EN SERRALLONGA EN ELS ROMANÇOS POPULARS DEL SEGLE XVII (4): EL ROMANÇ DE JAUME ROIG

Encara trobem un tercer romanç en el segle XVII dedicat al bandoler, va ser publicat l’any 1634 i té la particularitat d’estar escrit en català. 

Es tracta del romanç titulat “Relació certas y puntuals de la bandolina, morts, robos, hazanyes, y valenties, presa, entrada, sentencia y castich del famos y valent bandoler Cap de quadrilla Joan Sala y Serrallonga. Essent Virrey de Catalunya lo Excelentissim Duch de Cardona, y de Sagorb, Any 1634. Composa a rima de Jaume Roig. Ab Licencia y Privilegi, en Barcelona per Lorens Déu davant lo Palau del Rey”.

Pep Balsalobre Palacios, professors de literatura catalana moderna a la Universitat de Girona i membre investigador de Llengua i Cultura Catalanes, ens en dona una referència en el seu treball “Plecs solts poètics catalans dels segles XVI i XVII relatius al bandolerisme. Un inventari”, publicat l’any 1998 en la Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura i que podeu consultar en aquest enllaç:

“Com que és un imprès important, en faig aquí un esquema breu de l’estructura: lloança del virrei duc de Cardona i avís als bandolers; repàs de malifetes de Serrallonga i el recorregut del bandoler per la geografia catalana; episodi de la captura; sentència i execució; llarga relació, en vers, de bandolers morts als darrers anys”.

Seguint la tipologia habitual d’aquells romanços aquest va dedicat a elogiar les autoritats del moment i alliçonar els lectors sobre les conseqüències d’abocar-se a la mala vida. En la introducció de passatges de la biografia del bandoler l’autor coneix efectivament alguns episodis reals i documentats, entre aquests hi podem veure els noms d’aquells colomencs que van lliurar en Serrallonga a les autoritats (l’hereu Agustí, en Jofré, en Mir i en Manyà) o els diferents turments als que fou sotmès el bandoler segons la sentència (tortura, flagell, mutilació, decapitació...).

Pep Balsalobre també documenta l’existència d’una altra suposada impressió d’aquest romanç, el mateix any 1634,  a càrrec de Bernardo Arcarons, qui va obtenir llicència per a imprimir-ne un de titulat “Relación de los sucesos de Juan Sala y Serrallonga ... per el feta a rima vulgarment dita de Jaume Roig”.

Per a il·lustrar aquesta entrada del bloc reprodueixo una part del romanç de 1634, a partir dels extractes del text que va incloure Xavier Roviró i Alemany en el seu llibre “Serrallonga, el bandoler llegendari català”.

SERRALLONGA EN ELS ROMANÇOS POPULARS DEL SEGLE XVII (3) : EL ROMANÇ DE PEDRO MELUCO

 

Si ens fixem en el romanç de Pedro Meluco veurem com hi apareixen dades coincident amb el procés judicial i que demostren que l’autor estava al cas dels fets històrics reals, abans que fos dictada sentència i redactat el sumari. Aquest aspecte ens parla de la utilitat que en alguns caos poden tenir els romanços per a compondre elements històrics.

Meluco ens parla de protagonistes com l’agutzil Monredón; les fugides a França d’en Serrallonga; de l’empresonament a França del Fadrí de Sau i altres bandolers de la quadrilla. També ens dona noms (Pere Agustí i Josep Manyà) dels que traïren el bandoler i el lliuraren prop de ca l’Agustí de Santa Coloma de Farners.

