divendres, 31 de gener del 2014

DON JUAN DE SERRALLONGA, REEDICIÓ DE 1895






L'any 1895 l'"Establecimiento editorial Viuda de Pedro Font" de Barcelona va publicar una reedició de les obres de Víctor Balaguer.

Es tracta de dos volums que recullen el "Don Juan de Serrallonga" i "La bandera de la muerte", revisades per l'autor i amb una impressió de qualitat.

En aquesta edició hi destaquen les cromolitografies (reproduccions litogràfiques en color) que il·lustren els dos llibres. Es pot dir que es tracten dels primers dibuixos d'en Serrallonga editats en color i reprodueixen en aquest sistema algunes de les mateixes làmines que havien acompanyat les primeres edicions de les novel·les de Balaguer.

L'edició que he aconseguit, mitjançant la Libreria Pessoa del Ferrol,  també està enquadernada en tapes de qualitat, folrades en tela i amb una il·lustració en daurat del bandoler Serrallonga.

És un bon exemple de la qualitat a la que van arribar les edicions de llibres a finals del segle XIX.

dimecres, 29 de gener del 2014

EL SETMANARI LA PUBILLA DEFENSA LES TESIS DE BALAGUER

 
La controvèrsia oberta el 1868 entre els setmaris "El Principado" i "La Montaña de Montserrat" va tenir altres ponents. Ja he parlat del posicionament de "La Barretina" i ara ho faig d'una altra publicació de l'època: el setmanari "La Pubilla".

Aquest setmanari català es publicava a Barcelona i també va participar en l'argumentació d'uns o altres, en aquesta ocasió a favor de les tesis de Víctor Balaguer però d'una manera ben curiosa.

Així, obria l'edició del diumenge 28 de juny de 1868 amb un article titulat "La qüestió de'n Serrallonga" amb el qual pretenia aportar proves documentals.

Si Balaguer deia tenir alguns documents -que mai van veure a la llum- sobre les arrels nobles del bandoler i Cortada tenia el procés sumarial, "La Pubilla" també en deia tenir:

"Una de les primeres cosas -diu l'article- que ofereixan divergencias es la de si en Serrallonga era ó no persona noble, heráldicament parlant... Anem á probarho".

I es remetien a documents de caire popular: l'auca d'en Serrallonga , els ventalls vuitcentistes o els romanços editats també en aquella època com el de "Don Juan de Serrallonga (Historia escrita en trovos).

La tesi del setmanari era, doncs, que a partir d'aquests documents quedava demostrat el caràcter nobiliari del bandoler i en l'article, que podeu llegir en les fotografies d'aquesta entrada, transcrivien els diferents rodolins d'aquell romanç:

"Nace D.Juan de Serrallonga
en el pueblo de Caróz,
de padres nobles y honrados
y temerosos de Dios"

Amb el temps  veiem que amb això no aportaven documentació històrica suficient per a donar credibilitat a les tesis de Balaguer, precisament extretes d'aquesta literatura popular i de l'antiga comèdia del segle XVII, però el posicionament d'aquest setmanari ens explica fins on va arribar la polèmica i la quantitat de literatura periodística que s'hi va abocar.

A Catalunya tenim un lloc on trobar digitalitzats moltes revistes, diaris i setmanaris dels segles XIX i XX, es tracta del servei ARCA "Arxiu de Revistes Catalanes Antigues". És un diposit cooperatiu de preservació digital impulsat per la Biblioteca de Catalunya amb el suport del Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya (CUBC). Es tracta de la millor eina de consulta fàcil i d'accés a l'inestimable fons de publicacions periòdiques que s'han editat al nostre país. Hi podeu accedir en aquest enllaç.

dilluns, 27 de gener del 2014

LA CONTROVÈRSIA JOAN CORTADA - VÍCTOR BALAGUER

 Joan Cortada


Víctor Balaguer

La revista "Joventut" s'afegia a la polèmica, amb un contundent article
contra la figura idealitzada del bandoler que ells titllaven de "bandoler asquerós".

Caricatura publicada l'any 1868 a l'almanac de la revista
satírica "Lo Xanguet", que ironitza sobre les dues
visions del bandoler.

L’any 1858 Víctor Balaguer havia estrenat amb èxit la seva obra de teatre “Don Juan de Serrallonga o los bandoleros de las Guillerias”, no menys popularitat va tenir la publicació del drama i les dues novel·les que el seguirien. L’autor idealitzava el bandoler  i el polititzava i això va entrar en conflicte amb la història.

L’historiador, novel·lista i periodista  Joan Cortada i Sala (Barcelona 1805 – Sant Gervasi de Cassoles 1868) tenia a les seves mans els lligalls del procés sumarial del segle XVII que havia salvat de les flames i estava disposat a publicar-lo. Això posava llum a la història del veritable bandoler i tirava per terra la imatge idealitzada de Balaguer.

En el llibre Joan Cortada : Catalunya i els catalans en el segle XIX d’Albert Ghanime (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995), trobem un relat precís de la controvèrsia que es va generar en la segona meitat del segle entre la visió historicista , representada per Joan Cortada, i la llegendària de Víctor Balaguer.
 
Balaguer ja havia rebut crítiques per enaltir un bandoler , cosa que xocava frontalment amb les coses d’ordre, i es preparava per a rebatre aquestes crítiques en l’edició de la Historia de Cataluña y la Corona de Aragón que aviat publicaria.

Va decidir informar-se millor sobre la qüestió dels bàndols nyerros i cadells i, sabedor que Joan Cortada tenia el procés de Serrallonga es va presentar a casa seva i li va demanar. Cortada li va subministrar un resum del procés. Balaguer el va llegir i va trobar les bases necessàries per a defensar la part més essencial de la seva tesi, doncs Cortada presentava Serrallonga com un cap polític. Sense demanar-ho Balaguer va  incloure diferents fragments dels resums de Cortada en la seva Historia de Cataluña y la Corona de Aragón.

El 1868 les publicacions “La Barretina” i “La Montaña de Montserrat” , aquesta darrera dirigida per Balaguer, van iniciar una polèmica a l’entorn del personatge. Els primer acusaven l’autor de “faltar a la veritat històrica sempre que parla d’en Serrallonga”. 

Davant l’allau de crítiques Balaguer va començar a dubtar sobre la solidesa de la seva tesi i fins i tot va publicar un article segons el qual el seu Juan de Serrallonga no era el mateix Joan Sala del procés sumarial. Fins i tot , nerviós, va inventar-se l’existència de documents (que mai veurien la llum) que provaven que es tractava de dos Serrallongues diferents.

El 20 de juny d’aquell any el setmanari “El Principado” va començar a repartir entre els seus subscriptors el resum de Cortada sobre el procés: “Esta publicación será, á no dudarlo, la contestación mas cumplida que podremos dar á nuestro querido colega ...se se obstinase en sostenr que uno es el Serrallonga de la tradición y otro del proceso, documentos encontraremos que acabaran de confirmar de una manera irrefutable la verdad”.

Cortada va assistir a l’estrena teatral del Don Juan de Serrallonga de Balaguer. Li va agradar la representació, però renegava de les notables diferències entre el bandoler del drama i el descrit en el procés sumarial. Això el va portar a afegir un apèndix en el seu llibre sobre el procés del bandoler que , sota el títol de “Mi opinión acerca de este bandolerismo”, deia que afalagava la confiança que li havia dipositat Víctor Balaguer, però que no li havia agradar que reproduís les seves paraules i encara menys que les fes servir com un argument.

El llibre de Cortada demostrava que Serrallonga era un camperol abocat a la vida de lladre i opinava , en contra del parer de Balaguer, que no havia estat un cap polític sinó un instrument polític.

Joan Cortada estava molt malalt el 1868 i no va participar més en la polèmica. Ho seguiren fent alguns lectors i els setmanaris de l’època i el 19 de juliol “Lo Esquirol” publicava una caricatura que representava el director de “La Barretina” (Albert Serra) i el de “La Montaña de Montserrat” (Víctor Balaguer) disputant-se Serrallonga. També va ironitzar sobre la polèmica la revista "Lo Xanguet" en l'almanac d'aquell mateix any.

L’aportació documental de Cortada va invalidar la visió romàntica de Balaguer. Segons Albert Ghanime: “La hipòtesi balagueriana, a més d’agosarada, era massa feble, perquè li faltaven fonaments documentals sòlids. La polèmica va evidenciar les mancances de la història-literatura de caire romàntic i la necessitat de recórrer als documents per a establir els fets històrics. És a dir, representava un triomf de la història/documentació sobre la història/invenció”.

Aquest autor també apunta que “l’intent balaguerià de transformar Serrallonga en el cap del suposat bàndol popular (nyerro), convertint-lo en un mite nacional-popular, va fracassar per al manca de rigor”.

La discussió sobre la figura d’en Serrallonga (històrica / romàntica) ha estat una  constant. I és cert que ara, perfectament coneixedors de la història certa i documentada, sabem qui era el veritable bandoler. Amb tot, considero exagerat parlar de triomf d’una o altra visió, doncs avui en dia conviuen les dues visions sense que ningú faci escarafalls a la perdurabilitat i vigència de la llegenda i el mite del nostre bandoler.

divendres, 24 de gener del 2014

SERRALLONGA A LA HISTÒRIA DE CATALUNYA D’ANTONI DE BOFARULL (1876)





Antoni de Bofarull i de Brocà (Reus,1821-Barcelona,1892) fou historiador, poeta, novel·lista i dramaturg català i un dels principals animadors de la Renaixença literària.

Bofarull també va ser el primer autor del segle XIX en utilitzar el català en les seves novel·les i poesies i un dels grans impulsors de la recuperació literària i mitològica de la Renaixença, junt amb Víctor Balaguer.

Entre la seva obra hi destaca la Història crítica (civil i eclesiàstica) de Catalunya. Una ingent obra recollida en toms i escrita entre els anys 1876 i 1878.

Aquesta historiografia catalana la va escriure en contraposició a la Història de Catalunya que Víctor Balaguer havia publicat el 1868. Ambdós literats mantenien una certa rivalitat i Bofarull no es va poder estar de revisar la història del nostre país, apuntant les disconformitats respecte el que havia escrit el seu company pocs anys abans (convé recordar que Balaguer no era historiador en sentit estricte i que la seva passió pel país i els seus mites qüestionen la veracitat d’algunes fonts i afirmacions de la seva obra).

Les disconformitats entre els dos autors queden ben demostrades en el tom 25è de la Història crítica de Catalunya. En aquest volum Antoni de Bofarull va incorporar-hi un text  de vint-i-quatre (1) pàgines amb el títol “En Serrallonga. Estudi especial sobre aquest bandoler y’l bandolerisme del seu temps”.

“La part que dedicà a n’aquest personatge de camí ral lo autor qui’ns ha precedit en la tasca d’escriure una Historia general de Catalunya, En Victor Balaguer, va ser causa d’una palestra molt interessada en lo fons ab un altre distingit literat e historiador, En Joan Cortada”.

Antoni de Bofarull pren part en la controvèrsia encesa entre la visió novel·lesca i política del bandoler que havia fet Víctor Balaguer (que també va recollir-ho així en la seva Història de Catalunya) i la biografia real del bandoler extreta per Joan Cortada a partir de la troballa i publicació de l’estracte del procés sumarial.

L’autor dedica el seu article a rebatre les tesis de Balaguer i confirma que en Serrallonga era “no un personatge polítich sinó un objecte polítich”; a blasmar les febles fonts històriques en les que es basa Balaguer (la comèdia El catalan Serrallonga, la tradició oral trobada sobre el bandoler a la plana d’Osona o l’interpretació esbiaxada o incompleta d’alguns documents i personatges reals).

També rebat el caràcter polític que Balaguer havia donat als bàndols nyerros i cadells, concloent que aquests noms “nyerros i cadells” sols eren “uns noms usats per lo vulgus, per distingir unes colles de les altres, y may distintius de bàndols o partits polítichs, ni tan solament representació de determinats estaments ni nobles ni populars”.
Una part força extensa de l’article de Borafull està dedicada a possibles vinculacions del bandoler amb conspiradors partidaris de França en un moment de bel·ligeràncies entre les corones castellana i francesa i  partint dels moviments de Serrallonga per terres del nord i el suport que obtenia  de mossurs de frontera. La conclusió de l’autor és que el bandoler no va ser un conspirador pro-francès, però que possiblement les seves actuacions al Principat van servir per “sabotejar les intencions polítiques de França, respecte de Catalunya, de manera qu’el bandoler va poder ser, tal volta sens sospitar-ho, un instrument polítich de França, però no un personatge polítich de Catalunya”.

L’article de Bofarull és una interessant aportació historiogràfica més a la vida i el sentit del bandoler de les Guilleries. Participant en la controvèrsia establerta entre Víctor Balaguer i Joan Cortada, Bofarull ens demostra la vivesa i actualitat que la figura del bandoler havia aconseguit a finals del segle XIX.

És molt interessant el creuament de visions sobre en Serrallonga que hi havia en aquell moment. Enfront de la visió llegendària i mitològica que havia creat Balaguer hi tenim la històricament contrastada – a partir del procés sumarial descobert- de Cortada, però encara hi havia camí a recórrer per a dilucidar diferents aspectes del personatge, com en aquest cas fa Bofarull amb el caràcter polític del bandoler.

Aquestes aportacions també estan fetes des de l’òptica d’aquells historiadors i literats noucentistes, segons el meu parer una mena de protohistoriadors catalans que podien escriure i interpretar , debatre i rebatre, des de la passió i abans no arribés la veritable historiografia més asèptica i objectiva.  Es dibuixava de manera efectiva, però, el declivi de la historiografia catalana més romàntica enfront de l’erudita.

Amb els anys i noves aportacions (de Joan Reglà o Xavier Torres essencialment) la figura històrica real d’en Serrallonga i dels nyerros i cadells ja s’aniria aclarint del tot. Això no vol dir, però, que no haguessin estat importants i vitals aquelles primeres aportacions desmitificadores, de les quals la d’Antoni de Bofarull a “Història critica (civil i eclesiàstica) de Catalunya” n’és testimoni.

Aquesta obra d’Antoni de Bofarull va aparèixer publicada en diferents edicions. Per la meva col·lecció particular he aconseguit un exemplar del volum XXV editat a Barcelona l’any 1909 per la revista “Biblioteca clàssica catalana”.  Aquesta revista d’art, literatura i història , apareguda a principis del segle XX, publicava per fascicles setmanals l’obra d’Antoni de Bofarull i posteriorment el comprador els podia enquadernar.

dimecres, 22 de gener del 2014

QUIM BOU: EL BANDOLER DE CORBERA, JOSEP SÀBAT

El bon amic i gran professional Quim Bou acaba d'il·lustrar un conte sobre el bandoler Josep Sàbat.

En aquesta entrada del seu bloc podeu trobar informació sobre el treball i en aquest enllaç més informació sobre el bandoler.

En Josep Sàbat va ser un bandoler de Corbera de Llobregat de principis del segle XIX, que va actuar durant la Guerra del Francès.

El conte que acaba de publicar-se ha estat un encàrrec de l'Associació de Comerciants i Empresaris de Corbera i no cal dir que en Quim ha fet un treball magnífic de dibuix i color.

Es demostra de nou l'atractiu dels bandolers com a part de la història a reivindicar i recordar.

dimarts, 21 de gener del 2014

SERRALLONGA A “HISTÒRIA DE CATALUNYA” DE VÍCTOR BALAGUER (1860-1863)





Víctor Balaguer havia tingut molt èxit amb les obres de teatre i novel·les sobre el bandoler Serrallonga. A partir de donar continuïtat i nova forma al Don Joan de Serrallonga que havien escrit Coello, Rojas i Velez en el segle XVII, havia ajudat a revifar i consolidar el mite del bandoler noble i polític. Però això passava , malauradament per a ell, en el mateix moment que Joan Cortada (i acte seguit altres historiadors) demostraven la veritable naturalesa d’en Serrallonga: la del pagès que Querós abocat a la vida de lladre.

L’autor va patir-ne les crítiques d’aquells que no podien admetre l’enaltiment del lladre de les Guilleries i per aquest motiu , amb voluntat de defensa, va incloure un apartat en la seva obra “Historia de Catalunya y la Corona de Aragón” (1860-1963) sobre el bandoler Serrallonga.

Pretenia amb això, més que fer una biografia real del bandoler, fer una defensa  no demagògica de les seves tesis. Per tant, encara que la peça estigui inclosa dins els volums d’història de Catalunya que estava publicant, no podem tractar  aquesta aportació com a historiogràfica, sinó com a recull d’algunes dades  verídiques disperses que puguin coincidir amb l’argument del personatge literari  que havia escrit prèviament l’autor i que li permetin justificar-lo o defensar-lo.

Balaguer, doncs, es va veure empès a publicar aquestes notes, sota el títol “Los bandoleros, Segunda época de Narros y Cadells. Serrallonga”.

En primera instància Balaguer ja aclareix que, en absència de més dades, havia dibuixat el seu personatge “calcat” de la comèdia del segle XVII i d’acord amb la tradició oral que ell mateix havia recollit a la plana de Vic.

Segons l’autor la seva voluntat no era la d’enaltir en Serrallonga, sinó fer veure que els bàndols de “nyerros i cadells” havien  tingut un paper polític en la història de Catalunya.

Balaguer reconeix que Joan Cortada li havia fet a mans l’extracte del procés sumarial del bandoler i en fa una síntesi; com també reconeix que en el procés no hi consta realment que Serrallonga fos el noble cavaller que ell havia il·lustrat.

Però , amb tot, no abjura del seu personatge literari i vol apuntalar llacunes que encara permetin donar-li veracitat: les relacions de Serrallonga amb nobles nyerros i amb el clergat, l’existència de la Joana Macissa (per ell Joana Torrelles), els viatges del bandoler a França “siendo el agente misterioso de una sociedad política, en la qual figuraban personas muy elevadas”.

I cal destacar-hi una frase per crear dubtes sobre la rigorositat històrica del procés sumarial: “es de advertir que en todo este proceso reina cierto misterio impenetrable, y que las declaraciones constan como arrancadas por el tormento, y  ya sabemos hasta qué punto se puede hacer confesar así la verdad como la mentira atormentando á un hombre”.

Aquest manteniment de les seves tesis van provocar d’alguna manera l’aportació d’Antoni Bofarull a “Història crítica de Catalunya”, rebatent la visió política i nobiliària que Balaguer encara mantenir sobre en Serrallonga, com explicaré en la propera entrada del bloc.

divendres, 17 de gener del 2014

REEDICIONS DE L'OBRA DE VÍCTOR BALAGUER DURANT EL SEGLE XX






Les novel·les de Víctor Balaguer “Don Joan de Serrallonga” i “La bandera de la muerte” (aquesta darrera escrita a quatre mans amb Antoni Altadill), van tenir diferents edicions al llarg del segle passat.

Algunes d’elles foren en format “novel·la popular”, edicions senzilles i econòmiques de les quals parlaré en properes entrades del bloc dedicades a aquest tipus de literatura, i d’altres en format de novel·la de més qualitat. Aquestes darreres són les que cito en aquesta entrada del bloc.

L’any 1948 es va estrenar amb èxit la pel·lícula “Don Juan de Serrallonga” de Ricardo Baños. Això va provocar una revitalització del personatge i Editorial Tesoro, amb domicili a Madrid, va reeditar els dos volums de l’obra de Balaguer.

En castellà el “Don Juan de Serrallonga” publicat l’any 1975 per Editorial Tebas, dins la col·lecció “La novela histórica española”, seria la darrera reedició de l'obra de Balaguer en el segler XX.

Per la seva part, Edicions Curial va publicar l’any 1988, dins la col·lecció “Biblioteca Popular Curial” la versió en català traduïda per Valeri Serra i Boldú el 1868 del “Don Joan de Serrallonga”.

L’edició de Curial és la darrera edició de les novel·les de Balaguer fetes en el segle passat, una centúria en la qual es va mantenir l’interès pel personatge literari del bandoler com anirem veient en les entrades del bloc que segueixen.

"La bandera de la muerte" també va tenir una reedició l'any 1949 a càrrec de l'Editorial Tesoro i dins la col·lecció "Siglo XX". Es tracta d'una doble edició, una en tapes dures i una en cartoné més econòmica. D'aquesta edició en destaco la portada, amb una guapa i estilitzada Joana Torrelles portant la bandera negra amb la calavera.

dimecres, 15 de gener del 2014

DON JOAN DE SERRALLONGA : LA NOVEL·LA NOVA (1922)


Reedició de la novel·la de l'any 1988 (Edicions Curial)

Els anys vint del segle passat va aparèixer la publicació de novel·les per fascicles. Això permetia l’adquisició gradual dels textos i la posterior enquadernació d’aquests en un o més volums. L’èxit que havien obtingut els fascicles de “Lectura popular” de la revista “Il·lustració Catalana” encoratjà alguns editors a publicar novel·les breus en català i il·lustrades.

Un dels principals impulsors d’aquesta literatura més assequible fou Rossend Ràfols, propietari d’una impremta que es llençà a l’edició i que va impulsar la col·lecció “La Novel·la Nova” que sortí setmanalment des de 1917 i fins el 1922, després d’haver publicat 235 números d’autors catalans i clàssics. Posteriorment també editaria la col·lecció “Biblioteca Nova) , entre 1925 i 1926, de publicació mensual i de la qual s’editaren dotze volums.

Dins la col·lecció “La Novel·la Nova” hi trobem, l’any 1922, la publicació de la versió en català de la novel·la original de Víctor Balaguer “Don Joan de Serrallonga”. La versió en català publicada per Ràfols era una traducció de cinquena edició astellana. La traducció va ser feta l’any 1868 pel folklorista català Valeri Serra i Boldú (Castellserà, l’Urgell, 1875-1938).

Els diferents fascicles de la col·lecció anaven acompanyats d’una portada il·lustrada, que es mantenia dins el volum posteriorment enquadernat.

Edicions Curial va fer una reedició d’aquesta versió en català l’any 1988, inclosa dins la col·lecció Biblioteca popular Curial.

En la meva col·lecció guardo un volum enquadernat de “La Novel·la Nova” que em va regalar l’any 2001 la meva bona amiga Carme Domínguez. Ella es va desprendre d’aquell llibre que havia conservat i que li havia arribat de mans dels seus pares. Sempre li agrairé aquell regal que em va permetre iniciar el recull de la bibliografia del nostre bandoler.

dilluns, 13 de gener del 2014

LA BANDERA DE LA MUERTE , DE VÍCTOR BALAGUER (1859)






L’èxit de la novel·la Don Juan de Serrallonga li va suggerir a Víctor Balaguer una segona part: La bandera de la muerte.

Va començar a escriure-la ell, però no la va poder acabar atès que va ser enviat a Itàlia com a corresponsal del diari “El Telégrafo”.

La novel·la la va continuar llavors per l’escriptor i articulista Antoni Altadill i Teixidó (Tortosa,1828-Barcelona 1880). Balaguer va escriure el relat fins al capítol XX, o sigui la pàgina 342 del tom primer. Altadill la va continuar fins a la conclusió.

La trama de la novel·la s’inicia just on finalitza la primera, amb la Joana Torrellas i el Fadrí de Sau refugiats a les Guilleries i iniciant la venjança per la mort de Don Joan de Serrallonga.

Com ha descrit Josep Ma. Fradera a “Visibilitat i invisibilitat de Víctor Balaguer”: “En les composicions dramàtiques es nota una extraordinària mestria “[...] per fondre arqueologia, història i política liberal en un tot únic. [...] Ningú com ell no va ser capaç d’organitzar, amb història, poesia i drama, un retaule de fets patriòtics que demostrés amb tanta eloqüència que els catalans havien estat sempre del cantó de les llibertats”.

I seguint aquesta pauta, doncs, trobem a “La bandera de la muerte” un final de la trama plenament integrat en la història del nostre país, doncs l’escenari històric en el que es mouen els seus protagonistes són els fets reals ocorreguts a la plana de la Selva i a Barcelona durant la Revolta dels Segadors de 1640.

En la novel·la Joana Torrellas i el Fadrí de Sau, junt amb la “Germandat de la Bandera Negra” s’uneixen als revoltats que fan front als terços castellans que han arrasat els pobles de Riudarenes i Santa Coloma de Farners i executen l’agutzil Miquel Monredón cremant-lo en una casa d’aquest darrer poble. La revolta arriba fins a Barcelona on és perseguit i executat el virrei Dalmau de Queralt, comte de Santa Coloma.

L’esperit liberal dels autors també queda imprès al final de la novel·la , finalitzada la revolta, amb una frase que sentencia: “Barcelona va quedar en poder del seu legítim amo: en poder del seu mateix poble”.

Així Balaguer i Altadill situen els seus protagonistes actuant en episodis certs i escenaris històrics de la Revolta dels Segadors, en la qual els dolents de la trama – els cadells- estan encarnats per personatges verídics.

Aquestes llicències històriques són precisament el que jo he seguit amb els meus tres darrers còmics sobre el bandoler. Posant-lo també com a protagonista en la Revolta dels Segadors. La continuïtat que va donar Balaguer amb “La Bandera de la Muerte” també em va inspirar per al meu segon còmic “Bandera Negra”. Per tant, d’alguna manera,  les meves humils històries veuen del tipus de literatura i l’ús lliure de la història que va fer Balaguer en el segle XIX.

Les novel·les de Víctor Balaguer han rebut crítiques al llarg del temps per no seguir la fidelitat històrica d’en Serrallonga (Joan Fuster considerava que La Bandera de la Muerte “era simple superxeria”). Des de la meva òptica són novel·les de bon llegir que, a banda, poden ajudar a conèixer alguns episodis històrics incorporats a la trama. 

La novel·la “La Bandera de la Muerte” està disponible a la xarxa en aquest enllaç

Per la meva part he pogut afegir a la col·lecció l’edició original del llibre de 1859, que vaig adquirir a la Llibreria Costa de Vic. Es tracta d’una edició força luxosa, com les habituals de l’editor Salvador Manero, en pasta espanyola i amb diferents gravats i il·lustracions de qualitat.


divendres, 10 de gener del 2014

DON JUAN DE SERRALLONGA, DE VÍCTOR BALAGUER (1858)






Víctor Balaguer, un dels màxims exponents de la Renaixença i escriptor romàntic, s’havia adonat del potencial dels bandolers del Barroc per  a la construcció mitològica del país. 

El gran èxit de la seva obra de teatre“Don Juan de Serrallonga o los bandoleros de las Guillerias” el va impulsar a escriure i publicar en format de novel·la aquella història.

L’autor va reprendre la trama que havia desenvolupat en l’obra teatral i que bevia (i fins i tot plagiava en algunes de les seves parts) del bandoler descrit en la comèdia “El catalan Serrallonga”. Segons Joan Fuster, en el seu estudi sobre el mite literari de Serrallonga, “les fonts amb què Balaguer comptava eren insignificants: la comèdia de Coello, Rojas i Vélez; una tradició arreplegada a la plana de Vic i confirmada per diverses persones i la cançó “Les ninetes ploren...”. En realitat, tot redueix a una sola cosa: la comèdia castellana. La tradició que al·ludeix don Víctor Balaguer és el mateix argument d’El Catalan Serrallonga”.

Balaguer, però, enalteix encara més la figura del bandoler com a un heroi proscrit, així ho explica l’historiador Magí Sunyer en el seu interessant article “La popularització dels mites catalans. Víctor Balaguer i Manuel Angelon”:

“Tant Angelon com Balaguer van considerar necessari un ennobliment explícit de Rocaguinarda i Serrallonga. Els van presentar com a personatges de comportament i distinció exquisits, fins i tot al mig del Montseny o de les Guilleries, injustament perseguit per la justícia – una justícia corrompuda- i, a més, els van convertir en membres de famílies aristocràtiques que s’havien hagut de refugiar a les muntanyes per emprendre la venjança per les injúries rebudes.. Potser no caldria anotar que un i altre utilitzen tots els recursos del fulletó romàntic: misteri i intriga, fantasmes i disfresses, desaparicions i anagnòrisis i el més detonant, amb una utilitat precisa, l’anacronisme, imprescindible per a la connexió d’aquests bandolers amb l’altre gran assumpte que certificarà definitivament la noblesa del bandit, la participació en una guerra patriòtica, la que hauria pogut alliberar Catalunya del jou del rei d’Espanya, la guerra de separació o dels Segadors”.

