SERRALLONGA EN LA LITERATURA POPULAR (i 6) : EDITORIAL TESORO, 1949 i 1957

Trobem una nova reedició de la novel·la de Víctor Balaguer el gener de l’any 1949, a càrrec de José Ruíz Alonso (Editorial Tesoro),  una editorial amb seu a Madrid.

Aquell any Editorial Tesoro va fer una doble publicació de les dues novel·les de Balaguer, una en cartoné i una de més senzilla, en tapa rústica. Segur que aquesta iniciativa anava ben lligada al revifament del mite del Don Joan de Serrallonga produït per l'estrena de la pel·lícula de 1948 dirigida per Ricard Gascón.

Uns anys més tard, el 1957 en feia una reedició en el senzill i econòmic format de literatura popular. Aquell any l'editorial publicava la “Colección popular literaria”, una publicació quinzenal on apareixien novel·les d’autors com Oscar Wilde o Jules Verne i altres d’hispans dedicats a literatura popular.

El número 50 de la col·lecció va consistir en una reedició abreviada en 123 pàgines de la primera novel·la de Víctor Balaguer.

És interessant llegir la presentació que fan del personatge en la primera pàgina del llibre:

“Al igual que las rivfalidades legendarias existentes en Verona entre Montescos y Capuletos, fueron en el Principado de Cataluña las interminables luchas fraticidas y sangrientas entre NARROS y CADELLS.

Don Juan de Serrallonga, cuyo nombre legendario se encuentra en multitud de leyendas catalanas, pertenece al partido de los NARROS. A su regreso, tras una larga ausencia del país, se encuentra con que sus partidarios se habían convertido en asesinos y malhechores, siendo perseguidos por la justicia. Con la ayuda del “Fadrí de Sau” quiso terminar con tal estado de cosas, pero circunstancias especiales, entre las cuales cuenta trascendentalmente el amor, puesto que quería locamente a la hermana del jefe contrario, el maquiavélico Torrellas, concentraron de tal modo en su persona la rivalidad de los dos bandos, que de hecho la lucha arreció”.

Tal es, en síntesis, la tumultuosa historia de Don Juan de Serrallonga, que tanta semejanza guarda en su gestación legendaria con las de Robin Hood, Dich Turpín y otros héroes de la literatura cavalleresca y universal”.

 Aquesta presentació remet directament al lector a la imatgeria dels nobles herois de la literatura universal, per tant és una nova identificació d’en Serrallonga amb aquells mites de bandolers que robaven als rics per a donar als pobres o que lluitaven contra les injustícies; mantenint a finals dels anys 40 del segle passat la visió del bandoler romàntic que havia definit Víctor Balaguer.

SERRALLONGA EN LA LITERATURA POPULAR (4): LA NOVELA AZUL , 1937

Editorial Juventud va ser una editorial fundada l’any 1923 a Barcelona per José Zendrera. Va ser especialment activa els anys trenta del passat segle . L’empresa es va dedicar tan a l’edició en català com en castellà i va tenir especial importància en la renovació del concepte de novel·la popular i el seu èxit abans de la Guerra Civil.

Un dels aspectes renovadors de l’editorial va ser la incorporació d’il·lustradors catalans de renom per a incloure dibuixos exclusius en les pàgines de les novel·les que editaven, entre els quals Junceda o Josep Vinyals.

Aquesta editorial proposava una col·lecció quinzenal de novel·la popular, amb traduccions d’autors forans- alguns prou coneguts com Walter Scott, Robert Louis Stevenson o Edgar Rice Burroughs- i autors hispans de novel·la popular . També publicava en la mateixa col·lecció números extraordinaris a 1,50 pessetes.

L’any 1937, dins aquesta col·lecció de números extraordinaris, va publicar una reedició completa de la novel·la de Víctor Balaguer “Don Juan de Serrallonga”, repartida en quatre volums i il·lustrada per Josep Vinyals. L'obra contenia les dues novel·les de Balaguer, incloent "La bandera de la muerte".

Per a conèixer més sobre l’editorial i la col·lecció La Novela Azul podeu accedir , en els següents enllaços, a l’interessant bloc “Acotaciones de un lector de folletines”, dedicat a la novel·la popular editada a l’estat espanyol: enllaç 1 i enllaç 2.

VÍCTOR BALAGUER A LES GUILLERIES (i 2): SANT MIQUEL DE LES FORMIGUES

 Sant Miquel de les Formigues (foto: Xavier Blancafort)

 El Soler de Sant Hilari Sacalm.

La capella de Montsolís de Sant Hilari.

En el llibre “Al pie de la encina” Víctor Balaguer relata també algunes de les excursions que va realitzar pels entorns de les Guilleries, partint del balneari Martí.

Una d’elles el portà fins a la gran masia del Soler, on troba mostres de l’esplendor del gran casal

“El camino conduce hasta la casa llamada del Soler, donde, según queda dicho pusieron los carlistas un hospital de sangre. Existen en esta casa algunas arcas antiguas, un artesonado que tiene cierto caràcter, dos ó tres camas iguales ó parecedas á las que se hallan aún por las masías catalanas y varios cuadros de relativa importancia, entre ellos uno que, si no la tiene por su mérito, la posee por su recuerdo histórico. Representa el salón de la casa, cuando era ésta hospital”.

També fins a la capella de Montsolí:

“Siguiendo rio arriba por la misma orilla izquierda se llega á la solitaria capilla de Montsolí, situada en la meseta de un valle. Tiene por cerca una pared., que lo es también del cementerio, el cual hay que atravesar para entrar en ella. Es una capilla como muchas que se encuentran en las soledades. No es ni moderna ni antigua, aun cuando parece reedificada sobre otra anterior, cuyo caràcter se quiso conservar. En su cementerio fueron enterrados muchos carlistas que murieron en el hospital de Cas Soler, triste recuerdo de esas nuastras guerras civiles que tan desastrosas fueron para la patria, por ellas exhausta y desangrada”.

I finalment fins a un racó que a l’autor li sembla magnífic : el puig de Sant Miquel de les Formigues.

És ben cert, aquesta talaia sobre l’entorn, el punt més alt de les Guilleries, ofereix un espectacle panoràmic inigualable a qui hi puja, igual que va oferir-lo a Víctor Balaguer que va sentir-se tan emocionat que va elaborar la millor i més poètica i èpica descripció del lloc que jo he llegit fins ara:

“Otra de las excursiones que deben hacer los que en San Hilario se encuentran, es la de la ermita conocida en lo antiguo por San Miquel Solterra, cuando era propiedad de esta familia distinguida, y hoy por Sant Miquel de les Formigues.

La meseta en que San Miquel se asienta tiene la elevación de mil doscientos metros sobre el nivel del mar, y situada allí, en el corazón de las Guillerias, parece ser un observatorio levantado por el Gran Espíritu de estas soledades, para desde él abarcar sus dominios todos.

Se ve gran extensión de terreno, y se disfruta del vasto panorama que ante los ojos se despliega. Limita el horizonte por un lado la vasta cordillera de los Pirineos, desenvolviéndose en anfiteatro hasta llegar al Montseny que destaca imponente su gran magnitud, y se cierra por el otro con el mar azul, según con tanta propiedad se llama al Mediterráneo. A lo lejos se ven cruzar los buques en todas direcciones, y justo á la costa las barcas del pescador con su característica vela latina, parecidas á errantes garcelas marítimas.

En el fondo, como una nebulosa, se ven las montañas de Mallorca. Más acá, á un extremo, las islas Medas y el golfo grandioso de Rosas. Diversos pueblos y localidades, como motass del terreno, aparecen á la vista: Gerona la esforzada; la hoy pacífica Vich, tan turbulenta y  recelosa en otro tiempo, y muchos pueblos y caserios que desde la cumbre no son mayores que nidos de pájaros. El Montseny, que aquí se impone por tadas partes, se adelanta para impedir que se vea la prepotente Barcelona; pero en cambio puede verse en todos los esplendores de su belleza el cristiano Montserrat asemejando un monte volcado, con sus raices por los aires, que parece como un nimbo formado por el cielo y por las vecinas montañas, cada una de las cuales es tradicion y una historia.

Y todo esto en medio de una caótica confusión de objetos, y de cosas, de montañas altaneras que desde lo alto asemejan montoncitos de tierra que pudiera saltar un niño, de ríos soberbios que se desarrollan como cintas, de barrancos y abismos profundos que parecen sólo livianas grietas, de abruptas sinuosidaxdes que se dibujan como correctas y graciosas ondulaciones, todo para demostrar que las grandezas de la tierra son minucia y pequeñez en el espacio.

Y la voz del rio sube desde el valle; y el alma se desprende del cuerpo para elevarse en rapto de amor infinito; y todo aparece hermoso, y dulce, y armónico á los ojos de la mísera criatura que lo ve desde la cumbre; y todo estalla y esplende: los montes en congerie, los valles en bellezas, los campos en colores, las selvas en sombras, los aires en perfumes, los rios en rumores, en armonías los espacios y los horizontes en luz.

Algo desconocido y superior se apodera entonces del ánimo. Todos cuantos se agrupan en la meseta de la ermita pasan por la misma emoción, recibiendo por igual idénticas impresiones; y cada uno siente cómo el alma se postra de rodillas en su interior de rodillas en su interior; y todos oran y rezan, sin darse cuenta de ello: el creyente en su contemplación mìstica, el poeta en su arrebatado idealismo, el filósofo con la tranquila serenidad de sus doctrinas, y con la fe de sus propias negaciones el ateo”.

VÍCTOR BALAGUER A LES GUILLERIES (1) : EL RECORD DELS BANDOLERS

 El balneari Martí (o Font Picant) de Sant Hilari, en l'actualitat (foto: endrets.cat)

L'espectacular font d'aigües termals del balneari, en una fotografia antiga.

Les Guilleries també van tenir un viatge il·lustre molt relacionat amb en Serrallonga: el mateix Víctor Balaguer.

El literat, historiador i polític havia fet diferents estades al balneari Martí de Sant Hilari Sacalm, l’establiment que posteriorment s’anomenaria Balneari Font Picant i que avui resta tancat, tot i que l’edifici s’ha restaurat, al costat de la carretera que porta fins a Osor.

Balaguer era, com la gent benestant d’aquell temps, client habitual dels establiments balnearis i l’any 1893 va recollir els records del seu viatge al cor de les Guilleries en el llibre “Al pie de la encina” publicat per l’editorial El Progreso de Madrid . L’article relacionada amb Sant Hilari i les Guilleries també va publicar-se en el diari “La ilustración española y americana” el març de 1897.

Balaguer descriu la qualitat del balneari:

“Sin detenerme en el pueblo de Sant Hilario Sacalm, seguí adelante hasta llegar á la Casa-Establecimiento de las aguas, que se halla situada á una legua escasa. Hoy lleva el nombre de su director, Hotel Martín, y ofrece toda clase de comodidades y bienestar, incluso teléfono y teléfrafo, lo qual es un pasmo en aquellas soledades”.

I també la frondositat de les Guilleries i , com no podia ser de cap altra manera, el record dels bandolers de temps pretèrits:

“Dan nombre las Guillerias á una vasta región ó comarca de Cataluña, montuosa y poblada de selvas, que fueron un dia impenetrables, y en donde tenían refugio, guarida y seguridad las partidas de bandoleros, que unas veces con caràcter semipolítico, otras para servir á intereses ó pasiones personales, muchas por sólo la codícia del pillage, tanto dieron que hacer y en que entender á los virreyes de Cataluña.

Fuér entre ellas una de las más célebres la de Juan de Serrallonga y el Fadrí de Sau, personajes que aún aparecen vivos en el país, y é quienes en años juveniles escogí para héroes de un drama que llenó su misión, dando no poco que hablar y mucho que debatir”.

En aquest punt semblaria que l’autor, ja gran, hauria matisat el seu punt de vista sobre el caràcter polític dels bandolers catalans, a qui ara sembla reconèixer altres interessos menys romàntics,  i que li havia produït gran controvèrsia amb altres historiadors. Rés més lluny:

“Cuando hace ya más de treinta años puse en escena, donde todavía vive, mi drama Don Juan de Serrallonga, y con él la lucha de los dos bandos de narros y cadells, se me dirigieron severisimos y muy duros cargos por haber dado á aquel personaje y á estos bandos cierto color político de época. Estaba yo en lo firme, sim embargo, y publiqué para demostrarlo mi obra Del bandolerismo y de los bandoleros en Cataluña , que hubo de convencer a muchos, y que consiguió sobre todo mi rectitud de conciencia y los fundamentos sólidos que tuve para sostener una idea que, si pudo ser hija de intuición en su principio, no tardó en revestir todos los caracteres de un hecho probado y documentado”.

I és que, el seu pas per les Guilleries i el record dels bandolers d’abans sembla confirmar-li la seva visió romàntica d’aquells:

“Vine hoy, después de tantos años á estas mismas Guillerias, y aquí encuentro latiente, no sólo la tradición de los bandoleros de andanzas caballerescas, sino tambien la conciencia de que aquellos andoleros lo eran de bando y de partido, según se diria ahora; y todo esto confirmado por documentos irrefutables”.

Aquests nous documents, relata l’autor, fan referència als conflictes de nyerros i cadells al Pirineu i li hauria estat subministrats per Josep Maria Martí, investigador i erudit de Puigcerdà. Eren informacions extretes dels “Dieteris de la fidelíssima vila de Puigcerdà”:

“Con referencia al 1580, habiendo sido presos por el Veguer de Cerdaña, cuatro bandoleros de la compañia de Tomás de Banyuls, señor de Nyer, y encerrados en el castillo de Puigcerdà, acudió en seguida á rescatarlos, sacándolos de la prisión en que estaban, dicho Tomás de Banyuls, señor de Nyer, al frente de setenta bandoleros”.

Dels documents facilitats per Josep Maria Martí Balaguer va concloure de nou que:

“Los bandoleros catalanes no eran bandidos vulgares, ladrones miserables y asesinos, como se ha querido sostener, sino que eran hombre de bando, de partido, secuades de una idea mantenida por una comunidad ó por un señor, ya fuese para interés personal, ya para interés público ó político.

Ahora ya puede verse que la palabra nyerros no procedía, como era general creencia, de un nombre grosero y despreciativo opuesto al de cadells, sino que procede naturalmente del jefe ó caudillo del bando, Tomás Banyuls, señor de Nyer. Los súbditos, los vasallos, los partidarios, los bandoleros de este señor, se llamaban nyerros, y de aquí el nombre del bando”.

La descoberta que fa Balaguer del personatge històric de Tomás de Banyuls, senyor de Nyer i cal dels nyerros (igual que ho va ser per a Celestí Barallat en el seu treball “Nyerros i Cadells” de 1891)  és determinant per a que es confirmi en la idea que havia mantingut sempre sobre el caràcter polític d’en Serrallonga i els bandolers de les Guilleries.

Des del balneari Martí de Sant Hilari Víctor Balaguer va realitzar diferents excursions per l'entorn de les Guilleries que descriuré en la propera entrada del bloc. Tot i que el balneari es troba en el camí que porta de Sant Hilari al mas de Serrallonga no consta que l'autor s'hi acostés, o almenys que ho fes notar en la seva crònica.

Sempre ens quedarà el dubte. Així com Verdaguer va arribar-s'hi, potser Balaguer tenia por que el mas no satisfés l'idealitzat "gran casal del noble de Don Joan de Serrallonga a Querós" que anys abans havia imaginat. 

L'obra "Al pie de la encina" de Víctor Balaguer es pot llegir sencera en aquest enllaç.

FREDERIC MISTRAL I VÍCTOR BALAGUER

 Frederic Mistral

Els intel·lectuals provençals fundadors del moviment felibretge en una

fotografia de 1866. Entre ells hi figura també Víctor Balaguer.

Aquest passat dimecres dia 25 de març s’ha celebrat el centenari de la mort del poeta i intel·lectual provençal  Frederic Mistral.

Mistral va ser el principal escriptor en llengua occitana i va assolir el Premi Nobel de Literatura. Va ser l’impulsor del renaixement literari i lingüístic del provençal, el dialecte occità amb més parlants i va passar a la posterioritat pel seu valor com a poeta, lexicògraf, etnòleg i creador del Felibritge, moviment literari que promou l’occità.

La seva obra més recordada és “Mirèio” (Mireia) a la que va dedicar vuit anys d’esforços i que va publicar el 1859.

L’any 1866 Mistral va entrar en contacte amb Víctor Balaguer arrel de l’exili que aquest darrer va fer, per motius polítics, a Provença entre els anys 1865 i 1867. A partir d’aleshores tos dos van establir una forta amistat que es mantindria al llarg dels anys.

Durant aquells anys Balaguer coneix el moviment felibretge i els seus seguidors, aprèn el provençal i fins i tot escriu poesia en aquest idioma:

“Durante mi emigración en  Francia por causas política,s hube de fijarme en Provenza, donde recibí cariñosa acogida de los poetas provenzales. Procuré estudiar su lengua; llegué a dominarla lo suficiente para escribir en ella, y compuse un volúmen de poesías provenzales bajo el título de Liuen de ma terro (Lejos de de mi tierra)”.

Quan Balaguer va tornar a Catalunya van continuar mantenint l’amistat mitjançant trobades en el marc de diferents Jocs Florals que s’organitzaven i també van mantenir un intercanvi epistolar que avui en dia es guarda a la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú.

Les cartes de Mistral i Balaguer evidencien l’intercanvi intel·lectual però també el pensament polític que van mantenir. A grans trets tots dos eren coincidents en un concepte federalista dels seus països.

Per Mistral calia lluitar clarament contra el centralisme, i Catalunya havia de prendre la iniciativa de la mà de Balaguer. Per aquest darrer, en canvi, el punt de vista català passava prèviament per al recuperació de la identitat col·lectiva de la corona d’Aragó.

Alguna diferència van tenir entre ells, com quan Balaguer defensà el 1880 que els poetes havien de prendre el relleu als trobadors medievals i exercir en certa manera de propagandistes dels ideals del moment, a la qual cosa Mistral va respondre:

“Vous voluez, si je vous ai bien compris, que la litteratura provençale ou limousine devienne l’apôtre d’un idéal philosophique et polítique, c’est-à-dire qu’elle devienne l’organe d’un parti. Je ne partage pas cette opinion. La littérature provençale, selon moi, ne doit s’enchaîner à aucun courant particulier, à aucun parti”.

Tots dos, però, eren d’arrel social conservadora, oposada a les pulsions revolucionàries republicanes i mai van portar al límit idees renovadores federals o plantejaments polítics que emergien més del seu cor que del seu cap.

La relació entre Víctor Balaguer i Frederic Mistral i el moviment felibretge sí que va suposar un enriquiment cultural i intel·lectual entre Catalunya i Provença, qui  van redescobrir a partir d’aquell moment les arrels històriques i lingüístiques comunes que s’havien perdut amb els segles.

Entre les cartes dirigides per Frederic Mistral a Víctor Balaguer, n’hi ha una datada el mes de juliol de 1866 que també fa referència a les obres Esperansas y recorts i  Don Joan de Serrallonga i en la qual el poeta provençal fa un elogi de la trama i del seu autor:

“J’ai savouré à petits verres vos Esperansas y recorts, et vos observations aussi judicieuses que profondes sur la renaissance catalano-provençale, et vos chants patriotiques, si concis, si vaillants, si empreints du génie vif, sévère et impressionnant de vos compatriotes mai un vrai chef-d’ouvre.

C’est le commencement de votre drame Don Juan de Serrallonga, il est impossible de rencontrer una mise en scène plus jolie, des caractères plus héroïques et une intrigue plus intéressante. J’admire surtout le naturel avec lequel se déroule votre action, et puis l’entrain et la concision nerveuse de votre dialogue.

Quoi qu’en en veiuille dire votre modestie, vous êtes la personnification éclatante de votre race, en attendant la maturité dans la moisson qui germe, je vous engage vivement à donner à la littérature les plus de temps que vous pourrez. Terminez surtout votre gran drame catalan: c’est l’idéal de votre pays”.

En aquest enllaç podeu llegir el treball "Víctor Balaguer: su exilio en Provenza" de Ma. Ángeles Ciprés i en aquest altre enllaç l'article "Set cartes de Frederic Mistral a Víctor Balaguer" de Montserrat Comas i Güell; dels quals m'he servit per a redactar aquesta entrada del bloc.

EL PENSAMENT CATALANISTA DE VÍCTOR BALAGUER

Ventura Ruiz Aguilera i Víctor Balaguer, la visió de la pàtria castellana

s'enfronta a la nova visió catalanista que apareix amb la Renaixença.

“Todos amamos á nuestro pueblo natal y nuestra provincia respectivos, y todos, mas ó menos, le hemos pagado el tributo de nuestro cariño; pero hay otro amor mas grande, el amor á la pàtria de todos los españoles, el amor á España.

Lamentemos que no se procure ir abandonando, sino por el contrario, se fomente esa especie de prevención con que muchos del Principado miran todo lo que de fuere procede; esa especie de resistencia á entrar de lleno en la confianza de la gran família española que, digámoslo de paso, no ha dado, ni da motivos para actitud semejante.

El genio no debe ser esclavo de nadie, ni aún de la pàtria; por que, lo mismo que el arte, es cosmopolita; y si no debe serlo de la pátria, menos lo será de la provincia, y menos del pueblo natal”.

Aquestes frases apareixen escrites en el text “Exámen y juicio crítico que de las poesias catalanas de D. Víctor Balaguer coleccionadas bajo el titulo de El trobador de Montserrat, escribió en El Museo Universal D. Ventura Ruiz Aguilera”.

El text complet apareix publicat en l’edició d’”Esperansas y recorts” que l’establiment tipogràfic de Jaume Jepús va publicar el 1868.

“Esperances i records” és el segon recull de poesia de temàtica patriòtica, religiosa i amorosa publicada per l’autor i l’edició de 1868 inclou, a banda del text de Ventura Ruiz, també un descàrrec de Víctor Balaguer contra les crítiques rebudes per la seva poesia patriòtica:

“En lo semanari de Valencia titulat El museu literario, publica D. Rafael Ferrer y Bigué un judici crítich ... y en ell se llegeix, parlant del autor d’estas rallas:

“La musa catalana lanza su grito de esclusivismo local por medio del intencionado canto de Victor Balaguer en que esclama con rencoroso acento:

Ay Castella castellana

No t’hagues conegut may!

Tot això va ser escrit a mitjans del segle XIX i llegir-ho ens retorna poderosament a l’actualitat, un moment en que el nostre país està vivint una ebullició sense precedents del debat i del procés independentista.

Rés del que estem vivint avui en dia seria possible, però, sense un capítol molt significatiu de la història de Catalunya com va ser la Renaixença, moviment a partir del qual i al llarg del segle XIX van desvetllar-se la consciència nacional i amb ella la reivindicació cultural, lingüística i històrica de Catalunya.

Víctor Balaguer va participar activament en aquell període de recuperació , el  1863 immers en el període més àlgid de la seva proposta ideològica de signe catalanista i progressista, que combinà amb la política activa com a membre destacat del Partit Progressista i com a peça important a Catalunya del cicle revolucionari dirigit pel general Prim.

En la seva obra històrica, periodística i de creació, i sempre fins al límit imposat per una forta censura, insistí en la definició d’una realitat catalana de gran vitalitat com a nació independent en el passat, que hauria quedat truncada per la força de les armes d’una monarquia hispànica de matriu castellana. Qüestionà la idea d’una identitat espanyola uniforme en el seu present, però sobretot que aquesta s’hagués forjat ja en temps remots, de tal manera que la posterior unitat política hagués estat la culminació d’un procés històric necessari. Per a Balaguer, els elements identitaris que haurien format la personalitat col·lectiva dels catalans a través dels temps serien diversos:

a) Un sistema institucional propi i adaptat al país. Per a ell, aquest seria un dels trets distintius de més rellevància de la nació catalana, configurat d’acord amb la manera de ser dels catalans, fonamentat en unes institucions que havien assolit un elevat grau de desenvolupament i de representativitat per a l’època i que permetien una articulació de tipus confederal entre els diversos regnes que constituïen la Corona d’Aragó.

b) La tenacitat dels catalans a través dels temps per mantenir la seva llibertat. Creia que Catalunya havia perdut les seves institucions i la seva sobirania no pas per voluntat pròpia, sinó per la força de les armes, a través d’un llarg procés històric, de creixent preponderància de Castella dins d’una monarquia hispànica, marcada per l’absolutisme polític, el centralisme administratiu i la intolerància religiosa. Malgrat tot, els catalans havien defensat les seves institucions amb constància i fermesa al llarg del temps, en successius episodis històrics.

c) Una personalitat col·lectiva en un àmbit territorial. Balaguer creia que el model institucional català havia estat la concreció d’un tipus de societat amb uns elements distintius molt concrets, propis de la Mediterrània occidental, caracteritzada en el passat, però també en el seu present, per la seva gran aspiració de llibertat política, les aptituds per al treball, l’esperit de tolerància i una gran sensibilitat artística i cultural.

d) Una llengua. Balaguer defensà el caràcter de llengua nacional del català, refusà la persecució política de la llengua per part dels governs espanyols i emprengué durant la seva vida diverses actuacions rellevants per defensar-la i promocionar-la.

e) Les aptituds per al treball i el procés d’industrialització. A parer de Balaguer, en la formació de la identitat nacional catalana existia un altre element, les aptituds per al treball, que havia tingut una concreció més contemporània en el procés d’industrialització. Aquest tenia per a Balaguer no només la singularitat de produir-se dins d’un estat espanyol de base agrària, sinó de fer-ho sense tenir la capitalitat política de l’estat, ans al contrari, lluitant contra una política econòmica adversa.

Balaguer defensà la transformació de l’Estat espanyol des de Catalunya, en el sentit de modernització, plurinacionalitat, plurilingüisme i descentralització federalitzant, amb una idea iberista d’unió amb Portugal a llarg termini i amb inclusió dels territoris perduts pel Tractat dels Pirineus. Acompanyà aquesta proposta d’una visió política liberal progressista, amb una especial sensibilitat pel foment de l’educació i de la cultura, àmbits als quals dedicà multitud d’actuacions.

Com a cap del sector liberal de la Renaixença, reivindicà el coneixement del passat català per extreure’n l’ensenyament necessari per fer sortir Catalunya del seu estat de prostració i per fer-la avançar cap a un futur de llibertat. En aquest sentit, dedicà ingents esforços a redescobrir Catalunya als catalans des dels treballs històrics, la literatura, el periodisme, a més de nombroses intervencions de recuperació del patrimoni monumental i documental i de divulgació del territori i de la cultura.

Les lletres de Ventura Ruíz Aguilera amb les que he obert aquesta entrada del bloc m’han semblat ben actuals: una negació al fet distintiu català i les reivindicacions nacionals feta des de l’òptica dogmàtica i paternalista.  Dogmàtica per la creença radical en la importància de la gran “nació espanyola” i paternalista per creure que aquesta no ha donat motiu per a cap reivindicació “localista” dels territoris que la formen (ben al contrari, els hauria donat “glòria i cosmopolitisme”, segons l’autor).

Una visió, la de Ventura Ruíz Aguilera, enfrontada a la de Balaguer o la de la Rosalia de Castro , qui blasmaven en el segle XIX les actituds centralitzadores, egoistes i descarnades de Castella respecte Catalunya o Galícia.

Avui en dia continuem denunciant aquell centralisme i egoisme castellà, malauradament nascut en la gènesi dels poderosos estats moderns i que va abduir , amb la seva visió imperialista, Catalunya.

Però avui en dia els catalans i catalanes estem plantant cara amb més força que mai i tenim a les mans un projecte il·lusionador – la consulta per la independència- que podria acabar posant fi als errors històrics que ha patit el nostre petit país.

Considero que és just recordar aquells que, com Víctor Balaguer, fa dos segles van donar peu a la recuperació de la nostra identitat com a poble, incendiant una metxa que avui crema amb més foc encara.

SERRALLONGA AL TEATRE (3) : VÍCTOR BALAGUER, 1858

Víctor Balaguer, un dels nostres principals escriptors de la Renaixença, va sentir-se especialment motivat i molt actiu en la divulgació de la història del país i en l'ús d'una concepció i reivindicació catalanista d'aquesta història.

Activíssim i entusiasta, a mitjans del segle XIX va començar a publicar tota mena d'escrits que van donar un impuls decisiu a l'establiment i la popularització d'una mitologia nacional catalana; és aleshores quan es devia adonar de les possibilitats del bandoler Serrallonga per a la seva construcció mítica de Catalunya.

Vagi per endavant que a Balaguer sempre se l'ha titllat d'entusiasta però alhora de poc erudit, menystenint la veracitat d'obres -o part de les seves obres- com la seva "Història de Catalunya". Ens hem de fixar, però que és un autor d'un període en que la historiografia tenia uns límits i no s'havia desenvolupat com ara. Per tant, és més que raonable que prengués i desenvolupés  ,voluntàriament o involuntària, la imatge del Serrallonga noble i romàntic que s'havia estés d'ençà el segle XVII.

Això va ser causa de no poques crítiques i controvèrsies (va escriure el seu Don Juan de Serrallonga al mateix temps que l'historiador Joan Cortada publicava el seu llibre sobre el procés sumarial del bandoler i presentava la veritable història d'aquest) ; amb tot s'ha de reconèixer la seva habilitat per a fer reviure la llegenda i permetre una aproximació dels catalans al seu passat.

Balaguer va entrar en contacte amb el personatge del bandoler aproximadament l'any 1858, arran de l'adaptació escènica d'una de les versions del popular "Ball d'en Serrallonga" que li devia caure a les mans en les seves recerques. Aquell any s'estrenava al Teatre Circ Barcelonès la seva obra "Los bandolers catalans ó lo ball den  Serrallonga" amb gran èxit de públic, molta espectació i alguns crítics contraris a l'enaltiment del bandoler mitjançant una obra teatral.

L'obra la va editar Manero Editor,  en paper , l'any 1858 i és consultable en aquest enllaç del servei Memòria Digital de Catalunya.

El text de presentació d'aquesta edició se'ns descriu l'origen de l'obra: "Entre las dansas parladas y declamades del nostre pais n'hi ha una que se titula lo ball d'En Serrallonga. En 1858 es tractá de posar en escena en lo teatro del Circo Barcelonés y se doná al autor lo encárrech de arreglarla y novament posarla en vers, guardant empero lo carácter de la dansa antiga y procurant conservar lo tipo y fisonomia de aquella, sensa despullarla de certa part grotesca coneguda ja del poble y admesa com  moneda corrent. Lo autor tractá de cumplir l'encárrech, fent una pessa dramática calcada sobre l'antiga y tradicional, de la que aprofitá tot lo poch que li sembá ten ir algun  mérit literari. La idea del autor ha sigut la de sustituir ab una pessa dramática de algun sabor literari, ja que no de algun mérit, la ridícula representació del ball d'En Serralloga, y á fi de ferla acceptar pel poble, li ha estat precís admétrer alguna escena de cert género que acás la crítica literaria trobe massa grotesca. Tingase donchs en compte pera la crítica".

Aquesta primera peça de teatre que va escriure Balaguer sobre el personatge inclou , efectivament, passatges no existents en el popular ball de plaça que la va inspirar. Però és ben cert que part de la representació segueix i respecta una part del contingut del ball parlat, amb la presentació d'alguns dels bandolers que volen entrar en la quadrilla d'en Serrallonga i de les malifetes que han de servir de credencial per a entrar-hi.

L’acte únic de l’obra teatral transcorre en la plaça del poble de Querós en la vetllada de la festa de Sant Joan. Al lloc arriba Serrallonga, la Joana i la resta de bandolers qui, com en el ball popular, fan la seva presentació davant el cap de quadrilla.

Es presenten a ell els bandolers  Fadrí de Sau, en Rocafort, en Blavet, en Ferrer de Gratallops; moment pel qual Balaguer va servir la tonada clàssica del ball popular:

“Serrallonga, Deu vost guart

á vos y á la companyia.

Vinch á véurer si’m voleu,

si’m voleu en la quadrilla”.

També hi afegeix la declamació d’una gitana que adverteix al cap de quadrilla que es guardi d’un traïdor.

L’escena acaba amb les paraules del batlle de Querós:

“Ballem coronarem

la festa de Sant Joan”

I finalitza amb una dansa o gran ball dels actors, acompanyats d’una coral.

L'edició que jo he aconseguit per a la meva col·lecció particular és la continguda en el volum "Esperansas y recorts" publicat el 1868 per l'editor Jaume Jepús.

UNA CARICATURA HISTÒRICA SOBRE EN SERRALLONGA

 

La revista satírica "L'Esquella de la Torratxa" va reproduir en el seu número 2274, publicat el 6 d'octubre de 1922, aquesta caricatura , extreta del setmani "Lo Esquirol".

El setmanari "Lo Esquirol" recollia amb humor, l'any 1868,  l'encesa polèmica entre les publicacions "La Montaña de Montserrat", que dirigia Víctor Balaguer, i "La Barretina", dirigida per Josep Feliu i Codina.

En aquesta caricatura els dos directors apareixen fent un vestit a mida per al bandoler. En Balaguer el vesteix de noble i en Feliu i Codina de facinerós. 

L'"Esquella de la Torratxa" recordava aquesta caricatura arran de l'estrena  el 7 d'octubre de 1922 al Teatre Tívoli de Barcelona  (tot i que ara sense polèmica a la premsa)  del drama líric "Don Joan de Serrallonga", amb música d'Enric Morera i textes de Francesc Pujols adaptant el drama de Balaguer.

Aquesta entrada també serveix per a recordar la importància i qualitat del dibuix a la nostra premsa fins entrat el segle XX. Els caricaturistes i dibuixants, abans que els fotògrafs, van ser qui van posar imatge a la premsa. Catalunya va ser un país on l'humor gràfic va estar present amb grans revistes i amb grans autors. Per a repassar-los podeu llegir aquest enllaç.

DON JUAN DE SERRALLONGA, REEDICIÓ DE 1895

L'any 1895 l'"Establecimiento editorial Viuda de Pedro Font" de Barcelona va publicar una reedició de les obres de Víctor Balaguer.

Es tracta de dos volums que recullen el "Don Juan de Serrallonga" i "La bandera de la muerte", revisades per l'autor i amb una impressió de qualitat.

En aquesta edició hi destaquen les cromolitografies (reproduccions litogràfiques en color) que il·lustren els dos llibres. Es pot dir que es tracten dels primers dibuixos d'en Serrallonga editats en color i reprodueixen en aquest sistema algunes de les mateixes làmines que havien acompanyat les primeres edicions de les novel·les de Balaguer.

L'edició que he aconseguit, mitjançant la Libreria Pessoa del Ferrol,  també està enquadernada en tapes de qualitat, folrades en tela i amb una il·lustració en daurat del bandoler Serrallonga.

És un bon exemple de la qualitat a la que van arribar les edicions de llibres a finals del segle XIX.

EL SETMANARI LA PUBILLA DEFENSA LES TESIS DE BALAGUER

 

La controvèrsia oberta el 1868 entre els setmaris "El Principado" i "La Montaña de Montserrat" va tenir altres ponents. Ja he parlat del posicionament de "La Barretina" i ara ho faig d'una altra publicació de l'època: el setmanari "La Pubilla".

Aquest setmanari català es publicava a Barcelona i també va participar en l'argumentació d'uns o altres, en aquesta ocasió a favor de les tesis de Víctor Balaguer però d'una manera ben curiosa.

Així, obria l'edició del diumenge 28 de juny de 1868 amb un article titulat "La qüestió de'n Serrallonga" amb el qual pretenia aportar proves documentals.

Si Balaguer deia tenir alguns documents -que mai van veure a la llum- sobre les arrels nobles del bandoler i Cortada tenia el procés sumarial, "La Pubilla" també en deia tenir:

"Una de les primeres cosas -diu l'article- que ofereixan divergencias es la de si en Serrallonga era ó no persona noble, heráldicament parlant... Anem á probarho".

I es remetien a documents de caire popular: l'auca d'en Serrallonga , els ventalls vuitcentistes o els romanços editats també en aquella època com el de "Don Juan de Serrallonga (Historia escrita en trovos).

La tesi del setmanari era, doncs, que a partir d'aquests documents quedava demostrat el caràcter nobiliari del bandoler i en l'article, que podeu llegir en les fotografies d'aquesta entrada, transcrivien els diferents rodolins d'aquell romanç:

"Nace D.Juan de Serrallonga

en el pueblo de Caróz,

de padres nobles y honrados

y temerosos de Dios"

Amb el temps  veiem que amb això no aportaven documentació històrica suficient per a donar credibilitat a les tesis de Balaguer, precisament extretes d'aquesta literatura popular i de l'antiga comèdia del segle XVII, però el posicionament d'aquest setmanari ens explica fins on va arribar la polèmica i la quantitat de literatura periodística que s'hi va abocar.

A Catalunya tenim un lloc on trobar digitalitzats moltes revistes, diaris i setmanaris dels segles XIX i XX, es tracta del servei ARCA "Arxiu de Revistes Catalanes Antigues". És un diposit cooperatiu de preservació digital impulsat per la Biblioteca de Catalunya amb el suport del Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya (CUBC). Es tracta de la millor eina de consulta fàcil i d'accés a l'inestimable fons de publicacions periòdiques que s'han editat al nostre país. Hi podeu accedir en aquest enllaç.