RETORN A TERRASSA

 

Adjuntat al procés sumarial d’en Serrallonga, a banda de les declaracions del mateix Joan Vehils, àlies Bordegàs Vehils, hi trobem també les d’alguns testimonis que, interrogats per la Justícia, aporten dades sobre el seu retorn al país.

L’any 1631 hauria tornat a Catalunya i rondava de nou per Terrassa. No devia tenir ofici ni benefici i possiblement devia mantenir deutes per la zona de marina, com ell havia reconegut en alguna ocasió. Per aquest motiu pretenia

 Jacint Perull, paraire de la vila,  en dona testimoni: “ara que dit Bordegàs Vehils es tornat lo dia antes quel prenguessen o dos dies abans me envia a cercar per Antoni Monllor , paraire de dita vila, que es nebot seu  que anas en casa de dit Monllor que dit Vehils me aguardave y joy ani y me digue lo dit Vehils que ell volia anar a robar dos mules encasa den Carbonell de la Muntanya terme de Terrassa y que jo si li volia fer pler de anarhi perque no pensessin que ere un  home sol y lo li digui que noy volia anar”.

Bartomeu Quelles, paraire de Terrassa, explica en el procés sumarial que “he hoit a dir públicament per Terrassa que dit Joan Vehils ans de anarsen anave aquadrillat ab los germans Margarits lladres de pas y caps de quadrilla y a mi mo ha confessat lo dit Vehils algunes vegades que quant los Margarits y demes lladres mataren a T. Totxo prop del protal del hospital de dita vila de Terrassa ell dit Vehils se trobave ab dits Margarits”.

Joan Vehils va tenir la mala pensada de proposar a Bartomeu Quelles d’anar a robar unes mules  i aquest el lliurà a la justícia: “volia robar dues mules que tenia Domingo Badia de Sanct Julia de Altura perquè eren bones y que si jo volia anar ab ell a robarles y jo li digui que si perquè feye compte de saber ab ell ahont posave y avisar al balle y capturarlo y així dientme dit Vehils quel trobaria en casa dit Antoni Monllor jo avisi al balle y los dos ab altres anarem en casa dit Monllor y capturarem a dit Vehins y a dit Monllor son nebot perquè deyen ere estat dit Monllor a robar les mules den Carbonell si be no havien pogut robar”.

Bartomeu Quelles devia ser tot un personatge. Era nunci de la cúria i procurador fiscal  del batlle, per tant una autoritat local. El trobem el 1609 anant a l’encalç de Perot Rocaguinarda quan aquest bandoler assaltà el Mas Boada de Terrassa, però també el trobem en un procés instruït contra ell i un altre, l’any 1632, per haver entrat a robar la casa de Joan Futxet per la finestra. Un cas més del doble joc (autoritat i delinqüent) que en aquells temps en donava.

Es pot dir, doncs, que el Bordegàs Vehils va cometre l’error d’explicar la seva pensada de robar les mules a la persona equivocada.

UNA VIDA DE BANDOLER CURTA PERÒ INTENSA

 

Crida contra els bandolers del Vallès (1629)

Si fem cas de les declaracions del Bordegàs Vehils, en algun moment del seu curt període de de bandoler s’estaria penedint de la mala vida que portava. Qual el juliol de 1626 estaven menjant a can Prats d’Òrrius, el bandoler va conversar amb l’amo de la casa , Salvador Prats:” jo parli ab dit Prats que ell se estava a la finestra ym demana jo qui ere y així jo li digui que jo ere Vehins de Terrassa y que mon pare ere exit de Cabrera y que los Margarits me havien fet davallar per aquelles partides y que temia nom fessen matar per algun deute meu”.

Les declaracions del reu indicarien que la seva vida delictiva va ser molt breu, encara que intensa: “fet lo dit delicte de dites morts del torrent del Cuquet ni una passada aquadrillat ab dits Margarits y de mes lladres de la quadrilla y en llur companyia me trobi en tres o quatre altres delictes yls dexi y men ani a Castella ahont tinch ma muller”.

Joan Vehils va exercir pocs mesos com a delinqüent, formant part de pràcticament els darrers moments de la quadrilla dels Margarit. La quadrilla del Vallès va quedar desfeta el 1627 i els germans Margarit atrapats i ajusticiats.

Jacint Perull, paraire de Terrassa, explica que: “estant jo en ma casa y en lo llit que la tinch dins la vila de Terrassa senti quem picaven a la porta y fent me jo a la finestra viu bais dos homes y la hu dells me digue que obris”. Eren Joan Bordes, dit lo Bover d’en Serra, i Joan Vehils i li demanaren que els acompanyés fora de al vila. Isquerem fora la vila a unes tapies den Callau prop de les oliveres den Torrella y allí viu quay havia sinch o sis homes tots armats de pedrenyals curts y llarchs ab grans polseres” i li donaren cinc sous per a que comprés espardenyes a tots ells i que les portés , la vigília de la festa de Corpus, al bosc d’en Nicolau de Castellbisbal.

Jacint Perull diu que va preguntar a Joan Vehils com era que s’havia fet bandoler i que aquest li contestà “que se ere posat ab ells y que no volia sinó fer tres o quatre robos y fer uns quants ducats y anarse de lo regne de Arago ahont tenia sa muller”.

El Bordegàs Vehils va viure en pau cinc anys, allunyat de Catalunya, en terres castellanes on hi tenia la muller. El temps que tardaria la justícia en atrapar-lo, portar-lo a Barcelona, jutjar-lo i fer-li pagar la seva vida delictiva.

EL LLIBRE DE LA SELVA A SANTA COLOMA DE FARNERS

 

Dissabte vam inaugurar, a l'espai 3 de la Casa de la Paraula, l'exposició "El Llibre de la Selva. Còmic i contracultura en català a les comarques gironines- 1986-1991". La podreu visitar fins el 10 de setembre.

Una oportunitat única per a recordar una experiència cultural i creativa que va néixer, contra tot pronòstic, d'una colla de joves del voltant de les Guilleries que va decidir editar una revista de còmic en català.

Una experiència que cal posar en valor perquè es feia a comarques, fora dels circuits habituals de al cultura. I es feia amb molt d'esforç, per amor a l'art i per a passar-s'ho bé. Coses que avui costen de trobar.

L'exposició, ideada per Bernat Castanyer, autor del premiat treball de recerca de batxillerat que va rescatar "El llibre de la Selva" per a la memòria, i produïda pels museus Aragall de Breda i La Gabella d'Arbúcies, repassa sis anys i vuit número d'aquella revista de còmic i dels seus autors.

Dissabte va ser, per a tots els que vam col·laborar en la revista, una nova oportunitat per a retrobar-nos, xerrar i riure recordant aquella experiència inigualable de fa més de trenta anys. Un d'aquells dies que queden sempre en el record.

Vam fer molt i ara sabem que vam fer bé.

DELICTES DE SANG

 

La part més luctuosa del bandolerisme del Barroc la trobem en els assassinats comesos per encàrrec.

El mes de juliol de 1626 la quadrilla es trobava amagada en un bosc de Caldes de Montbuí quan Francesc Margarit digué que havien de passar al Llobregat atès que volia matar els germans Oliverons de Castellbisbal  perquè l’havien traït.

Arribats tots a casa d’aquests els lligaren, els mataren i van cremar la casa “y nons ne volgueren anar que no fos tota cremada” (la masia actual de ca n’Oliveró data , per aquest motiu, del segle XVII).

En un lloc de Terrassa anomenat “l’era de Can Serra” la quadrilla va veure venir dos homes armats i “los diguerem qui va y ells may respongueren”, per aquest motiu els dispararen i els van matar. Vehils va reconèixer el difunts: “jo conegui que dis dos homens eren Pau Figueres y Dominto la Potxa de Terrassa”.

En una altra ocasió, en el mes de maig de 1626 “quant forem junt a les muralles de Terrassa en una riera prop dels roures del Hospital que ja ere mitja nit verem venir per avall dos homens y en veurens ells se posaren a fugir deves la vila y nosaltres los correguerem darrere”. Aquella topada va acabar amb la mort de Pere Totxo, que fugint va disparar contra els bandolers.

El mateix mes de juliol de 1626 la quadrilla estaven amagats en el bosc de l’Alsina de Polinyà i un fadrí va portar una carta  a Francesc Margarit (que Margarit sabés llegir, en aquella època, indica que aquests caps de quadrilla no eren simples pagesos). Llegida aquesta, el cap de quadrilla els digué que era un encàrrec i que havien de davallar tots cap a marina i fer cap al torrent del Cuquet (a cavall dels termes de Vallromanes i Vilanova del Vallès).  Amagats en aquell lloc s’emboscaren i van veure venir tres homes als quals mataren a escopetades. Els morts eren Josep Recoder, Pere Antic i Jacint Ginestà, tots tres de Vilassar. D’allí passaren al mas Prats d’Òrrius, que era casa rica, i feren matar un xai per a menjar.

En una societat violenta com la del XVII, els  crims per encàrrec eren un dels delictes corrents de les quadrilles de bandolers. En ocasions, però, també hi havia complicitats que evitaven aquells crims.  El Bordegàs Vehils va demanar a una majordoma de can Prats d’Òrrius “que si ella conexia al masover de la casa den Orriols de Cabrera quel avisas y li digues que sen anas de dita casa perquè lo Guerxo Alsina que ere altre dels lladres tenia orde de la muller d’en Fermí Paissa de Cabrera de matarlo”.

ASSALTS A MASIES

 

Un altre dels delictes que solien cometre els bandolers era l’assalt i robatori a masies. En ocasions allunyades i en ocasions força properes a la vila de  Terrassa.

L’any 1626 “nos ne anarem a la tardeta en casa de T. Julia de Vallirana tots armats de nostres pedrenyals curts y llarchs nos ne entrarem en dita casa y apoderant nos de la gent de aquella pujarem dalt y rompent caxes y cofres robarem los diners robes y demes quens aparegue y dit robo nos partirem per iguals parts en un bosch mes avall”.

El mes de maig de 1626 intentaren robar la  masia de can Guitard de la Muntanya de Terrassa, però en aquella ocasió no ho aconseguiren.

El mes d’agost  del mateix any si que aconseguiren robar el mas Bessons de Cervelló. La detallada explicació que en fa Vehils és útil per a conèixer com era el “modus operandi”: “trobant nos  en lo Llobregat nos ne anarem de bella nit a robar la casa de Pere Bassons balle de Cervello yns estiguérem tot lo dia prop dita casa ajocats y a la tardeta tots envestirem dita casa y epr lo que lo dit balle tenia la porta forana ys feu fort trobarem la prota de la stabla urberta y entrarem per alli y arribats a la entrada fugint dit balle escala munt dit Miquel Margarit li tira yl feri en lo bras y alguns  de pujaren dalt si be jo guardave baix y spanyant caxes y cofres robaren de dita casa lo or y plata quey trobarem y los diners quim recorda y hague trenta o coranta lliures ab diners y anells dor y los qui pujaren dalt llansaren al roba quels aparegue millor per les finestres y nosaltres la arreplegarem y en aso forem descoberts y sentint crits de via fora nosaltres ferem tria de la millor roba yn ferem  farsells y fugirem a la volta de la montanya de Coberta yns escopeteyarem ab la gent del sometent que tinguérem gran brega y noy hague  ningú de nosaltres ferit y ferem cap al bosch den Alsina de Pulinya”.

Un dels masos on també robaren fou a Can Carbonell de la Muntanya, de Terrassa, en aquella ocasió Joan Vehins proposà a un oncle seu, Antoni Mollor, també paraire de Terrassa, d’anar a robar dues mules d’aquella masia.

ROBATORIS ALS CAMINS RALS

 

L'ermita de Santa Agnès.

La colla dels Margarit operava en la banda del Vallès i també en la del Llobregat, segons ells solien dir, i en aquest ample territori actuaven com a saltejadors de camins. Joan Vehils participà en alguns dels assalts a viatgers i traginers.

“Anant jo aquadrillat ab dits Miquel i Francesch Margarits y demes laldres de la quadrilla una tarda robarem en lo matex camí real un poquet mes avall de la Beguda de Miquel Joan als traginers y altra gent y soparem en dita Beguda quens de ne ferem donar per força y ab tot ho pagarem”.

En una ocasió actuen al camí ral de Barcelona a Vilafranca:

“Un altre dia nos posarem a pas en lo camí real qui va de la present ciutat a al Via de Franca de Penedes en lo lloch dit les Cometes del Ordal y robarem als passatgers ... y de allí nos emboscarem y ferem cap a la Iglesia o monestir dels pares Agustins quen diuen la Casa de Deu sobre Martorell”.

El mes de maig de 1626 robaren al camí ral de Cerdanyola a Sant Cugat perquè aquell dia hi havia fira en aquest darrer municipi. Foren sorpresos i perseguits pel sometent i de la brega en resultà mort l’hereu Coll de Cerdanyola, membre del sometent.

Pocs dies després es posaren al camí ral de Barcelona a Vic, més amunt de La Garriga.

En una altra en el de Granollers a Sabadell:

“al principi del mes de juliol de dit any 1626 en un bosch de Castellar tots tractarem de baxar deves Terrassa o Sabadell a fer algun robo en algun camí real y de bella nit nos ne anarem deves Sabadell yns posarem un en pas en lo camí real qui va de la vila de Granollers a dita vila de Sabadell”.

L’atreviment de la quadrilla dels Margarit els portà en aquella ocasió a fer-se donar sopar al castell de Sant Marçal de Cerdanyola, que era propietat del governador de Catalunya Aleix de Miramón, com a venjança perquè aquest els havia perseguit.

El juny de 1626 robaven al perillós i transitat camí  ral de Barcelona a Manresa, passant per l’hostal d’Arguelaguet estigueren prop de la creu de Bessanta robant els traginers i passatgers, És molt curiós veure com aquella jornada la van acabar ballant sardanes, doncs “també detinguérem a uns musichs de Caldes als quals ferem sonar y nosaltres ballarem sardanes”.

El mes de juliol assaltaven en el camí ral de Terrassa a Sabadell i robaven una peça de drap que amagaren a la muntanya de Sant Llorenç del Munt, en un bosc que es deia de Santa Agnès. Uns dies després tornaren al lloc per a fer-ne trossos i repartir-se’ls a parts iguals. Joan Vehils va vendre el seu a Joan Roig per un trentí.