ELS PAISATGES, LES CIUTATS I EL CARÀCTER DELS CATALANS DEL 1800

 

El llibre de De Laborde esdevé el primer atles il·lustrat de Catalunya, on podem admirar com eren alguns paisatges del nostre país, dibuixant amb una fidelitat absoluta.

Això ho podem contemplar en els gravats de Cardona, Lleida, Girona o Barcelona. Aquesta darrera ciutat es complementa, a més, amb una detallada planta dels seus carrers i les seves defenses. L’urbanisme de la ciutat també està perfectament dibuixant, amb diferents perfils exteriors de la ciutat i també de detalls del seu urbanisme interior, com és el cas del Pla de Palau o l’antiga porta de la Plaça Nova.

Els paisatges del país que van atrapar De Delaborde i els seus van artistes van ser Sant Miquel del Fai i Montserrat. D’aquesta darrera muntanya hi van reproduir diferents vistes amb el monestir, les ermites i també els ermitans.

Tot el llibre  conté text explicatiu dels gravats; però a més , essent al seva pretensió la d’esdevenir un acurat atles històric i geogràfic, conté també textos amb la síntesi de la història del país i també descriptius de la geografia.

Fins i tot hi ha una aproximació al caràcter dels catalans que no em puc estar de reproduir, atès que segur que us sonarà molt. Sens dubte aquells viatgers del 1800 van descobrir no només el paisatge i el territori, sinó que es van emportar una bona caracterització de la manera de ser dels seus paisans, un caràcter que encara avui en dia perdura i ens distingeix.

ELS TRES CIMS DEL CABRERÈS

 

El Cabrerès va ser un espai trepitjat pel bandoler Serrallonga en diverses ocasions.

En una d'elles venia de robar al coll de Canes, on havia robat uns traginers, i feia carregar uns cordells a en Salvador Casasubiranes, àlies Manxol.

Camí de Querós, on anaven a amagar el botí, van fer nit en un bosc prop de la masia de La Faja.

Aquesta ruta té per objectiu conèixer aquesta masia, avui abandonada i gaudir dels seus privilegiats entorns.

De nou, apropar-se a la història d'en Serrallonga a través del territori que va trepitjar ens porta a gaudir dels millors racons del nostre país.

Aquesta ruta comença al collet de Sant Julià de Cabrera i voreja la serra de Cabrera per la part obaga, anem en direcció a les pletes de la Freixeneda, la Faja i la Casanova de Racons. Prats frescos on pasturen els ramats de vaques, vigilats per les faldes de la serra que s'alcen a Ponent.

Fem una parada a la masia enrunada de la Faja.

Quan deixem els prats ens enfilem fins el puig de la Bastida. A partir d'aquí ja gaudirem de totes les possibles panoràmiques.

I és que aquesta ruta és engrescadora, també, per fer els tres cims de Cabrera: la Bastida, Aiats i el pla del santuari de la Mare de Déu de Cabrera.

És obvi que aquests camins penjats sobre les cingleres i per sobre les fagedes ens han de regalar les millor vistes a tots els punts cardinals. Ens sentim aus, com els voltors que trobem pel camí, gaudint del privilegi de gaudir del país des de les seves alçades.

Deixem el puig de la Bastida i enfilem el pla de l'Aiats. Un altiplà amb camps de falgueres, fagedes i pins d'alta muntanya.

El tercer cim és Cabrera, on arribem pel costerut camí de les escales. L'esforç es veu recompensat per la bellesa del santuari i de tot el paisatge que l'envolta.

Retornem al punt d'inici de la ruta passant arran de la lleixa de les Ovelles i descendint ràpidament per un sender de forta baixada.

Acabem la jornada amb els ulls carregats de paisatge, de panoràmiques i, encara que no l'haguem vist, de records d'aquell bandoler que va passar per aquí fa tants segles.

Simplement, imprescindible.

ELS TRESORS ARQUEOLÒGICS DE LA CATALUNYA DE 1800

 

Alguns dels gravats del llibre de De Laborde il·lustren perfectament el gust per l’arqueologia clàssica de l’autor i del moment.

El llibre conté meticulosos estudis gràfics de restes arqueològiques romanes i gòtiques. Amb especial atenció a la Tarraco romana i la seva torre funerària dels Escipions o l’aqüeducte, però també amb altres restes, com les de l’arc triomfal del pont de Martorell, amb un alçat i una reconstrucció idealitzada del monument.

El detall també arriba, fins i tot, a mostres de restes de ceràmica o de plafons de marbre amb inscripcions.

En el cas dels monuments gòtics hi trobem un gravat de l’interior dels banys àrabs de Girona, acompanyat d’un altre amb la planta i l’alçat del monument. Sense dubte van realitzar un valuós i metòdic treball d’estudi arquitectònic.

ALEXANDRE DE LABORDE I ELS VIATGERS ROMÀNTICS

 

Alexandre de Laborde (París, 1732-1842) va ser el primer d’una sèrie de viatgers, escriptors i pintors que durant tot el segle XIX van anar donant a conèixer Espanya a la resta d’Europa. Gustave Doré o Alexandre Dumas també van ser d’aquests personatges.

Els viatgers romàntics van venir-hi després de la marxa dels francesos, però Laborde ho havia fet abans de la invasió napoleònica, viatjant per tot el país amb un equip d’artistes i dibuixants i per tal d’elaborar un inventari dels llocs. El seu “Itinéraire descriptif de l’Espagne” de 1808 va servir de guia als generals de Napoleó per a la invasió.

Es considera que la irradiació de la seva obra va ser el principal motiu per a la vinguda dels primers viatgers al nostre país i a Espanya.

El 1806 va publicar el primer dels quatre llibres que recorrien la península ibèrica, dedicat dedicat a Catalunya i l’editorial Abadia de Montserrat,  amb el patrocini del Banc de Bilbao, va fer-ne una edició de 1500 exemplars facsímils.

El llibre és realment espectacular, d’aquells que avui en dia costa d’editar. Realment, la de 1806 era una edició reservada per a classes altes que s’ho poguessin pagar. Un veritable luxe.

Avui, obrim el llibre i fem un viatge al passat en “primera classe”.

Viatgem a la geografia i la història del nostre país de principis finals del XVIII i principis del XIX.

Els texts ens descriuen la història i la realitat física que van trobar-se l’expedició francesa i està prou documentada. No es tractava de fer una obra científica en sentit estricte, sinó que pretenien que fos una obra de caràcter enciclopèdic, una amalgama d’informacions molt exhaustives per l’època, que si bé tenien un ull posat en l’arqueologia clàssica (en aquell moment hi havia veritable admiració per la Roma, la Grècia i l’Egipte antics), posaven l’altre en la història particular i moderna del país i en tota la arquitectura que se’n derivava (el gòtic, el romànic i fins l’arquitectura popular).

Paral·lelament  a les descripcions els artistes dibuixaven in situ paisatges, edificis, elements arquitectònics, monuments ... i els artesans gravadors ho traslladaven al paper imprès. Els gravats de l’edició són magnífics, d’una qualitat i detall extraordinaris , i suposen un veritable tresor per a conèixer com era la fesomia del nostre país en aquell temps.

Van discórrer per tota la geografia catalana, però no la van descriure i dibuixar tota (per altra banda una empresa impossible), però allà on es van detenir van realitzar veritables obres d’art.

 

CA L'AGUSTÍ

 

En aquest mas en Serrallonga era  ben rebut i l'acollien gustosos. En aquell temps la vídua Agustina era una de les principals valedores del bandoler i l'hereu del mas havia arribat a formar part de la quadrilla de les Guilleries.

Prop d'aquest  mas, molt possiblement en una cabana de pastors o de carboners al mig del bosc, on en Serrallonga i la Joana s'amagaven a finals del 1633,  fou on els agafaren.  Així es dedueix de les declaracions de la Joana Macissa en el procés sumarial :

"Y a la nit dit Serrallonga y jo nos ne anarem en casa de la viuda Agustina de Santa Coloma de Farnes yns trague a menyar y en haver menyat nos acompanyaren mare y fills a Serrallonga y  a mi en lo bosch yns amostraren un jas quey havia ahont fins al dia de Tots Sants estiguerem".

El fill del bandoler, mossèn Antoni Serrallonga, deixà escrit en el seu "Llibre de Notes" :

"Ma dit Llorens Tallades, lo quondam mon pare, Joan Sala alias Serrallonga, pages de assi de Querós a la vigilia de Tots Sants de l'any 1633, en Santa Coloma de Farnès foch pres a trahisio per Pere Pau Maymir, y per an Jufré, y an Manyá, y lo hareu Agusti, tots quatre de Santa Coloma de Farnés".

Aquest va ser, doncs, el darrer espai de les Guilleries que va trepitjar Joan de Serrallonga.

 

EL TAVERNER

 

Aquest mas va estar especialment relacionat amb la història d’en Serrallonga, atès que l’amo Taverner, batlle també del poble de Castanyet aleshores, era parent del bandoler.

El propietari  va arribar a procurar un sastre de Santa Coloma per a fer un vestit pel bandoler:

“Un dia jo digui a dit Taverner quem havia de fer un vestit y quem cercas sastre quel me fes y dit Taverner me respongue que nom donas pena que ell me cercaria sastre quem faria lo dit vestit en sa propia casa com de fet dit Taverner me feu fer lo dit vestit en sa propia casa per un sastre ques diu T. Cortina de Santa Coloma de Farnes que jo jal coneixia y dit Cortina me vingue a prendrer la mida en lo bosch que es junt la casa de dit Taverner y dit vestit que era balo y capotillo me fiu de una capa que jo robi al coll de Ruscall de un home de Vich”.

Un dels bandolers, en una de les deposicions del procés sumarial, explica que en una ocasió , quan hi havia molta persecució de les autoritats, el batlle Taverner feu passar el bestiar pel camí, amb la finalitat d’esborrar el rastre dels homes de la quadrilla:

“y que per respecte que havia plogut dit balle feu anar tras ells un remat de bestiar perque aborrassen les petjades que ells farien perque no fossen descuberts ab lo rastre de les petjades”.

 

CAN PALOMERES

 

En el deambular d’en Serrallonga i la Joana per  aquests entorns, també van fer estada en aquest mas, acollits pel seu propietari:

“E mes dich señor que jo conech molt be a T. Banchs que esta en al casa de la Palomera del terme de Castanyet lo qual es molt amich fautur y valedor meu si be jo noy so estat en sa casa ab la quadrilla si no sol y algunes vegades hi so estat ab la dita Joana y en particular hi forem dita Joana y jo pochs dies apres de dites festes de Nadal quey arribarem de nits y en picar jo a la porta y en anomenarme dit Banchs baixa a obrir y dita Joana y jo entrarem dintre y aqui mateix nos feu aparellar de sopar quem recorda nos feu una truyta de ous ab cansalada y tambe menyarem cols verdes y en haver sopat nos umpli les carabasses de vi y cada vegada qu anavem en sa casa feye lo matex y veya jo quem tenia molta voluntat”.

EL SURÓS

 

En el segle XVII els seus propietaris van ser fautors d’en Serrallonga i el seus homes i aquí van fer-hi estada. Així ho certifica el mateix Serrallonga:

“E mes dich señor que jo conech molt be a T. Suros de Castanyet que es pages en casa del qual havem menyat y begut jo los de la quadrilla joltes vegades ço es dins sa propia casa que ne donave de molt bona gana y sempre quens pareixia hi anavem perquey erem ben arribats y dell ne feyem molta confiança”.

I també ho fa en Jaume Melianta, el Fadrí de Sau, en la seva confessió:

“Mes dich señor que en casa de T. Surós pages de Castanyet havem menyat y begut moltes vegades dins casa quens donave de amistat y ab molta foltgantsa a mi al Serrallonga y demes lladres de al quadrilla. Per veure la amistat quens feya hi anavem sempre quens apareixie y ell nos dave a menyar de bona gata com tinch dit”.

 

EL COLL DE RUSCALL

 

En aquest estratègic coll coincidien el camins rals de Girona a Vic i el de Santa Coloma de Farners a Osor, per tant  era molt transitat per viatgers i traginers i darrera seu els bandolers.  Tants devien ser els episodis de bandolerisme en el coll que va donar forma a la dita popular “A la Gironella i el Roscall si pot ser no hi aneu mai”, evocant la perillositat del lloc.

I si hi havia bandolers, no podia pas faltar-hi el rei de les Guilleries, en Serrallonga, qui va cometre-hi diferents robatoris i assalts. Un d’ells l’explica la Joana Macissa :

“Nos ne anarem deves lo coll de Ruscall quem recorda ere lo dia de Sant Narcis del any 1632 ques lo mes de octubre que es fira de Gerona y en dit coll de Ruscall digue dit Serrallonga que volia robar alguns passatgers com de fet me feu entrar en lo bosch y ell se resta en lo pas y passant per dit cami real lo hereu Soler de Monsoliu dit Serrallonga lo roba que li roba dos pedrenyals y algunes dotse lliures ab diners y li cambia la capa que dit hereu Soler anave a la fira a Gerona y en haverlo robat lo feu entrar en lo bosch ahont jo ere yl detingue alli fins que fou passat mig dia y a la nit dit Serrallonga y jo nos ne anarem en casa de la viuda Agustina de Santa Coloma”.

L'HOSTAL DEL MALCUYNAT

 

En el procés sumarial del bandoler trobem diverses referències a l’Hostal del Malcuynat, la major part d’elles pel pas de la quadrilla quan el 8 de novembre de l’any 1623 van baixar fins a la plana de la Selva a robar l’important Mas Boada de Salitja. Una vegada comès el robatori “tornarem tots junts pel mateix cami quey eram nats y arribarem junt al hostal del Malcuynat y en un ras ferem un bell foch y ensenguerem candeles de les nosaltres portavem y alli nos partirem lo dit robo”.

També tenim documentada l’estada d’en Serrallonga i el seus el mes d’octubre de l’any 1629.

L’hostal també era conegut pel nom actual de l’Espinau, doncs un dels bandolers, en les seves deposicions explica que encara van tenir ocasió d’anar a buscar vi a l’hostal: “y en havernos partit lo dit robo dos o tres de la camarada anarem a casa del Spinaut de vall que es alli prop y portarem vi y en ser tornats beguerem y no puch dir certament qui foren los que y anaren y apres de haver begut nos ne anarem tots junts a la volta de Sant Ilari”.

 

EL SOBIRÀ DE SANTA CREU

 

Aquest històric mas va inspirar una de les llegendes que van alimentar la imatge d'un bandoler Serrallonga just i fins i tot solidari.

La llegenda diu que va anar al Sobirà a recaptar una mena de tribut que cobrava per a no assaltar alguns masos del país. Els diners se li lliuraven dins una mesura.

Aquell dia, però, els diners sortien per sobre la mesura. Veient allò en Serrallonga es va treure l'espasa i la va passar per sobre la mesura, arranant-la i deixant caure al terra els diners que hi sobraven.

 "Tracte és tracte. A cadascú el que és seu".

 

L'ALBÓ

 

Trobem diferents referències a l’Albó en el procés judicial d’en Serrallonga i sorprèn una particularitat: els propietaris del mas foren fautors del bandoler, però abans havien patit un robatori dels homes de la quadrilla.

 Així ho explica Jaume Melianta, el Fadrí de Sau:

 “Y arribats en casa de dit Albo a la tardeta trobant les portas obertes entrarem en dita casa y espa yant caxes y cofres robarem de dita casa algunes sexanta lliures ab diner affectiu que jo las trobi reconexent las caxes y tambe la roba de lli y llana quens aparegue si be fou pocha y tres pedrenyals y una xispa los dos de tres palms y los altres dos de quatre palms y de dita casa prenguerem molta provisio de pa y vi ..."

Els propietaris de l’Albó, però i en tant que parents del rector de Castanyet, foren també  fautors d’en Serrallonga, com ell mateix explica:

“Trobantnos dita Joana y jo en un bosch prop casa del hereu Albo trobarem alli al dit hereu Albo que tindria alguns tretse anys y lo li digui que digues al rector de Castanyet son oncle quens portas que sopar y un formatge y dit rector son oncle al cap de una estona nos porta lo dit formatge y que sopar y es veritat que dit hereu Albo me digue que jo no arribas a sa casa quey tenia molta gent “

 

CASTANYET

 

El rector de Castanyet havia estat un dels fautors d’en Serrallonga en el segle XVII, com ell mateix explica en el procés sumarial:

 “Jo conech molt be a T. Iglesies prevere y rector de Castanyet lo qual es amich y valedor meu y en sa rectoria so estat jo en companyia de dita Joana algunes vegades y alli nos ha donat a menyar y beurer abundantment”.

 En Serrallonga narra la seva estada a la rectoria l’any 1633, els darrers mesos de la seva vida que van transcórrer, junt amb la Joana Macissa, per aquests verals de Santa Coloma, qui explica també:

“en sa rectoria de Castanyet som estats nosaltres diverses vegades y ell –el rector- ordinariament  menya y dorm en casa den Albo de Castanyet perque son germa es mort y ell te compte per la casa”.

 

 

LA RUTA D'EN SERRALLONGA A SANTA COLOMA DE FARNERS

A Santa Coloma disposem d’un entorn natural privilegiat que, per sí mateix, val la pena conèixer tot practicant una caminada.

Però a banda hi tenim vinculats episodis històrics que ajuden a fer més atractius alguns d’aquests senders.

Una vinculació , natura i història, que milloren l’atractiu inicial i fomenten l’impuls d’un turisme atret simultàniament per l’esport i la cultura.

Un sender molt proper i molt vinculat a un personatge tan principal i conegut com és el bandoler Joan de Serrallonga va ser el que va crear el Centre Excursionista Farners identificat com a “GR-178 : Ruta d’en Serrallonga” que parteix de la nostra ciutat i creua les Guilleries fins arribar a Vilanova de Sau.

A banda d’aquest, o millor dit, a l’entorn d’aquest GR hi ha encara més espais identificats amb el bandoler.

Al llarg de la seva vida i, sobretot, en els seus darrers dies , en Serrallonga, la seva quadrilla i la seva amistançada Joana Macissa , van deambular pels entorns de la vall i les carenes que envolten Castanyet. L’existència de fautors i familiars, masos on trobar protecció, van fer que el pas dels bandolers de les Guilleries per aquesta zona fos sovintejat.

I així fins que , la vigília de Tots Sants de l’any 1633, en Serrallonga fou atrapat, precisament, prop del mas Agustí de Castanyet.

La presència del bandoler la notaríem al voltant de tres masos: la Sala de Viladrau on néixer, Serrallonga on va viure i ca l’Agustí on el van atrapar.

Però, si a més volem notar la presència del bandoler en espais identificats i determinats per on va passar o actuar, al voltant de Castanyet n’hi ha una abundant agrupació. Sens dubte la millor i més fàcil agrupació que es pugui condensar en una caminada d’un sol dia.

Espais:

- Castanyet

- L'Albó

- El Sobirà

- L'Espinau

- Coll de Ruscall

- El Surós

- Can Palomeras

- El Taverner

- Ca l'Agustí 

ELS GRAVATS DE BEAULIEU

 

Alguns dels gravats del “Petit Beaulieu”:

Els perfils de Girona, Blanes, Hostalric, la costa del Montgrí, Barcelona i Tossa.

Els plans de Barcelona, Palamós.

El mapa dels entorns de Barcelona.

La presència de molts perfils de municipis costaners, incloent la capital del país, s’explicarien per una necessitat de conèixer el perfil costaner de les viles i fortaleses que les defensaven en cas d’una eventual invasió per mar.

Aquest interès d’estratègia militar el trobem també, de forma clara, en els plans de les ciutats, dominats per les disposicions de les defenses.