He llegit els relats “El fermall del rei Elf” (“Començar de zero i altres narracions”. Recull de relats del II Premi Guillem de Belibasta de narrativa breu d’aventures a la natura. Edicions Salòria, 2016) i “La ira dels déus” (“L’hòstia consagrada i 10 contes més”. Recull de relats del XX Premi Víctor Mora de narrativa breu. Ed. Fundacio Víctor Mora. L’Escala, 2018) dels quals és autor el bon amic Fèlix Rabassa.
I us els ben recomano.
Pot semblar que definir-los com a “fantasia d’estar per casa” és en sentit despectiu? No, res més allunyat de la meva voluntat. Utilitzo aquesta frase feta catalana com a un veritable i sincer elogi.
He llegit en Fèlix blasmar (en el seu bloc) la manca d’una literatura fantàstica catalana d’estil Tolkien que acabi atrapant l’exèrcit de lectors que aquesta te al nostre país. Lluny però de quedar-se en la queixa , ell hi posa remei escrivint els seus propis relats. I això és de mèrit.
Jo no soc soldat de l’exèrcit de lectors de la literatura fantàstica , però és un gènere a qui tinc molt respecte per dues coses: per història i per paisatge.
M’explico. Per història atès que m’agrada la medieval i m’agraden autors de còmic de referència com François Bourgeon, qui amb la seva seva trilogia “Els companys del crepuscle” ja va demostrar que no hi havia frontera entre la fantasia i l’Edat Mitjana. El relat de fantasia català, doncs, existeix. Jo mateix vaig arribar a dibuixar els anys vuitanta el còmic “Llegenda” (publicat a la revista RESSÒ) en que relligava història medieval de Santa Coloma amb pura fantasia de bruixots i dimonis.
I per paisatge perquè caminant pel nostre país m’ha semblat descobrir en moltes ocasions paisatges veritablement fantàstics. He trobat espais tan singulars i espectaculars (verds intensos, muntanyes vertiginoses, fondalades obagues menjades per la malesa, castells roquissers ...) que he pensat que no calia anar a Nova Zelanda (país que tenim tots en la ment gràcies a les pel·lícules de Peter Jackson), doncs “Aquest racó, aquest boci de territori, és la nostra Terra Mitjana”.
En Fèlix Rabassa exerceix de bon aprenent de bruixot o deixeble de Jaume Fuster (l’autor que va ubicar la seva fantasia èpica als Països Catalans) . Potser sense ser tan explícit en les localitzacions inspiradores, cosa que crec és un mèrit , atès que ens convida encara més a jugar a trobar llocs de referència o simplement a imaginar-los, sentint-los ben prop nostre.
Aquesta sensació d’història i paisatge, propers en el territori , llunyans en el temps, sempre fantàstics, l’he sentit de nou llegint els dos relats.
Per això dic en format d’elogi que en Fèlix Rabassa ha creat i ens ha portat a la nostra fantasia, ens ha portat la fantasia èpica sense necessitat de sortir de casa nostra.
I us els ben recomano.
Pot semblar que definir-los com a “fantasia d’estar per casa” és en sentit despectiu? No, res més allunyat de la meva voluntat. Utilitzo aquesta frase feta catalana com a un veritable i sincer elogi.
He llegit en Fèlix blasmar (en el seu bloc) la manca d’una literatura fantàstica catalana d’estil Tolkien que acabi atrapant l’exèrcit de lectors que aquesta te al nostre país. Lluny però de quedar-se en la queixa , ell hi posa remei escrivint els seus propis relats. I això és de mèrit.
Jo no soc soldat de l’exèrcit de lectors de la literatura fantàstica , però és un gènere a qui tinc molt respecte per dues coses: per història i per paisatge.
M’explico. Per història atès que m’agrada la medieval i m’agraden autors de còmic de referència com François Bourgeon, qui amb la seva seva trilogia “Els companys del crepuscle” ja va demostrar que no hi havia frontera entre la fantasia i l’Edat Mitjana. El relat de fantasia català, doncs, existeix. Jo mateix vaig arribar a dibuixar els anys vuitanta el còmic “Llegenda” (publicat a la revista RESSÒ) en que relligava història medieval de Santa Coloma amb pura fantasia de bruixots i dimonis.
I per paisatge perquè caminant pel nostre país m’ha semblat descobrir en moltes ocasions paisatges veritablement fantàstics. He trobat espais tan singulars i espectaculars (verds intensos, muntanyes vertiginoses, fondalades obagues menjades per la malesa, castells roquissers ...) que he pensat que no calia anar a Nova Zelanda (país que tenim tots en la ment gràcies a les pel·lícules de Peter Jackson), doncs “Aquest racó, aquest boci de territori, és la nostra Terra Mitjana”.
En Fèlix Rabassa exerceix de bon aprenent de bruixot o deixeble de Jaume Fuster (l’autor que va ubicar la seva fantasia èpica als Països Catalans) . Potser sense ser tan explícit en les localitzacions inspiradores, cosa que crec és un mèrit , atès que ens convida encara més a jugar a trobar llocs de referència o simplement a imaginar-los, sentint-los ben prop nostre.
Aquesta sensació d’història i paisatge, propers en el territori , llunyans en el temps, sempre fantàstics, l’he sentit de nou llegint els dos relats.
Per això dic en format d’elogi que en Fèlix Rabassa ha creat i ens ha portat a la nostra fantasia, ens ha portat la fantasia èpica sense necessitat de sortir de casa nostra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada