Josep Gibert i Buch (Girona, 1903-Barcelona 1979) fou
arqueòleg i treballà a Barcelona en els serveis tècnics de la Junta de Museus.
Però també conreà altres disciplines, entre elles el dibuix, la
fotografia i la recerca folklòrica.
És en aquesta darrera disciplina que on va aplegar un important recull de cançons populars tradicionals catalanes dedicades als bandolers del país. I és que era tanta la popularitat d’aquests personatges que la musa no els podia obviar i crear-ne algunes d’aquelles cançons en les que “ en la tonada - escrivia Gibert en el pròleg del seu llibre- , s’hi respira tot Catalunya, la Catalunya de l’avior, la Catalunya senzilla dels temps pairals, respirant-se en les dolces armonies de la música popular el perfum del romaní i de la verda sajolida”.
Gibert publicà l’any 1948 el seu recull “Aplec de cançons de bandolers i lladres de camí ral” i (l’any 1989 Edicions Raima en realitzà una reedició).
L’edició de 1948 es va fer amb gran luxe: 6 exemplars en paper de fil numerats amb xifres romanes i il·luminats a mà, 240 exemplars amb el mateix paper numerats amb xifres aràbigues i quinze exemplars en paper allisat dedicats exclusivament als col·laboradors. L’exemplar que jo he aconseguir és el número 110 i realment és un veritable plaer veure aquest tipus de llibres impresos.
El recull conté fins a trenta-quatre cançons recollides per l’autor en la seva recerca i entre elles en trobem les famoses “cobles d’en Tocason”; la d’en Boquica; la d’en Xafa-roques; la d’en Joan Serra “La Pera”, que cantà Lluís Llach; la d’en Pau Gibert i també altres tan populars com “L’hostal de la Peira”.
Totes les cançons s’acompanyen de la seva partitura.
Naturalment no hi poden faltar les cançons tradicionals d’en Joan de Serrallonga, a qui Gibert dedicà una bona part de la seva introducció històrica , incorporant-hi una síntesi de la biografia del bandoler de les Guilleries.
Josep Gibert ens explica:
“Dues són les cançons que d’ell ens han pervingut. Una diu del sentiment de les ninetes que ploraren qual el saberen tancat a la presó. D’aquesta cançó, la tonada de la qual és la més antiga que tenim d’aquest gènere, sols de la segona cobla es pot dir que sigui veritablement popular, car és l’única que escau a la tonada; les altres tres cobles, que són altres tants fragments inconnexos, palesen la seva posterioritat"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada