- Bernie Wrigtson, mestre del terror.
- Frankenstein, l'obra mestre de Bernie Wrigtson
- El cicle de l'home llop ... a les Guilleries
- Un cos - destrossat- al bosc
- Llops a les Guilleries: història, mite i literatura
- Bernie Wrigtson, mestre del terror.
- Frankenstein, l'obra mestre de Bernie Wrigtson
- El cicle de l'home llop ... a les Guilleries
- Un cos - destrossat- al bosc
- Llops a les Guilleries: història, mite i literatura
Alguns nois que quan érem joves no ens agradava el futbol
ens refugiàvem en altres aficions. Jo tenia , junt amb uns companys, l’afició
al cinema i a aquesta hi afegia el dibuix.
El nostre cinema preferit era el de terror, al qual jo hi
vaig afegir el de ciència ficció tan bon punt se’m van obrir de bat a bat els
ulls davant la el destructor estel·lar que inundava al pantalla en l’obertura
de “La guerra de las galàxies”.
Vam patir i gaudir de l’immens cinema de terror dels anys
vuitanta. I era ben lògic que em posés a dibuixar-lo quan vaig començar a fer
còmics.
L’aprenentatge de l’autodidacta es fa, entre altres, copiant
als mestres i per a mi l’autèntic mestre era el dibuixant nord-americà Bernie Wrightson.
Wrightson (Baltimore, 1948 - Austin, 2017) era un dibuixant
de còmics estatunidenc especialitzat en el gènere de terror, i cocreador junt del personatge Swamp Thing.
Els anys vuitanta vaig adquirir el còmic “Wrightson, maestro
del terror” editat per Toutain i allà vaig descobrir la seva versió de “El gato
negro” d’Edgar Allan Poe. Sorprenent còmic de pàgines en blanc i negre, d’interminables
línies de tinta donant forma a un dibuix que imitava perfectament els gravats
antics. Una filigrana absoluta. Allò era una obra mestra del còmic.
I naturalment ho vaig voler imitar. També, naturalment, amb totes
les meves limitacions.
La il·lustració que ara practico, a base de trames de línies, intentant imitar els gravats, és el resultat de la meva fixació per l’obra del mestre Wrightson.
A anys llum del mestre, òbviament, com es pot veure en les tres primeres imatges, que corresponen a còmics inacabats que vaig fer els anys vuitanta, seguint el seu estil.
.
La popularitat del nostre bandoler va fer que d'ell es publiquessin diversos romanços o plecs de canya i cordill en el segle XIX.
Va ser producte de la popularitat de les obres de teatre i les novel·les de Víctor Balaguer i tots feien una versió de la trama ideada per l'autor de la Renaixença.
Joan Amades en va inventariar fins a cinc. El segon és aquest que ara he aconseguit per a la meva col·lecció.
El va publicar a Reus la impremta de Joan Grau entre els anys 1857 i 1877.
Joan Grau i Vernis (Reus, 1818 - 30-I-1881) va ser un llibreter i editor català. A començaments de 1856 Joan Grau va deixar l'ofici d'espardenyer i va convertir el seu local en una llibreria, a la que mes endavant el seu fill Joan Grau Gené va anomenar "La Fleca", on venia els productes que editava, romanços i fulls de rengle, i també petis llibrets d'història divulgativa de fets internacionals contemporanis.
Va ser l'editor de romanços més prolífic a Reus, i "La Fleca" era la botiga més freqüentada i coneguda a la ciutat i a la comarca. Aquesta botiga va existir fins a meitats del segle xx, portada pels seus hereus. Joan Grau va editar gran quantitat de romanços del reusenc Josep Ferrer, Queri, un versaire, paleta de professió, que destacava per la seva facilitat en compondre textos de gran acceptació popular. Joan Grau tenia a més a la botiga un bon assortiment de material de papereria, i escolar, i també, a part de les seves edicions, llibres i diaris, dels que en tramitava la subscripció. La seva botiga era coneguda com a "cal Romancista", i així ho havia indicat en alguns impresos. Venia també llibres de segona mà i comprava restes d'edicions que venia a preu de saldo.
El romanç d'e la impremta Grau reprodueix al davant una versió més senzilla del gravat que acompanyava el primer plec del 1857, amb en Serrallonga, la Joana i els bandolers.
El gravat és de menys qualitat, però em sembla molt entranyable i bonic.
Crec que és ben merescut fer una referència als ventalls,
una part de la nostra cultura i imatgeria popular que va estar de moda va
segles.
De la pàgina Web Fest Ta Festa, he extret el següent text:
“Els ventalls són un full
imprès que va tenir gran popularitat al llarg del segle XIX i com veurem en
aquesta secció el seu us va més enllà de fer-se aire en temps calurosos i
espantar les empipadores mosques. El seu origen , però, ve de lluny. Segons l’historiador
Agustí Duran i Sanpere, els ventalls eren usats a Barcelona ja des del segle
XV. En un principi eren unes peces de forma rectangular, normalment fetes de
palma o palla trenada, subjectades a un mànec. Els més luxosos eren decorats
amb passamaneria, serrells i borles només a l’abast d’economies poderoses.
Aquests ventalls luxosos, eren
utilitzats a les grans solemnitats com la del Corpus. Les diferents
corporacions com els gremis o les confraries, els confeccionaven amb els seus
distintius i colors. Al mateix temps eren un element de distinció amb el que el
consell barceloní obsequiava a les personalitats convidades. Aquest costum
encara es manté en algunes poblacions. En els seguicis festius amb participació
de les autoritats, com és el cas de la Festa major de Terrassa, el fet de
portar el ventall atorga al portador la categoria d’autoritat i li dona
distinció.
Joan Amades en el Llibre les
Veus del Carrer ens explica que aquests ventalls van derivar en uns de caire
més senzill. Estaven fets amb un cartó rectangular, unit a una canya, que li
feia de mànec, pel costat ample del cartó. N’hi havia de dues mides, una més
petita per a la mainada i una altra més gran destinada al públic adult. A
principis del segle XIX, va iniciar-se el costum d’imprimir, a cada cara del
ventall, un gravat amb una llegenda explicativa que primer va ser molt breu i
en prosa, i que molt aviat fou allargada i versificada, guanyant espai del
gravat, que va reduir-se per donar pas al vers.
Es publicava un ventall nou
cada setmana i els editors van voler donar-li un to d’actualitat, així, va
constituir una mena de full setmanal d’informació. Això va fer que pels
ventalls desfilessin una gran varietat de temes i de motius, amb preferència de
to satíric .Si poguéssim posseir la totalitat dels ventalls publicats, podríem
seguir, amb molta exactitud i fidelitat, tota la vida ciutadana vuitcentista”.
Joan Amades inventaria l’existència d’un ventall amb un breu
text que conté un romanç de vuit línies i la imatge del bandoler, que és
precisament la que està impresa en les proves d’impremta que ha afegit a la
meva col·lecció particular.
Hi ha llocs de pas o que hi passes pel costat on mai t'atures i, qui sap, potser si ho arribes a fer hi descobreixes un petit o gran tresor.
Hi la llocs on no t'hi atures però saps que allà hi ha un tresor, perquè ha coses que t'ho diuen a l'orella.
La vila d'Hostalric és una d'aquestes darreres. La fortalesa dalt el seu turó volcànic, les altes torres i les muralles medievals de pedra negra ja t'avisen.
Per tant, no us feu els sords, atureu-vos-hi, dediqueu-hi mig dia o un dia sencer, i descobrireu tots els valors d'Hostalric.
Un lloc carregat d'història per haver estat centre de poder dels Cabrera, vigia del camí ral i fortalesa assetjada i batallada al llarg del segles.
Un casc històric on podreu descobrir sencer si aneu a l'oficina de turisme i demaneu la clau que us obrirà una cova sota terra o us permetrà pujar cap el cel, dalt les més altes torres medievals.
I una fortalesa imprescindible que us obrirà les portes i que us explicarà la seva història gràcies a la recuperació i museïtzació que està duent a terme l'Ajuntament.
Al cap de pocs mesos Berfull i
Campeny acabaren a les presons de Barcelona. Jeroni Caupena a la d’Hostalric.
L’1 de setembre de 1633 se li
aplicava la tortura en la sala gran del castell d’Hostalric, en presència del
batlle de la Vila Jaume Pera; de Baltasar de Claramunt , governador i
procurador i de Lluís Alexandre, jutge ordinari del Vescomtat de Cabrera. També
hi assistia un notari i dos veïns de la vila que actuaven de testimonis.
Caupena fou portat a al sala
amb una cadena al coll i fou degudament torturat per a que digués la veritat.
Els delictes que se li
imputaren fou el robatori al mas Ferrer de Sauleda i també el robatori del mas Perarnau de
Riells. El reu reconeixia que d’aquest darrer mas que sols s’emportaren pa i cansalada perquè
passaven gana, un fet que confirma l’existència del bandolerisme de
subsistència en un temps de carències.
Li pregunten qui li va
encarregar la mort de Pere Batlle de Sant Salvador, qui va matar a un tal
Virgili de Viladerau, quins van ser el
lladres que van robar un mercader de crestats de Terrassa que robaren al camí
ral de Sant Marçal a Montseny, si va
participar en el robatori al molí draper d’en Masvidal de Viladrau i si va
participar en els robatoris de cases a Valldaura i en la casa d’un gavatx de
Rupit.
Segons el procés sumarial
Jeroni Caupena confessà els delictes
afirmant que “dites coses he fetes perquè lo dimoni me tempta en ferho”.
La sentència va ser
inflexible. Jeroni Caupena, àlies lo
Veroles, va ser condemnat a ser passejat pels llocs públics habituals de la
vila d’Hostalric i penjat pel coll a
l’alta forca fins a la seva mort natural.