Amb les darreres llums del dia els bandolers busquen una balma on passar la nit i un d’ells es queda fora fent guàrdia.
Estem en el
cicle de lluna plena i aquesta emergeix i s’imposa dalt el cel fosc. El silenci
cau, trencat només per la remor d’unes branques que es mouen. Una bestiola
pensa el vigia sense fer-ne cas, uns senglar o una daina...
Però a l’home se li ha glaçat la sang, la remor s’ha
acostat i s’hi ha afegit el ronc d’una bèstia, al que ha seguit el baf pudent
d’una boca plena d’ullals, la boca d’un infern.
Massa tard, ha estat només una llambregada, la terrible
bèstia se li ha tirat al coll.
La sang que ha
brollat ha callat qualsevol crit i la mort ha estat ràpida i silenciosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada