EL SANTUARI DEL COLL EN L’EXCURSIÓ DE 1883 (2)

 Fotografies de principis del segle XX del santuari del Coll,

procedents de l'arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.

Francesc Maspons ens regala una descripció de com era el santuari de Nostra Senyora del Coll a finals del XIX:

“Lo Santuari se compon de una Iglesia bastant espaiosa unida ab la casa habitació del capellà, que avans ho era dels frares que hi havia , per medi de un pati tancat, que serveix de cementiri, y de una casa, paral·lela ab aquella, que fan d’hostal; formant casa é Iglesia un carreró ab un arch al cap de vall, hont se coneix que ab lo temps hi degué haver alguna porta pera tancarho.

La Iglesia es d’estil románich y tota ella de pedra; desde sa meytat cap avall esta plena de retaules, la major part referents á la guerra carlista; proba de lo molt que allí van dominarhi; en cap d’ells hi brilla l’art. La meytat superior està plena de ciris, alguns de ben grossos, penjats per las parets. Tot això mostra la molta devoció que hi há, y efectivament es un gros las comitives que contínuament hi arriban, y no s’hi pot anar may, sobre tot al estiu y tardor, que no s’ troben per lo camí llargas currúas de visitants.

També al entrarhi, gayre bé al costat mateix de la porta, á má dreta, hi ha penjades unes grosses cadenes ab sos argolles en sos cich caps; solament lo véurelas dona feresa, y més, pensant que hi haja home que ha tingut de durlas. Diu la tradició qu’eran de un cristià esclau á Morería, qui en mitj de las penes invocà de tot cor á la Verge del Coll, y eixa va lliurarlo; com que l’endemá al matí, va trobarse, ab sas cadenes y tot, però soltes, á casa seva, y en agrahiment ne feu present allà á la Verge.

La Verge, posada al altar major ab lo Jesús al bras, va vestida, y té un camaril al detrás per hont pot anarse á besarli la má. La imatge antígua, avuy encara existent, era tota de fusta sens vestiments que la enlletgíssen, més sembla que en lo digle passat la trobáren massa vella, y la cambiáren per la actual.

Esmorzárem en dita casa, que fa d’hostal, y encara que senzillament , pot menjars’hi, donchs que cada demantí hi portan vitualles desde Osor. Lo ví val més portarlo, perquè l’ que vénen allí es molt petit, á causa de lo molt fredoses que son aquelles terres. No’ns van composar.

Després nos en anàrem pe’l cantó oposat al que hi havíem entrat, això es, per lo carreró que forman lo hostal y la inglesia y per sota l’ pont que per capdavall uneix á abdúas. Sortint lo portal , se troba un replanich hont hi ha una plasseta quadrada ab baranes á sos quatre costats, hont hi posaven los carlistes sas atalayas ó centinellas y de la que la artilleria d’exércit desde l’ fondo de Susqueda més de dúas vegades los en arribà a treure, proba de la bona punteria de nostres artillers”.

EXCURSIÓ AL SANTUARI DEL COLL, SUSQUEDA I OSOR L’ANY 1883 (1)

 Francesc Maspons i Labrós.

 Sant Miquel de les Formigues, vist des de Sant Benet.

La cinglera del Far, vista des de Sant Benet.

El volum VI butlletí de l’Associació d’Excursions Catalana , publicat l’any 1884, inclou la ressenya d’una altra excursió que va realitzar Francesc Maspons per les Guilleries el dia 25 d’agost de 1883.

En aquesta ocasió, partint també del balneari de Sant Hilari Sacalm, l’excursió tenia com a destins el Santuari de la Mare de Déu del Coll i els pobles de Susqueda i Osor.

“Eran dos quarts de set del dematí quan sortia de l’Establiment d’ayguas picants de St. Hilari. Mos companys, qu’eran tres, havían eixit de la via de dit nom una hora avans, y junts, muntats en matxos del país, en alegre companyia emprengérem nostra marxa”.

El camí els portà , després davallar un tros resseguint la riera d’Osor, a ascendir la muntanya tot pujant pel camí que passa per les masies de les Illes de Baix i la Coma i fins a Coll de Querós on:

“Desde aquell punt se descobreix una vista preciosa; pe’l detrás, fonda, fondíssima, á nostres peus mateixos hi havia la vall que acabàvem de deixar, ab lo rieral al mitj, retorcent-se en una mar de frescor y verdura; pe’l davant s’apareixía á nostres ulls un tros de las feréstega Guillerías, ab la casa del famós Serrallonga, ab sas profundes torrenteres, sas estimbas serres, y al fons lo bullidor Ter encaixonat entre aquella salvatje naturalesa; y coronantho tot, al lluny, llarga y espedada la cinglera de Nostra Senyora del Far, ab sa vistosa punta”.

Resseguint la carena arribaren a Sant Benet, després d’admirar l’alterós cim Sant Miquel :

“A nostra dreta, disputant-nos l’altura, se presentava magestuosa la montanya de St. Miquel, per banda oposada á la que la havíem vista, á solixent, ab sa ermita dalt, magestuosa, superba y espedada; los cimbells de roca semblaven ferla impossible.

Després, seguint sempre lo mateix camí, atravessárem lo coll de Sant Benet. D’ell ne diu la tradició, que s’anomena aixís perquè en ell Sant Benet lliurà una batalla als moros y ‘ls foragitá d’aquella terra; diu també que al cim de la montanya hi hagué un convent dedicat al propi sant, com encara se n’hi troban restos”

I així, arribaren al santuari del Coll, “que per tot aquell país té tanta anomenada”.

SERRALLONGA S'APAREIX A JACINT VERDAGUER L'ANY 1901

El títol d'aquesta entrada l'he adoptat d'una broma que va escriure Antón Busquets i Punset en un article publicat en la revista "Joventut" l'any 1901.

Aquell any un grup format per sis col·laboradors de la revista acompanyaren el poeta Jacint Verdaguer en una excursió de quatre dies pels cims del Montseny i les Guilleries.

Antón Busquets , el gran poeta de les Guilleries i redactor de la revista, va escriure la crònica de l'excursió que es va publicar en el número 83, aparegut el 12 de setembre. L'article es titulava "Joventut á Montseny i Guillerías".

Així presenta l'excursió l'autor, que de ben segur el va fer l'home més feliç del món en aquells quatre dies:

"Comenavem a tirar plans à fi de dur à felis terme la excursió per aquellas terras per mi tan estimadas  ... y a la primera ocasió  vaig engandayar l'itinerari , que resultà ben vistós y aprofitable, á fi de poder admirar una vegada més las bellesas superbas y corprenedoras d'aquell calp de terra catalana que pot competir ab els mellors paisatges y escabrositats que donan nom á paissos de fóra nostre terrer".

Els excursionistes arribaren de Barcelona per l'estació de tren de Sant Celoni, feren nit a Mosqueroles i van pujar per Sant Marçal i coll Pregon  fins la creu de Matagalls.

"Guanyarem el Matagalls, desde quina cimalla , coronada per la creu d'abet salvatge, espargirem la mirada per tota la terra catalana, allargantla fins á la germana Valencia, el gentil Rosselló y la joliua Mallorca".

Baixaren per Sant Miquel dels Barretons i el santurari de Sant Segimon, fins passar per l'ermita de l'Erola i el poble de Viladrau on feren nit.

L'endemà van fer camí cap a Vilanova de Sau , tot passant pel magestatic pont romànic de Malafogassa. A Vilanova feren un ball, van sopar i dormir.

L'endemà baixaren cap a Sant Romà de Sau i d'allí fins a Vic, on finalitzaren l'excursió després de passar per Savassona, Tavèrnoles i Folgaroles.

Va ser pels entorns del monestir de Casserres on van conèixer un traginer que, per l'alt cost del seu servei, li va semblar a Antón Busquets una reencarnació del bandoler Joan de Serrallonga:

"Voltejant l'aspriva montanya de Casserras, ahont hi hà l'antiquissim monastir de monjos clunicenses,  sortirem d'aquell reclós ahont ara vans ara esparavam que'ns eixis en Serrallonga ab llur quadrilla, Si no va sortir el llegendari personatge, no'ns faltá un altre Serrallonga que ja podem dirli' II, y aquest era'l célebre traginer Geroni, home ben aixerit y qu'ens plomá més del compte"

LES GUILLERIES I ELS SEUS BANDOLERS, SEGONS ANTON BUSQUETS I PUNSET

En el número 381 del diari “Lo Geronés” , datat del 17 d’agost de 1902, hi apareix una col·laboració del poeta i escriptor hilarienc Anton Busquets i Punset que presenta i evoca les seves estimades Guilleries. M’agrada reproduir-lo en aquesta entrada, perquè l’article sintetitza l’amor i la devoció que Anton Busquets sentia per aquest territori.

Hi sintetitza la senzillesa i la salvatgia de la gent dels llocs més feréstecs de la comarca i reafirma la seva pertinença a aquesta terra i a aquesta gent.

També hi transcriu la seva opinió particular sobre els bandolers que van poblar aquestes muntanyes, la qual es mou pels verals del romanticisme nacionalista i l’escepticisme per la visió dels historiadors. Anton Busquets sembla redimir els bandolers i en Serrallonga en particular, per qui sent una clara admiració com a personatge històric i tradicional de la terra:

“LAS GUILLERIAS

Entre’l gegantí Montseny y la Vall d’Hostales, de vora vora Olot, el Collsacabra oscat, serralada de Sabassona-Romagats y sotal de Vallors, barrera que las separa de la Selva gironina, s’hi troban las Guillerias, comarca la més accidentada de nostra Catalunya. Per una part saturada d’una vegetació esplèndida, ab arbredes corpulentes qu’en moltes encara no hi ha tocat destral, y per altra ab clapisas de gresa quan no las sobtan rocaleras abruptes, presenta una configuració especial y aposta pera tots els temperaments, per sos variats aspectes que la fan semblar misteriosa, més encara si’s té en compte qu’ha sigut l’escenari de grandioasas gestes, si bé las més d’ellas vistes baig el ropatge tétrich y esferehidor del bandolerisme no ben definit moltes vegades, quan pera fins del centralisme ‘s donava aquest dictat á las colles de braus defensors de las llibertats patrias, y de bon entendre es qu’entre aytals esbarts ó colles sempre se n’hi amagant de mal intencionats qu’aprofitan las revoltes pera fer de las seves, com en nostre sigle passat esdevingué prou ab la carlinada mateixa.

Sobre aquest particular mereix estudi apart el bando d’en Serrallonga, que molts l’han presentat y presentan encara com un lladre y malfactor, quan veritablement era home de rectes intencions y que donà probes d’estimació á sa patria.

Després de la figura colossal d’en Serrallonga, s’hi troba en sos anals, que son els de la patria, la més grandiosa si bé menys teatral d’en Pep Moragas. Aquesta si que s’ha mirat sempre y’s mirarà ab el prisma de la rahó, potser per ésser més aprop de nostres dies y haver viscut en l’época de las darreras falconandas qu’ha rebut Catalunya.

La població d’aquesta extensa llenca de territori està escampada en una munió de pobles, si pintoreschs la majoria, salvatges molts d’altres, sobre tot els del seu ronyó. Per’xó’ls primers s’han escullit com á punt d’esbarjo y sanatoris en l’época d’estihuada , y aquests principalment son Sant Hilari, Viladray, Arbucias y Montsoli; quedantne d’altres que, á pesar de no mereixe l’ésser triats com els esmentats pera estacions d’estihueig, gosan de regular avens mercès á l’activitat probada de sos habitants, y aixis trobaríem Sant Pere d’Osor, Espinelvas, Susqueda y algun altre restantne tota una colla d’esburrifats per aquí y per allà, alguns d’ells verdaders caus de gent infelissa é inculta mercès á no deixarhi arribar l’alé de civilisació tan deixada de la mà de Deu per culpa dels que’ns governen. Carós, Lloret Selvatge, Tavertit... es á dir, recons que verament fa basarda passarhi, com qu’encara d’ells haguessin d’eixir ferotjos perseguidors, advertint per’xó qu’en mitg de son aspecte trist y llastimós, s’hi troba’l tracte, si senzill, ben hospitalari, probant que no hi mancant cors honrats y que practicant la caritat sempre, sense la propaganda ab paraules sobreres. La gent d’aquella terra, qu’es la meva mateixa, parla poch y de cor, sens esfarfechs ni paraules inútils.

El clima d’aquell terreno no pot ésser més sanitós de lo qu’es. Quelcóm frescoy al hivern, podent gosar d’una primavera ben hermosa y de bon aprofitar pera las tascas camperoles, que son el modo de viure d’aquells pacifichs sers. L’estiu no deixa d’ésser calorós, tenint per conhort, no obstant, la fresca matinal y del capvespre preparant las nits ja fredes. Ajudan á trobarhi plahenta la estada las ayguas tan regalades y bonas, essent innombrables las fonts que regaliman per aquellas frondositats ... Font Picant, Font Vella, Font Freda, Font dels Ars ... es á dir, fora un may acabar citarlas, tantes com se’n troban per pobles, llogarets y boscúries.

Estreps de poderoses serralades pirenencas y del Montseny, son las montanyas alteroses de la Gabarra, Sant Miquel de Solterra, Corneyal, Portabarrada, Far, Coll d’Osor y Santa Bárbara, que li donan un aspecte d’asprositat y grandesa majestuosa, llepant aquestes masses colossals el riu Ter, que ficantshi per Roda vers sota Casserras, Sant Romá de Sau y Susqueda, se’n va cap á Amer, aixamplantse al Pasteral y anantsen á morir al mar, després d’haver fet muntar ponts ben notables, com els de Sau, Susqueda y Carós, fabricas fermes com no ho son pas las d’ara. Ademés d’aquest riu, que naix en un recó de Pirineus, s’hi troban a Las Guillerias una pila de rieres y torrentars qu’en molts indrets prenen l’aspecte d’un riu ben caudalós, fentse posar ponts al damunt com el mateix de Malafogassa, en el terme de Vilanova de Sau, dessota Sant Andréu de Vancells.

