dimarts, 30 de març del 2021

ATRAPATS PELS CLÀSSICS I LA LLUM DE LA MEDITERRÀNIA

 





Avui faig una recomanació que no té a veure amb bandolers i caminades. Us vull recomanar un espai cultural i la seva programació.

L’espai cultural és Les Bernardes de Salt. L’antic convent convertit en casa de cultura i ara amb vocació d’esdevenir un centre de referència en art contemporani i remoure inquietuds culturals.

La programació és ambiciosa i innovadora. Es nota feta des de la passió i no pas des de la nòmina de final de mes, com dic jo per a identificar les coses fetes amb amor.

En aquests moments s’hi poden visitar fins a quatre exposicions en les diferents sales.

Una d’elles, la titulada “Pelegrins de la bellesa”, és una invitació a conèixer, a partir de l’experiència de l’escriptora Maria Belmonte, els autors europeus que van descobrir la Mediterrània dels clàssics (Grècia i Itàlia) i van quedar impregnats i segrestats per aquell món de llum, color, olor i vida.

El propòsit de l’exposició és presentar l’essència d’aquella atracció  i convidar a llegir aquells autors. Axel Munthe, Lawerece Durrell, Kevin Adrews, ...

Una invitació a viatjar mitjançant la literatura i a percebre, com a mediterranis que som, els motius que van portar aquella gent del nord a sentir-se atrapada a les vores del nostre mar. També una manera d’aprendre a valorar el que som.

divendres, 26 de març del 2021

LA RUTA D’EUDALD CANIBELL A FARNERS, ARGIMON I LA TORRE DE L’ESPARRA L’ANY 1881

 






Santa Coloma , i en particular el nostre estimat castell de Farners, van tenir una visita d’un il·lustre excursionista l’estiu de l’any 1881 que no em puc estar de ressenyar en el bloc.

L’excursió ha quedat recollida en el número 40 del butlletí de l’Associació d’Excursionisme Catalana, publicat el gener de 1882, i porta per títol “Una excursió al castell de Farnés”. L’article el signa E. Canibell.

Eudald Canivell i Masbernat, de vegades escrit Canibell, (Barcelona, 1858-1928) fou dibuixant, impressor i tipògraf, a més de bibliòfil i bibliotecari de la Biblioteca Arús de Barcelona. L’any 1876 fou un dels fundadors de l’entitat Associació Catalanista d’Excursions Científiques, posteriorment dividida en dues entitats, una d’elles l’Associació d’Excursionisme Cataluna. Va ser director de “La il·lustració Catalana” i també redactor de la revista “L’Avenç”.

L’estiu de 1881 la seva avidesa excursionista el portà a conèixer una de les nostres fortaleses de l’edat mitjana: el castell de Farners. Aquest és el seu relat:

“Vaig matinejar més qu’l Sol, á pesar de trobarnos en los dies més llarchs de l’any.

Al sortir de la vila y travessar la riera un xich més amunt de la font de Sant Salvador, á fí d’emprendre lo verdader camí del castell de Farnés, tot just la llum del dia se reflexava en l’horisont, lo qual va permetrem gosar las delicias que una matinada d’estiu guarda per l’habitant de ciutat.

A partir de la riera , lo camí descriu curvas y més curvas per anar guanyant la considerable altura en que’s troba lo castell. Per aquest motiu lo panorama es á cada pas més atractiu y fa que un s’adonga menos del cansament.

Al cap de bon rato d’haver emprés la marxa y quant ja dominava tota la planura en que està enclotada la vila, comensáren totas ó gran part de las ximeneyas á traure fum, presentant en mitg de la misteriosa claror del alba tot l’aspecte de una població incendiada. No cal dir si’m vindrian á la memòria las trágicas escenes allí ocorregudes en 1640, entre’ls soldats castellans y lo poble, escenes que constituhéixen lo Corpus de Sanch de Sta. Coloma de Farnés y que no és menos interessant y digne d’estudi que la revolució ocorreguda epr aquells mateixos dies en la capital catalana.

Però deixem recorts de aquesta naturalesa, minuciosament descrits en los anals de nostra terra, y seguim anotant les impressions del camí del castell.

Passada una de aquestes capelletas conegudes en castellà per humilladeros (fa referència aquí a la capella romànica de Sant Pere Petit, cosa que ens indica que l’autor resseguia l’actual camí de Farners), de forma y aspecte antiquíssim, inservible avuy per l’estat en que’s troba, comensa desd’allí un paisatge original y de aspecte sumament agradable. Las alzines sureres, los roures y en especial los castanyers, peculars d’aquesta comarca, deixan de continuar ab la monotonia del bosch, trencant sovint los grupos de vegetació, informes moles que’s mantenen com sostingudes per art màgica al peu del precipici en varietat de formes, ja presentant l’aspecte de las pedres bambolejants, ja compareixent com construccions ciclópeas, ó en fí, afectant las difersas formes de monuments prehistórichs. Tal es la major part del camí á través de las montanyas desde’l peu de la població fins prop del castell”.

L'ERMITA DE FARNERS

Pocas fortaleses de la Edat mitjana produhéixen més il·lusió, per sa senzilla originalitat, que’l castell de Farnés, ja desd’ el moment que s’aprecia bé la seva silueta, contribuhint al bon efecte tant las línas del seu contorn com l’emplassament de sa construcció.

A una altura considerable, quasi en lo més elevat d’aquell punt, queda una petita planura ocupada per la ermita de la Mare de Deu de Farnés, al peu de la qual s’aixecan com dos promontoris, y en un d’ells encara desafía l’inclemencia del temps l’antich casal que devia ser lo terme de la jornada.

La ermita indicada, ab honor d’inglesia per sa cabuda y disposició, era’l complement del castell per més qu’estés situada fora muralla. Actualment encara es destinada al culto é hi concórren cada any en romiatje, una ó dúas vegades, los habitants de la comarca. Es digne de mencionarse lo soportal, que s’aixeca á continuació y devant de la porta del petit temple, per la bellesa y bon gust de tot ell, bon gust y bellesa que captivan desde’l primer moment sense que s’atini en la verdadera causa. Allí tot es senzill, no hi ha lo més insignificant adorno, en tot domina la recta y la curva en bona simetria però sense rebuscaments preconcebuts. Una vegada més nos convencérem que l’art quan es exercit per qui posseeix talent, no necessita adonar-se ab superfuitats, com las senyores ab lassets y perfums.

Del resto de la ermita no puch dir sinó que revela llarga fetxa en l’exterior, sabent per referencia que la imatge allí venerada es també de respectable antigüetat, no haventme sigut possible véurela, ni tant sols entrar á l’inglesia per no habitarhi ningú y trobarse á Sata. Coloma de Farnés lo guardador de las claus”.

EL CASTELL DE FARNERS

Eudald Canivell continua el seu article amb l’arribada al castell:

“En lo castell ja no es solament lo silenci ‘l qui regna; també la desolació hi té anys há son setial. Quatre parets groixudas, rematadas per los característics marlets., quadran la torre del homenatje, que robusta y conservada també ab sos marlets desmoronats, sembla la corona d’aquellas ruinas ‘hont avuy hi creix abundant l’herba. Mireu qué ‘n queda del feudalisme superbiós!.

Un silenci imponent, torbat sols per las meves petjades, me produhía las més estranyes sensacions, y poch á poch, com si temés despertar als qui un dia habitaren la senyorial morada, vaig recorre aquell lloch, trayentme algunes apuntacions ab lo mateix carinyo que’s reprodueix la imatge d’un vellet á qui tal vegada no tornarem á veure. Tractava de averiguar al entrada de la torre del homenatge, qu’es encara intacte, acariciant la segurament quimèrica idea de trobarhi algun objecte, però á pesar meu vaig desdirm’en per haver observat á mos peus un fondo que las matas amagavan. Crech que la prudència es bona consellera. A trobanrme ab algun dels consocis, no hauria pas quedat mon intent en projecte (l’autor no semblà adonar-se que la porta de la torre éa l’accés actual, a una certa alçada, que li devia semblar com a molta altra gent una finestra en comptes d’una porta elevada).

Pera disfrutar d’un punt de vista deliciós vaig pujar al vehí turó, que si mal no recordo anomenan “del vent”, escabrós y quasi inaccessible com lo del castell, en lo qual s’hi notan grahons en la penya viva ja desgastats pel temps, així com també restos de muralla que continúan des de la vehina fortalesa. Daltabalx dels dos cingles no hi ha sinó un abisme”.

Eudald Canivell no va finalitzar aquella excursió a Farners, doncs va continuar-la a través de boscos per a visitar també el santuari d’Argimont , que sorprenentment va considerar mancat d’atractius; i continuant el camí va visitar també la torre defensiva de l’Esparra.

PER ARGIMON I L’ESPARRA

A banda dels entorns del terme de Santa Coloma el nostre excursionista visità el castell d’Argimon, el raval i la torre medieval de l’Esparra.

Ens trobem en l’actual terme municipal de Riudarenes, antigues possessions del vescomtat de Cabrera qui havien disposat de diferents fortificacions en aquestes terres.

La torre de l’Esparra , també coneguda com a torre de la Roqueta o torre de les Bruixes, és una antiga domus o casal medieval fortificat del segle XIII.

El santuari d’Argimon , per la seva banda, es composa de la suma de diferents edificacions: l’antic castell medieval amb elements defensius i la capella i l’església nova edificada en el segle XVIII.

Eudald Canibell va visitar aquests espais en la seva excursió de 1881, evocant primer de tot les panoràmiques que va gaudir durant l’excursió:

Si vaig tenir una desil·lusió per lo que respecta á trobarhi construccions d’altras edats, com podia esperar per la típica agrupació que corona la montanya, en cambi no hi hagué per qué penedirse del camí fet, tota vegada qu’es una de les alturas més delicioses de la provincia de Girona”.

Del santuari d’Argimon , aleshores encara amb ermitans residint-hi, explica: “Argimon era un castell en la Edat mitjana; avuy un santuari modern ocupa la major part de l’altura, y las construccions restants son destinades á habitacions pera la família del ermità. Entre aquestes s’hi compta l’últim resto del castell feudal; es una iglesieta de reduhidas dimensions, antiquíssima, edificada sense nivellar lo pis, demanera que, bona part d’una de les parets es la penya viva”.

Després d’haver-se recreat amb la panorama Canibell emprengué la tornada cap a Santa Coloma dirigint-se a l’Esparra, petita vila situada al peu d’Argimon. Veient d’allí al torre s’hi van voler acostar:

“Com se pot veure per lo dibuix adjunt, la torre de la Esparra, de forma quadrangular, construïda ab dúas classes de pedra que li donan lo aspecte de restaurada, es un monument, si tal pot dirse, verdaderament original. Dos rengles de aspitlleras á cada cara son las únicas oberutras que conté, á excepció de la que podríam anomenar fatxada ó sia la cara que mira vers Argimon, que al nivell del pis té una porta de rehuidas dimensions y demunt, en l’espay corresponent á l’estancia superior, una finestra d’arch de mitj punt al igual de la porta, únichs indicis per ahong vaig col·legir que la tal torre es al menos del sigle XIV.

A disposar de més temps , hauria tornat á la vehina població de la Esparra á preguntar algo d’aquella torre y al mateix temps indagar quí guarda las claus pera poder veure lo interior que potser no deixi de oferir alguna particularitat –cal notar que avui en dia la torre no disposa ja de porta que la tanqui-.

Després de haver apuntat lo lleuger cróquis que s’acompanya y no coneixent lo camí emprenguérem lo retorn”.

 

 


dimarts, 23 de març del 2021

LA RUTA DE LA POR DEL BAGÍS

 






Anton Busquets i Ponsetí (Sant Hilari Sacalm, 1876—Calders, 1934) va ser professor i poeta i novel·lista de les Guilleries, coneixia molt bé els viaranys i els llocs de les seves estimades muntanyes. Suficient coneixement per a descriure camins, elements geogràfics, masos, boscos...

El seu amor per aquestes muntanyes el portaren a recórrer-les com a excursionista i això queda imprès en la toponímia que va utilitzar en els seus relats , novel·les i poemes.

També va acompanyar a Jacint Verdaguer en les seves excursions per les Guilleries i el Montseny.

Llegint la seva obra podem reconèixer llocs i espais que ell també havia conegut.

L’any 1902 va guanyar el premi ofert pel banquer gironí Xavier Monsalvatge en el certamen dels Jocs Florals de Girona amb el relat “La por del Bagís”.

Un relat amb un argument emmarcat dins l’anomenat costumisme ruralista que explica una història de por (com la que ha havíem vist amb el relat que va dedicar a l’hostal del Malcuinat) viscuda pels protagonistes, en Pau Xero i en Tunicu, una nit a la cuina de la masia del Bagís”.

A banda de l’exercici literari sobre l’episodi terrorífic dels protagonistes , és interessant veure reproduït en el relat paisatges i la toponímia que ens son prou coneguts.

El protagonista , en Tunicu, assisteix a la festa de Carnestoltes de Santa Coloma de Farners - “Tres jorns sorollosos els passaren aquells vilatans en continua bacanal” – i opta per agafar el matxo i tornar cap el poble, Sant Hilari, tot seguint un camí que segueix la riera i que podem ben reconèixer i recórrer encara avui.

Aquest és el camí que descriu l’autor:

“Ab pocas passes guanyi la palanca de la Riera dels Frares, y enllà, cap al Molí d’en Casellas, en quin badiu l’aygua dormia quieta, sentintse solament el xerroteig de las vincladisses canyes que l’encerclan. Passi las alzines balladores, aquell clap de gegantins arbres que s’entrellassan uns ab altres, de brancatge tot vert, y’m mullaren el rostre’ls esquitxos de la cascada d’en Massaneda que’s llensa potenta y escumejant, torbant el misteri d’aquella afrau emboscada.

L’esquelloteig dels braus de Ca’n Estrada y Vilaxica semblava que m’empenyés amunt amunt cap al tossal de la serrada de Castanyet pera fer la davallada de las Fossas, aquell clos tenebrós d’hont sembla que no se’n pugui eixir per un may més ...

