“Narros y cadells. Leyenda historico-tradicional” és un dels relats curts, mig novel·lats i mig històrics, que conté el llibre “Historias populares. Colección de leyendas históricas” de Enrique Rodríguez-Solís, publicat per l’editor madrileny Eduardo Fraile l’any 1874.
Enrique Rodríguez Solís (Àvila,1844- Madrid,1925) va ser un escriptor, periodista i historiador d’ideologia republicana federal. Part de la seva obra va dedicar-la a la figura de la dona i a la història del teatre espanyol. Va col·laborar, entre d’altres, com a redactor en el setmanari “La Ilustración Republicana federal”.
En la vessant de divulgació històrica va escriure també sobre la guerra contra l’ocupació napoleònica, sobre l’obra d’Espronceda i també sobre llegendes i història del bandolerisme.
L’any 1874 va publicar el llibre “Historias Populares. Colección de leyendas históricas” (Eduardo Frayle Editor, Madrid) on, entre d’altres, jo apareix el capítol titulat “Narros y cadells, leyenda histórico-tradicional”.
En aquest capítol l’autor transcriu, amb molt petites variacions, la llegenda popular recollida en la literatura de canya i cordill del XIX sobre els enfrontaments dels nyerros capitanejats pel noble Joan de Serrallonga i el seu lloctinent Jaume Melianta i els cadells comandats pels nobles Torrelles; amb la història d’amor d’en Serrallonga i la Joana de Torrelles, la seva fugida a les Guilleries i el lliurament final a la justícia a partir de l’aparició fantasmal del seu pare.
Però també hi fa aportacions pseudo-històriques que formaven part de l’article que tres anys havia publicat , amb el títol “Narros y cadells”, en el setmanari “La Ilustración Republicana Federal”.
L’autor reivindica, com havia fet Víctor Balaguer en la seva “Història de Catalunya”, el caràcter polític dels nyerros i anava més enllà en considerar que, a banda de representar les classes populars, els nyerros defensaven també la millora material de la terra i que “los Narros catalanes fueron en su época los genuinos representantes, quizás sine llos mismos saberlo, del sentimiento socialista; la protesta muda, epro elocuente, contra la inícua desigualdar social de su época”.
D’aquesta manera apareix una nova i curiosa manera d’enfocar el fenomen del bandolerisme, doncs com diu l’historiador Angel Duarte : “Enrique Rodríguez Solís contribuirà a la transformación del cliché del bandolero liberal-patriótico, propio de Balaguer, en un nuevo prototipo en el que encuentra la raíces del socialismo autonomista”
En Serrallonga és evocat en el text com el capità de bàndol, de noble família que defensava Balaguer i una part dels proto-historiadors del moment. Rodríguez Solís fa esment també al llibre de Joan Cortada i al mal ús que es va fer del parer d’aquest primer historiador - que va desmitificar el bandoler a partir de les dades del procés sumarial que va salvar de la fuguera- i que va donar peu a la controvèrsia amb Víctor Balaguer:
“No lejos de la ciutat de Vich, en el corazon de las Guillerias, tenían los Narros lo que pudiéramos llamar su cuartel general, al mando del noble don Juan de Serrallonga, cuyo Palacio aún se con serva en el pueblo de Caroz y el cual no fué jamás un bandido, como se ha supuesto po ralgunos, sinó un cabecilla político, como dice el erudito historiador don Juan Cortada, puesto que los robos lo fueron para mantener su gente, y las muertes recayeron siempre en persones del bando contrario”.
Els textos d’Enrique Rodríguez Solís van ser reaprofitats posteriorment per Florentino Hernández Girbal en el seu llibre “Bandidos célebres espanyoles” publicat el 1963. Aquest autor va utilitzar la mateixa fórmula – barreja de llegenda i d’història- en un text més ampliat però que ressegueix en moltes parts el de Rodríguez Solís.
El llibre conté, a més, les llegendes: Vilallar, La guerra de successió, el Bruc i l’Alcalde de Móstoles.
