dimarts, 22 de desembre del 2015

BARCINO, HISTÒRIA QUE EMERGEIX DEL SUBSÒL





Fa unes setmanes vam passar uns dies a Barcelona. Temps per a veure com arriba el Nadal amb la Fira de Santa Llúcia i altres propostes, temps per a fer compres i passejar, temps per a gaudir d'exposicions... però també temps suficient per a fer noves descobertes culturals.

En aquesta ocasió vam retrobar-nos amb la de ciutat romana que emergeix del subsòl, l'antiga Barcino que en diferents punts de la ciutat moderna sembla emergir de sota terra per a recordar-nos la llarga història de la urb. Un veritable luxe.

El MUHBA (Museu d'Història de Barcelona) té cura de la protecció i divulgació de la ciutat romana que es guarda en el subsòl, amb vestigis tan importants com els de la plaça del Rei o el que ben aviat veuran la llum en el mercat de Sant Antoni.

Aquests dies nosaltres vam poder descobrir alguns racons que desconeixim i que són ben recomanables per a , tot fent un passeig pel barri Gòtic, fer un tastet de la història de Barcino.

Un dels espais més recents és la domus del carrer d'Avinyó. S'hi conserven estances d'una antiga casa romana i de pintures murals que al decoraven, l'espai ha estat degudament museïtzat.

Un altre dels espais que vam descobrir va ser la muralla, la porta de Mar i els vestigis de les termes portuàries que guarden el Palau d'en Llimona, al carrer Regomir; així com la muralla encara visible en la façana del palau.

I finalment el passeig ens portà fins a les restes d'una de les torres circulars que guardaven un dels vértex de la muralla romana, en l'actual plaça dels Traginers.

És un goig per als curiosos de la història poder gaudir d'espais com aquests , que ens evoquen la ciutat antiga i fan més atractiva encara la nostra gran Barcelona.

divendres, 18 de desembre del 2015

POEMA BARBRE DE SERRALLONGA : JOSEP MARIA DE SUCRE (1922)




Josep Maria de Sucre i de Grau (Gràcia, 1886-1969) va ser un personatge singular del nostre país: venia d’un llinatge nobiliari però es va orientar políticament cap a l’anarquisme. Va freqüentar els cercles intel·lectuals i artístics de principis de segle i va ser crític d’art, poeta, tertulià i fins i tot pintor expressionista i antiacadèmic. A partir dels anys quaranta fou un promotor d’activitats artístiques, esperonant l’art contemporani i les línies artístiques més agosarades. Va ser un veritable agitador cultural i ,tot i que relativament oblidat en el seu moment, se l’ha reivindicat d’un temps cap aquí per la seva gran capacitat d’innovació i de creació. Podeu trobar més informació sobre Josep Maria de Sucre en aquest enllaç.

Entre la seva obra poètica hi apareix un poema editat l’any 1922 i que té per protagonista el bandoler Serrallonga. Es tracta del “Poema barbre de Serrallonga”, editat en un senzill llibret de 36 pàgines per la Llibreria Nacional Catalana.

Malgrat el títol, el poema de Josep Ma. de Sucre no és bàrbar, sinó romàntic.

Serrallonga es deleix per una dona, la Joana:

"El rostre ardent colrat pel sol,
pits abundants, llavis de foc
de tant dalir-se pel consol
que dón l'abraç de l'home amant,
així la vui ma enamorada".

I mentre els altres bandolers expliquen braonats les seves poesies lascives o cíniques, un Serrallonga abatut explica el seu mal al Fadrí de Sau. I és que el cap de la quadrilla renega de les moltes dones que ha tingut als braços i ara està enamorat d'una sola dona:

"Què ho fa? Què ho fa?
Què vimva el teu coratge?
Avui nostre capdill no és tan valent!
Que potser t'ha cansat el llarg viatge?"

"He viscut francament, que les deonzelles 
que he tingut en els braços, generoses,
ha sigut per ma força que han  vingut!

Les que he tingut no ho eren, certament;
s'entregaven a mi per un moment.
Necessito una dona valerosa!".

