L'ARTICLE MECANOGRAFIAT DE "BARCELONA ATRACCIÓN" SOBRE LES GUILLERIES

 

La casualitat  ha fet que hagi afegit a la meva col·lecció particular cinc quartilles mecanografiades que ens parlen de les Guilleries que resulta que són l'escrit original o una còpia  mecnaografiada de l'article publicat a la revista "Barcelona Atracción" que va aparèixer l'any 1931 i del qual he parlat en una entrada anterior del bloc.

Formen part d'aquell article de presentació del territori, amb Sant Hilari com a capital natural, ermites i santuaris, geografia, hidrografia...

Fa una relació de municipis i surt una mica dels límit històric de les Guilleries quan ens presenta el poble de l'Esquirol, per a explicar-nos que és d'on surt el nom "d'esquirols" per a definir els obrers que no respecten una vaga.

També parla de la gran masia de l'Avenc i del santuari del Far i l'església de Sant Joan de Fàbregues. 

Definitivament, el text surt un xic dels límits guillerencs i entra força en els cabrerencs. I l'article s'il·lustra amb majoria de fotografies del sector més proper al Collsacabra en comptes dels municipis de la Guilleria natural. 

Però manté l'encant de la presentació dels nostres bells territoris.

I no deixa de tenir un record per al bandoler de les Guilleries, en Joan de Serrallonga, evocant els racons i rieres que es refugiava i tot el territori que va ser centre de les seves accions.

Desconec l'autor del text. L'article només identificar l'autor de les fotografies, Lluís Amat.

És una feliç casualitat, poder aplegar de nou, al cap de tants anys, el text original d'un article amb la revista on apareix publicat.

LES GUILLERIES A "BARCELONA ATRACCIÓN" (1931)

 

"Barcelona Atracción" era una revista mensual de la "Sociedad de atracción de forasteros", una entitat dedicada a la promoció turística de la ciutat i del país en un moment que podríem considerar prou avançat: l'any 1931.

De fet era el número 241 i l'entitat la revista ja tenia vint-i-un anys de vida. 

Suposo que devien utilitzar el nom de Barcelona com a esquer o marca principal (com de fet fem ara), però la revista promocionava tot Catalunya amb articles dedicats a tots els seus racons.

En aquest número hi van  publicar un article dedicat a les Guilleries dins la secció "paratges de Catalunya".

Una presentació dels muncipis, una descripció del paisatge, les rieres i els seus monuments.

L'article està il·lustrat amb fotografies, en les quals podem veure la vall de Sau  i els seus ponts abans de l'existència del pantà que els va colgar, l'ermita de Sant Joan de Fàbregas i la famosa "cuina" medieval de l'Avenc de Tavertet.

Dins la revista també hi ha una reproducció d'un quadre de la plaça d'Arbúcies i en la contraportada publicitat del balneari Termes Orion de Santa Coloma de Farners.

Una delícia per a fer "turisme" al passat de les Guilleries.

HOSTALS EN LA LLEGENDA D'EN SERRALLONGA

 

En el llibre "Costums i tradicions d'hostals i tavernes" Joan Amades hi va incloure pàgines dedicades a hostal de fama d'arreu de Catalunya que han  protagonitzat  llegendes i cançons al llarg de la història.

Així, apareix l'hostal de l'Infern de Barcelona, que estava situat en el carrer de l'Infern, desaparegut quan es va obrir la Via Laietana. La tradició explica que en aquest hostal s'hi reunien malfactors i gent de mala vida i que hi feia estada en Serrallonga quan d'amagat anava a Barcelona. També diuen que quan els seus homes van atacar el palau dels Torrelles, els  seus enemics, ell va esperar amagat  a l'hostal per a conèixer el resultat de l'empresa.

Un altre hostal que apareix és l'hostal de la Peira. Aquest va donar nom a una cançó tradicional molt popular que explica que uns lladres van assaltar l'hostal disfressats de dones, però que una criada ho va veure i que va salvar l'hostal de ser robat.

També hi apareix l'hostal de la Barata. Un edifici encara avui existent en l'antic camí ral de Barcelona a Manresa. Serrallonga i els seus hi van passar a prop quan baixaren a robar a aquest concorregut camí amb els bandolers de la colla dels Margarit. L'hostal era molt concorregut i tenia una certa mala fama de ser còmplices dels bandolers, atès que quan hi feia estada una persona adinerada a qui robar els de l'hostal ho comunicaven als lladres penjant peces de roba a la façana.

I també hi ha una referència a l'hostal del Malcuinat del barri del Born de Barcelona. Es deia així perquè feien un menjar molt ordinari. El nom ens recorda l'hostal del Malcuinat de les Guilleries, l'actual hostal de l'Espinau, que va originar una llegenda molt més truculenta escrita per Anton Busquets i Punset.

Històries i cançons entranyables d'antics hostals. Un deliciós record d'aquells establiments de fama.

EL CICLE DE L'HOME LLOP ... A LES GUILLERIES

 

Aquests dos dibuixos els vaig fer amb uns quinze anys i

són de quan vaig descobrir que l'home llop era el meu monstre preferit.

Bernie Wrightson també va ser l’encarregat de les il·lustracions de la novel·la de Stephen King  “El cicle de l’home llop”, editada per primera vegada l’any 1983 i que va ser adaptada al cinema, dos anys més tard, amb el títol “Silver bulllet” (aquí “Miedo azul”).

La novel·la és una història de terror sobre un licantrop que terroritza una petita comunitat americana. Es considera una obra menor  de King, però també es considera una de les novel·les millor il·lustrades gràcies a l’aportació del mestre Wrightson.

Bernie Wrightson va realitzar dotze il·lustracions per al llibre. Totes impecables i implacables, però algunes veritablement impactants i terrorífiques.

Molts vam comprar el llibre només per les il·lustracions.  El segell de l’autor hi és totalment present, corroborant que , efectivament, ell va ser el mestre del terror il·lustrat.

Van passat els anys i el  2024 vaig tenir una xerrada amb dos joves cineastes que buscaven documentació sobre mites, monstres i bandolers del segle XVII per a preparar un guió d'un curtmetratge..

Aquella trobada em va fer córrer la imaginació , fent emergir els records, els monstres i els referents que m’han acompanyat des de la meva adolescència: l'art de Wrightson i  els homes llop que tanta por ens havien fet.

Encara hi vaig afegir un altre moment inspirador: en una caminada que vam fer a la vall de Fornils, aquella vall entre les Guilleries i el Collsacabra que roman separada del món i igual a com era segles enrere. Ens vam topar amb la part superior d'un crani de porc senglar. Una imatge de la mort en aquell element salvatge. Què havia mort aquella bèstia? Qui se l'havia menjat? 

I em vaig decidir traslladar aquells mites i referents d'abans a les meves passions d'ara: Serrallonga i el seu territori. 

Així va ser com vaig crear una història il·lustrada de terror amb Serrallonga i els bandolers  de protagonistes.  I amb homes llop que els persegueixen al mig de les boscúries de les Guilleries. 

Perquè no? El segle XVII va ser un període de superstició i de pors. La por a les bruixes, el terror a l’infern, la violència diària... Les Guilleries, amb els seus cims foscos, els seus boscos impenetrables i les seves fondalades abismals eren un escenari ideal per afegir-hi la meva teoria: tota la bellesa d’aquest paisatge ha de tenir la seva part fosca. A la llum que el dia irradia sobre tota aquella boscúria, la segueix la foscor de la nit i amb ella tots els seus misteris. Pors ancestrals en que l'hora fosca encara hi perviuen.

Per alimentar una història de por només calia triar el monstre. En aquells boscos d’animals i bèsties, en el segle XVII, hi regnava el llop (Sant Martí de Cantallops ens ho recorda) i per tant el monstre seria el licantrop.

I així vaig donar forma a una col·lecció d’il·lustracions que alhora narraven una història de terror.

Essent ben llunyana la pretensió de fer-ne una novel·la vaig optar pel relat curt i, fins i tot, el relat, senzill, a peu d’il·lustració.

Les il·lustracions i el relat també em van servir per a estrenar el meu Kamishibai, fent una sessió de relat de terror en una de les sortides de la colla de caminadors al Conflent.

En les properes entrades us presento el relat de terror “Llops i bandolers”, el meu senzill homenatge al mestre del terror Bernie Whrigtson, recollint una part del que après del seu dibuix i també portant a les nostres Guilleries el seu cicle de l’home llop.

No espero que us agradi, espero que faci por. 

FRANKENSTEIN, L'OBRA MESTRA DE BERNIE WRIGHTSON

 

El còmic "El gato negro" podia semblar el cim absolut de l'autor, però Wrightson tenia un projecte que ho superava tot. 

