Víctor Balaguer,
un dels màxims exponents de la
Renaixença i escriptor romàntic, s’havia adonat del potencial
dels bandolers del Barroc per a la
construcció mitològica del país.
El gran èxit de
la seva obra de teatre“Don Juan de Serrallonga o los bandoleros de las
Guillerias” el va impulsar a escriure i publicar en format de novel·la aquella
història.
L’autor va
reprendre la trama que havia desenvolupat en l’obra teatral i que bevia (i fins
i tot plagiava en algunes de les seves parts) del bandoler descrit en la
comèdia “El catalan Serrallonga”. Segons Joan Fuster, en el seu estudi sobre el
mite literari de Serrallonga, “les fonts
amb què Balaguer comptava eren insignificants: la comèdia de Coello, Rojas i
Vélez; una tradició arreplegada a la plana de Vic i confirmada per diverses
persones i la cançó “Les ninetes ploren...”. En realitat, tot redueix a una
sola cosa: la comèdia castellana. La tradició que al·ludeix don Víctor Balaguer
és el mateix argument d’El Catalan Serrallonga”.
Balaguer, però, enalteix
encara més la figura del bandoler com a un heroi proscrit, així ho explica
l’historiador Magí Sunyer en el seu interessant article “La popularització dels
mites catalans. Víctor Balaguer i Manuel Angelon”:
“Tant Angelon com Balaguer van considerar necessari
un ennobliment explícit de Rocaguinarda i Serrallonga. Els van presentar com a
personatges de comportament i distinció exquisits, fins i tot al mig del
Montseny o de les Guilleries, injustament perseguit per la justícia – una
justícia corrompuda- i, a més, els van convertir en membres de famílies
aristocràtiques que s’havien hagut de refugiar a les muntanyes per emprendre la
venjança per les injúries rebudes.. Potser no caldria anotar que un i altre
utilitzen tots els recursos del fulletó romàntic: misteri i intriga, fantasmes
i disfresses, desaparicions i anagnòrisis i el més detonant, amb una utilitat
precisa, l’anacronisme, imprescindible per a la connexió d’aquests bandolers
amb l’altre gran assumpte que certificarà definitivament la noblesa del bandit,
la participació en una guerra patriòtica, la que hauria pogut alliberar
Catalunya del jou del rei d’Espanya, la guerra de separació o dels Segadors”.
L’altra voluntat
de Balaguer és la “politització
liberal-catalanista dels bandolers sostinguda per don Víctor amb el major
desembaràs –escriu Joan Fuster-“, presentant els nyerros com abanderats del
poble, de la democràcia i de l’ideari liberal i als cadells com a partidaris de
Castella , de la monarquia i dels privilegis de la noblesa.
La novel·la de
Víctor Balaguer fou editada el 1858 per Salvador Manero Editor i l’èxit fou tan
rotund que fins el 1900 ja s’havien fet cinc edicions, un plagi en francès el
1860 i una posterior traducció catalana a càrrec de Valeri Serra i Boldú de l'any 1868.
La primera edició
inclou una dedicatòria a Ferran Patxot, propietari del periòdic “El Telégrafo” on col·laborava Balaguer i que, com a mecenes, va patrocinar aquest i altres llibres.
Les reedicions de
l’obra original de Balaguer, a càrrec d’editorials com la madrilenya Tebas (any
1975) o la barcelonina Curial (any 1988) en la versió en català, es van anar
succeint al llarg de tot el segle passat, a banda de les edicions en format de
novel·la popular de les parlaré en properes entrades d'aquest bloc.
L’exemplar
que jo he pogut aconseguir de la novel·la de Balaguer és de la primera edició
de 1858. Es tracta d’un llibre de qualitat, tot i que molt malmès amb els anys.
L’enquadernació és feta amb “pasta espanyola” i conté làmines litografiades
entre les quals hi ha, obrint el volum, la popular imatge romàntica del
bandoler acompanyat de la Joana Macissa
amb bandolers de la quadrilla darrera seu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada