FREDERIC MISTRAL I VÍCTOR BALAGUER

 Frederic Mistral

Els intel·lectuals provençals fundadors del moviment felibretge en una

fotografia de 1866. Entre ells hi figura també Víctor Balaguer.

Aquest passat dimecres dia 25 de març s’ha celebrat el centenari de la mort del poeta i intel·lectual provençal  Frederic Mistral.

Mistral va ser el principal escriptor en llengua occitana i va assolir el Premi Nobel de Literatura. Va ser l’impulsor del renaixement literari i lingüístic del provençal, el dialecte occità amb més parlants i va passar a la posterioritat pel seu valor com a poeta, lexicògraf, etnòleg i creador del Felibritge, moviment literari que promou l’occità.

La seva obra més recordada és “Mirèio” (Mireia) a la que va dedicar vuit anys d’esforços i que va publicar el 1859.

L’any 1866 Mistral va entrar en contacte amb Víctor Balaguer arrel de l’exili que aquest darrer va fer, per motius polítics, a Provença entre els anys 1865 i 1867. A partir d’aleshores tos dos van establir una forta amistat que es mantindria al llarg dels anys.

Durant aquells anys Balaguer coneix el moviment felibretge i els seus seguidors, aprèn el provençal i fins i tot escriu poesia en aquest idioma:

“Durante mi emigración en  Francia por causas política,s hube de fijarme en Provenza, donde recibí cariñosa acogida de los poetas provenzales. Procuré estudiar su lengua; llegué a dominarla lo suficiente para escribir en ella, y compuse un volúmen de poesías provenzales bajo el título de Liuen de ma terro (Lejos de de mi tierra)”.

Quan Balaguer va tornar a Catalunya van continuar mantenint l’amistat mitjançant trobades en el marc de diferents Jocs Florals que s’organitzaven i també van mantenir un intercanvi epistolar que avui en dia es guarda a la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú.

Les cartes de Mistral i Balaguer evidencien l’intercanvi intel·lectual però també el pensament polític que van mantenir. A grans trets tots dos eren coincidents en un concepte federalista dels seus països.

Per Mistral calia lluitar clarament contra el centralisme, i Catalunya havia de prendre la iniciativa de la mà de Balaguer. Per aquest darrer, en canvi, el punt de vista català passava prèviament per al recuperació de la identitat col·lectiva de la corona d’Aragó.

Alguna diferència van tenir entre ells, com quan Balaguer defensà el 1880 que els poetes havien de prendre el relleu als trobadors medievals i exercir en certa manera de propagandistes dels ideals del moment, a la qual cosa Mistral va respondre:

“Vous voluez, si je vous ai bien compris, que la litteratura provençale ou limousine devienne l’apôtre d’un idéal philosophique et polítique, c’est-à-dire qu’elle devienne l’organe d’un parti. Je ne partage pas cette opinion. La littérature provençale, selon moi, ne doit s’enchaîner à aucun courant particulier, à aucun parti”.

Tots dos, però, eren d’arrel social conservadora, oposada a les pulsions revolucionàries republicanes i mai van portar al límit idees renovadores federals o plantejaments polítics que emergien més del seu cor que del seu cap.

La relació entre Víctor Balaguer i Frederic Mistral i el moviment felibretge sí que va suposar un enriquiment cultural i intel·lectual entre Catalunya i Provença, qui  van redescobrir a partir d’aquell moment les arrels històriques i lingüístiques comunes que s’havien perdut amb els segles.

Entre les cartes dirigides per Frederic Mistral a Víctor Balaguer, n’hi ha una datada el mes de juliol de 1866 que també fa referència a les obres Esperansas y recorts i  Don Joan de Serrallonga i en la qual el poeta provençal fa un elogi de la trama i del seu autor:

“J’ai savouré à petits verres vos Esperansas y recorts, et vos observations aussi judicieuses que profondes sur la renaissance catalano-provençale, et vos chants patriotiques, si concis, si vaillants, si empreints du génie vif, sévère et impressionnant de vos compatriotes mai un vrai chef-d’ouvre.

C’est le commencement de votre drame Don Juan de Serrallonga, il est impossible de rencontrer una mise en scène plus jolie, des caractères plus héroïques et une intrigue plus intéressante. J’admire surtout le naturel avec lequel se déroule votre action, et puis l’entrain et la concision nerveuse de votre dialogue.

Quoi qu’en en veiuille dire votre modestie, vous êtes la personnification éclatante de votre race, en attendant la maturité dans la moisson qui germe, je vous engage vivement à donner à la littérature les plus de temps que vous pourrez. Terminez surtout votre gran drame catalan: c’est l’idéal de votre pays”.

En aquest enllaç podeu llegir el treball "Víctor Balaguer: su exilio en Provenza" de Ma. Ángeles Ciprés i en aquest altre enllaç l'article "Set cartes de Frederic Mistral a Víctor Balaguer" de Montserrat Comas i Güell; dels quals m'he servit per a redactar aquesta entrada del bloc.