Quina davallada, sants del cel! Talment semblava que baixés cap á un pou fondo, molt fondo. El respir meu ressonava per aquell estretall de rocateras y’m produhia un efecte terrorifich... Un quart d’angunia mortal pera eixirne y guanyar la esplanada neta del Bagís”.



divendres, 19 de març del 2021

EL CAMÍ MIL·LENARI DE CAN PATRINXO EN UNA EXCURSIÓ DE 1884

 






El camí mil·lenari de Can Patrinxo, com es coneix popularment, és una de les vies ancestrals per baixar dels cims de Sant Hilari Sacalm i les Guilleries fins la plana de Santa Coloma de Farners, essent un antic camí de bast molt utilitzat en el passat.

En el número 104 del butlletí mensual de l’Associació d’Excursions Catalana , aparegut el mes de maig de l’any 1887, hi apareix l’article “De Sant Hilari a Santa Coloma de Farnés per la Serra del padró, on el soci i excursionista Francesc Maspons i Labró publica la crònica d’una excursió que va realitzar el setembre de 1884, tres anys abans.

Francesc Maspons (Granollers, 1840-Bigues, 1901) era primogènit d’un llinatge antic, amb casa pairal a Bigues i residència habitual a Barcelona, es doctorà en dret i exercí de notari. El 1897 fou degà del col·legi notarial de Barcelona. Presidí els Jocs Florals de Barcelona (1897) i l’Associació d’Excursions Catalana (1883-91), a la qual donà un gran impuls, especialment a la secció de folklore.

A partir del moviment catalanista i cultural de la Renaixença Catalana del XIX va aparèixer l’interés de la gent més benestant per a conèixer i donar a conèixer tots els racons del nostre país, aquesta particular inquietud motivà el naixement d’entitats excursionistes com l’Associació d’Excursions Catalana (1878) o el Centre Excursionista de Catalunya (1876) i, al seu redós, trobades de socis i publicacions on divulgaven les sortides, troballes i excursions.

Francesc Maspons fou un dels membres més actius de l’Associació d’Excursions Catalana i publicà diferents articles explicant les seves sortides, un d’aquests es refereix específicament a la seva anada el dia 5 de setembre de 1884 (!) de Sant Hilari Sacalm fins a Santa Coloma de Farners seguint les carenes més altes de les Guilleries, passant per l’ermita del Pedró i descendint a la plana pel camí que baixa la Serra del Corb , pel costat de la masia de Can Patrinxo.

El mateix camí que ressegueixo avui en dia amb el meu gos –en Jack- però realitzat i explicat en el darrer terç del segle XIX.

El recorregut és totalment coincident amb el d’avui en dia i és reconeixen perfectament els masos, ermites, camins i accidents geogràfics.

Pel que explica Francesc Maspons, ell era client habitual del balneari l “Establiment” termal de Sant Hilari, doncs cada any anava a prendre les aigües que brollen a la Font Picant del municipi.

Des de Sant Hilari acostumava a fer excursions als entorns, fins a la Mare de Déu del Coll, fins a Susqueda i Osor i alguna fins a Santa Coloma de Farners. En aquella ocasió va optar per anar a la capital de la comarca el dia del seu retorn a Barcelona en comptes de fer una excursió d’anada i tornada en un dia que, segons ell, es feia molt pesada.

L’excursió la va fer a cavall (com feien tots els excursionistes en aquella època quan els camins ho permetien), acompanyat de la seva esposa i un traginer:

“Vaig sortir lo dia 5 de setembre á la 1 h 45 de la tarde. Anava ab ma esposa y dúyam per traginer l’Esclopé de St. Hilari; al eixir del Establiment desseguida la emprenguérem cap á la serra, passant per Ficanys, casa del mateix amo del Establiment, hon hi ha ha de masover l’home encarregat de donar l’aygua á la font.

Per allí dalt passa la dressera pera anar á St. Hilari; l’altre camí passa per baix vorejant sempre la riera.

Estiguérem un quart per arribarhi, després seguírem la carena per al Serra de cal Sastre y á las 2 h 10 m passàrem per l’indret de Can Gambada.

Lo camí segueix la direcció E. ; á la esquerra hi teníem una hermosa vaga de avellanes y á la dreta un bosch de roures.

A las 2 h 23 m passàrem per dita casa de cal Sastre y allí agafaárem la carretera que ve de Sant Hilari; crech que aquesta dista d’aquella cosa de un quart y mitj.

Alli se’ns presentavan dos camins pera seguir: ó bé podíem anar cap á baix, per lo fondo de la vall, ó bé seguir per dalt de la montanya, atravessant la Serra del Padró.

Lo traginer nos va preguntar quín volíem seguirne. Lo de baix es molt més pintoresch y agradable; lo de dalt gosa de molt més bona vista y té molta més grandiositat.

Al cim d’una d’aquellas carenes que córren la montanya de Solixent de Sant Hilari, s’hi veya un pich blanch, com una caseta. Vaig preguntar al traginer qué era y m’ va contestar qu’era la ermita de la Verge del Padró. Donchs cap allí, vaig contestar.

Aixó també tenia la ventatja de fer un camí molt poch conegut, y no com lo de baix que es comunament lo que s’fa pera anar desde St. Hilari á Sta. Coloma. Lo que vam seguir, sols lo fan los traginers al hivern, y encara en temps de pluja quan lo de baix és incomodo per la molta aygua que s’té d’atravessar.

Continuárem doncs lo camí carretera, per la carena sense baixar gens, en direcció al N.E.; als onze minuts passàrem per l’indret de can Clotas, que queda á la esquerra, y á la mateixa má als sis minuts, un xic havans de can Calabrés, passarem per devant de un corriolet estret y fondo que es lo camí que dirigeix á Ossor.

Aquella carretera es oberta per son propietari sol, l’amo del Subirá; desde St. Hilari á casa seva era un caminet trencat y dolent, mes ell hi va fer obrir un camí de caror bastant ambple, tot per terreno seu, que després continuà fins á casa seva un altre propietari, l’amo de can Uix; exemple que tindria de ser imitat per molts propietaris de Catalunya.

Als set minuts desde can Calabrés, ó sía á deu desde l’camí d’Ossor, se troba també á má esquerra , lo camí que va al Solé, altra casa del Subirá, també grandiosa, á la montanya de St. Miquel de Solterra, ahont es costum entre los del Establiment de St. Hilari, lo anarhi cada any á fer un dinar.

Lo camí cada volta va sent més bonich; a má dreta, cap avall, se véuhen una munió de serres, ubagosas y frescas, tant espesses gayre bé com las de las Guillerías, y allà al lluny per damunt de totes elles, lo alterós y sempre magnífich Montseny; y al enfront per sobre repeus y repeus de montanyas, s’ovira l’plá del Tordera y la llunyana y blavosa mar.

Tot pujant y pujant sempre, á las 3 h 13 m arribàrem á la Serra del Padró; desde allí ja s’pert á St. Hilari, y agafant per la vertent contraria, es á dir la del Nort, se va planejant una mica per sota mateix la carena y s’deixa luego la carretera del Subirá, á má esquerra, pera seguir un tros la de can Uix fins á ésser á la ermita del Padró, que per una mica de collet guayta á St. Hilari.

Avans de serhi se gosa magnífica vista; tot d’un plegat, al fer una giragonsa lo camí, se presenta extés tot lo plá de la Selva y las ricas poblacions de Cassá y Llagostera, ab una munió de pagesías y poblets que forman un extens panorama plé d’abundó y riquesa, y allà al lluny ab magestuosa ratlla s’hi destaca tot lo grandiós Pyrineu.

La capella ó ermita del Padró no té res de notable. Se coneix que fa poch que ha sigut emblanquinada, sobre tot al defora, y això fa que s’ vegi de molt lluny y s’ destaqui tant bé desde St. Hilari.

S’hi fa un aplech pe’l dia de la Ascensió que es molt concorregut, sobre tot per los de aquell poblel Com la inglesia estava tancada y no hi habita ningú pera donarnos las claus, no poguérem entrarhi y tinguérem de continuar nostre camí”.

Arribats a l’ermita del Pedró, Maspons i els seus companys d’excursió iniciaren el camí que planeja i davalla cap a Santa Coloma i que és, precisament a partir d’aquest punt, el camí mil·lenari que solem fer tot sovint:

“Aquest segueix per ran de la carena cap á Solixent; los vessants del mitj dia y ponent quedan amagats, aixís es que ja no s’ véuhen més las montanyas de St. Hilari. En cambi per las vertents del Nort s’ oviran fondos preciosos ab gemats prats y grosses pagesías, entre elles can Albó de Castanyet.

Aquest poble ó terme se pot dir que ja no s’ deixa més de veures fins arribar á Santa Coloma, perquè situat al fondo de una vall y extés cap abaix al plá, fins á llensar las ayguas de son torrent per sota mateix dita població, ab lo qui confronta, se va voltant y seguint, per una de las vertents que forman dita vall, apareixent y desapareixent segons los turons que forman aquelles altures fins quasi ésser á Santa Coloma.

A las altures en que éram, pocas son las cases que s’hi véhuen; sols al detrás, es á dir cap á ponent, vegérem la superba casa del Subirá, una de las més renomadas d’aquella terra; al detrás seu quasi tot just treya l’ cap lo alt cim de St. Miquel de Solterra, també més enllà cap al Nort, se veya lo cim de S. Gregori, entre Ossor y Amer.

Seguint lo camí, passàrem per l’indret d’una caseta petita, titulada Las Corvas, y més enllanet á má dreta ne deixárem un’ altra anomenada Coll Serradó. Al fondo y ben llunyana per sobre una gran extesa de terra s’hi veya hermosament recostada, banyant-se en l’ample Ter, la inmortal Girona.

Eran las 3 h 50 m poc havans d’ésser á casa l’ Parral quan deixárem la carretera que mena á casa N’ Uix, y comensárem la baixada; girárem en direcció a N., passàrem pel costat d’una caseta molt petita, de tant petita que n’ díuhen á can Formiga, y’ns endinzárem cap avall d’una manera abrupta y precipitada, á pesar de lo qual no arribàrem á n’ el plá fins á las 6 h 9 m . Es á dir que estiguérem prop de tres hores sempre baixant, però de tal manera, que no tinguérem altre recurs en un bon tros, que baixar de cavall y anar á peu, de tant pedregosa y esgrahonada que era la costa. Lo precipici s’obría á nostres peus y la soletat y feresteguesa del camí, si camí era, contrastaven ab la riquesa que abaix al fondo de tot s’hi veya. Una capella blanca que al cim d’un toró, vers, S.E. , s’ovira, es la d’Argimon”

En aquest punt els excursionistes davallaven pel tortuós sender que baixa de la Serra del Corb fins a Can Patrinxo, passant pel pedregar vertical que a la popular “Trona” ens regala una de les millor vistes panoràmiques de les Guilleries.

Pera comprendre lo que tinguérem de baixar, no cal considerar més sinó lo alt que es St. Hilari; que desde allí encara s’ puja com unes dúas hores fins á ésser á la Serra del padró, y que Santa Coloma, es á baix de tot, al plá. Passárem la major part de baixada sens trobar una sola casa, únicament quan fórem prop d’aquell comensáren a aparèixer.

La primera que trobàrem fou á cal Patrinxó, que s’hi passa pel bell dessota, eran las 5 h 9 m, es á dir, á més de cinch quarts de baixada. A un fondo á má dereta, se veu á can Lleonart. A las 5 h 36 m passàrem per cal Esparvé y á las 5 h 53 m per cal Amargant, fins á ésser al plá de Sta. Coloma.

De la altura d’ahont baixárem se n’ diu la Serra del Corp; desde Santa Coloma es veu al bell ponent y forma una de las altes montanyas que per aquell costat la tancant.

A dalt de la serra, sols s’hi crían los pins y esbarzers; baixant, ja trobàrem suredes y á mitjant baixada cap un fondo una hermosa castaneyda; al indret de cal Esparvé ja cambiá completament al vegetació, allí ja hi trobàrem oliveres, vinyes, etzebaras y tota lley de plantes que necessitan bona xica de calor pera viure.

Seguint ja avall en lo plá per entre conreus y vinyes, passàrem lo pont del torrent ó riera de Castanyet; després per davant del cementiri y á las 6 h 26 t. arribárem á Santa Coloma de Farnés"

I així, després de deixar enrere masos encara existents com ca l’Esparver o ca l’Amargant (avui en dia en ruïnes) i de creuar la riera de Castanyet, els excursionistes arribaren a Santa Coloma pel pla del cementiri. A la vila farien nit i l’endemà agafarien cotxe de cavalls fins a l’estació de Sils, on agafarien el tren per a retornar a Barcelona.

L’autor finalitza l’article amb alguns apunts breus sobre la història de Santa Coloma ,el seu entorn i algunes tradicions ancestrals de la vila.

La crònica de Francesc Maspons ,publicada el 1887, és tota una troballa.

El fet que siguin camins que encara es poden fer - tot i haver passat més de cent anys ! - i entorns que encara podem reconèixer , tots ells molt ben explicats per l’autor; afegeix un valor a aquest article i ens retroba, a qui fem avui en dia aquest mateix camí, amb aquells primers pioners de l’excursionisme i de la descoberta del nostre país.

Avui podem resseguir aquell camí mil·lenari i fer-ho acompanyats de la crònica i el record d’aquells pioners. Un veritable plaer.







dimarts, 16 de març del 2021

ELS PIONERS DE L'EXCURSIONISME A SANTA COLOMA

 






A finals del segle XIX va desvetllar-se l’interès de les classes més benestants de Catalunya per a conèixer el país

A la burgesia volia conèixer tots els racons bubòlics i pagesívols del nostre territori , allunyats de les grans ciutats.

Va néixer així l’estiueig, les estades llargues en un municipi, i al seu redós o també com a escapada curta de la ciutat, l’excursionisme.

Els amants de l’activitat es van reunir i van crear entitats reconegudes a partir de 1878: L’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, l’Associació d’Excursions Catalana i el Centre Excursionista de Catalunya.

Els seus socis practicaven l’excursió i, molt important, l’explicaven en conferències o la deixaven escrita en els butlletins de l’associació.
Gràcies a aquests documents impresos coneixem el relat de moltes d’aquelles excursions i les podem reviure avui en dia.

Aquells pioners de l'excursionisme van voltar per tota Catalunya i també la resta del món. I també van fer-ho pels entorns de Santa Coloma de Farners.

La raó? Santa Coloma era una distingida estació balneària, però també era un poble valorat per la qualitat del sen entorn natural i per les riqueses històriques i arquitectòniques que aquest guarda.

Entre la nostàlgia i l’homenatge a aquells pioners que van valorar, com nosaltres fem avui en dia, he traçat diferents rutes excursionistes per l’entorn de Santa Coloma.

Camins que coneixem prou bé, però que si els fem mirant enrere, evocant aquells primers caminadors que ens van precedir, els acabarem valorant molt més.

Ells van fer aquests camins i els van saber valorar. Nosaltres caminem sobre les seves passes i quedem també embadalits del que ens ofereix el nostre paisatge i cada un dels seus racons.

En les properes entrades del bloc parlaré de cinc d'aquells pioners i evocarem els camins que van fer i el seu record.


dijous, 11 de març del 2021

EN EL BRESSOL DE D'ARTAGNAN



La meva relació amb el personatge del cèlebre mosqueter és d’admiració, a partir  dels contactes que hi vaig tenir amb la literatura i el cinema. Això em va portar a fer-lo protagonista en el meu segon còmic “Serrallonga bandera negra”.

En aquesta història, desenvolupada en el marc de la Guerra dels Segadors de 1640 a 1652, vaig fer-hi aparèixer D’Artagnan com soldat francès participant en aquells fets històrics i lluitant al costat d’en Serrallonga i els cavallers de l’Orde de la Bandera Negra.

I és que el veritable D’Artagnan va trepitjar terres catalanes en el segle XVII. En concret està documentada la seva participació en els setges de Cotlliure i Perpinyà , on catalans i francesos van guanyar les viles fortificades als espanyols.

El nostre viatge de l'any 2013 a la Gascunya ens va permetre l'oportunitat de descobrir el preciós territori del Gers, la Gascunya de D'Artagnan, una terra de pujols suaus i enormes planes agrícoles, però sobretot vam tenir l’oportunitat d’impregnar-nos de la història del cèlebre mosqueter.

Vam visitar Lupiac, el seu municipi natal, i el museu municipal que hi ha dedicat, on vam fer donació d’un dels meus còmics i d’una il·lustració original.

Vam visitar l’exterior del castell des comtes de Castelmore. El castell on va néixer.

Vam trobar records físics de d'Artagnan, com les escultures que el recorden a Auch , la capital del Departament, i a Condom.

I, com no,l'edició del XIX dels célebre personatge treballar per Alexandre Dumas.

Amb l’arribada a casa de l’edició de 1701 de les “Memoires de Monsieur D’Artagnan” tanquem d’alguna manera el cercle d’aquesta història.

Una manera de conèixer un dels personatges més universals i tota la seva història.

Tots per un... i un per tots!

dilluns, 8 de març del 2021

SEGUINT LES PASSES DE D'ARTAGNAN A LA GASCUNYA

 




Animats per trobar les arrels d’aquest personatge i fer el turisme històric que tant ens agrada com a excusa per a conèixer llocs, l’any 2013 vam fer un viatge al Departament del Gers, l’antiga Gascunya occitana, país de D’Artagnan i els mosqueters.

El nostre recorregut per les terres del Gers ens va servir per a resseguir les passes del famós D'Artagnan i els mosqueters gascons.

El nostre pas per Lupiac el vam completar amb la imprescindible visita al castell de Castelmore, la residència on va nèixer Charles Batz de Castelmore. L'interior no és visitable doncs és una propietat privada, però  un es fa una idea de com devia ser la vida de la noblesa rural d'aquells temps. Gers és una comarca rural i els gascons tenen fama de valerosos i de ser gent rude de la terra. Per a un cadet gascó el seu trasllat a París devia ser tota una descoberta.

Els francesos saben molt de posar en valor el seu país, la seva cultura i els seus mites. Per aquest motiu és fàcil trobar records del famós D'Artagnan en forma d'escultures com la dels quatre mosqueters a Condom o la més popular, la de D'Artagnan situada a l'escala monumental que condueix a la part alta d'Auch, la capital del departament.

Vam conèixer  pobles encantadors on calia aturar-se, dels més bonics de França, com Bassoues , Lavardens, Larressingle, La Romieu o la mateixa capital: Auch.

Vam tastar productes exquisits, com tots els derivats de l’ànec o el licor Floc de Gascogne.

I vam quedar amarats de natura, de terres agrícoles on el groc de la palla contrastava poderosament amb els verds dels camps i el blau clar del cel.

Ens vam proposar, en preparar aquest viatge al Gers, trobar la història i resseguir les passes de D'Artagnan i els mosqueters gascons. I vam tenir una última i simpàtica sorpresa: en una parada de llibres de vell al mercat d'Auch vam poder comprar un veritable petit tresor.

Vam adquirir un volum de "Les trois mousquetaires" d'Alexandre Dumas editat per Jules Rouff éditeurs de Paris i que he pogut datar de la segona meitat del segle XIX. Una descoberta que no ens vam poder estar de portar cap a casa, un tresor romàntic que ens ha permés dir que , efectivament, vam trobar-nos amb els quatre mosqueters del rei.

Un viatge del que conservem els millors records possibles i que us reconamen.       


dijous, 4 de març del 2021

CA L'HUIX-SANTA MARGARIDA DE VALLORS-EL PEDRÓ

 





Una de les rutes per endinsar-se en les Guilleries és aquesta que surt de la històrica masia de ca l’Huix, encara en terme municipal de Santa Coloma de Farners, i ens porta fins les ermites hilarenques de Santa Margarida de Vallors i el Padró.

Terra de boscos, de sureres, de pins, d’avets i castanyers.

Altituds amb miradors sobre la plana de Santa Coloma, Sant Hilari Sacalm o el Montseny.

I fondalades fresques, on podem sentir la remor de l’aigua d’algun torrent, abans d’emprendre una nova pujada cap el cim.

El punt d’inici és ca l’Huix, avui en dia un complex de turisme rural de qualitat, al qual s’hi arriba per una pista molt ben cuidada. A partir d’aquí seguirem pistes forestals serpentejants que ens portaran amunt i ens faran davallar en diferents ocasions.

Passarem sota la mola pètria i vestida de vegetació de les Roques del Rei i visitarem la curiosa Pedra dels Evangelis, amb inscripcions.

Després de veure el petit salt d’aigua del Sot del Solà, arribarem a l’ermita de Santa Margarida de Vallors, molt ben cuidada i amb vistes al Montseny.

A partir d’aquí començarem al darrera pujada fins dalt el Serrat del Gall i, al cap de boc, arribarem al majúscul bosc d’avets on trobarem l’ermita del Pedró.

Emprendrem el camí cap el serrat del Corb i girarem per arribar a Can Cigala, la masia que mira cara a cara la gran mola de les Roques del Rei. Pujarem a les roques, per a gaudir de la gran panoràmica de les Guilleries que ens ofereixen.

Ja només quedarà seguir la pista que ens retornarà a ca l’Huix.

Ho farem convençuts que hem transitat i coneguts una part dòcil i amable, però autèntica, de les nostres Guilleries.


dilluns, 1 de març del 2021

MEMORIAS DE D'ARTAGNAN (1943)

 




Segons Alexandre Dumas  , un jove gascó que no domina gaire el francès, viatja a la cort per unir-se als mosqueters en la defensa del rei dels enemics externs i les intrigues internes, sobretot del cardenal Richelieu. D'Artagnan és de procedència humil, però el seu pare coneixia el capità de la guàrdia, que accepta rebre'l en una entrevista. Abans d'aquesta entrevista, el jove gascó ja ha aconseguit enemistar-se per diversos motius amb tres mosqueters: Athos, Porthos i Aramis. Tots tres l'han desafiat a sengles duels, però quan s'ha de celebrar el primer, contra Athos, apareix acompanyat dels altres dos mosqueters com a testimonis. A partir d'aquí, l'obra segueix les convencions de la novel·la d'aventures, amb enfrontaments a espasa i una possible història d'amor, i va esdevenir un clàssic. Literatura, teatre, cinema, dibuixos animats... van crear un inacabable corpus de producció que va elevar a la fama mundial el personatge literari.

El veritable mosqueter, el que havia biografiat Courtliz de Sandras, va ser el noble gascó Charles de Batz-de Castelmore. Nascut a Lupiac el 1611 i mort al setge de Maastricht el 1673.

Va formar part dels mosqueters de la primera companyia dels anomenats mosqueters grisos (pel color del seu uniforme) o també grans mosqueters, reconstituïda en 1657. Tot i que el seu grau era oficialment de sotstinent, funcionalment feia les tasques corresponents al seu Capità Tinent, Philippe Mancini, nebot del Cardenal Mazzarino. Vivia a París i freqüentava els salons literaris del barri parisenc del Marais, on va conèixer la seva muller, una vídua rica amb qui va tenir dos fills i de qui es va separar sis anys després del matrimoni. El 1666 va ser nomenat "Capitaine des petits chiens du Roi courant le chevreuil" i va anar a viure al palau de Versalles. I el 1667 va passar a ser nomenat governador de Lilla, tot i que molt impopular. Va participar en la guerra Francoholandesa d'ençà que el rei Lluís XIV la va començar, el 1672, fins a la seva mort l'any següent.

Aquestes dades, més moltes més inventades per Courtliz, formen part de la biografia novel·lada del personatge.

Per a poder-resseguir completa i abreviada els reis també ens van portar una edició en castellà de l’obra de Courtliz, “Memorias de D’Artagnan. Mosquetero y mariscal de Francia”, editada a Barcelona l’any 1943. Una edició abreviada de les aventures, però prou completa i acompanyada de mapes, gravats i fotografies que permeten conèixer personatges i llocs. Entre ells el castell de Castelmore, el bressol de D’Artagnan.