El projecte més ambiciós de Bernie Wrigtson, personal i treballat al llarg de molts anys, va ser la immensa col·lecció d’il·lustracions de la novel·la Frankenstein de Mary Shelley. Un projecte que va iniciar l’any 1977 i que va publicar per primera vagada Marvel l’any 1983.

Eren il·lustracions per al llibre,   que tot i no seqüencials com en un còmic, s’han descrit com a més que suficients per a entendre i llegir amb la mirada tot el llibre original.

En aquestes il·lustracions l’autor hi va plasmar deus coses: la seva admiració eterna pel personatge de Frankenstein (ell mateix va reconèixer l’obsessió que hi tenia) i el punt culminant del seu estil.

Cada il·lustració és una veritable obre d’art. La mirada de l’observador s’escampa per cada racó de la pàgina, cada línia crea un volum o una llum, i les línies de tinta es superposen i conjuguen entre elles per a donar forma a un personatge o un element. És mestria pura, el súmmum de l’estil, tot és perfecte i tot és insuperable. És art en majúscules.

La importància d'aquesta obra que Benicio del Toro , el director del darrer film sobre el personatge i que ara està triomfant, reconeix que es va inspirar directament en el Frankenstein de Whrigtson. Sens dubte, veient les imatges del film hi és ben perdeptible l'art del dibuixant: en les escenes a l'Àrtic, l'arquitectura i fins i tot la fesomia del monstre.

L’any passat em vaig voler fer un regal de Reis especial i va ser aquest. La trilogia de Frankenstein de Bernie Wrightson: el llibre de Shelley amb les il·lustracions reeditat per Planeta i  el còmic “Frankenstein, esta vivo!”, una segona part que l’autor va dibuixar l’any 2012.

I el tercer llibre: “The lost frankenstein pages” (1993), una edició americana que contenia les divuit il·lustracions no incloses en el llibre i  també esbossos. Una edició buscada pels col·leccionistes i imprescindible per a tenir la visió completa del que significa el Frankenstein de Bernie Wrighson.

BERNIE WRIGHTSON, MESTRE DEL TERROR

Alguns nois que quan érem joves no ens agradava el futbol ens refugiàvem en altres aficions. Jo tenia , junt amb uns companys, l’afició al cinema i a aquesta hi afegia el dibuix.

El nostre cinema preferit era el de terror, al qual jo hi vaig afegir el de ciència ficció tan bon punt se’m van obrir de bat a bat els ulls davant la el destructor estel·lar que inundava al pantalla en l’obertura de “La guerra de las galàxies”.

Vam patir i gaudir de l’immens cinema de terror dels anys vuitanta. I era ben lògic que em posés a dibuixar-lo quan vaig començar a fer còmics.

L’aprenentatge de l’autodidacta es fa, entre altres, copiant als mestres i per a mi l’autèntic mestre era el dibuixant nord-americà Bernie Wrightson.

Wrightson (Baltimore, 1948 - Austin, 2017) era un dibuixant de còmics estatunidenc especialitzat en el gènere de terror, i cocreador junt  del personatge Swamp Thing.

Els anys vuitanta vaig adquirir el còmic “Wrightson, maestro del terror” editat per Toutain i allà vaig descobrir la seva versió de “El gato negro” d’Edgar Allan Poe. Sorprenent còmic de pàgines en blanc i negre, d’interminables línies de tinta donant forma a un dibuix que imitava perfectament els gravats antics. Una filigrana absoluta.  Allò era una obra mestra del còmic.

I naturalment ho vaig voler imitar. També, naturalment, amb totes les meves limitacions.

La il·lustració que ara practico, a base de trames de línies, intentant imitar els gravats, és el resultat de la meva fixació per l’obra del mestre Wrightson. 

A anys llum del mestre, òbviament, com es pot veure en les tres primeres imatges, que corresponen a còmics inacabats que vaig fer els anys vuitanta, seguint el seu estil.

.

 

CULTURA I IMATGERIA POPULAR: ELS VENTALLS DE CORPUS

 

Crec que és ben merescut fer una referència als ventalls, una part de la nostra cultura i imatgeria popular que va estar de moda va segles.

De la pàgina Web Fest Ta Festa, he extret el següent text:

“Els ventalls són un full imprès que va tenir gran popularitat al llarg del segle XIX i com veurem en aquesta secció el seu us va més enllà de fer-se aire en temps calurosos i espantar les empipadores mosques. El seu origen , però, ve de lluny. Segons l’historiador Agustí Duran i Sanpere, els ventalls eren usats a Barcelona ja des del segle XV. En un principi eren unes peces de forma rectangular, normalment fetes de palma o palla trenada, subjectades a un mànec. Els més luxosos eren decorats amb passamaneria, serrells i borles només a l’abast d’economies poderoses.

Aquests ventalls luxosos, eren utilitzats a les grans solemnitats com la del Corpus. Les diferents corporacions com els gremis o les confraries, els confeccionaven amb els seus distintius i colors. Al mateix temps eren un element de distinció amb el que el consell barceloní obsequiava a les personalitats convidades. Aquest costum encara es manté en algunes poblacions. En els seguicis festius amb participació de les autoritats, com és el cas de la Festa major de Terrassa, el fet de portar el ventall atorga al portador la categoria d’autoritat i li dona distinció.

Joan Amades en el Llibre les Veus del Carrer ens explica que aquests ventalls van derivar en uns de caire més senzill. Estaven fets amb un cartó rectangular, unit a una canya, que li feia de mànec, pel costat ample del cartó. N’hi havia de dues mides, una més petita per a la mainada i una altra més gran destinada al públic adult. A principis del segle XIX, va iniciar-se el costum d’imprimir, a cada cara del ventall, un gravat amb una llegenda explicativa que primer va ser molt breu i en prosa, i que molt aviat fou allargada i versificada, guanyant espai del gravat, que va reduir-se per donar pas al vers.

Es publicava un ventall nou cada setmana i els editors van voler donar-li un to d’actualitat, així, va constituir una mena de full setmanal d’informació. Això va fer que pels ventalls desfilessin una gran varietat de temes i de motius, amb preferència de to satíric .Si poguéssim posseir la totalitat dels ventalls publicats, podríem seguir, amb molta exactitud i fidelitat, tota la vida ciutadana vuitcentista”.

Joan Amades inventaria l’existència d’un ventall amb un breu text que conté un romanç de vuit línies i la imatge del bandoler, que és precisament la que està impresa en les proves d’impremta que ha afegit a la meva col·lecció particular.

"LO BANDOLER" DE L'ALBERT CAMPILLO

 

Fa unes setmanes vaig parlar de Manfred Sommer, un autor de referència dels còmics dels anys vuitanta, i això va fer que un bon amic d'aquella dècada em respongués penjant una il·lustració en l'entrada que vaig fer a Facebook.

La il·lustració és un bandoler -o un Serrallonga- fugint i essent escopetejat després de robar una cartera. Dinàmica i inspirada en la línia del manga.

L'autor és l'Albert Campillo. A finals dels vuitanta ens vam conèixer tres dibuixants de Santa Coloma (el tercer era en Quim Cantalozella), vam fer algunes exposicions i vam coincidir també en el grup que publicàvem al Llibre de la Selva (tot i que aleshores la revista va tancar) i a l'entitat Jovent del Poble.

L'Albert va anar a Barcelona i un bon dia vam coincidir , per casualitat i perquè la ciutat és petita, en un dels seus carrers.

No ens hem tornat a veure, però continuem connectats d'alguna manera mitjançant les xarxes (alguna cosa  bona havien de tenir).

Em va fer molta il·lusió el dibuix de "lo bandoler" de l'Albert. 

Un exemple més que Serrallonga uneix persones.

SANTA COLOMA AL DIARIO DE BARCELONA (1972)

 

El número especial dedicat per Diario de Barcelona  a Santa Coloma de Farners conté, excepte les dues pàgines que parlen d’en Serrallonga, pàgines i articles dedicats a donar a conèixer la ciutat i el seu entorn i a fer un reportatge publicitari de la seva economia i els seus atractius.

Conté publireportatges de diferents empreses radicades al municipi, en particular les del tèxtil que tan van dinamitzar l’economia del municipi en aquella dècada. Una d’elles era la Yanki, de l’industrial Joan Riera Gubau, que quan va morir va deixar el seu llegat per a crear la Fundació que facilita beques  per a estudiar a països anglosaxons.

Entre la publicitat i els articles també trobem referències al sector de l’explotació forestal i el de la construcció. També una entrevista a l’alcalde del moment.

Hi trobem pàgines dedicades a explicar les virtuts de l’entorn i de la ciutat. Els monuments com Sant Pere Cercada o l’entorn de Farners.

Altres a explicar les tradicions com el Pelegrí de Tossa, la història de la ciutat o a parlar de la revista local RESSÒ.

