TRABUCAIRES A TARADELL

 

L'any1845 va tenir lloc a Taradell un episodi de molta fama protagonitzat per una colla de trabucaires carlins comandats per en Tocabens. Havien segrestat tres infortunats a Tordera i els portaven per cobrar-ne rescat. A Taradell es van refugiar en una balma i va tenir lloc una topada amb els Mossos d'Esquadra que va acabar amb tres morts.

D'aquell episodi en queden com a testimonis la balma,  que avui en dia és accessible, i un monument dedicat als Mossos morts pels trabucaires.

I aquest relat, molt popular en la literatura folletinesca del moment:

"Sobre el riu Tordera el camí passa enmig de boscos densos i en resignada solitud. Els cavalls travessen decidits el turó del Suro de la Palla. És el dia 27 de febrer de l'any 1845 i cap a les deu, hora foscant. Una dotzena de trabucaires atura la diligència i comença el martiri pels tres homes que varen segrestar per canviar-los per diners. Eren el jove Joan Massot, fill d'una família benestant de Darnius, el jove Josep Roger, fill d'un comerciant i banquer de Figueres, i en Josep Ballber un negociant de 70 anys de la ciutat de Girona.

Amb els hostatges marxen cap el Montseny per mil camins perduts i el fred aclaparador. En Josep Ballber, d'avançada edat, no resisteix i mort abandonat enmig de la neu, prop de Can Gat cap a Viladrau. Els malfactors van rodant perduts per la zona amb els somatents seguint-los. Hi ha un enfrontament en un bosc entre Arbúcies i Joanet, i cau la sang. Dos homes d'ordre moren sota els trets dels trabucaires i algun d'ells és ferit. Però poden fer-se escàpols.

Passen els dies i res no se sap fins que uns veïns de Taradell avisen els mossos d'esquadra que hi ha gent sospitosa i de mala factura a Can Pere Sala de Terrasola, una masia propera a la població. El dia 25 de març hi ha la topada d'una dotzena de mossos amb els bandolers que guardaven els dos hostatges. Trets i més trets varen acabar amb la vida de dos mossos i la d'en Josep Roger.

Els de la colla armada s'amaguen dins una balma, difícil de trobar enmig de la boscúria i a la que hi pujaven amb un pi tallat. Aviat es divideixen i van cap a França passant pel coll de Romegats. Lluny el viatge, per mitja Catalunya enduent-se a Joan Massot, el darrer hostatge viu. A la fi s'amaguen a una petita cova sota el Puig de les Pedrisses al massís de Les Salines, a la part francesa.

El cap de colla, en Joan Simó de renom Collsuspina, antic mercader de safrà, escriu a la família d'en Massot perquè paguin per la seva llibertat. Catorze cartes va escriure amb el seudònim de Tocabens. Però varen acabar assassinant-lo després de tallar-li les orelles i altres turments.

Amunt i avall anaven els trabucaires pels racons del Pirineu francès robant i fent dolenteries. Es reunien moltes vegades a l'hostal de Les Illes i a altres indrets remots. Però se'n varen fer l'estella un dia que reposaven al Cortal de l'Aloi, una casa propera al poblet de Corsaví, vora Arlés de Tec.

Jutjats i condemnats, el dia 27 de juny de 1846 la pena capital executada amb la guillotina la varen patir en Josep Balmes (a) Sagal i en Josep Mateu (a) Xicolata a l'Esplanada de Perpinyà. I en Joan Simon (a) Collsuspina i en Geroni Icases (a) Llorenç a la plaça de Ceret. No hi varen faltar pares amb els fills que varen rebre la preceptiva bufetada".

BANDOLERS DE MALLA I PERSEGUIDORS DE TONA

 

A l’oest de Taradell, ja en terme de Malla, hi trobem la pairalia de Paracolls. El Fadrí de Sau explicà que havien estat moltes vegades en aquella casa, menjant i dormint, i que hi anaren tot passant pel bosc d’en Mansa.

Del mas en va sortir Miquel Paracolls, de vint-i-quatre anys, que havia estat bandoler de al colla d’en Serrallonga i també havien atrapat, amb en Miquel Madriguera, a Vilafranca de Conflent després de desertar dels terços italians.

Miquel Paracolls estava a la presó quan va rebre la donació d’una cèdula reial que atorgava la llibertat per part de Miquel Graells de Manresa. A Graells li havien concedit per haver atrapat un bandoler de la colla d’en Toca-Sons. Les autoritats judicials, però, van negar a Paracolls el benefici de la cèdula atesa la naturalesa dels delictes que l’havien conduït a presó.

Un altre bandoler de Malla era Bernardí Vilar. Aquest, junt amb Paracolls i altres bandolers d’en Serrallonga va intentar segrestar el notari Umbert al camí ral de Sant Feliu de Pallerols a Amer. L’any 1633 figurava en l’ordre de captura de diferents bandolers que emetia el duc de Cardona.

I al costat de Taradell, en el terme veí de Tona, trobem el gran casal de la família Montrodon. Un lloc molt relacionat amb la història d’en Serrallonga i el bandolerisme.

D’aquest casal osonenc era fill Miquel Joan de Montrodon i Tristany, qui va esdevenir agutzil reial i un dels màxims perseguidors dels bandolers de la seva època. Els seus homes van participar en l’intent de capturar en Serrallonga al mas Sanglas de Querós, junt amb el batlle Benet Quintana d’Osor. A més, va formar part dels membres del jurat que va processar, torturar i condemnar en Serrallonga l’any 1634.

Com agutzil reial l’any 1640 va ser enviat a Santa Coloma de Farners amb l’ordre d’allotjar terços castellans al municipi. El poble, revoltat, el va perseguir i envoltar dins un hostal al que van calar foc. Miquel de Montrodon i el seu seguici hi van perdre la vida, en el que seria una de les espurnes que van encendre la Revolta dels Segadors.

Del casal de Montrodon també en va sortir el cèlebre Guillem de Montrodon. Hi va néixer l'any 1165 qui seria Mestre de l'Ordre del Temple, amic personal del rei Pere el Gran i posteriorment tutor de l'infant Jaume, qui convertit en Rei Jaume I el nomenà administrador general del regne. 

Així el casal de Montrodon esdevé un un dels principals llinatges històrics del país.

EL BOSC D'EN MANSA

 

A l’est de Taradell trobem un bosc que agafa el nom de la masia que es troba al seu centre. Tot plegat encaixonat, com una vall frondosa, entre les cingleres on hi ha les Cuines d’en Rocaguinarda i la que corona el castell de Taradell. En aquest espai, el bosc d’en Mansa, hi sovintejaren molts bandolers.

Serrallonga era al bosc d’en Mansa quan el desembre de 1628  el baró de Savassona, Antoni Vila, el va anar a trobar per intentar posar pau quan, després de l’incident  amb els homes del batlle d’Osor al mas Sanglas de Querós, pensaven que els havia traït el cavaller nyerro Vicenç Valls.

Acabada aquella trobada, en la que també hi era present Ramon de Pons, un cavaller nyerro de la Segarra, anaren a menjar a la casa de Miquel Paracolls de Malla.

Segons Joan Fontanelles, pagès de Santa Eugènia de Berga, era fama pública que els traginers de llenya veien molt sovint els bandolers de la camarada d’en Cristòfol Madriguera en aquelles collades i boscos. Es digué públicament que en aquella terra s’hi havia aplegat uns vint-i-cinc bandolers.

Segons un altre testimoni, Jacint Fàbregas de Vilalleons, en el bosc d’en Mansa va tenir lloc un fet terrible, quan un grup de bandolers van trobar dues dones que collien llenya, les van lligar a un arbre  i les van violar. Un fet luctuós propi d’una època de violència en la que el valor i el respecte a les dones eren mínims, però no pas gaire menys que el d’un home o una criatura.

Les dones eren maltractades, objecte de desig o eines de treball i de cria en les masies. Davant aquesta misèria fer de companya d’un bandoler no devia ser pitjor que ser esclava d’un pagès.

FAUTORS DE TARADELL

 

Cristòfol Madriguera tenia un germà, Miquel Madriguera, que era molt amic i valedor de la quadrilla d’en Serrallonga. En la seva casa, dins la vila de Taradell hi havien anat de nits, i també els havia reparat pedrenyals i portat sopar en un camp de fora de la vila.

A Miquel Madriguera el detingueren el mes de setembre de 1631 quan, tornant d’Itàlia , passava per Vilafranca de Conflent. El 7 de març d’aquell any trobem una declaració seva en al que demana sortir de les presons reials i embarcar cap a Itàlia per a servir en els terços del capità Diego de Rojas. Però no va complir el tracte i havent-lo atrapat, va ser de nou condemnat, en aquesta ocasió a una pena de cinc anys remant a galeres.

Pau Bellpuig era un dels altres fautors habituals. Donava menjar als homes de la quadrilla, dins i fora de la seva masia, i en una ocasió els donà també la clau del molí que tenia prop del mas, on hi van estar  dos dies i a on ell els portava menjar.

Joaquin Esquís també era fautor i bandoler ocasional. A ell se l’acusava de la mort del batlle de Vilalleons.

També eren fautors els Llagostera, on residia una vídua i el seu fill gran, que es deia Vicenç i que en alguna ocasió havia anar armat amb la quadrilla.

Un darrer fautor era Joan Albareda, que era cosí germà d’en Guirigay, un dels bandolers de al quadrilla de les Guilleries. El novembre de 1628 el baró de Savassona, Cristòfol Madriguera i alguns bandolers soparen en aquest mas. El Fadrí de Sau va pagar el sopar a l’amo.

NYERROS DE TARADELL: ELS MADRIGUERA

 

La relació de bandolers de Taradell és força extensa: en Xirriol, en Martí, en Xacó... però en destaquen sobretot Cristòfol i Miquel Madriguera.

A Cristòfol Madriguera el trobem molt sovint en el procés sumarial d’en Serrallonga. I és que ell era un dels principals lloctinents de la quadrilla d’en Serrallonga.

Apareix en la relació dels principals bandolers perseguits al Principat i que consten en un informe que el governador de Catalunya envia l’any 1626 al rei Felip IV.

La primera actuació que li coneixem és la seva participació, l’abril de 1625, en els robatoris al camí ral de Barcelona a Manresa, després de passar per Caldes de Montbui. Tots els anys que va romandre com a lloctinent de la quadrilla queden perfectament reflectits en el procés sumarial d’en Serrallonga, amb continuades referències a la seva participació en robatoris i altres accions de la quadrilla.

En una ocasió va rebre l’ordre d’en Serrallonga de recuperar la seva companya Anastàsia Carles Colobrans, que l’enganyava amb un altre bandoler, “lo Negre” de Tona. Serrallonga va saber posteriorment que Madriguera sabia i consentia l’engany. Però això no fou suficient perquè el cap de quadrilla acabés enemistat amb el seu segon.

Cristòfol Madriguera tenia bones relacions amb gent important. Era fama pública que anava sovint a la casa del batlle de Tona i també a la de de Manlleu

La seva fi va tenir lloc l’any 1630. La matinada del 24 de gener de 1630 uns pagesos d’Osor van avisar al batlle i comissari Benet Quintana que havien vist bandolers en direcció a coll de Nafré.

El batlle i els seus homes van anar a perseguir-los i els va localitzar al coll de Nafré. Els bandolers, en comptes de fugir, van fer resistència als homes del batlle. Hi va haver intercanvi de trets.

Els bandolers feien befa als seus perseguidors. Els testimonies expliquen que un d’ells cridava ben fort “Jo só Jaume Ganyada!”. Amb les escopetades va caure mort el sometent d’Osor Gaspar Carbonell i altres resultaren ferits. Entre els bandolers van quedar ferits Joan lo Monget de Tona i Miquel Coma de Fornils. Jaume Ganyada també va caure ferit.

Però Madriguera no va tenir més sort. Una de les bales el tocar i els seus companys se l’emportaren ferit cap el bosc de Rocasalva. No va sobreviure a les ferides. Al cap d’uns dies va morir.

NYERROS DE TARADELL: PEROT ROCAGUINARDA I EN TOCA-SONS

 

Diferents elements van alinear-se per a convertir el terme de Taradell, en l’actual comarca d’Osona, en el lloc on trobem documentada la major  concentració i sovintejada presència de bandolers. Per aquest terme hi van passar els nyerros més coneguts de l’època.

Les cròniques converteixen Taradell en un veritable niu de bandolers.

El terme de Taradell era jurisdicció dels Vilademany, junt amb els Savassona els principals caps nyerros d’Osona. La família noble  de Taradell s’havia refós amb els Vilademany mitjançant un casament l’any 1162. Per tant, aquestes terres, eren un santuari per als bandolers nyerros, alguns dels quals no eren altra cosa que pagesos emfiteutes dels Vilademany.

El terme va ser molt freqüentat per un altre bandoler de molta fama: Perot Rocaguinarda. Aquest no era vassall dels Vilademany, sinó que provenia d’una família de pagesos benestants  d’Oristà.

Afiliat al bàndol nyerro, va ser un dels principals enemics del bàndol cadell d’Osona. Combinava accions pròpies del bandolerisme amb algunes de caràcter polític i va portar de corcoll a les autoritats fins que el 1611  va aprofitar una amnistia reial, deixant el bandolerisme i passant a servir en els terços castellans desplaçats a Nàpols, on se li va perdre la pista.

Rocaguinarda és considerat el penúltim gran bandoler català del Barroc, però tot i la fama literària que va adquirir en protagonitzar un capítol del Quixot de Miguel de Cervantes,  mai va assolir la fama popular d’en Joan de Serrallonga.

Possiblement hi té a veure que a ulls del poble no tingués una fi com la d’en Serrallonga, la mort tràgica i honesta que es mereixia tot gran bandoler.

Sigui com sigui, el pas de Rocaguinarda per Taradell va ser tan sovintejat que hi ha un espai natural en el terme, una cinglera sobre el bosc d’en Mansa amb unes balmes amb dues coves,  on es refugiava i que van passar a ser conegudes com “les cuines d’en Rocaguinarda”.

Un altre bandoler popularitzat que va trescar per aquest territori va ser Jaume Masferrer, àlies Toca-Sons. Era natural de Sant Sadurní d’Osormort i el setembre de  1631 va ser ferit per un jove en el terme de Taradell que es deia Montserrat Camprodon en la zona del coll de Taradell. El bandoler, ferit, es va amagar en una cavitat propera on el van trobar l'endemà. Va ser portat a Barcelona on va ser ajusticiat. La cavitat s'anomenà, des d'aleshores, "la fossa d'en Tocasons".