: els Margarit del Vallès. La gran quadrilla
de la plana amb la qual s’havien aplegat els de les Guilleries en diferents
ocasions. La quadrilla que en decaure, va donar pas al regnat del darrer gran
bandoler del XVII.
Per ser el document que ens
permet conèixer millor el radi i les accions dels germans Margarit.
Per ser un document on el
bandoler que es jutja relaciona un extens mostrari d’actuacions i d’espais,
permetent conèixer de primera mà com eren les malifetes i on les cometien.
Tot això és el que ens explica
el procés sumarial del bandoler Joan Vehils, el “Bordegàs Vehils” de Terrassa.
A Terrassa tenim referència
documentada de diferents actes delictius comesos en el segle XVI per lladres de
la vila ( , com també per un capitost nyerro com Perot Rocaguinarda. En les
proximitats sempre s’ha explicat la llegenda del bandoler Capablanca.
El Bordegàs Vehils vindria a
afegir-se a aquest estol de bandolers terrassencs, amb la particularitat de
venir acompanyat de la seva història personal i delictiva i d’haver estat
membre de la coneguda quadrilla dels Margarit.
Joan Vehils pot esdevenir, si
es vol, en el bandoler més explícit i conegut de la vila de Terrassa.
