GR2: DE LA MINA DE VILANOVA DE SAU A VILALLEONS

Aquest diumenge el Centre Excursionista Farners ens va portar a fer una nova etapa lineal del GR2 (Jonquera-La Garriga), en aquesta ocasió el tram osonenc entre el turó de la Mina, en la carretera a Vilanova de Sau, fins a Vilalleons.

La caminada començava pel paisatge característic dels cingles rogencs dels Munts i continuava per boscos i paisatges agrícoles del terme de Sant Julià de Vilatorta.

Algunes fites del recorregut: el monestir o castell de Sant Llorenç del Munt, les restes del castell del Bellpuig i el santuari de Puig-l’agulla.

Paisatge amable (aquests dies una mica espatllat pels arbres caiguts a causa del temporal), amb la boira que avui ens ha respectat i s’ha quedat en les fondalades i vistes agradables a aquest país tan  agradable que tenim.

Qualsevol trosset de la terra osonenca mereix ser caminat.

EL MISTERI DE L’AQUAREL•LA D’EN SERRALLONGA DE 1894 ( i 2)

Portada de l'edició de "Don Juan de Serrallonga" de 1895.

 

Dibuix de Josep Lapeyra per al "Cançoner popular" d'Aureli

Capmany (1901)

 Cromolitografia de José Cuchy Arnou per al volum

de "La bandera de la muerte" de 1895.

He posat aquest misteriós títol en aquesta entrada del bloc atès que l’origen de l’aquarel·la d’en Serrallonga  de 1894 és incert. Qui sap si algú em pot ajudar alguna vegada a obtenir més informació.

Totes les cromolitografies de l’edició del “Don Juan de Serrallonga” i “La bandera de la muerte” de  1895 venen signades pel seu autor, menys una. Aquesta és precisament la que reprodueix l’original que jo he trobat.

En totes les altres hi apareix la signatura “Cuchy”. Això vol dir que el seu autor va ser José Cuchy Arnau (Puerto Rico, 1857- Barcelona 1925). Va arribar a ser un reconegut artista gràfic i il·lustrador de renom, amb obra dipositada en museus i col·leccions particulars.

L’original que jo he aconseguit està signat per J. Lapeyra el 1894. Entenc que es tractaria de Joseph (o Josep) Lapeyra Robert, però no tinc massa dades sobre aquest il·lustrador.

S'ha de reconèixer, pel meu gust, que la qualitat del dibuix i el color és superior i distingeix la cromolitografia de Lapeyra per sobre de les de Cuchy.

Les úniques referències és que va il·lustrar un exemplar de l’edició del cançoner català editat per la revista “L’Avenç”  a principis del segle XX i del qual n’era autor Aureli Capmany. En concret es tractava de la cançó “El testament d’Amèlia” i hi apareix una litografia en blanc i negre signada per J. Lapeyra el 1901.

L’altra referència que he trobat és la participació de Josep Lapeyra Robert en l’elenc d’artistes barcelonins que participaren l’any 1892 en “L’exposició de belles arts de Sant Feliu de Guíxols”.

El "misteri" del cas és perquè l'autor de les planxes d'impressió no va reproduir al signatura de l'autor de la il·lustració a original, a diferència del que va fer amb les altres signades per Cuchy.

Existeixen unes petites diferències , quasi imperceptibles, entre l’original i la reproducció del llibre. Són tan poques que ens explicarien la gran professionalitat dels litògrafs encarregats de reproduir amb expertesa les obres originals.

UN SERRALLONGA DIBUIXAT EL 1894 (1)

Una de les troballes i adquisicions que he fet és una aquarel·la original de 1894 , signada per Josep Lapeyra  i que passa a ser el dibuix original més antic sobre en Serrallonga que guardo en la meva col·lecció particular.

Es tracta d’una aquarel·la en petit format que apareix reproduïda mitjançant el sistema de cromolitografia l'any següent, el 1895, en l’edició de “Don Juan de Serrallonga” i “La bandera de la muerte” que va fer l’establiment editorial barceloní  “Viuda de Pedro Font” i de la qual vaig parlar en aquesta entrada.

L'escena dibuixada representa un passatge de la novel·la de Víctor Balaguer en el qual Don Joan de Serrallonga fa acte de presència davant el seu enemic Don Carles de Torrelles, també germà de la seva estimada Joana de Torrelles.

La reedició de l’obra de Víctor Balaguer de 1895 era una publicació de qualitat, realitzada en dos volums enquadernats en tela estampada amb dibuixos del bandoler. En el seu interior, a diferència dels clàssics gravats amb litografia en blanc i negre de les edicions de mitjans del segle XIX, hi destacaven unes precioses cromolitografies en color.

La cromolitografia era el sistema per a fer diferents impressions en diferents colors i és una derivació del procés de la litografia. Es va convertir en la tècnica més popular i espectacular de reproducció d’imatges en color fins l’arribada de la fotografia i la seva aplicació en la reproducció d’imatges.

La cromolitografia era una tècnica cara i lenta. Cada color a reproduir s’estampava mitjançant una placa litogràfica pròpia, de manera que el litògraf, amb una pintura acabada davant seu, anava creant i corregint les moltes plaques que separaven els colors i que després s’anirien aplicant una a una sobre la reproducció resultat; arribant en ocasions a utilitzar dotzenes de capes.

L’edició de 1895 publicada per l’editorial “Viuda de Pedro Font” conté un bon nombre d’espectaculars cromolitografies encartades de manera separada del text i dins cadascun dels dos volums de l’edició.

Totes elles il·lustren diferents passatges de les novel·les de Balaguer.

ELS MESTRES GRAVADORS D'EN SERRALLONGA

El mestre gravador és en aquell moment tan o més important, com artista, que el mateix dibuixant. En les seves mans estava reproduir minuciosament el dibuix original en una planxa matriu de fusta, extraient amb un burell, gúbia o la ganiveta les parts que quedaven blanques a l’entintar. Un minuciós treball de veritable artesà que va fer que aquests fossin molt valorats i reconeguts.

Les tres xilografies que il·lustren el llibre de Cortada van ser realitzades per tres gravadors diferents.

La que representa la imatge més icònica del bandoler porta la signatura de “Servat”. En el llibre “La xilografia a Catalunya entre 1800 i 1923” de Francesc Fontbona (Ed. Biblioteca de Catalunya, 1992) he trobat la següent referència:

“Un dels primers xilògrafs de la última generació va ser Servat, potser fill de Pau Servat, naiper dels anys quaranta. L’època activa d’aquest Servat xilògraf degué ser, però, breu, ja que totes les estampes que se li coneixen daten a les acaballes dels anys seixanta i començament dels setanta. A ell es deu, per exemple, la portada d’un almanac d’EL Tiburón corresponent a 1868, sobre un dibuix de Tomàs Padró. El seu nom, tanmateix, ja no apareixerà en l’època de major intensitat de la xilografia, quan les revistes il·lustrades catalanes tingueren el seu esclat”.

La xilografia que il·lustra l’assalt al carruatge de la comtessa d’Erill, porta la signatura d’un il·lustre gravador català: “Sadurní”.

L’autor és Celestí Sadurní i Deop (Ripoll, 1830-Barcelona, 1896), un dels més reconeguts gravadors catalans. Precisament Tomàs Padró va veure en ell reveladores aptituds i posà interès en estimular la seva creació.

Descendent del llinatge d’armers Deop de Ripoll, de jove féu també d’armer i de gravador de culates d’armes de foc. Dedicat al gravat al boix, féu auques i ventalls fins que féu amistat amb Tomàs Padró i es dedicà a la il·lustració de llibres. El 1877 es perfeccionà a París al taller de Tilly. De nou a Barcelona, col·laborà a La Academia , La Publicidad i La Ilustración Artística i damunt dibuixos de Balaca i Pellicer féu gravats per a una important edició del Quijote (1880-83). Assolí una gran perfecció tècnica i el seu taller fou continuat pels seus fills Josep i Joaquim.

La xilografia de la cambra dels turments porta la signatura de “Benigno Moracho”.

D’ell s’ignora la biografia (es creu que era de Madrid, però que va desenvolupar el seu treball bàsicament a Barcelona) però va deixar una considerable i força nombrosa obra de xilògraf. Les seves obres més antigues daten de 1868 i es troben en enciclopèdies com Historia y descripción de los Estados Unidos i El mundo Pintoresco; gravant il·lustracions per a novel·les de l’artista Eusebi Planas; i en revistes com La Ilustración espanyola y Americana.
 

En quan al dibuixant, la signatura de les dues primeres identifica com autor a Tomàs Padró, mentre que aquesta tercera no ho permet. Per tant, quedaria per determinar qui va ser-ne l’autor.