I acaba amb el plany de la Joana, en veure en Serrallonga a la presó. En aquesta part l'autor utilitza també l'estrofa de la cançó popular d'orígen incert i que alguns estudios pensen que és coetània a l'empresonament del bandoler l'any 1633:

"Enmudiu, ocells cantaires;
la Justícia m'ha robat.
No vulgueu alegrâ els aires
fins que l'hagi deslliurat!".

"Les ninetes ploren,
ploren de tristor,
perquè en Serrallonga
és a la presó".

Josep Ma. de Sucre incideix en la visió romàntica del bandoler i el seu poema esdevé un elogi al mite del Serrallonga que enamorava les dones:

"Mor en Serrallonga,
morirà el seu cos.
Els besos que dava
tan embriagadors!.

On, noies del poble,
del rostre festós,
si és que ens voleu creure,
hem de dur-li flors,
vestint-nos de negre,
les galtes en plors.
Era l'únic home
que ens feia l'amor.
L'amor a la vida,
que és la llum del cor!".


dimarts, 15 de desembre del 2015

POEMA "SERRALLONGA" DE MARIAN COLOMÉ (1916)



He localitzat  una nova poesia dedicada al bandoler i publicada en el diari El Faro del Llobregat , en l'edició del 15  de novembre de 1916.

El títol del poema  és "Serrallonga" i explica els darrers moments de la vida del bandoler, prenent l'argument de la llegenda, quan en Serrallonga acudeix al mausoleu del seu pare ,Bernat Serrallonga, i es penedeix davant el fantasma d'aquest. Acte seguit la justícia el pren.
El poema comença i finalitza amb les estrofes de la cançó popular "Les ninetes ploren...".

L'autor del poema és Marian Colomé (Gavà, 1894-1979). 

Inicia la seva activitat literària als 21 anys d'edat i a la tribuna d'El Faro del Llobregat, que es publicava a Sant Feliu. Amb els companys Miquel Tintoré, Pere Olivé i altres, vers el 1921, funden la primera publicació periòdica apareguda a Gavà: L'Aramprunyà de la qual són els més assidus col·laboradors, junt amb un jove sacerdot, mossèn Joan Baranera. La segona època de L'Aramprunyà es clou el 1923, amb la dictadura de Primo de Rivera. El febrer del 1934 reapareix L'Aramprunyà, tercera època, amb el nom de Marian Colomé a la capçalera, com a director del quinzenal.
 
Marian Colomé va compaginar tota la seva vida l'activitat literària amb el seu treball a l'empresa Roca Radiadors. També va ser regidor a l'Ajuntament de Gavà.

En reconeixement a la seva tasca literària i cultural  la biblioteca del municipi porta el seu nom.

dijous, 10 de desembre del 2015

LA PRESÓ D'EN SERRALLONGA (1912)

 

En el setmanari "L'APAT" publicat a Sant Sadurní d'Anoia el 29 de juny de 1912 he trobat una nova poesia dedicada al bandoler Serrallonga,en aquest cas escrita per Antoni Bori i Fontestà.

Antoni Bori i Fontestà (Badalona, 1682-1912) va ser un mestre i escriptor català que va col·laborar a la revista El Clamor del Magisterio i fundà la publicació El Magisterio Catalán. Dins del mateix camp i en el Congrés Pedagògic de Barcelona (1888) defensà l’ensenyament en català. Es autor d’obres de teatre, d’una Historia de Cataluña (1898) i molts articles de temàtica heterogènia publicats en periòdics i revistes com Lo Gay Saber, La Veu de Montserrat, La Renaixensa, El Eco de Badalona, La Ilustració Catalana ... L’obra que li va donar una major popularitat va ser Lo trobador català (1892), miscel·lània de proses i poesies que s’edità perquè fos emprada en l’ensenyament del català.

divendres, 4 de desembre del 2015

LA FI D'EN SERRALLONGA, POEMA DE JOAN MARAGALL





El gran poeta Joan Maragall (1860-1911) publica l’any 1900 el recull de poemes “Visions i Cants” que inclou la poesia “La fi d’en Serrallonga”. Maragall s’apropa a la figura del bandoler des d’una perspectiva religiosa, mitjançant una hipotètica confessió del mal lladre davant un capellà i just abans de ser executat. El poeta desmitifica el bandoler balaguerià, però l’acaba redimint una vegada aquest ha acceptat quins han estat els seus pecats.

Aquest poema pertany a l’apartat de visions, la primera part del llibre de “Visions i cants”, que agrupa els poemes de Maragall dedicats al passat. Maragall explicades històries de personatges llegendaris que han comès pecats i que volen ser immortals. Són personatges plens de vitalisme, que representen el poble català.

La fi d’en Serrallonga reviu la confessió de Joan Sala i Serrallonga, el gran bandoler català, que després de viure una vida poc cristiana es vol confessar abans de ser executat. Serrallonga comença mostrant el seu cansament de viure una vida tanta trafegada i plena de vitalisme, i vol reposar eternament.

El poema es forma al voltant dels set pecats capitals provocats pel bandoler.

El primer pecat és l’orgull. Ell ha estat un home lliure, no ha suportat que el manessin, ni tan sols el rei. És orgullós i li agrada ser temut per la gent. En definitiva, que no ha tingut respecte per ningú ni s’hi ha subordinat. Després de cada pecat hi ha un petit diàleg amb molt de ritme en el qual Serrallonga, veient-se prop de la mort es penedeix dels seus actes.

El segon pecat és la ira. Serrallonga fa una descripció macabra de les morts que ha causat. És un home impulsiu, que es deixa portar pels instints. Reconeix que és un sàdic i magnifica la seva vida anterior.

El tercer pecat és l’enveja. Ell és un home gelós, volia ser el millor de tots a qualsevol preu, rebaixant els altres, fent córrer mentides i traint. Vol passar per sobre de tot i governar per sobre de Déu. Mentre explica aquests pecats, encara s’exalta, tot i que com sempre al final de cada pecat, veient-se a prop de Déu se’n penedeix.

Un altre pecat és l’ avarícia. És avariciós i vol posseir com més millor. Feia qualsevol cosa per obtenir riqueses. Tot i ser ric tenia remordiments en saber de la misèria dels altres i no se’ls podia gastar; també sabia que aixà no el curaria ni de la malaltia ni de la mort.

Els seus pecats més petits van ser la peresa, la gula i la luxúria. En els primers versos d’aquesta part, deixa entreveure que és una persona que no li és important la lluita per canviar les coses, Quan està cansat, s’entaula en bona companyia, deixa la batalla, i només es preocupa per ell. Tant se valia la lluita en aquell moment i se’n reia d’aquells que estaven morint per ell.Diu que si violava alguna noia, s’havia de sentir orgullosa per haver estatdesvirginada per una persona tant important com ell es creia.

 El mossèn li parla del seu matrimoni amb Joana, però ell diu que en tingué una veritable estimació. A ella li dedica la última part de la confessió. Diu que tot hi haver gaudit de les seves relacions carnals se l’ha estimada. Rere un gran home hi ha una gran dona. Ella pensava en tot, vetllava quan ell dormia i l’ha fet valent i poderós. Tot i ser un matrimoni desordenat i il·lícit, ja que no estaven casats, ell diu que no se n’hauria de penedir però ho acaba fent per arribar net a la salvació.

Després de la seva absolució diu que morirà resant el credo i dient: Crec en la resurrecció de la carn. Aquest últim vers resumeix la biografia del personatge. Tot i penedir-se i voler descansar en pau, vol viure eternament com el Compte Arnau. És un acte purament vitalista, i Joan Serrallonga només es confessa per arribar a salvar-se i viure eternament.

Podeu llegir el poema en aquest enllaç.


dimarts, 1 de desembre del 2015

EN FERMÍ I LA VELENTINA A CATALUNYA NORD




Aquest diumenge passat vaig tenir el goig de retrobar-me, a la Fira de Sant Andreu de Torroella de Montgrí, amb Joan Romaní, l'Scaramuix.

Scaramuix és un dibuixant de còmics i il·lustrador que, entre moltres altres bones coses, ha donat forma a les aventures d'en Fermí i la Valentina, dos ratolinets que protagonitzen una educativa i bonica col·lecció de contes per als més petits.

Els contes estan editats per Edicions Casablanca, editoral que neix al redós d'un projecte de divulgació de la vida pagesa al mas Casablanca de Taradell. En aquesta masia la Roser i en Pep mostren la vida de pagès als més petits, mitjançant visites escolars i familiars.

Aquesta activitat fa anys que la completen amb l'edició dels contes d'en Fermí i la Valentina, uns contes en els quals es mostra tots els aspectes de la vida a pagès al llarg de l'any, dedicant inicialment un conte a cada mes.

El talent de l'Scaramux els ha portat, però, ha portat els dos ratolinets més enllà de la masia de Taradell i la col·lecció ha continuat amb una visita al cird de Tortell Poltrona i més recentment, en el darrer número de la col·lecció, fins a la Catalunya Nord.

En aquest darrer conte, titulat "La carta" en Fermí i la Valentina reben una carta escrita en un alfabet estrany, l'antic llenguatge dels ratolins. És d'en Marcel Rosegacrostons, un parent llunyà que viu a Sant Miquel de Cuixà, a Catalunya Nord, que els convida a visitar-lo. El viatge serà una aventura divertida i molt instructiva; coneixeran llocs i històries d'aquella part del país, que també és el nostre i visitaran les escoles de La Bressola.

El conte, que l'Scaramuix em va dedicar, ens permet acompanyar els dos ratolinets per racons coneguts de la Catalunya Nord, convidant-nos a descobrir aquesta part del nostre país i també la magnífica tasca que hi fa l'escola La Bressola, qui van participar en l'edició.

Els contes d'en Fermí i la Valentina és una bona recomanació per a fer un bon regal per als més petits de casa nostra, la qualitat del dibuix  de l'Scaramuix és indiscutible, com ho és el valor educatiu de les històries que s'hi expliquen.

divendres, 27 de novembre del 2015

SERRALLONGA A LA PANORÀMICA "TRONA DEL REI"




Una de les il·lustracions que he fet d'en Serrallonga i la Joana Macissa pels entorns naturals de Santa Coloma i les Guilleries els representa al mirador de la "Trona del Rei".

És en la ruta circular que solem fer al voltant de la vall de Castanyet, tot seguint diferents carenes i resseguint espais i llocs on es documenta el pas de la quadrilla en el segle XVII.

El mirador de la Trona el trobem quan el camí mil·lenari de Can Patrinxo deixa enrere el mas i enfila més decididament el Serrat del Corb. 

La forta pujada ens recompensa amb una panoràmica fantàstica sobre la plana que hem deixat als peus, la vista ens arriba des de Santa Coloma i fins a les muntanyes de les Cadiretes i de la Serra de Marina de Lloret de Mar al fons.

A la nostra dreta les muntanyes de Farners  i el Montseny al fons.

Un lloc immillorable per a fer parada en el camí i descansar, abans de guanyar el cim i endinsar-nos en l'altiplà del Corb i les Guilleries més altes i fresques.

dimarts, 24 de novembre del 2015

CA L'HUIX (i 2)

 Il·lustració idealitzada d'en Serrallonga i els seus arribant a ca l'Huix.

El mas de ca l'Huix , dins el terme de Santa Coloma i a mig camí de l'altiplà del Serral del Corb, és una casa pairal amb molta història a la seva esquena.

En aquesta entrada del bloc vaig explicar com arribar-hi caminant des de la plana i en aquesta vaig parlar de la presència documentada del bandoler en el mas a partir de les declaracions d'en Serrallonga.

En el procés sumarial he trobat encara una segona referència, en aquesta ocasió continguda dins la confessió de jaume Melianta, el Fadrí de Sau.

Les declaracions del Fadrí de Sau contenen més informació que les d’en Serrallonga, tot i que tots dos expliquen el mateix episodi: la seva estada a Ca l’Huix tot tornant de robar un mas proper. El Fadrí ens diu que hi havia sovintejat:

“E mes dich senyor que jo conech molt be a Joan Hux lo qual es també molt gran amich fautor y valedor de Serrallonga meu y demes lladres de la quadrilla y dins sa pròpia casa nos ha donat dit Hux moltes vegades manejar y beurer a vegades a tota al quadrilla altres vegades part della y dins dita casa havem nosaltres dormit algunes nits molt descansament y sens temer de cosa per ser amich de confiança”

Gràcies al Fadrí de Sau sabem que aquest mas era , precisament, a on anaren després d’assaltar la veïna pairalia de l’Albó:

“Y apres que nosaltres haguérem robada al casa den Albo de Castanyet de bella nit nos ne anàrem carregats ab farcells de roba robada en casa dit Joan Hux y nos fey aparellar de sopar y soparem en sa presentia que estigue sempre folgant y conversant ab nosaltres y apres de haver sopat li diguérem quens ne volíem anar deves lo bosch de les Bervolades de Sau de Monsoliu y que no sabíem lo camí y ell dit Hux nos offeri acompanyar y amostrantnos lo dit camí com de fet ho feu y nosaltres li donarem quatre reals per sos treballs”.

Joan Huix, el propietari del mas, havia explicat als bandolers com l’havien d’avisar si arribaven de nit i per a evitar topades amb la justícia:

“Y en altre ocasió que tots nosaltres forem en sa casa excepto lo Serrallonga nos digue lo dit Joan Hux que quant arribaríem en sa casa de nits no calie picar a la porta sinó que tirassem una pedra en una finestra que ell nos amostra que es de la cambra ahont dormie que axi ell se entendrie per si acas hi haguere gent del rey dins sa casa quens aguardarie y que nosaltres no patissem”.

divendres, 20 de novembre del 2015

PEDRES AMB MOLTA HISTÒRIA AL MOIANÈS






Aquest cap de setmana passat vam fer una escapada familiar per a gaudir de nous però assequibles espais interessants prop de casa.
El destí va ser la nova comarca del Moianès i alguns dels seus tresors.

Al Moianès, la comarca més recent de Catalunya, s’hi accedeix fàcilment per l’Eix Transversal. Aquest altiplà , envoltat per les comarques d’Osona, Bages i Vallès Orienta, forma un territori amb un paisatge i una història propis.

Entre la seva oferta, que podeu conèixer en aquest enllaç, nosaltres vam escollir quatre elements relacionats amb la pedra i la història i que ens van permetre transitar per temps reculats en les arrels de la comarca: des d’abrics troglodítics fins a monuments medievals.

El primer lloc que vam visitar va ser el monestir romànic de Santa Maria de l’Estany, al poble de l’Estany. Un monestir agustinià del segle XI i una de les joies del romànic a casa nostre, on destaca un claustre amb capitells.

El segon espai que vam visitar va ser la balma de l’Esplugade Sant Quirze Safaja. L’indret, una gran balma creada per la natura en els parets rocalloses del municipi, ens parla de la llarga història de la comarca, rememorant les primeres ocupacions d’homínids del país.

A Castellcir vam visitar la masia troglodítica de les Esplugues. En aquest mas de pedra, construït a l’abric d’un balma de pedra i habitat fins l’any 2002 (!), podem tastar l’habilitat dels nostres avant-passats per  aprofitar  tot allò que els ofereix la natura.

I finalment, també a pocs quilòmetres de Castellterçol, vam acabar el dia visitant el poble medieval de Granera. Aquí, envoltat d’un paisatge  que limita amb les grans parets de la Mola i la Serra de l’Obac, el castell medieval sembla vigilar-ho tot des de la seva atalaia. Tot això acompanyat d’unes poques cases que semblen buscar la protecció de la fortalesa al barri del castell i de dues esglésies que el miren separades a distància, com si els poders nobiliaris i religiosos d’abans no s’haguessin posat d’acord en el lloc on posar el poble.

Aquests racons del Moianès formen part dels petits grans tresors que ens ofereix el nostre país. Llocs que val la pena conèixer i recomanar.

A l'hora de tornar us recomano aturar-vos a la cooperativa del poble d'Artès. En el celler podreu comprar-ho un bon vi o xampany del Bages, inclós el blanc de la varietat de raïm picapoll.