L’altra voluntat de Balaguer és la “politització liberal-catalanista dels bandolers sostinguda per don Víctor amb el major desembaràs –escriu Joan Fuster-“, presentant els nyerros com abanderats del poble, de la democràcia i de l’ideari liberal i als cadells com a partidaris de Castella , de la monarquia i dels privilegis de la noblesa.

La novel·la de Víctor Balaguer fou editada el 1858 per Salvador Manero Editor i l’èxit fou tan rotund que fins el 1900 ja s’havien fet cinc edicions, un plagi en francès el 1860 i una posterior traducció catalana a càrrec de Valeri Serra i Boldú de l'any 1868.

La primera edició inclou una dedicatòria a Ferran Patxot, propietari del periòdic “El  Telégrafo” on col·laborava Balaguer i que, com a mecenes, va patrocinar aquest i altres llibres.

Les reedicions de l’obra original de Balaguer, a càrrec d’editorials com la madrilenya Tebas (any 1975) o la barcelonina Curial (any 1988) en la versió en català, es van anar succeint al llarg de tot el segle passat, a banda de les edicions en format de novel·la popular de les parlaré en properes entrades d'aquest bloc.

L’exemplar que jo he pogut aconseguir de la novel·la de Balaguer és de la primera edició de 1858. Es tracta d’un llibre de qualitat, tot i que molt malmès amb els anys. L’enquadernació és feta amb “pasta espanyola” i conté làmines litografiades entre les quals hi ha, obrint el volum, la popular imatge romàntica del bandoler acompanyat de la Joana Macissa amb bandolers de la quadrilla darrera seu

dimarts, 7 de gener del 2014

PROCESO INSTRUIDO CONTRA JUAN SALA Y SERRALLONGA, DE JOAN CORTADA (1868)


Aquests altars de la memòria que són les llibreries d'antic permeten preservar i aconseguir llibres de gran valor  històric o sentimental. Una d'aquestes llibreries, situada a Barcelona , és la Lliberia Antiquària Studio  (web) i m'ha permès aconseguir, per a la meva col·lecció bibliogràfica sobre en Serrallonga, una obra imprescindible: "Proceso instruido contra Juan Sala y Serrallonga, lladre de pas, (salteador de caminos)" escrit per l'historiador Joan Cortada i publicat per la Impremta d'A.Sierra de Barcelona l'any 1868.

A mitjans del segle XIX l'historiador Joan Cortada passejava pels carrers de Barcelona quan va veure que cremaven una pila de lligalls i papers vells procedent dels jutjats de la ciutat. Es va acostar i va veure un lligall de pergamins on hi figurava la paraula "Serrallonga". Els va treure de la pila que anava a cremar i va salvar de les flames el procés sumarial del nostre bandoler. Aquella immensa troballa va significar la possibilitat de disposar d'una font documental de valor incalculable i vital per a que el mateix Joan Cortada, mossèn Corbella, Lluís Via i tots els historiadors que els seguirien poguessin elaborar els seus treballs sobre el bandoler de les Guilleries.
 
El llibre es centra bàsicament en les declaracions fetes pel Fadrí de Sau, la Joana Macissa i , sobretot, les d'en Serrallonga, atès que l'autor considera que per al lector seria massa feixuc i repetitiu fer una publicació amb totes les declaracions dels bandolers i fautors que estan contingudes en els lligalls salvats de la crema.

Aquesta obra de Cortada va desmitificar per primera vegada el "Don Joan de Serrallonga" escrit per dramaturgs, per les novel·les de Víctor Balaguer i per la llegenda. Realment aquesta és la intenció que pregona l'editor en les primeres pàgines del llibre.

L'autor també manifesta l'imprescindible obligació que té com a historiador de "mostrar la veritat, fiel i escrupolosa per massa amor que tinc a la història i no m'agrada faltar a la veritat" i és  conscient que aquesta pot no agradar a autors (com Víctor Balaguer) que sempre havien defensat el caràcter nobiliari i polític del bandoler de comú amb la visió llegendària d'aquest.

El llibre (de 116 pàgines) comença amb l'estracte de les declaracions del Fadrí de Sau, segueix amb les de la Joana i finalitza amb les d'en Serrallonga. Conté també la primera relació de noms de bandolers de la quadrilla a partir del procés sumarial i la part de la sentència redactada contra el cap de quadrilla.

Aquest llibre és una autèntica referència en la bibliografia sobre el bandolerisme català i la historiografia d'en Joan de Serrallonga i el seu valor és doble, per una part ser la primera edició sobre la historia veritable del bandoler i per altra ser el primer resum estractat de l'original del procés sumarial del bandoler que avui en dia es guarda a la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú.

La versió digitalitzada del llibre es troba disponible a google books, a la qual podeu accedir en aquest enllaç.

dissabte, 4 de gener del 2014

MÉS TRESORS: DIBUIXOS DE VÍCTOR DE LA FUENTE I ALFONS FONT


Un dels altres tresors que he trobat: un dibuix original dedicat per Víctor de la Fuente.

Víctor de la Fuente (Astúries, 1927- França,2010) va ser un dels grans autors espanyols de la postguerra.

Va inciar-se en còmics de temàtica western (Sunday) i va continuar amb la fantasia heròica (Haxtur, Haggarth ...). 

El seu traç era iconfusible. Per als dibuixants que ens agradava el blanc i negre de la tinta aquest autor era una referència. Traç dinàmic i hàbil amb l'entintat i la ploma, expressió i moviment de les escenes, control de l'anatomia i un brillant coneixement del contrast del blanc i el negre en totes les seves pàgines.

De la Fuente va ser una inspiració per aquells joves que preteníem aprendre a dibuixar amb la tinta.

Un dels altres dibuixos que he trobat és d'Alfons Font (Barcelona, 1946). 

L'obra d'aquest gran dibuixant català és ingent. Una de les darreres el còmic "Barcelona a trenc d'alba" publicat el 2007. Una obra incompleta de l'autor és "Bri d'Alban",començada a publicar en un àlbum per Norma Editorial l'any 1997, però que no tenir continuïtat. La seva temàtica: la persecució dels càtars a les terres del sud de França durant l'Edat Mitjana; un argument atractiu i que malauradament no podem llegir complert.

D'Alfons Font em vaig emportar aquell llunyà any 1984 un petit dibuix del personatge Federico Mendelsson Bartholdy que apareixia en tires còmiques en la revista CIMOC.

El dibuix el vaig fer dedicar a la revista RESSÒ de Santa Coloma. En aquell moment jo participava fent articles en aquesta revista local i també hi publicava els meus còmics (Nostra Història, La vida i la mort de lo bandoler Serrallonga, Llegenda) amb dues pàgines mensuals.

Recordo també que en aquell Saló del Còmic de Barcelona vaig fer una petita entrevista a Josep Toutain, l'editor de revistes com 1984, Creepy, Comix Internacional i gran impulsor del còmic per a adults en els anys setanta i vuitanta.

Precisament, fins el mes de març, hi ha una triple exposició a Sant Cugat del Vallès dedicada al talent i l'empenta de Toutain i Josep Maria Berenguer (aquest darrer editor de la revista Víbora). L'exposició es titula "L'esclat creatiu de la Floresta" i és un homenatge als editors i dibuixants de l'època daurada del còmic en aquest país. Podeu trobar més informació en aquest enllaç.



dijous, 2 de gener del 2014

UN VERITABLE TRESOR: UN ORIGINAL D'HUGO PRATT




Fa uns dies vaig remenar caixes que tinc guardades a casa  plenes de llibres, revistes, papers i dibuixos . Buscava una revista l'Avenç que no vaig trobar. En aquell número hi ha publicat un article sobre el bandolerisme català del Barroc i volia recuperar-lo.

Però no vaig trobar-la. Estarà en un altre lloc i un dia qualsevol, quan no la busqui, apareixerà.
Però va resultar que en el fons d'una de les caixes va aparèixer un petit tresor encara més insospitat del qual ja no tenia record.

Vaig trobar un dibuix original d'Hugo Pratt!

Qui és Hugo Pratt? Per a qui no segueixi el món del còmic diré que és "mestre de mestres", un autor únic i irrepetible que ha deixat per a la història d'aquest art un personatge icònic i unes històries increïblement seductores que han fet somiar aventures a tota una generació.

 Hugo Pratt ( nascut a Itàlia el 1927 i que ens va deixar l'any 1995) és l'autor de Corto Maltés

Traç del dibuix lleuger, extraordinària fantasia i imaginació, poesia visual ... adjectius que van definir aquest autor de culte. 

Hi ha molta més obra creada per la imaginació i les mans d'Hugo Pratt, però les de Corto són les més admirades.

Fent memòria recordo quan i com vaig aconseguir aquest dibuix. Era l'any 1984, es celebrava tot just la quarta edició del Saló Internacional del Còmic de Barcelona i el còmic per adults gaudia aleshores de molt bona salut.  No cal dir que vaig passar-m'ho d'allò més bé accedint a un lloc com aquell, amb tants de còmics per poder remenar comprar i amb tants d'autors reconeguts signant llibres i dedicant dibuixos. El santuari del còmic per a qualsevol aficionat!

Com d'altres aficionats vaig aconseguir diversos dibuixos originals dedicats per alguns autors i entre ells, cosa que ja no recordava -han passat trenta anys !-, vaig aconseguir aquest d'Hugo Pratt.

Vaig tornar amb més dibuixos dedicats, els quals he trobat al fons de la caixa de casa junt amb altres coses molt interessants de les quals parlaré en entrades posteriors del bloc.

No cal dir que avui el dibuix d'Hugo Pratt ja està emmarcat i en un lloc preferent del meu estudi.

Per a mi un veritable tresor que ha tornat a la llum. Un moment únic.