I també n’hi ha que parlen dels actius turístics de Santa Coloma, com eren el recent inaugurat complex del Mas Solà o el balneari Termes Orion.

En definitiva, una bona carta de presentació de la ciutat i de la seva història, valors i riqueses.

SERRALLONGA AL “DIARIO DE BARCELONA” DE 1972

 

Ser col·leccionista i divulgador de la figura del bandoler Serrallonga i tenir bons amics que ho saben és una gran sort.

Fa poques setmanes el bon amic Ricard Pujol va donar-me un petit tresor que jo guardo ara com un gran tresor: un exemplar de l’edició especial que el Diario de Barcelona va dedicar a Santa Coloma de Farners.

Es tracta, sens dubte, d’una edició especial que el diari devia anar dedicant a diferents ciutats i pobles del país amb el títol genèric de “Así es Cataluña”.

La singularitat d’aquesta edició dedicada a Santa Coloma de Farners és la presència de dues pàgines dedicades, a més, al bandoler Joan de Serrallonga.

Dedueixo que el motiu devia ser que un any abans es va publicar el llibre de l’advocat colomenc Joan Mon i Pascual “Vida y  muerte del bandolero Serrallonga. Revisión de su proceso judicial”.

D’aquest llibre se’n va fer ressò la premsa del moment i trobem alguns articles dedicats a la revista DESTINO i escrits pel mateix Josep Pla. En aquells anys hi va haver una certa revifalla en la popularitat del bandoler.

Aquest ressò mediàtic va vincular la figura del bandoler a la nostra ciutat i per aquest motiu el Diario de Barcelona va creure interessant incloure-hi aquestes dues pàgines.

L’article fa una síntesi de la història d’en Serrallonga, també amb una  breu introducció sobre el bandolerisme a Catalunya, i passa bàsicament a parlar de la seva vinculació amb la vila de Santa Coloma a partir dels fautors que hi tenia i , en particular, de la vídua Agustina de Castanyet i els seus fills. L’article comet l’error de descriure a la Joana Macissa com una nadiua de la vila.

L’article està il·lustrat amb dos dels gravats que van acompanyar el primer llibre sobre el bandoler escrit per Joan Cortada en el segle XIX i amb una fantàstica fotografia de la vall de Sau, amb les cingleres de Tavertet i el Puig de la Força , abans que tot fos ocupat per l’aigua del pantà.

ELS DIBUIXOS ORIGINALS D'EN QUIM BOU

 

En el dossier de l’estrena a TV3 de “Serrallonga, la llegenda del bandoler” s’anunciava l’aparició de productes culturals derivats del film. Era la primera vegada que es feia i es demostrava l’aposta de les productores pel personatge: el CD amb l’esplèndida banda sonora composada per Jordi Valent, l’adaptació de la trama a novel·la de Rafael Vallbona i l’adaptació en còmic.

El còmic va ser editat per Glenat, en tapa dura i gran format. L’autora del guió va ser Niki Navarro i l’autor del dibuix  el bon amic Quim Bou.

El còmic traslladava a vinyetes totes les seqüències de la pel·lícula i ho feia amb la professionalitat i qualitat d’en Quim. Explicat per ell, va ser un encàrrec especial que no va poder rebutjar, però que li va portar un volum de feina extrem a causa de l’extensió de l’obra  i el poc temps que van tenir per enllestir-la.

Ho van aconseguir i gràcies a això el còmic va estar a punt per a l’estrena i va distribuir-se per totes les llibreries del país.

Gràcies a les exposicions “Serrallonga, dibuixant la llegenda” que vaig organitzar a Sant Hilari Sacalm, Vic i finalment  Santa Coloma de Farners, vaig contactar amb en Quim Bou i em va deixar originals seus per a exposar. Li anava a buscar els originals a casa seva i fèiem una llarga xerrada de tota una tarda.

A la tercera, la de Santa Coloma, en Quim em va regalar un dels marcs que contenien alguns dels originals (espero que no fos per estalviar-se aguantar-me a casa seva tota una tarda 😊).

Es tracta de dos fulls amb esbossos, un d’ells precisament de la que seria finalment la portada del còmic, i un dels originals entintats de l’interior.

La pàgina interior és una magnífica seqüència de cinc vinyetes horitzontals on es veuen els primers atracaments comesos per en Serrallonga i els seus germans.

Estic molt agraït pel detall que va tenir en Quim i actualment el dibuix presideix la paret de casa que tinc dedicada al bandoler.