EL CATALAN SERRALLONGA, EDICIÓ DE 1861

 

La darrera vegada que es va publicar completa l’obra teatral de Rojas, Coello i Vélez “El catalán Serrallonga y bandos de Barcelona” va ser l’any 1861.

Ho feu dins la “Biblioteca de Autores Españoles”, editada per l’impressor madrileny M. Ryvadeneira i recopilada, entre d’altres,  per Ramon de Mesonero Romanos.

Entre els seus projectes consta la Biblioteca de Autores Españoles, anometada també B.A.E. Va ser una col·lecció literària de 71 volums de clàssics castellans publicada entre 1846 i 1880 pels editors Manuel Rivadeneyra i el seu fill. Va ser el primer intent sitemàtic d’editar, amb rigor filològic i arribant al major nombre de lectors, les obres mestres de la literatura espanyola.

En la recopilació hi van participar fins a dinou especialistes literaris, entre els quals hi havia Bonaventura Carles Aribau i Ramon de Mesonero Romanos.

Ramon de Mesonero (Madrid 1803-1882) va ser un escriptor espanyol. Fill d’una família acomodada, a banda de portar els negocis , va dedicars-se a realitzar estudis històrics i articles de costums dedicats a la capital espanyola. Va obtenir el títol de cronista i bibliotecari perpetu de la vila.

Mesonero va recopilar el volum dedicat a Francisco de Rojas, Zorilla. Cèlebre autor del segle d’or del teatre espanyol i autor de la segona jornada de “El Catalan Serrallonga”; peça teatral que agafa el personatge del bandoler com a protagonista, convertit en un noble d’estil castellà, com era popular en l’època.

El volum conté, a banda del capítol dedicat a la biografia del dramaturg, fins a trenta peces teatrals o comèdies.

LA TARDOR A ERMEDANS

 

Hem anar a buscar els colors de la tardor a un raconet del país que no decep: els altiplans d’Ermedans, sobre La Salut, a les portes del Collsacabra.

La ruta que em fet hem fet és una senzilla circular de Coll de Condreu, al turó d’Ermedans i tornar vorejant per al baga de la Toia. Uns vuit quilòmetres que, això sí, s’han de fer amb GPS. L’opció més fàcil i concorreguda és de Coll de Condreu al santuari de  La Salut i tornar, suficient per a gaudir de tot el que ofereix aquest lloc.

En aquesta època les fagedes i rouredes canvien de colors i decoren el paisatge amb tots els grocs i vermellosos de la tardor. El passeig es torna diferent.

Els boscos també s’obren , en el pla d’Ermedans, als prats on pastura el bestiar i a panoràmiques de les muntanyes de tot l’entorn. El paisatge respira.

La pedra també hi és present, amb la característica Cova d’en Ferriol, les roques d’Ermedans i, sobretot, les singulars i màgiques Roques Encantades, o “Encadenades” segons la llegenda.

Per acabar de la millor manera aquesta caminada matinal, una bona opció és arribar-se al santuari del Far i fer un bon dinar. Aquesta gran proa de pedra que sura sobre les muntanyes mai decep.

SERRALLONGA A "LES PRESONS D'EUROPA. PRIMERA SÈRIE" (1926)

 

Ferran Girbal i Jaume va publicar l’any 1626 dos llibres d’edició senzilla titulats “Les presons d’Europa”, en els quals feia una tria de personatges famosos que havien passat per presidis del continent.

Va dedicar la segona sèrie a la Guerra dels Segadors i a la història d’en Serrallonga, però prèviament, en la primera sèrie, també va dedicar una part al nostre bandoler.

En aquest volum va voler parlar de les tradicions i la literatura al voltant del personatge. En els anys seixanta Reglà i Fuster també van optar per aquest fórmula, amb el seu llibre que combinava la història i la literatura sobre el bandoler.

Ferran Girbal recorda l’existència del Ball d’en Serrallonga, que havia estat molt popular al país. També la primigènia obra de teatre que van publicar Coello, Rojas i Vélez. I fa esment de la popular cançó sobre el bandoler i les ninetes que el van plorar quan era a la presó.

Finalment, publica una versió resumida del drama sobre el noble Don Joan de Serrallonga.

En definitiva, una aproximació breu a les tradicions sobre en Serrallonga, transcrita en un llibre d’edició senzilla destinada a un públic popular.

L’article s’il·lustra d’una fotografia de la porta dovellada del palau gòtic on segons la tradició havia viscut Don Joan de Serrallonga, al carrer Basea de Barcelona, desaparegut quan es va obrir la Via Laietana.

SERRALLONGA A "HISTORIA Y VIDA"

L'any 1968 la revista "Historia y vida", dedicada a la història i dirigida per Nestor Luján, dedicava un monogràfic al fenòmen del bandolerisme mundial al llarg dels temps.

No hi podia faltar un article referent al bandoler més popular de Catalunya.

LES COBLES D'ANTONI ROCA

 

El segle  XVI va suposar l’inici de l’edat d’or del bandolerisme català. La revolta Remença i la crisi del camp que va assotar pagesos i petits nobles de muntanya, l’existència de gent d’armes arreu,  van portar a l’aparició del bandolerisme noble i del bandolerisme popular.

L’auge d’aquesta va ser tal que el 7 de març de 1539, Carles V va promulgar a Toledo una Pragmàtica contra el bandolerisme català, que havia de ser llegida en tots els llocs del Principat.

Per aquelles dates es va fer famós la figura d’Antoni Roca, un clergue posat a bandoler per raons de venjança contra un noble que havia mort el seu pare i maltractat al seva mare. Es va fer cap de quadrilla i es va fer fort a Caldes de Montbuí on va sortir victoriós en una batalla contra el sometent.

