“El fermall del rei Elf” és el primer relat publicat per Fèlix Rabassa i protagonitzat per Sau de Treviac, un caçaire , membre de la Cofradia del Drac del reialme de Cairàs. Amb això ja tenim prou per a situar el relat en un món imaginari de fantasia.
L’autor el presenta ja d’entrada, compost de reialmes i terres salvatges, per on deambulen homes i bèsties, reis i bruixes.
L’autor condueix el protagonista a la recerca d’un fermall de gran valor que ha estat robat i el porta a lluitar contra éssers malèfics i també a ser ajudat per bondadosos éssers de la natura , en escenaris terrorífics.
El relat és simple i episòdic (per força ho ha de ser en narrativa curta) i ens presenta un món fantàstic dominat per l’eterna lluita del bé contra el mal. Simple, però efectiu.
Dues coses m’han encantat del relat.
La primera és el bondadós Janot, el gegant del bosc que ajuda el protagonista. Ell representa la puresa i la fortalesa de la natura, enfront del mal que representen altres elements. Aquest concepte de posar en valor el respecte a la naturalesa que ens envolta, tan necessari en els nostres temps.
I la segona és la sensació de proximitat de les coses. En Fèlix crea el seu món fictici a partir d’algunes referències reals i conegudes que ens porten a sentir que aquesta és la nostra fantasia. Els simiots en són un exemple, ésser mitològics dels nostres boscos, descrits per Joan Amades entre d’altres. La barretina que vesteixen els homes com a part de la indumentària... I també el territori.
Un sol detall, l’existència del Reialme de Fenollet, ja m’ha situat el món de fantasia ideat per en Fèlix no gaire lluny de casa nostra i he viatjat de manera instantània a la Fenolleda i els seus abruptes paisatges que molt bé haurien pogut estar transitats per Sau de Treviac o als boscos frondosos de Sournià, que molt bé haurien pogut ser la llar del gegant Janot.
“La ira dels déus” és el segon dels relats publicats de Sau de Treviac.
Si en el primer hi transitaven els ésser fantàstics que ens evocaven l’univers de Tolkien , però ubicats a casa nostra, en la segona el relat es torna més pausat i “medieval”. La pura fantasia es difumina i deixa pas a un relat que evoca directament a la persecució dels càtars en terres occitanes.
L’autor el presenta ja d’entrada, compost de reialmes i terres salvatges, per on deambulen homes i bèsties, reis i bruixes.
L’autor condueix el protagonista a la recerca d’un fermall de gran valor que ha estat robat i el porta a lluitar contra éssers malèfics i també a ser ajudat per bondadosos éssers de la natura , en escenaris terrorífics.
El relat és simple i episòdic (per força ho ha de ser en narrativa curta) i ens presenta un món fantàstic dominat per l’eterna lluita del bé contra el mal. Simple, però efectiu.
Dues coses m’han encantat del relat.
La primera és el bondadós Janot, el gegant del bosc que ajuda el protagonista. Ell representa la puresa i la fortalesa de la natura, enfront del mal que representen altres elements. Aquest concepte de posar en valor el respecte a la naturalesa que ens envolta, tan necessari en els nostres temps.
I la segona és la sensació de proximitat de les coses. En Fèlix crea el seu món fictici a partir d’algunes referències reals i conegudes que ens porten a sentir que aquesta és la nostra fantasia. Els simiots en són un exemple, ésser mitològics dels nostres boscos, descrits per Joan Amades entre d’altres. La barretina que vesteixen els homes com a part de la indumentària... I també el territori.
Un sol detall, l’existència del Reialme de Fenollet, ja m’ha situat el món de fantasia ideat per en Fèlix no gaire lluny de casa nostra i he viatjat de manera instantània a la Fenolleda i els seus abruptes paisatges que molt bé haurien pogut estar transitats per Sau de Treviac o als boscos frondosos de Sournià, que molt bé haurien pogut ser la llar del gegant Janot.
“La ira dels déus” és el segon dels relats publicats de Sau de Treviac.
Si en el primer hi transitaven els ésser fantàstics que ens evocaven l’univers de Tolkien , però ubicats a casa nostra, en la segona el relat es torna més pausat i “medieval”. La pura fantasia es difumina i deixa pas a un relat que evoca directament a la persecució dels càtars en terres occitanes.
En Sau de Treviac es troba embolicat, en terres del comtat de Croia, en la defensa de les creences de la gent del país que estan essent fiscalitzades per sacerdots i guerrers de la Vera Fe, una religió que es vol imposar a totes les terres conegudes.
En Fèlix sembla transposar en el seu món fantàstic la inquisitorial vinguda dels dominicans que va obrir les portes de l’infern en terres occitanes.
La història real (en Fèlix Rabassa és historiador) penetra en l’argument fantàstic i hi podem reconèixer terribles episodis del nostre passat (el malaurat l’extermini càtar i la imposició d’una sola religió). Lliçons no apreses per l’home.
I així com el relat se’ns torna més real , també ho fa el paisatge i l’espai, amb l’acció que podria tenir lloc en qualsevol comarca occitana guardada per un dels altius castells de frontera.
Per no fer esment al dialecte de la gent de les terres de Croia , de ressonàncies occitanes prou clares.
En definitiva, els relats de Sau de Treviac ens fan transitar per aventures i terres fantàstiques, però que ens són enormement properes. L’autor fa la seva aportació (amb un estil de lectura àgil i amb escriptura ben formada) a la creació d’un corpus de fantasia èpica català i aconsegueix transportar-nos al món que ha creat, el qual com ell pretenia ens queda totalment proper i ens el sentim propi.
En Fèlix sembla transposar en el seu món fantàstic la inquisitorial vinguda dels dominicans que va obrir les portes de l’infern en terres occitanes.
La història real (en Fèlix Rabassa és historiador) penetra en l’argument fantàstic i hi podem reconèixer terribles episodis del nostre passat (el malaurat l’extermini càtar i la imposició d’una sola religió). Lliçons no apreses per l’home.
I així com el relat se’ns torna més real , també ho fa el paisatge i l’espai, amb l’acció que podria tenir lloc en qualsevol comarca occitana guardada per un dels altius castells de frontera.
Per no fer esment al dialecte de la gent de les terres de Croia , de ressonàncies occitanes prou clares.
En definitiva, els relats de Sau de Treviac ens fan transitar per aventures i terres fantàstiques, però que ens són enormement properes. L’autor fa la seva aportació (amb un estil de lectura àgil i amb escriptura ben formada) a la creació d’un corpus de fantasia èpica català i aconsegueix transportar-nos al món que ha creat, el qual com ell pretenia ens queda totalment proper i ens el sentim propi.