A la dreta del camí que voreja el pantà, just per davant de l'altra riba de Querós, trobem un cartell indicador del GR-175 que ens portarà , seguint la pista, fins el coll de Serrallonga i el mas Serrallonga. El camí és sempre ascendent i la distància és de 4,5 km que es poden fer en una hora i vint minuts.
Durant el recorregut passem pel costat del mas de la Querosa, avui restaurat i que en l'època del bandoler era propietat de la seva muller Margarida. També va ser destruït per ordre del virrei i aixecat de nou.
El paisatge que ens acompanya durant tot el camí és plenament típic de les Guilleries més ferèstegues: altes muntanyes i algun rierol que les baixa fins a trobar el Ter, sots obacs ... entenem perfectament que fos difícil atrapar el bandoler en aquests boscos i hi trobés tants llocs per amagar-se.
Finalment arribem a Serrallonga.
El mas es troba totalment envoltat d'una plantació de pins, cosa que li ha fet perdre la categoria d'atalaia que anys enllà tenia sobre tot el seu entorn.
Es troba pràcticament enrunat i envoltat de vegetació. Aguanta encara part de la façana però hom veu que en poc temps, quan la volta de la porta caigui, s'acabarà d'ensorrar tot l'edifici.
I això serà una gran llàstima.
Si no es posa remei es perdrà irremediablement un patrimoni històric únic del nostre país.
En un país com França, on aposten fermament per la valorització del seu patrimoni i la seva història, això no ho permetrien.
Com vaig dir en una entrada anterior d'aquest bloc: el que no va aconseguir el virrei - esborrar tot rastre del bandoler Serrallonga- ho farà el temps i la nostra deixadesa.
Per respecte a la memòria d'una part de la història de Catalunya ho hauríem d'evitar.
Durant el recorregut passem pel costat del mas de la Querosa, avui restaurat i que en l'època del bandoler era propietat de la seva muller Margarida. També va ser destruït per ordre del virrei i aixecat de nou.
El paisatge que ens acompanya durant tot el camí és plenament típic de les Guilleries més ferèstegues: altes muntanyes i algun rierol que les baixa fins a trobar el Ter, sots obacs ... entenem perfectament que fos difícil atrapar el bandoler en aquests boscos i hi trobés tants llocs per amagar-se.
Finalment arribem a Serrallonga.
El mas es troba totalment envoltat d'una plantació de pins, cosa que li ha fet perdre la categoria d'atalaia que anys enllà tenia sobre tot el seu entorn.
Es troba pràcticament enrunat i envoltat de vegetació. Aguanta encara part de la façana però hom veu que en poc temps, quan la volta de la porta caigui, s'acabarà d'ensorrar tot l'edifici.
I això serà una gran llàstima.
Si no es posa remei es perdrà irremediablement un patrimoni històric únic del nostre país.
En un país com França, on aposten fermament per la valorització del seu patrimoni i la seva història, això no ho permetrien.
Com vaig dir en una entrada anterior d'aquest bloc: el que no va aconseguir el virrei - esborrar tot rastre del bandoler Serrallonga- ho farà el temps i la nostra deixadesa.
Per respecte a la memòria d'una part de la història de Catalunya ho hauríem d'evitar.
1 comentari:
Tinc ganes de fer una excursioneta amb vosaltres. Aviam quan m'hi porteu i no em deixeu a casa avandonada..juum. jajaja
Nono, ara que veig les fotos, i aquest bon dia que fa avui, m'han entrat ganes d'acompanyar-vos a la propera sortida que feu^^
Publica un comentari a l'entrada