Després de desafiar les ciutats de Barcelona, Girona i Lleida va haver de fugir a França en un moment de màxima persecució, però les autoritats d’aquell regne el van detenir. Traslladat a Barcelona, va ser assotat, penjat i esquarterat.

Els fets i la mort d’Antoni Roca van propiciar al difusió de nombroses coples oficioses, advertiments contra la delinqüència i elogis al Virrei.

En el segle XVII Lope de Vega va  utilitzar al seva figura per a crear al comèdia “Antonio Roca o la muerte más venturosa”, transformant-lo en un capità generós i cortès, esdevingut bandoler per una qüestió d’honor. El mateix que la figura d’un altre famós bandoler: el Catalan Serrallonga que van escriure Coello, Zorrilla i Vélez.

A la meva col·lecció particular he afegit una edició facsímil de les coples d’Antoni Roca, editada en paper de fil a principis del segle XX.

 

LES TORRES DE CABRENÇ

 

La segona ruta que vam fer en la nostra estada al Vallespir van ser la que va del poble de la Manera fins les torres de Cabrenç i el naixement de la Muga.

Les tres torres de Cabrenç és un conjunt medieval format per les restes del castell dels senyors de Cabrenys , la torre central i la torre septentrional de senyals. Estan situades sobre una cresta que fa de partió dels termes de Serrallonga i la Menera i el seu perfil és inconfusible des de la llunyania.  Sempre ens havien cridat a pujar-hi i finalment ho hem fet.

Comencem la ruta al petit poble de la Manera, que ja avança un entorn natural preciós i bucòlic i optem per fer la ruta circular deixant els tres torres pel final, per gaudir-les millor així. El camí, envoltat de castanyers, rouredes i fagedes, va mutant del verd als groguencs de la tardor.

En arribar a l’anomenat “pla del castell”, ens desviem per a gaudir de l’entorn natural del naixement de la Muga. El bosc deixa pas a una trinxera de terra rogenca, que contrasta poderosament amb els verd i els grocs de la natura, i el camí ens porta fins un petit abisme, al qual s’obre el territori de l’Empordà, davant nostre. Un lloc que mereix ser visitat.

Retornats al pla del castell, enfilem un sender que ascendeix força costerut fins les torres de Cabrenç. L’esforç es veu sobradament recompensat quan s’arriba dalt el castell.

Les tres torres ben alineades , cadascuna en el seu petit promontori; el Canigó al fons, el Vallespir als nostres peus, la natura desbordant pels quatre costats... un veritable privilegi trepitjar aquest espai.

El dia clar, alimentat per l’escalfor del sol de tardor, és ideal per a gaudir del moment. Admirar l’arquitectura de les torres, fer un dinar amb vistes panoràmiques i fins i tot una petita migdiada sentint-te el senyor d’aquelles terres.

Fa recança baixar, però és necessari fer-ho.

Admirem encara el perfecte rostre del “sentinella”, una cara perfilada per un conjunt granític, i descendim fins la Menera passant per boscos de castanyets i avets.

Pel camí encara podem fer una darrera mirada a les torres, que ja ens queden llunyanes i altives dalt la seva carena.

Una caminada perfecte.

TORRE VETERA

 

El territori del Vallespir està dominat per altes muntanyes i històricament ha estat lloc de frontera, entre comarques catalanes i entre estats a partir del Tractat dels Pirineus. L’orografia i la història van fer necessàries l’existència de torres de vigilància i comunicació que albiressin les planes i avisessin els veïns.

Torre Vetera complia aquesta doble funció de vigilància i comunicació. Connectada visualment amb el castell de Montferrer i la fortificació de les torres de Cabrenç.

Aquesta ruta té tres atractius: caminar per planes d’alta muntanya amb el Canigó com a teló de fons, fer una cresta amb panoràmiques espectaculars del Conflent i del Vallespir a banda i banda i conèixer torre Vetera.

La ruta és circular i s’inicia al coll de Descàrrega. Fem un tram d’asfalt fins el refugi de Vetera. Un vell edifici d’habitatges dels treballadors de les mines de ferro que van tancar que es converteix, a l’estiu, en refugi per als caminadors que fan la ruta circular del Canigó.

Darrera el refugi ja comencem la pujada, per un GR senyalitzat, fins el coll de Cirera. Davant nostre tenim, imponents, les faldes del Canigó.

A partir d’aquí caminem per l’altiplà cap a llevant, fins el puig d’Estela, el cim més alt de al ruta. En aquest tram gaudim de les panoràmiques sobre el Conflent i el Vallespir, que ens queden a banda i banda. És un tram preciós, caminant per prats de dall on pastura el bestiar per acabar de donar-li vida…

Després de les roques del cim del Bolet el sender ja ens baixa fins a torre de Vetera, que ens espera al fons.

Contemplem la fortalesa dels panys de paret de la torre i fem les fotografies habituals amb el Canigó al fons. La pista ens retorna al coll de Descàrrega amb facilitat i arribem al punt d’inici de la ruta.

Un dels valors afegits del lloc és el record llunyà del pas d’en Serrallonga. Està documentat que en una de les seves fugides cap a Nyer va passar per aquí. Així ho diu ell en procés sumarial: “Y sense cercar ningú dels altres bandolers mos companys men torni a França que o ja tenia una dobla de or que dir mossur del Viver me havia dexada pera gastar per lo camí y aleshores no men torni per Anyer que men torni per Torrebatera encaminant-me deves Vinça y de allí men entri en França y torni al Viver ahont me estigui algun parell de mesos”

Una ruta ideal per a trepitjar fàcilment paisatges d’alta muntanya amb l’excusa de conèixer un llunyà “espai Serrallonga”. Totalment recomanable.