LA CANÇÓ DE SERRALLONGA A "COSTUMS I TRADICIONS D'HOSTALS I TAVERNES"

 

La popular cançó de Don Joan de Serrallonga la va recollir Joan Amades en el seu llibre "Costum i tradicions d'hostals i tavernes ", editat pel Departament de Publicacions i Propaganda de la Generalitat de Catalunya l'any 1936.

L'insigne folklorista català tenia prou coneixements i material per a dedicar tot un llibre als hostals i tavernes del país i les històries i tradicions culturals on aquests eren protagonistes. 

L'hospitalitat, el menjar i el beure, el joc, els comptes, els traginers... els bandolers.

Un recull de costums, tradicions, vivències, històries.... que s'explicaven arreu i també les particulars d'alguns hostals molt coneguts, com l'hostal de la barata, l'hostal de l'Infern o l'hostal de la Peira.

El llibre conté un capítol dedicat  als bandolers, aquells homes que eren perseguits i que quan entraven en un hostal menjaven tan ràpid que van donar peu a la frase "Atipar-se com un lladre".

El capítol conté  la cançó de Serrallonga que explica la facècia que va tenir de robar una hostalera.

Hi apareix la partitura i una il·lustració en la capçalera de Manel Bas. Aquest mateix dibuix, junt amb la lletra i la partitura de la cançó, havien aparegut en la revista "Catalunya Gràfica" l'any 1922.

HOSTALS EN LA LLEGENDA D'EN SERRALLONGA

 

En el llibre "Costums i tradicions d'hostals i tavernes" Joan Amades hi va incloure pàgines dedicades a hostal de fama d'arreu de Catalunya que han  protagonitzat  llegendes i cançons al llarg de la història.

Així, apareix l'hostal de l'Infern de Barcelona, que estava situat en el carrer de l'Infern, desaparegut quan es va obrir la Via Laietana. La tradició explica que en aquest hostal s'hi reunien malfactors i gent de mala vida i que hi feia estada en Serrallonga quan d'amagat anava a Barcelona. També diuen que quan els seus homes van atacar el palau dels Torrelles, els  seus enemics, ell va esperar amagat  a l'hostal per a conèixer el resultat de l'empresa.

Un altre hostal que apareix és l'hostal de la Peira. Aquest va donar nom a una cançó tradicional molt popular que explica que uns lladres van assaltar l'hostal disfressats de dones, però que una criada ho va veure i que va salvar l'hostal de ser robat.

També hi apareix l'hostal de la Barata. Un edifici encara avui existent en l'antic camí ral de Barcelona a Manresa. Serrallonga i els seus hi van passar a prop quan baixaren a robar a aquest concorregut camí amb els bandolers de la colla dels Margarit. L'hostal era molt concorregut i tenia una certa mala fama de ser còmplices dels bandolers, atès que quan hi feia estada una persona adinerada a qui robar els de l'hostal ho comunicaven als lladres penjant peces de roba a la façana.

I també hi ha una referència a l'hostal del Malcuinat del barri del Born de Barcelona. Es deia així perquè feien un menjar molt ordinari. El nom ens recorda l'hostal del Malcuinat de les Guilleries, l'actual hostal de l'Espinau, que va originar una llegenda molt més truculenta escrita per Anton Busquets i Punset.

Històries i cançons entranyables d'antics hostals. Un deliciós record d'aquells establiments de fama.

SERRALLONGA A "LOS TRABUCAIRES" (1976)

 

L'any 1976 el Circulo de Amigos de la Historia de Madrid publicava el llibre "El bandolerismo catalan: los trabucaires" dins la col·lecció "Los grandes procesos de la historia".

El títol de la col·lecció ens remet directament a una col·lecció que es va publicar l'any 1931 a França amb aquest mateix nom, del qual era autor Maurice Soulié  i que contenia un capítol dedicat al procés sumarial d'en Serrallonga.

Doncs aquesta edició espanyola va fer el mateix i en aquest volum dedicat als bandolers i trabucaires (el célebre procés contra els trabucaires de les Illes, el poble del Vallespir) de Catalunya hi va dedicar dos capítols a la figura del bandoler de les Guilleries.

El llibre no volia ser un assaig històric. La prova és que l'autor, Jerónimo Montes, comet fins l'error d'assignar el mas Verntallat que apareix fotografiat en una de les pàgines com a casa natal d'en Serrallonga.

I de fet el primer capítol ja s'anomena "La leyenda de Juan Sala y Serrallonga", repassa la mitologia i la literatura creada al llarg dels segles sobre el bandoler.

Finalitza el llibre amb el capítol "La ejecución de Serrallonga", on manlleva paràfrags sensers del llibre de Celestino Hernandez Girbal "Bandidos Célebres Españoles".

En definitiva, un llibre que no fa cap nova aportació a la història del bandoler, més enllà de mantenir viva la seva mitologia en els anys setanta i per a aquells que van accedir a aquesta edició.

INTERROGATORI I INTENT DE REMISSIÓ

 

A finals de 1631 Miquel Paracolls i altres bandolers foren detinguts a Vilafranca i traslladats a les presons de Barcelona.

El 16 de juny de 1632 feia mesos que Miquel Paracolls romania tancat a les presons de Barcelona i tot just li prenien declaració : “haurà set o vuyt mesos quem prengue T. Callar, veguer de Vilafranca de Conflent, en companyia de Esteve Tor, Miquel Madriguera, Rafel Roca, Francesc Soler y un valentia ques deya Hyacintoi Morales quens prengue en lo camí real mes enllà de Vilafranca que tots sinch veníem de Italia però jo no se perquens prengue ni perquè sem pren la depositio”.

En aquells declaració Paracolls es “feia el suec” i negava tot el que se li preguntava.

Li van demanar si ell coneixia a Joan Sala i Serrallonga de Querós, a Jaume Fadrí i a altres bandolers de la quadrilla de les Guilleries i ell va respondre “non he coneguts ni conech ningú ni se si eren cridats per enemichs de sa magestat”. 

Li van preguntar si ella havia anat pel bosc i en diferents ocasions amb en Joan Sala i Serrallonga i demés lladres. I ell va dir que això no era veritat. 

El van interrogar expressament per  l’intent de segrest del notari Umbert de Sant

Feliu de Pallerols i el robatori de passatgers al camí ral d’Amer aquell mateix dia.  I ell ho va negar. 

Miquel Paracolls nega també que fos proveïdor de la quadrilla. Hauria rebut l’encàrrec d’en Serrallonga de fer pedrenyal de tres pams per a Antoni Sala, germà i hereu, i seria també proveïdor d’armes i xarpes per a altres membres de la quadrilla, qui també li portaven els pedrenyals per a que els portés a arreglar. 

Paracolls va tenir una oportunitat de sortir de la presó amb un benefici concedit a un tal Miquel Graells de Manresa. Resulta que Miquel Graells havia capturat a Jeroni Alsina, un bandoler de la quadrilla d’en Tosa-sons, i amb això disposava d’una cèdula reial del 24 de maig de 1631 que atorgava una remissió de delictes. 

Miquel Graells feu donació d’aquest dret a Pau Bellpuig de Taradell i a Miquel Paracolls de Malla i aquests van demanar “la remissio dels delictes per ells comesos en virtut de la cedula real que lo excellentissim duch de Feria feu a Miquel Graell”. 

Paracolls no ho va aconseguir atès , com disposava el procurador del tribunal, que “no es pot valer dit Miquel Paracolls perque de la contextura de dita cedula real  y de la jornada dels delictes fets y perpetrats per dit Miquel Paracolls consta evidentment que dita remissio no pot en ninguna manera tenir lloch”. 

Com va acabar Miquel Paracolls? 

Al procés d’en Serrallonga hi falten parts i entre elles la sentència de Miquel Paracolls. Sí que hi ha la d’Esteve Tor, bandoler que coincideix en els mateixos fets i delictes. Si fem cas a la sentència d’aquest darrer, és plausible que Paracolls fos condemnat a remar a galeres a perpetuïtat.

 

MIQUEL PARACOLLS I L'AMIGA D'EN SERRALLONGA

 Joan de Serrallonga va tenir, al llarg de la seva vida com a cap de quadrilla, diferents amants. Una d’elles Estàsia Carles i Colobrans, que l’acompanyava fins el 1629.

El desembre de 1628 l’Estàsia i la Marianna Padrines eren les companyes del bandoler i del Fadrí de Sau.  Serrallonga explica en el procés sumarial que en aquelles dates va haver de deixar l’Estàsia a en Miquel Paracolls i el cavaller nyerro Vicenç Valls per a que li guardessin i aquests de l’emportaren a una casa de Vic que ell no coneixia.

“Em prometeren que ells la tindrien en una casa tot lo temps que jo voldria que no li faltaria lo que haurie de menester” i al cap d’uns dies Serrallonga la va anar a buscar.  Va anar a les portes de Vic, acompanyat del seu mig germà Pere Sala, i d’en Miquel Paracolls. Aquest darrer va entrar dins la ciutat i li va portar la noia.

Va succeir, però, que un altre bandoler, anomenat Lo Negre de Tona, li va robar la noia amb la connivència d’en Cristòfol Madriguera de Taradell. 

Serrallonga havia ordenat a en Madriguera que busqués la noia, però al final va descobrir que Madriguera ja sabia i havia consentit que Lo Negre robés l’Estàsia al cap de al quadrilla. I en Miquel Paracolls també ho sabia.

“Trobantme jo ab molts de la quadrilla en un bosch prop de Taradell sobre la casa de Sobrevia de Viladrau arribaren allí lo dit Miquel Paracolls y un altre fadrí ... y dit Paracolls me digue que ells no pensaven que jo fos per allí y que la causa de trobarse allí ere que cercaven per orde de Madriguera a la dita Estasia Carles y Colobrans y jo de allò me cregui lo que dave gust perquè jo havia sabut que dit Madriguera havia cabut en lo robarme dit Negre de Tona a dita Estasia Colobrans”.

Miquel Paracolls també havia amagat a en Serrallonga el robatori de l’Estàsia. Però allò nova tenir més conseqüències. Madriguera continuaria en la quadrilla fins la seva mort en la Brega amb el batlle d’Osor, quatre mesos més tard.

REPARTINT EL BOTÍ

 

Pels vols de Nadal de 1630 Serrallonga  i la quadrilla es trobaven al mas Sabater de Susqueda i partiren del bosc on es trobaven per anar al camí ral de Sant Feliu de Pallerols a Amer, amb la voluntat de segrestar i demanar rescat per un tal Umbert, notari de Sant Feliu, perquè era home ric.

El Fadrí de Sau no hi participà perquè Serrallonga li ordenà que es quedés vigilant a un home que portaven pres que es deia Noguer de Batet (el mateix que va fugir i matar a Pere Sala, germà del cap de quadrilla, quan aquest el vigilava al bosc del Quer de Susqueda).

Sí que hi participà en Miquel Paracolls.

Jeroni Terrats, l’hereu Terrats de Sant Genís d’Amer, havia d’espiar el notari però es va descuidar i quan tota al quadrilla arribà al camí ral resulta que el notari ja havia passat i no el van poder segrestar.

Amb tot, es posaren al pas i robaren traginers que passaven. Es van repartir en nou parts els diners i dels pedrenyals que havien robant en feren “encant”. Com que en aquella ocasió el botí va ser escàs els homes van resoldre no donar la part a Miquel Paracolls, Esteve Tor i Bernardí Vilar, amb el compromís de compensar-los en la següent malifeta.

I van complir, atès que al cap de pocs dies van segrestar a en Bancells de Sant Bartomeu del Grau i n’obtingueren un restat de tres-centes lliures i d’aquest diner Serrallonga va agafar la part que devien a Paracolls, Tor i Vilar i va pagar el deute. Un fet que demostra la pulcritud en el repartiment del botí, com a fórmula per a mantenir cohesionada la fraternitat de lladres.

OVELLES I COMISSARIS

 

El Vilar de Bancells (Foto: Mapes del Patrimoni Cultural)

Castanyers a la carretera de Sant Andreu de Bancells.

Miquel Paracolls formava part de la quadrilla que va tenir una topada amb el batlle de Vilanova i el comissari Montserrat Boxeda. Ho explica el Fadrí de Sau en les declaracions del 15 de març de 1632:

 “Conech molt be a Esteve Tor y a Miquel Paracolls de malla vuy presos en los carcers reals de la present ciutat (de Barcelona) los quals Miquel Paracolls y Esteve Tor son vinguts aquadrillats ab nosaltres moltes vegades y en particular lo Esteve Tor se es trobat en nostra companyia en la resistentia que ferem al batlle de Vilanova de Sau y Montserrat Boxeda comissari y tambe si troba lo dit Miquel Paracolls y fou desta manera...”

I Jaume Melianta, el Fadrí de Sau, explica com trobant-se tota la quadrilla prop de la casa del Vilar de Sant Andreu de Bancells, el mes de novembre de 1630, havien portat quatre ovelles que havien agafat d’un ramat i tres d’un corral i les volien coure i menjar.

Joan Caminades dit lo Borrau i un altre que li deien Bomia anaren a una baga de castanyers a buscar unes perxes per a fer-ne pals per enforcar i coure la carn, però allà es van topar amb el batlle de Vilanova de Sau que es deia Font i amb Montserrat Boxeda, que amb gent del sometent rondava per allà a la recerca dels bandolers.

Les autoritats arremeteren contra la quadrilla al crit de “no moure el rey”, però els homes de les Guilleries van optar per oferir gran resistència i els tiraren escopetades, fugint tots sense que s’hagués de lamentar cap ferit, d’una o altra banda, en aquella topada.

NYERROS A PARACOLLS

 

El menjador de Paracolls. En una estança com aquesta

hi van menjar en Serrallonga i el baró de Savassona.

La masia abans de la restitució de la torre.

El desembre de 1628 Serrallonga prenia unes purgues prop de Sant Andreu de Bancells. La cura li proporcionava un barber anomenat Bonaventura Sans de Vic i també hi acudia el cavaller nyerro Vicenç Valls. El comissari d’Osor, Benet Quintana, va assaltar l’amagatall del bandoler, però aquest es va escapar.

Serrallonga i els seus van pensar que havien estat traïts pel cavaller nyerro, però el baró de Savassona anà a trobar-lo al bosc d’en Mansa de Taradell per a intercedir a favor del noble. Després de parlar anaren a Paracolls de Malla.

Joan de Serrallonga explica en les seves declaracions que va anar a casa de Miquel Paracolls de Malla junt amb el baró Antoni Vila de Savassona i el cavaller nyerro Ramon de Pons. A Paracolls els donaren menjar i els bandolers marxaren en acabat, deixant-hi els nobles nyerros.

Uns dies després Miquel Paracolls, Ramon de Pons i tres criats seus anaren a trobar a la quadrilla al Collsameda i allí el noble va demanar a en Serrallonga si aquell vespre podia anar a les parets noves dels caputxins de Vic, on hi hauria el cavaller nyerro Vicenç Valls.

Des de Collsameda anaren fins a Folgueroles, on es feren donar sopar per força en una casa i d’allí anaren a Vic, on va tenir lloc la trobada nocturna que va servir per a posar pau entre Serrallonga el cavaller Vicenç Valls.

La traïció havia estat cosa del barber Bonaventura Sans, que fou executat per ordre dels cavallers nyerros. 

MIQUEL PARACOLLS DE MALLA

 

Del petit poble de Malla en sortiren també alguns bandolers habituals de la quadrilla d’en Serrallonga: el més important va ser en Miquel Paracolls. Aquest bandoler de Malla tenia vint-i-quatre anys quan el van prendre a Vilafranca de Conflent  amb Miquel Madriguera i altres bandolers que havien desertat dels terços castellans d’Itàlia.

 En la confessió del Fadrí de Sau hi trobem que en Serrallonga va fer estada en el mas: “Segons he oyt dir al Serrallonga y a altres companys meus ells son estats en casa de dit Miquel Paracolls moltes vegades menjant bevent y dormint en ella y en particular quant jo y los demes mos companys anarem a robar en lo cami real de Sant Feliu Saserra en lo lloch dit les Canals den Valencia passarem en casa de dit Miquel Paracolls de Malla des del bosch de Manssa ahont nos trobavem y en casa de dit Miquel Paracolls soparem tots en sa companya quens ne dona de  molt bona gana”.