SERRALLONGA EN ELS ROMANÇOS POPULARS DEL SEGLE XVII (2) : EL ROMANÇ DE FRANCISCO LAMUELA

El romanç escrit per Francisco Lamuela participa enterament en la voluntat d’elogiar les autoritats que solien tenir aquest tipus de literatura. Així, bona part de les quartetes van destinades a lloar la lluita del virrei Duc de Cardona:

“La tierra vino a limpiar
el Gran Duque de Cardona,
pues se vio a prisionar
aquesta tan gran persona”

En quan referències històriques hi trobem el veritable pas de Serrallonga a França, on es guardava en les terres de Viver, i també el protagonisme de Jaume Manyà en l’empresonament del bandoler.

En una de les quartetes hi trobem una referència a Joana Macissa, de la qual parla com si fos francesa:

“Vínose él (a) enamorar
de una Francesa alentada,
quiso con él navegar
por ser ella desdichada”

Aquest apunt coetani en l’època sobre la nacionalitat de la Joana és interessant. Sempre s’ha considerat, a partir de les seves declaracions que consten en el procés judicial d’en Serrallonga, que la Joana era una vídua d’un moliner de Castelló d’Empúries; però en el mateix procés judicial hi ha un testimoni que la defineix com a una noia amb accent francès.

Isabel Graupera i Lluís Burillo, en el seu llibre “Serrallonga el bandoler, les dones i la justícia” (Esfera Llibres, 2008) aposten per la versió de la Joana francesa a partir d’una investigació infructuosa per localitzar-la que van fer en els arxius parroquials de Castelló d’Empúries.

SERRALLONGA EN ELS ROMANÇOS POPULARS DEL SEGLE XVII (1): EN LA GÈNESI DE LA LLEGENDA

 Fotografies: bloc Almanaque.

Una forma de literatura molt estesa en el segle XVII van ser els romanços populars o literatura de canya i cordill.

Respecte la mètrica dels romanços, solien ser octosíl·labs, dividits en quartetes i amb rima assonant. L’extensió solia ser de quatre pàgines (un full A4 plegat).

La seva temàtica era diversa, però les històries –algunes de força escatològiques- sobre crims o delictes hi tenien força pregonament. Per aquest motiu trobem molts romanços dedicats a bandolers, tant a Catalunya com a Espanya. No és d’estranyar que en Serrallonga en fos protagonista d’alguns.

I ho va ser en dos moments diferenciats: ja en el segle XVII i, més tard, amb el revifament de la seva figura gràcies a l’obra de Víctor Balaguer, a finals dels segle XIX.
La popularitat del Serrallonga bandoler era prou coneguda mentre era viu i actuava amb la seva quadrilla pel nostre país.

La popularitat literària li va arribar ben d’hora i va tenir transcendència en la literatura popular del mateix segle XVII.

Encara estava viu a presó quan es van escriure i editar dos romanços en castellà sobre la seva figura.

En l’article de Juan Givanel Mas “Observaciones sugeridas por la lectura del drama de Coello, Rojas y Vélez “El Catalán Serrallonga y Vandos de Barcelona” (Butlletí de l’Acadèmia de les Bones Lletres, Barcelona, 1945) en trobem una referència:

“La popularitat del bandoler no era fictícia , i es comprèn. Posava en qüestió a molta gent, el seu nom apareixia en molts bans, s’explicaven aventures increïbles d’ell , i totes aquests circumstàncies li donaven popularitat; per això no ens ha d’estranyar trobar dos romanços publicats a finals de 1633, això és, poc després d’haver estat empresonat”.

El primer d’aquests romanços és obra de Juan Francisco Lamuela; el segon és del batxiller Medro Meluco. El d’aquest darrer és molt més interessant pel seu contingut, més ajustat a la història real del bandoler.

Segons Givanel Mas: “Si aquests dos romanços els hem d’estudiar com si fossin textos literaris, direm que demostren el poc saber dels seus autors i que no estan en bona correspondència amb les muses; però són interessants atès que ens donen a conèixer certs detalls sobre la captura d’en Serrallonga, els quals poden haver estat aprofitats per aquells que s’han dedicat a estudiar la figura del bandoler. Per aquests dos treballs de poesia popular, sabem que Serrallonga fou detingut l’1 de novembre, així com l’estratagema que va utilitzar Pere Agustí per a lliurar el bandoler, coneixent també que Joana Macissa era francesa, com suposava un testimoni que figura en el procés judicial”.

En aquest enllaç, de l'interessant bloc "Almanaque", podeu trobar diferents mostres de romanços i literatura de canya i cordill dedicada al bandolerisme.

ELS GORGS DE PENJACANS

Un dels privilegis de viure a un  poble-ciutat com Santa Coloma de Farners és que, just al costat de casa, tot caminant, arribes a llocs que valen molt la pena.

L'entorn de la meva ciutat, en les darreres estivacions des Guilleries, just quan es deixen caure a la plana de la Selva, és privilegiat.

El bosc és mediterrani, sec i de pins i sureres, però amb llocs obacs on la vegetació de ribera ajuda a fer qualsevol caminada fins a l'estiu.

El sòl és granític i l'erosió dona formes singulars i fantàstiques a la pedra, donant lloc a espais màgics com és el rocar.

I sempre hi ha un lloc on trobar una panoràmica fantàstica i vertical sobre la plana.

Això és l'entorn de Santa Coloma, molt valorat pels excursionistes i, al meu entendre, encara no posat  prou en valor per les autoritats locals.

Però bé: aquest paradís tan, tan proper existeix i sempre podem trobar un moment per a fer camins ja coneguts ... o per descobrir-ne de nous.

N'havia sentit molt a parlar, però mai m'hi havia acostat, fins que fa uns dies vam fer una caminada pel sot de Penjacans. Es tracta d'una ruta circular que puja fins  als peus de Farners (hom hi pot allargar un xic la ruta i arribar-se fins a l'esplanada de l'ermita i el castell)  i descendeix per la riera de Penjacans, una zona obaga on es troben salts d'aigua i gorgs d'una bellesa i frescor increïbles.

Pel camí també es poden gaudir de vertiginoses vistes des de l'espadat que anomenem "balcó de Penjacans".

Us recomano i molt aquesta ruta, assequible i realitzable en un matí (el recorregut és d'uns 10 quilòmetres).

Nosaltres vam seguir les indicacions d'aquest enllaç.

La ruta es troba senyalitzada amb marques blanques (camí de Farners) i vermelles (sot de Penjacans) i us la recomano, amb la possibilitat de fer diferents ampliacions per a conèixer el rocar colomenc, la riera de Santa Coloma i el paratge de Farners.

LES CUINES D'EN ROCAGUINARDA ... I D'EN SERRALLONGA

 La cinglera de les cuines d'en Rocaguinarda.

 El grau d'accés a les cuines.

 La cova gran, des del seu interior.

Les cavitats anomenades Cuines d'en Rocaguinarda.

Les Cuines d’en Roca Guinarda, com popularment coneixen els de Taradell a la gran balma, amb dos forats o coves que s’endinsen una pocs metres, una força alta i l’altra baixa i de poc fàcil ingrés, es troba al vessant de migdia de les Sitges del Bou, prop dels 800 metres d’altitud, formant part del vessant i gran cornisa, coronada de grossos penyals,  que va de l’Enclusa a sobre el bosc de l’Aulet i fa de pantalla nord a la vall de Mansa. És lloc de fàcil accés pels coneixedors del terreny.

Rep aquest nom perquè en aquest indret es refugiava el gran bandoler Perot Rocaguinarda.

L’historiador Lluís Ma. Soler i Tèrol, en el seu llibre “Perot, història d’aquest bandoler”, ens descriu la seva estada en aquestes coves l’any 1905:

“En una montanya del costat del pòble (de Taradell) hi ha unes còves, que en diuen les Coves d’En Ròca Guinarda, y son  molt visitades.

Són en nòmbre de sis, ab les entrades molt petites, prò a dintre s’axamplen considerablement, y hi caben, drètes, qui-sap-les persones.

Vatj anarhi jò una vegada a vèure les famoes còves, ab En Josep Ròca y Fabregá, barber de Taradell, qui’m va mostrar lo camí, contantme moltes curiositats.

“En aquèstes còves – va dirme al arribarhi- s’hi amagava lo Ròca Guinart quan l’empaytaven, y ningú sabia trobarlo. May lo pogueren havèr”.

Al preguntarli si hi estava gayre temps d’amagat, responqué: “Qui-sap-lo. Perquè no s’hi estava lo Ròca Guiard tot sòl. Hi tenia als lladres que fèyen quadrilla; y hi tenien dònes y fills; que de vegades, per pòc que surtissin els antics del pòble, vèyen a les dònes dels bandolers qu’estenien la ròba que havien rentat. Desde lluny se vèya la ròba, estèsa al sòl, al damunt d’aquèts arbres. Eyl; al mènys tota la vida que ho sento a dir als de casa; y’l meu avi ja contaba que també ho havia sentit a dir sempre. Ell sí que li hauria contades d’històries!. Ne sabia moltes mès que no pas jò”.

Mon acompanyant ere un hòme robust, de regular alçada, cara rodona y posat alegre y satisfet. Caminava depressa y xerrava molt, alçant la vèu. Anava dientme. “Fa pòcs mèsos [era a principis del any 1905], que jò y sis hòmens mès, várem venir a barrinar aquèstes còves, perquè várem sentir á dir qu’En Ròca Guinart hi havia amagades armes, tresors y diners robats al camí reyal. Férem grans escorcolls, un dia que no teniem feyna. Còm qu’estavem desvagats prenguerem paciència en arrencar ròcs dels forats de tèrra, y de les parèts!. Quan estiguerem ben can sats, plegárem, dexantho tot de qualsevòl manera. Ara, qui vulgui ficarse a n’aquèsta còva, que es la mès gran, haurá de suar pròu. Totes aquèstes ròques que tapen la entrada les hi várem dexar nosaltres al arrencarles. No hi várem trobar res; ni una lliura; he sentit a dir que en aquèll temps contaven per lliures”.

Disposavem de pòc temps, y era inútil intentar entrarhi. Lo comença ment de la còva era un forat alt y estret, que s’anava enxiguint, fins a quedar tapat per un munt de pedres. Passat axò, ja hauríem sigut a la veritable còva, nègra y buyda.

En Josép Ròca y Fabregá continuava parlant. Dèya que lo Ròca Guinarda tenia dues altres còves allá apròp. Varem anarhi, atravessant un bòsc. Les còves eren en lo Baxant gran, a dalt de una montanya, desde aont se vèu un gran tròç del camí reyal, que va de Vich a Viladrau.

“Desde aquí vèya lo Ròca Guinart a la gent que passava pel camí y fèya surtir a la quadrilla a robar. Diuen que ningú gosava passarhi per por de trobarse ab En Ròca Guiart; y ni’ls pastors hi venien”.

Era un punt estratègic, plè d’arbres milenaris formant espèssos bòscos, de magestuosa solitut. De tant en tant hi passava algun carro ab traginers.

Les còves del Baxant gran son a dintre d’un còdol, solitari y ferésteg, a dalt de la montanya. Ni les pluges ni’l temps pòden destruirlo. Les arrels dels arbres se li cargolen al entorn, enrotllantlo, y surten al ayre perquè no pòden desferlo. Al principi no més hi havia que una còva. Mès, en un dia de tempesta, un llamp ferí y esquerdá’l gran còdol, descubrint la entrada de l’altre còva. Conten que ho va vèure En Ròca Guinarda desde sota d’uns arbres propers, y corregué a entrar al nòu alberg que la naturalèsa li oferia”.

Aquest singular i estratègic espai natural de Taradell va ser  per sempre conegut amb el nom de Cuines d’en Rocaguinarda. Però podem estar ben segurs que aquestes coves i balmes també van ser amagatall d’en Serrallonga.

La proximitat amb el bosc d’en Mansa, als peus de la cinglera on es troben les coves, i la referència que en fa en Joan de Serrallonga –com d’altres testimonis que van corroborar la presència de Cristòfol Madriguera i els bandolers de la quadrilla- ens permeten afirmar que la quadrilla de les Guilleries i el seu capitost principal segur que van fer-hi estada.

Les Cuines d’en Rocaguinarda, així, també van servir de “cuines” per a en Serrallonga.

EL CASAL DE L'AGUTZIL MONT-RODON

 

Gravat antic que representa el turment d'en Serrallonga. Entre els  

personatges hi figuraria l'agutzil Mont-rodon.

Prop de Taradell encara trobem un paratge històricament important: el casal de la família Mont-rodon.

Mont-rodon és un petit enclavament del municipi de Tona (Osona), envoltat per terres del terme de Taradell, al voltant de l'antic casal de Mont-rodon, casa forta de l'antic terme del castell de Taradell esmentada ja el 1076 i origen del llinatge Mont-rodon. Aquest llinatge conegut des del principi del segle XII. Al principi del s. XIII va destacar un membre d'aquesta família anomenat Guillem de Mont-rodon, que va ser mestre del Temple a Catalunya, Aragó i Provença i tutor de Jaume I a Montsó, dels bisbes de Girona Arnau de Mont-rodon (1335-1348) i Bertran de Mont-rodon (1374-1384) i d'una dinastia de cavallers i eclesiàstics que ocuparen llocs molt rellevants en la història comarcal i general del país. Posteriorment, quan el rei va ser major d'edat, es va encarregar de les finances de la casa reial.

El casal, amb la seva estructura adossada a la roca, constitueix un magnífic exemplar en molt bon estat, d'un edifici residencial possiblement construït dintre del s. XII, encara dins la tradició del l'arquitectura del segle anterior.

Davant del casal, enfilada a la muntanyeta de Mont-rodó que li donà el nom, hi ha la capella de Santa Maria de Mont-rodon. És una obra romànica del segle XII, molt modificada el 1693. Guardava un sarcòfag o tomba dels Mont-rodon feta el 1338 i una imatge gòtica de la Mare de Déu, mutilada el 1936.

D’aquest casal osonenc n’és també fill un personatge estretament lligat a la història d’en Serrallonga i també a la Revolta dels Segadors de l’any 1640. Es tracta de Miquel Joan de Mont-rodon i Tristany.

Miquel Joan de Mont-rodon va esdevenir agutzil reial i com a tal apareix en el procés sumarial d’en Serrallonga, com a component dels membres que van jutjar-lo.

En aquesta entrada del bloc parlo d’aquest tribunal i de la presència de l’agutzil, actuant en representació de l’autoritat reial.

L’agutzil va morir a Santa Coloma de Farners en els inicis de la Revolta dels Segadors, l’any 1640, quan intentava ordenar l’allotjament de terços militars napolitans a la vila. Els veïns, amotinats, el perseguiren i cremaren dins d’un hostal on s’havia refugiat amb el seu sèquit.

Així va quedar escrit en el llibre d’òbits de la parròquia vila:

“A 30 de Abril fonch cremat en esta vila, per medi dels forasters, Joan Monrodó alguacil real y lo notari y lo porter, que venian per cremar dita vila, y pera ab copiós numero de soldats, los quals al 3 de Maig mes prop, cremaren la Iglesia de Riudarenas y lo Santissim Sacrament y tot lo lloc, y primerament robaren tot lo quels agradá”.

Així, doncs, tenim una vila de Taradell íntimament relacionada amb tots els grans bandolers catalans de les Guilleries i Osona; com també relacionada amb un dels seus principals perseguidors: l’agutzil reial que formà part del jurat que sentencià Serrallonga i altres bandolers.