EL MEU PARTICULAR TRESOR SOBRE EN SERRALLONGA

Fa uns mesos vaig accedir a la pàgina web "www.todocoleccion.net" i hi vaig trobar força material antic relacionat amb en Serrallonga que es troba a la venda.

Hi ha diferents edicions que es van fer de les novel·les i obres de teatre de Víctor Balaguer (Don Joan de Serrallonga o els bandolers de les Guilleries) des de finals del segle XIX fins a la meitat del XX, una de les quals em va regalar una amiga fa uns anys.

Però també s'hi poden trobar auques antigues, llibrets teatrals, cromos, revistes infantils, ... que tenen el bandoler com a protagonista. 

No em vaig poder estar de fer algunes adquisicions per afegir a la meva col·lecció particular de material i llibres relacionats amb en Serrallonga i el bandolerisme català i que aniré detallant en un seguit d'entrades al bloc sota el nom de "Rebost del bandoler".

També vaig anar a dues "llibreries de vell" de Barcelona i Vic on sabia - gràcies a internet- que trobaria  material que feia anys que buscava. No us perdeu la Llibreria Costa de Vic, la tenim aprop gràcies a l'Eix Transversal i hi trobareu molts tresors.

Quan entres en aquestes llibreries t'agradaria quedar atrapat entre els seus prestatges, rebuscaries vells exemplars de llibres entre aquella olor de paper antic tan característica i t'acabaries emportant a casa una pila de tresors.

Recordo que de petit qualsevol revista o llibre antic que m'arribava a les mans els guardava com si fossin tresors, per això vaig salvar una vintena de TBO's dels anys cinquanta i petits cartells publicitaris que donaven en els cinemes d'aquell temps anunciant les pel·lícules que projectarien les setmanes vinents. Sempre em va semblar que tot allò calia guardar-ho i que perdre-ho significava quedar-se sense una part material de la memòria col·lectiva dels nostres pares i avis.

Entenc perfectament la gent que guarda tots aquests tresors de l'antigor i que no poden concebre que vagin al foc. 

Us imagineu que l'historiador Joan Cortada no hagués salvat de les flames el procés sumarial d'en Serrallonga?. Us imagineu quina quantitat d'informació de la nostra història s'hagués perdut?.

Us imagineu quanta part d'aquesta història s'ha perdut, per posar sols un exemple, amb la crema del "Llibre de Notes" que va escriure mossèn Antoni Serrallonga -el fill del bandoler, rector de Queròs- i que va quedar destruït durant al Guerra Civil?.

Ara disposo d'una petita col·lecció de llibres i edicions sobre en Serrallonga, que guardaré i documentaré com un petit tresor particular, però que també em servirà per a demostrar mitjançant el bloc una part de l'ingent material que es va produir al nostre país, sobretot en el segle XX, al voltant de la figura i el mite popular del bandoler.

PANXAMPLA , EL DARRER BANDOLER

El nostre viatge als Ports m'ha fet recordar un bandoler famós d'aquelles terres i no em puc estar de parlar-ne en aquest bloc dedicat a en Serrallonga, un altre bandoler, però del nord.

El paisatge abrupte, rocallós i salvatge dels Ports va acollir en el segle XIX un dels darrers bandolers catalans: en Panxampla.

Joan Pujol Fontanet és el nom del bandoler de les Terres del Sud de Catalunya. Va néixer a Alfara de Carles, un poble situat dalt els Ports de Tortosa-Beseit, el 23 d'abril de 1857 i morí el 16 de juny del 1883. Amb el malnom de "Panxampla" era famós i conegut pels pobles d' Alfara de Carles, Reguers, Beseit i per les muntanyes dels Ports i fins i tot a les terres d'Espanya.

Va ser sotmès a un Consell de Guerra i sentenciat a mort per haver ferit un guàrdia-civil, en una de les nombroses escaramusses hagudes pels Ports de Tortosa-Besseit. Després d'un crim de taverna que probablement no havia comès ell, fugí a la muntanya, on s'amagà i sobrevisqué uns tres anys. Finalment va passar a França on va romandre dos anys com a soldat carlí exiliat. Va conèixer Victorine, i tingueren un fill. Fou pres per dos gendarmes i dos guàrdia-civils a un cafè de Carcassona, el 7 de desembre de 1882. Fou afusselat per un escamot de soldats al costat de la porta de Sant Antoni a la ciutat de Tarragona el dia 16 de juny de 1883 a les 8 del matí.

Panxampla "feia anar esparverats els masovers de les muntanyes dels Ports, tot i que hi havia gent que el defensava ja que només tenia "males entranyes" per als rics i per als que el perseguien i en canvi tenia bon cor per als pobres". D'aquí que a vegades al sud de Catalunya se l'ha anomenat "el Robin Hood de les terres de l'Ebre". Conta la tradició oral que només portava una manta, un trabuc i un punyal.

Es pot dir que la seva història o llegenda sempre ha estat present pels pobles on es va moure, fins i tot el grup de cantautors de les Terres de l'Ebre Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries li van dedicar una emotiva cançó en el seu primer disc “Es cantava i es canta”.

Per a escoltar la cançó de Quico el Célio, podeu accedir-hi en aquest enllaç.

Caminant pels Ports, aquest immens paratge natural i salvatge, encara ens podem sentir l'alè d'aquell bandoler amagat darrera una roca, en Panxampla, el darrer bandoler català.

LA RONDA DELS PORTS: LES TERRES DE L'EBRE

La nostra ronda pels Ports la vam acabar a les terres de l'Ebre, en les comarques Ribera i Baix Ebre.

L'inel·ludible visita a Miravet deixa sempre una fotografia de postal: el poble arrecerat en el cingle, sobre la llera del riu i sota l'atenta vigilància de l'espectacular castell templer.

Després de creuar l'Ebre en el "pas de la barca" la carretera segueix el curs del riu, envoltada de fruiters que ens parlen d'un terra fèrtil.

I arribem així a la capital: Tortosa.

Feia molts anys que no hi havíem estat i vam poder passejar pels carrers de la part antiga que pugen fins el castell de la Suda, ens va sorprendre trobar un barri abandonat just al centre urbà, el que ens parla de les dificultats per conservar l'activitat humana dins les nostres ciutats, on a vegades els barris pateixen una greu decadència en benefici d'extraradis postissos i desnaturalitzats. Costa mantenir la vida en alguns centres històrics i amb això es perd la cohesió urbana.

No vam deixar de visitar els camps arrossers, signe d'identitat d'aquestes terres.

Alguns ja han estat collits i d'altres estan a punt, amb el gra madur.

La vida en aquest conreu d'aiguamoll bull gràcies als estols d'aus que troben l'aliment en els fangars. Però hi ha una altra vida que destorba: la de les espècies invasores.

Desconec si tenen gaire fortuna les nostres autoritats en l'intent per controlar i eliminar el cargol Poma, però el que vam poder constatar és que aquesta espècie invasora campa arreu. En un camp negat que es trobava en guaret vam poder comptar centenars de cargols d'aquesta espècie i multitud de postes d'ous. Una demostració més de l'habilitat que tenim els humans per espatllar l'equilibri de la natura.

Amb tot, la immensa plana de l'Ebre no deixa de tenir aquella màgia dels grans espais on l'activitat humana  és troba en harmonia amb la natura, on les tradicions del camp perviuen i es recorda amb respecte el passat, com molt bé canten "Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries" que ens van acompanyar com a banda sonora d'aquest recomanable viatge i que podeu gaudir en aquest enllaç).

LA RONDA PELS PORTS: DEL MAESTRAT A LA TERRA ALTA

Feia temps que teníem ganes de fer una escapada per a conèixer més el sud del nostre país, en concret els Ports de Tortosa-Beseit i els entorns de les comarques de l'Ebre.

Aquest cap de setmana ho hem fet i hem tastat aquells verals que es troben, a cavall de Catalunya, Castelló i l'Aragó. Autèntics Països Catalans, terres de frontera que recorden segles de dominació musulmana i ocupació cristiana.

Vam iniciar el recorregut pel Maestrat, tot visitant el santuari de la Balma de Sorita i fent estada en l'imprescindible Morella.

Morella conté molts atractius, començant per la seva impressionant silueta de vila forta , guardiana amb els seus poderosos murs de la terra del Maestrat , amb el castell dalt del turó i els carrers costeruts on s'enfilen , amunt, les seves cases. Pujar el castell d'origen àrab, escenari de lluites i setges al llarg dels segles, permet gaudir d'unes vistes magnífiques sobre els erms de grisenques feixes del Maestrat. 

Les pedres ens parlen de lluites de moros i cristians, de carlins i liberals, ... i de la bogeria dels homes d'avui, que s'han gastat una milionada per  intentar construir dins el castell un parador de turisme anacrònic que ha quedat definitivament descartat.

La següent visita, ja en comarques d'Aragó, va ser la bonica vila de Vall de Roures. El castell-palau i l'església dominen aquest poble al qual s'entra pel pont gòtic sobre el riu Matarranya i un passeig pel carrers que hi menen permeten descobrir encara un barri que no s'ha restaurat, amb grans casalots rònecs de façanes encrostonades de pintura de blau cel.

La carretera ens va retornar a Catalunya, a la comarca de Terra Alta, on el massís dels Ports i la immensa mola de les Roques de Benet vigilen les vinyes als seus peus.

País de bon vi, què millor que tastar-lo a Horta de Sant Joan i visitar el convent de Sant Joan , per a endormiscar-se sota el sol de tardor.

La darrera visita als Ports la vam fer caminant per l'espectacular Via Verda de Prat del Compte que amb una curta passejada ens va permetre arribar fins el santuari de Fontcalda (ja al terme de Gandesa). En aquest lloc l'erosió ha creat un fantàstic congost per on llisca el riu Canaletes. Un lloc on l'estiu segur que convida a banyar-s'hi.

LA DETENCIÓ DELS FARELL I ELS PUIGXORIGUER

 El Duc de Cardona, Enric III d'Aragó.

 El Farell de Caldes de Montbui.

Can Puigxoriguer de Centelles.

En el llibre de Joan Reglà i Joan Fuster "Joan Serrallonga. Vida i mite del famós bandoler"  he trobat una nova referència als Farell de Caldes de Montbui i els Puigxoriguer de Centelles.

Ens trobem en els darrers dies de llibertat del bandoler, quan s'amaga pels entorns de Santa Coloma de Farners  i Sant Amanç (Anglès) en companyia de la Joana Macissa, ja sense quadrilla i entrontat a una especial diligència de les autoritats per a capturar-lo.

Això ho escriu Joan Reglà: "A mitjan octubre del mateix any 1633, el virrei (Enric III d'Aragó Folc de Cardona) considera que  ha arribat l'hora de l'envestida definitiva contra en Serrallonga. Els escrivans de la cancelleria treballaren molt el dia 19 del mes esmentat. Pensant en una probable retirada del bandoler cap al Canigó, el virrei escriu als veguers de Camprodon i Puigcerdà i Vilafranca de Conflent. Al batlle de Vallfogona li encarrega que , amb la gent més preparada i armada que pugui reunir, faci una batuda pels boscos del terme, ja que és probable que s'hi amagui en Serrallonga. També escriu al governador general de Catalunya donant-li ordres per tal d'activar la persecució del bandoler, afegint que aquest acostuma a cercar refugi, "després d'haver robat", a Sant Hilari Sacalm. Segons confidències arribades al virrei, fa poc que en Serrallonga ha estat per l'Empordà".

Doncs aquest mateix dia 19 d'octubre el duc de Cardona ordena la captura dels següents fautors del bandoler del Montseny: "en Cortada, de Castanya; els Perets, pare i fill, de Sant Feliu de Codines; en Bonmatí, d'Amer; en Vilamajor, de Tona; en Vilar, de Malla; en Francesc Farell, de Caldes de Montbui, i en Puigxoriguer , de Centelles."

Així, doncs, en Francesc Farell (de qui vaig parlar en aquestes anteriors entrades del bloc) , com també en Puigxoriguer (vegeu aquesta entrada), foren finalment detinguts; en un moment que, com escriu Reglà, les autoritats actuaven amb fermesa contra fautors i col·laboradors del bandoler.

Fixem-nos com, per exemple, els Farell ja havien aparegut en la part del procés sumarial que conté les declaracions del Fadrí de Sau, detingut el novembre de 1631, i pel que sembla la justícia no hauria empresonat Francesc Farell fins dos anys més tard .

Per la seva banda, en el llibre "El bandolerisme català del barroc" de Joan Reglà, hi apareixen dades sobre alguns bandolers anomenats Puigxoriguer de Centelles.  En una carta (24 de maig de 1614) el virrei de Catalunya es queixa de la protecció que alguns nobles catalans donen als bandolers i posa com exemple que  la baronessa Violant de Cardona havia  embarcat en galeres genoveses del duc de Tursi al port de Barcelona - i per tant ajudat a escapolir-se de la justícia- cinc bandolers vassalls seus : Antoni Bataller, Jaume Casanoves, Jaume Puigxoriguer, Joan Puigxoriguer i Josep Capdevila, de la quadrilla d'en Trucafort, "casi todos de Centelles, vasallos de la dicha doña Violante, que les procuró esta embarcación con don Luis de Córdoba, hermano del duque de Cardona". El virrei lamenta molt el suport dels  fautors catalans als bandolers de la terra: "Siendo favorezida la gente ruyn de lo más principal de la provincia, oponiéndose con tan poco respeto a la administración de la justícia".

En el llibre "Perot el Bandoler" d'Anicet Salvans i Corominas també he trobat una referència a aquests Puigxoriguer, en la qual s'explica que "el guàrdia de Drassana, Francesc de Molina, detingué els germans Jaume i Joan Puig Xuriguer i l'Antoni Batalla, Josep Capdevila i Jaume Casanoves, antics companys d'en Trucafort".

Cal notar que Trucafort era capitost del bàndol cadell, enemistat amb els nyerros i en batalla constant a la comarca d'Osona. Semblaria , doncs, que en Serrallonga no hauria de tenir-hi tractes. Sabem que va tenir-ne amb els Puigxoriguer de Centelles, per tant cabrien dues possibilitats: que els germans Puigxoriguer detinguts fossin parents però no estadants del mas o que l'enemistat entre cadells i nyerros no hagués impedit una certa relació del bandoler de les Guilleries amb els Puigxoriguer, on hi vivia la seva madastra.

El cert és que algunes autoritats ja havien advertit que el procediment més eficaç, més que perseguir infructuosament els bandolers per les muntanyes on regnaven i alçar sometents, seria el d'actuar contra qui els donaven protecció i ajudaven, els fautors i col·laboradors. Així ho advertia el governador de Catalunya, Aleix de Miramón, en un informe redactat a Caldes de Montbui el 25 de febrer de 1627 i enviat al virrei :

"Si en Cathaluña no huviesse cria de bandoleros y fautores para su conservación, no los abria ho durarian poco, pero a ocasión  de los receptaculos rebrotan como la hidra de Hércules. Algunos visrreyes acabaron y destrujeron esta ruhin gente, pero hasta agora no he visto ni entendido que el castigo passasse a los dichos fautores con la generalidad y veras que se requeria contentadose siempre con solo la destrucción de los ladrones,haviendo ser al revés."

Però l'actuació dels virreis no va ser prou reixida en aquesta labor -potser perquè la xarxa era massa extensa- i això va permetre allargar els anys d'actuació d'en Serrallonga i els bandolers de les Guilleries.

CAN PUIGXORIGUER DE CENTELLES, NOVES DADES

En aquesta entrada anterior del bloc havia parlat de la masia de Can Puigxoriguer de Centelles (Osona) i acabava dient que aquesta masia esdevé un dels elements patrimonials més relacionats amb en Serrallonga.

En aquesta masia hi vivia Margarida Riera, natural de Tona i que havia estat la segona muller de Joan Sala, el pare del bandoler. D'aquell matrimoni també nasqueren dos fills, germanastres d'en Serrallonga que s'afegirien a la quadrilla de les Guilleries.

Quan vaig escriure l'entrada al bloc ja vaig dir que no trobava el desllorigador pel qual la Margarida Riera vivia en aquest mas i ara, gràcies a un article de Mn. Antoni Pladevall publicat en el número 10 de l'edició de "Monografies del Montseny" (editat per l'entitat "Amics del Montseny", l'any 1995) he trobat el motiu.

Resulta que el pare Joan Sala havia mort i l'any 1622 la Margarida Riera, ja viuda, estava casada al mas Puigxoriguer de Centelles.

La cosa no havia acabat gaire bé amb l'hereu Antoni Sala - fillastre seu i alhora cunyat en haver-se casat amb la germana de la Margarida, Elisabet- doncs la viuda va voler treure el dot del mas Sala i l'Antoni va fer cremar pels homes d'en Serrallonga els pallers del mas Puigxoriguer, l'any 1623, com a venjança.

Mn. Antoni Pladevall ens ofereix també una nova referència en transcriure el procés instruït contra una companya dels bandolers, Maria Àngela Quer, l'any 1624, quan aquest diu que Joan Sala -un dels fills de Margarida- li digué:

"Aquest hereu Sala nos ne farà alguna contra nostra mare, na Puigxoriguera", perquè digueren que dita llur mare del dit Juan Sala y del Segimon Sala demanava lo dot, y'l exequutava, y a cap de uns quants dies lo dit Joan Sala sabé que havien cremats los pallers d'en Puigxoriguer de Centelles, y'n bravejaven molt, perque deya que dit Antoni Sala los hi havie fets cremar".

Com es pot veure, doncs, en aquells temps les relacions familiars dels Sala devien ser prou tempestuoses. Per una part els Puigxoriguer estaven enfrontats amb Antoni, l'hereu de la Sala de Viladrau, per altra els fills de Margarida havien robat un matxo del mas que havien portat a Serrallonga. I amb tot, en el mas acollien, com hem ,  en Serrallonga i els homes del Montseny quan aquests baixaven cap a terres d'Osona i del Vallès.

AUTORS DE REFERÈNCIA : ORIOL GARCIA QUERA

  

 

Oriol Garcia i Quera (Barcelona,1967) és el nostre millor dibuixant especialitzat en còmic històric de Catalunya. Va debutar professionalment a la revista Cavall Fort i també és professor de dibuix de còmic.

Ningú com ell ha conreat el còmic basat en la nostra història i res millor que recórrer a la seva obra per a conèixer de manera àgil i fàcil a les imatges de la nostra història.

Les seves mans han traçat hàbilment, amb un tipus de dibuix realista i amb un magnífic color a l'aquarel·la, una llarga línia de còmics amb episodis importants de la història de Catalunya: des dels ibers fins a la caiguda de Barcelona de 1714, passant per la història medieval del país, el bandoler Rocaguinarda o la Revolta dels Segadors.

La seva obra , seguint aproximadament l'ordre cronològic de la història del país, és molt complerta:

- Gorja mortal (Ed. Signament , 1994)

- L'amenaça sarraïna (Ed. Signament, 1995)

- Revenja (Ed. Signament, 1996)

- Guifré 897: l'origen de la Nació (Ed. Casals, 2006)

- Mallorca, 1229.Jaume el Conqueridor (Ed. Casals, 2010) 

- L'Exèrcit errant : La darrera gran batalla dels almogàvers (Ed. Signament, 1993 i reedició a càrrec CIM Edicions, 2004)

- Pallars 1487. El darrer comptat (Ed. Casals, 2008)

- Trilogia Medieval (CIM Edicions, 2006)

- Rocaguinarda (CIM Edicions, 2003)

- Corpus 1640: La revolta dels Segadors (Ed. Casals, 2004)

- Barcelona 1714: L'Onze de Setembre (Ed. Casals, 2004)

Podeu trobar una ressenya força completa sobre l'obra de l'Oriol en aquest enllaç, es tracta del bloc "Història i cultura" que manté activat David Fernández de Arriba, llicenciat en història. També podeu trobar una interessant entrevista a l'autor en aquest enllaç, dins el bloc "El còmic en català" de Jordi Riera Pujal.

L'absoluta coincidència entre el meu interès pel còmic històric i l'obra de l'Oriol ha fet que hagi completat la meva col·lecció dels seus còmics. Vaig apropar-me a ells a partir del còmic Rocaguinarda i l'he anat completant fins arribar al seu primer còmic (Gorja mortal)  que vaig poder adquirir en una parada del mercat dominical de Sant Antoni fa dues setmanes. Un petit tresor.

Aquesta darrera Diada també vaig poder saludar l'autor de nou, en el decurs de la Fira d'Entitats que s'organitza cada any al Passeig Sant Joan de Barcelona, i vaig aconseguir que em dediqués un exemplar del llibre "Càtars i trobadors . Un viatge il·lustrat a l'Occitània del segle XIII" (CIM edicions, 1998). El treball detallista de l'autor, com és en aquest cas, li ha permès també aportar magnífics treballs per a il·lustrar llibres, exposicions i altres projectes relacionats amb la història.

No m'equivoco si dic que acostar-se a l'obra d'Oriol Garcia i Quera és la millor manera per a conèixer episodis concrets i molt importants del nostre país (aquesta Diada és molt oportú rellegir el seu Barcelona 1714) i que els seus còmics haurien d'estar en totes les biblioteques escolars, essent com son una molt bona eina per a ensenyar història de Catalunya.