En Joan de Serrallonga es refereix també a Miquel Paracolls quan parla de l’episodi en el qual el bandoler anomenat Negre de Tona, en connivència amb Cristòfor Madriguera, li robà la seva amiga Estasia Carles i Colobrans: “Y un dia trobantme jo ab molts de la quadrilla en un bosch prop Taradell sobre la casa den Sobrevia de Viladrau arribaren alli lo dit Miquel Paracolls y un altre fadri y dit Paracolls me digue que ells no pensaven que jo fos per alli y que ells la causa de trobarse alli ere que cercaven per orde de Madriguera a la dita Estasia Carles y Colobrans y jo de allo ne cregui lo quem dave gust perque ja havia sabut que dit Madriguera havia cabut en lo robarme dit Negre de Tona a dita Estasia Colobrans”.

Trobant-se sopant a la casa d’en  Miquel Madriguera de Taradell , junt amb Vicenç Llagostera i altres bandolers, en Miquel Paracolls va vendre a Pere Sala, germanastre d’en Serrallonga, un pedrenyal.

En les declaracions del bandoler Jaume Masbertat, àlies Viola, també se’ns explica que anant la quadrilla a robar al camí ral de Sant Feliu Sasserra, en concret a un lloc anomenat “les canals den Valentia”, passaren abans per la casa de Miquel Paracolls i a dins d’ella hi menjaren abundantment perquè Paracolls era home de confiança.

Miquel Paracolls tenia, en aquelles dates i segons les declaracions d’un testimoni que participava en el procés, l’edat de vint-i-quatre anys.

LES MARGUES : EL NOSTRE PARTICULAR FAR WEST

 

Un dels elements característics del paisatge  osonenc són les zones de margues.

Les margues són roques sedimentàries del grup de les lutites, constituïdes per una mescla d’argila i carbonat de calci. La seva escassa resistència a l’erosió permet que es formen espectaculars parets i zones amb xaragalls.

En la nostra darrera caminada vam descobrir les margues de les Costes Males (també anomenades terrers , esbornancs o badlands) al terme de Santa Eulàlia de Riuprimer. Potser de les mes espectaculars de la comarca.

Però n’hi ha d’altres d’espectaculars i de bon conèixer. En sortides passades vam descobrir fa anys les de Santa Cecília de Voltregà i més recentment les de Gurb.

Aquest paisatge de geologia erosionada fa córrer la imaginació. A falta de deserts a Catalunya és en aquestes margues on hi podem recrear aquells paisatges de l’Oest americà carregats d’indis i vaquers.

I no m’he pogut estar de recrear-hi els nostres bandolers de les Guilleries i al plana de Vic, en un duel o a punt de disparar. El nostre Farwest particular del segle XVII.

PARACOLLS DE MALLA: HISTÒRIA D'UN MAS HISTÒRIC

 

Fa unes setmanes vam tenir ocasió  i goig de poder visitar la masia de Paracolls de Malla, convidats per en Francesc Paracolls, un dels hereus del llinatge. 

Paracolls és una de les masies més antigues de la plana de Vic. La primera notícia que tenim del nom Paracolls es remunta a la primera meitat del segle X, quan entre els béns de la Pabordia de Palau de Malla hi consten les seves terres i vinyes.

En un capbreu de l'any 1339 hi consta que el mas Paracolls de Malla pagava un tribut per les seves terres als Vilademany, senyors del castell de Taradell. En el fogatge de l'any 1497 hi consta "lo Paracolls", i en el de l'any 1553 hi consta el mas Paracolls, on hi vivia Jaume Tona.

De la masia en sortí un dels herois de la Guerra de Successió: Francesc Paracolls. Lluità amb els Vigatans, al costat d’en Bac de Roda, a favor de la causa austriacista. Va ser pres i ferit en una brega prop de Gallifa. Aleshores fou conduït a Vic, per ser penjat a la forca del Puig d’en Planes el 18 d’abril de 1714. El seu cos fou enterrat al cementiri de Sant Vicenç de Malla. En record seu l’any 1986 s’inaugurà un monument dedicat a la seva memòria a l’església de Malla, que fou inaugurat pel President Jordi Pujol.

La particularitat d’aquesta històrica masia és que el llinatge Paracolls s’hi ha pogut mantenir al llarg de mil anys, tot i els avatars de la història.

La masia va ser ampliada i reformada en els segles XVII i XIX. A l'interior es conserven vestigis de l'edifici medieval primitiu, entre els que destaca un arc ogival, la imposta d'un antiga portalada i diversos trams de parament en opus spicatum.

En Francesc Paracolls ens explicà que després de la Guerra de Successió les autoritats van fer enderrocar al torre de la masia, adduint que servia de torre de comunicació dels austriacistes a la plana de Vic. I és ben cert que des de la torre hi ha una vista privilegiada de tota la plana. En la nostra visita a la masia ho vam podem comprovar, accedint a aquell magnífic espai, restaurant amb fusta de gran qualitat i resistència portada d’Alemania. Els Paracolls de Malla no sols conserven, sinó que restauren tots els espais de la històrica masia.

I a tota la història de la masia hi hem afegit ara una nova capa, la capa que hi aporta en Joan de Serrallonga i els nyerros i bandolers del segle XVII. Per a nosaltres ha estat un privilegi poder entrar en aquesta històrica masia que també forma part de l’extens “territori Serrallonga”.

EL LLOP A LES GUILLERIES: HISTÒRIA, MITE I LITERATURA

 Tornarem a veure la presència del llop a les Guilleries?

Idealització de l'Encantada i el llop, als estanys de Noedes del Conflent.

El Pare-Llop, segons una il·lustració extreta del bloc "Mitologia catalana" de Dani Rangil.

Si fins ara he explicat històries fantàstiques de licantrops ara toca explicar el record del llop, el veritable depredador, que fa anys va habitar també en les nostres muntanyes.

La mitologia del llop o de l’home llop no sorgeix del no res, ho fa a partir de la presència d’aquest animal a tots els països, fins que va ser exterminat de molts d’ells.

Xavier Pérez Gómez, arxiver de l’Arxiu Històric Comarcal de la Selva, va publicar l’any 2000 als Quaderns de la Selva un article on recollia el resultat d’una enquesta sobre la memòria oral del llop a tots els pobles de la comarca. El podeu  llegir en aquest enllaç. L’article recull tot de tradicions orals sobre la presència del llop en els pobles de la comarca on se’n guarda memòria.

El llop va desaparèixer pràcticament de les Guilleries, el Montseny i altres muntanyes de la Selva al final del segle XIX. Hi ha, però, qui situa aquesta desaparició entrat el segle XX, apuntant que la Selva va ser un dels darrers indrets on va sobreviure a Catalunya. A Arbúcies hi ha notícies de la seva presència l’any 1890.

La persecució del llop com a animal competidor per als interessos ramaders de l’home és un fet ancestral. Les dues espècies van competir durant segles. I la persecució ferotge a la qual fou sotmès va portar a la seva desaparició en molts espais que havia ocupat.

Les armes de caça i també el verí van fer la feina i el llop va desaparèixer de les nostres contrades més properes.

En queden testimonis en l’orografia i el nom dels llocs. El més clar, el poble de Sant Martí Sacalm (Susqueda) que en origen va tenir el nom de Sant Martí de Cantallops. 

En la topografia trobem molts records al llop. Tan sols en el terme d'Osor podem trobar: la  Font del Llop,  el Sotjar del Llop, el Cau del Llop, el Serrat del Llop, la Baga de la Font del Llop, el Serrat del Pas del Llop,  la Llobosa...

A Catalunya no hi ha literatura sobre licantrops o homes llop, però sí que la cultura popular guarda un espai per al  Pare Llop, encortador de llops o llobater, és l’home que viu al bosc acompanyat d’un ramat de llops que l’obeeixen fidelment. Ell decideix si atacaran o respectaran el bestiar i les persones d’una masia en funció de la generositat rebuda. Als Comtats, sota el Canigó, es conserva el record del llop-cerver. A Pratdib, a la Catalunya Nova, es recorden els dips, els gossos negres endimoniats.

En algunes versions el Pare Llop pot arribar a convertir-se també en llop, igual que el licantrop, però ho fa segons la seva voluntat i no pas per la presència de la lluna plena.

I en la cultura popular catalana existeix també la bruixa que es pot transformar en guilla. Un mite que escauria molt a les nostres Guilleries.

Per finalitzar aquest  record del llop a les Guilleries, en aquest cas literari, no hi ha millor manera que llegir Anton Busquets i Punset, el poeta de les Guilleries, que l’any 1903 va escriure el relat titulat “Entre llops”:

«De sobte, la quietud dolça de la muntanya fou trencada, no per l'oreig juganer que fa petonejar els arbres, ni per l'empenta de cap allau, ni pel clam de les campanes veïnes, sinó per un udol viu i llunya que retrunyia gelador per les afraus montsenyenques ... Huu! .. Huu! .. Huu!

I s'atançava brunzent a les orelles, tètric i dolarás. «El llop» vaig cridar esglaiat; les cames se li segaren i no podia donar un sol pas ... Huu! .. Huu! .. Huu!  ... i el ressò més esparverador encara rodava d'avenc en avenc com sotraguejant tota Ja muntanya.

Just em vingué d'arribar a un roure corpulent que dona va entrada a un clap arbrat. M'hi abraço  tremolant petant de dents guanyo mitja soca i aconsegueixo posar el peu dret al primer estaroc nuós que em deixa respirar.

Instintivament miro i veig tota la llarga ombra del llop fent salts i esgarrapant l’arbre on era jo i amb por de relliscar en valer pujar més amunt fins al forcat salvador on pogués reposar amb l’amenaça de passar-hi la nit perquè el rei de la muntanya,  el ferotge perseguidor,  ben segur que m’espiaria els passos arriscant-me a veurem atacat per més lleuger que anés,  ja que, afamats com van a l'hivern no perdonen ningú pera sostenir-se en aquelles soledats que jo vulnerava temerari.»

El llop ha tornat a Catalunya, Alguns exemplars s'han deixat veure al Pirineu i també han baixat més avall. Quin futur li espera? No ho sabem. El temps dirà. 

 

TERRA DE LLOPS

Aquelles boscúries i aquelles cingleres guardaran per sempre aquell secret. Amb els anys es parlarà de les bruixes, però mai d’aquella bèstia que va desaparèixer sota la cinglera, a Sant Martí de Cantallops.

Ara que us ha estat revelat aquell secret ancestral, aneu en compte quan camineu per la vall de Fornils, aquella fondalada perduda de boscos i cingleres. 

Vigileu sobretot si el camí se us fa llarg i cau la nit, i apareix la lluna plena, i sentiu remor de passes al bosc tenebrós, i escolteu l’udol del llop que ha tornat ... la bèstia potser us empaita. 

Correu, però no us servirà de res.

FI

 

L'HOME DINS LA BÈSTIA

Bruixeria. La bèstia es retorça i emet esgarrifosos crits de dolor, potser fins i tot  de terror. 

I davant els ulls incrèduls d’en Serrallonga, aquell cos d’animal es transforma en un home.  

I aquell home és en Clavell, que expel·leix el darrer alè de vida quan cau daltabaix de la cinglera.

Mai es trobarà el seu cos, els animals carronyers desfaran la carn d'aquella mortalla. 

I allà baix de la cinglera desapareixerà per sempre aquell misteri, aquell terror, que Joan de Serrallonga no sabrà ni voldrà explicar mai  a ningú. 

Serrallonga s’ho emportarà amb ell a la tomba l’any 1634.

 

EL BANDOLER I LA BÈSTIA

La carrera de perseguidor i víctima ha acabat a la cinglera, no hi ha camí ni escapatòria. La mort baix l’abisme o la mort sota les urpes i els ullals del dimoni. 

Una sola bala ha pogut disparar-li, totalment inútil. Ha pogut veure com entrava en la carn de la bèstia, però aquesta ni se n’ha sentit. I aleshores el monstre se li ha tirat a sobre. Era la fi.

Serrallonga, però, mai ha estat home de rendicions. I del cinturó ha tret la daga de plata que va robar del mas Boada de Salitja, decidit a sucumbir lluitant.

La bèstia cau sobre seu i Serrallonga sent el baf de l’infern d’aquella boca monstruosa. Sense saber com, aconsegueix que la daga penetri en la carn de l’animal. 

I succeeix l’imprevisible...