Joan Cortada
Víctor Balaguer
La revista "Joventut" s'afegia a la polèmica, amb un contundent article
contra la figura idealitzada del bandoler que ells titllaven de "bandoler asquerós".
Caricatura publicada l'any 1868 a l'almanac de la revista
satírica "Lo Xanguet", que ironitza sobre les dues
visions del bandoler.
L’any 1858 Víctor
Balaguer havia estrenat amb èxit la seva obra de teatre “Don Juan de Serrallonga
o los bandoleros de las Guillerias”, no menys popularitat va tenir la publicació
del drama i les dues novel·les que el seguirien. L’autor idealitzava el
bandoler i el polititzava i això va
entrar en conflicte amb la història.
L’historiador, novel·lista
i periodista Joan Cortada i Sala
(Barcelona 1805 – Sant Gervasi de Cassoles 1868) tenia a les seves mans els
lligalls del procés sumarial del segle XVII que havia salvat de les flames i estava
disposat a publicar-lo. Això posava llum a la història del veritable bandoler i
tirava per terra la imatge idealitzada de Balaguer.
En el llibre “Joan
Cortada : Catalunya i els catalans en el segle XIX” d’Albert Ghanime (Publicacions
de l’Abadia de Montserrat, 1995), trobem un relat precís de la controvèrsia que
es va generar en la segona meitat del segle entre la visió historicista , representada
per Joan Cortada, i la llegendària de Víctor Balaguer.
Balaguer ja
havia rebut crítiques per enaltir un bandoler , cosa que xocava frontalment amb
les coses d’ordre, i es preparava per a rebatre aquestes crítiques en l’edició
de la Historia de
Cataluña y la Corona
de Aragón que aviat publicaria.
Va decidir
informar-se millor sobre la qüestió dels bàndols nyerros i cadells i, sabedor
que Joan Cortada tenia el procés de Serrallonga es va presentar a casa seva i
li va demanar. Cortada li va subministrar un resum del procés. Balaguer el va
llegir i va trobar les bases necessàries per a defensar la part més essencial
de la seva tesi, doncs Cortada presentava Serrallonga com un cap polític. Sense
demanar-ho Balaguer va incloure
diferents fragments dels resums de Cortada en la seva Historia de Cataluña y la Corona de Aragón.
El 1868 les
publicacions “La Barretina”
i “La Montaña
de Montserrat” , aquesta darrera dirigida per Balaguer, van iniciar una polèmica
a l’entorn del personatge. Els primer acusaven l’autor de “faltar a la veritat
històrica sempre que parla d’en Serrallonga”.
Davant l’allau
de crítiques Balaguer va començar a dubtar sobre la solidesa de la seva tesi i
fins i tot va publicar un article segons el qual el seu Juan de Serrallonga no
era el mateix Joan Sala del procés sumarial. Fins i tot , nerviós, va
inventar-se l’existència de documents (que mai veurien la llum) que provaven
que es tractava de dos Serrallongues diferents.
El 20 de juny d’aquell
any el setmanari “El Principado” va començar a repartir entre els seus
subscriptors el resum de Cortada sobre el procés: “Esta publicación será, á no dudarlo, la contestación mas cumplida que
podremos dar á nuestro querido colega ...se se obstinase en sostenr que uno es
el Serrallonga de la tradición y otro del proceso, documentos encontraremos que
acabaran de confirmar de una manera irrefutable la verdad”.
Cortada va
assistir a l’estrena teatral del Don Juan de Serrallonga de Balaguer. Li va
agradar la representació, però renegava de les notables diferències entre el
bandoler del drama i el descrit en el procés sumarial. Això el va portar a
afegir un apèndix en el seu llibre sobre el procés del bandoler que , sota el títol
de “Mi opinión acerca de este bandolerismo”, deia que afalagava la confiança
que li havia dipositat Víctor Balaguer, però que no li havia agradar que
reproduís les seves paraules i encara menys que les fes servir com un argument.
El llibre de
Cortada demostrava que Serrallonga era un camperol abocat a la vida de lladre i
opinava , en contra del parer de Balaguer, que no havia estat un cap polític
sinó un instrument polític.
Joan Cortada
estava molt malalt el 1868 i no va participar més en la polèmica. Ho seguiren
fent alguns lectors i els setmanaris de l’època i el 19 de juliol “Lo Esquirol”
publicava una caricatura que representava el director de “La Barretina” (Albert
Serra) i el de “La Montaña
de Montserrat” (Víctor Balaguer) disputant-se Serrallonga. També va ironitzar sobre la polèmica la revista "Lo Xanguet" en l'almanac d'aquell mateix any.
L’aportació
documental de Cortada va invalidar la visió romàntica de Balaguer. Segons Albert
Ghanime: “La hipòtesi balagueriana, a més
d’agosarada, era massa feble, perquè li faltaven fonaments documentals sòlids.
La polèmica va evidenciar les mancances de la història-literatura de caire romàntic
i la necessitat de recórrer als documents per a establir els fets històrics. És
a dir, representava un triomf de la història/documentació sobre la història/invenció”.
Aquest autor
també apunta que “l’intent balaguerià de transformar Serrallonga en el cap del
suposat bàndol popular (nyerro), convertint-lo en un mite nacional-popular, va
fracassar per al manca de rigor”.
La discussió
sobre la figura d’en Serrallonga (històrica / romàntica) ha estat una constant. I és cert que ara, perfectament coneixedors
de la història certa i documentada, sabem qui era el veritable bandoler. Amb
tot, considero exagerat parlar de triomf d’una o altra visió, doncs avui en dia
conviuen les dues visions sense que ningú faci escarafalls a la perdurabilitat
i vigència de la llegenda i el mite del
nostre bandoler.