Com á lloch del tot solitari’l prengueren els frares pera llur refugi, á posta pera sas oracions y cerimonias, com ho proban els convents isolats de Casserras, Sant Salvi, Sant Llorens de Cerdans, Vallclara y altres; ajuntant-se com á vestigis monumentals als castells de Farnés, Montsoliu, Cambrerola, Mascarbó y altres. Hermitatges concorreguts compta també: l’Arola, Vallclara, Coll d’Osor, La Salut, Montdoys, Montsolí, Padró y altres de menys importants qu’hermosegjan aquelles afraus.

Aixó, ab tot un sens fi de detalls á quin més curiós, son Las Guillerias, lloch avuy de moda y que jo canto y cantaré, mentres Deu me dongui salut, com á ma estimada terra nadiua. Avuy faig aquest resumen que m’han demanat alguns amichs, y més endavant procuraré donar fi á una obra comensada ab el dalit de mos passats quinze anys, en al que hi he posat totas mas forsas, ab tota una seguida de neguits y penalitats.”

SERRALLONGA A "HISTORIAS POPULARES, COLECCIÓN DE LEYENDAS HISTÓRICAS" (1874)

 

 

Enrique Rodríguez Solís (Àvila,1844- Madrid,1925) va ser un escriptor, periodista i historiador d’ideologia republicana federal. Part de la seva obra va dedicar-la a la figura de la dona i a la història del teatre espanyol. Va col·laborar, entre d’altres, com a redactor en el setmanari “La Ilustración Republicana federal”.

En la vessant de divulgació històrica va escriure també sobre la guerra contra l’ocupació napoleònica, sobre l’obra d’Espronceda i també sobre llegendes i història del bandolerisme.

L’any 1874 va publicar el llibre “Historias Populares. Colección de leyendas históricas” (Eduardo Frayle Editor, Madrid) on, entre d’altres, jo apareix el capítol titulat “Narros y cadells, leyenda histórico-tradicional”.

En aquest capítol l’autor transcriu, amb molt petites variacions, la llegenda popular recollida en la literatura de canya i cordill del XIX sobre els enfrontaments dels nyerros capitanejats pel noble Joan de Serrallonga i el seu lloctinent Jaume Melianta i els cadells comandats pels nobles Torrelles; amb la història d’amor d’en Serrallonga i la Joana de Torrelles, la seva fugida a les Guilleries i el lliurament final a la justícia a partir de l’aparició fantasmal del seu pare.

Però també hi fa aportacions pseudo-històriques que formaven part de l’article que tres anys havia publicat , amb el títol “Narros y cadells”, en el setmanari “La Ilustración Republicana Federal”.

L’autor reivindica, com havia fet Víctor Balaguer en la seva “Història de Catalunya”, el caràcter polític dels nyerros i anava més enllà en considerar que, a banda de representar les classes populars, els nyerros defensaven també la millora material de la terra i que “los Narros catalanes fueron en su época los genuinos representantes, quizás sine llos mismos saberlo, del sentimiento socialista; la protesta muda, epro elocuente, contra la inícua desigualdar social de su época”.

D’aquesta manera apareix una nova i curiosa manera d’enfocar el fenomen del bandolerisme, doncs com diu l’historiador Angel Duarte : “Enrique Rodríguez Solís contribuirà a la transformación del cliché del bandolero liberal-patriótico, propio de Balaguer, en un nuevo prototipo en el que encuentra la raíces del socialismo autonomista”

En Serrallonga és evocat en el text com el capità de bàndol, de noble família que defensava Balaguer i una part dels proto-historiadors del moment. Rodríguez Solís fa esment també al llibre de Joan Cortada i al mal ús que es va fer del parer d’aquest primer historiador - que va desmitificar el bandoler a partir de les dades del procés sumarial que va salvar de la fuguera- i que va donar peu a la controvèrsia amb Víctor Balaguer:

“No lejos de la ciutat de Vich, en el corazon de las Guillerias, tenían los Narros lo que pudiéramos llamar su cuartel general, al mando del noble don Juan de Serrallonga, cuyo Palacio aún se con serva en el pueblo de Caroz y el cual no fué jamás un bandido, como se ha supuesto po ralgunos, sinó un cabecilla político, como dice el erudito historiador don Juan Cortada, puesto que los robos lo fueron para mantener su gente, y las muertes recayeron siempre en persones del bando contrario”.
Els textos d’Enrique Rodríguez Solís van ser reaprofitats posteriorment per Florentino Hernández Girbal en el seu llibre “Bandidos célebres espanyoles” publicat el 1963. Aquest autor va utilitzar la mateixa fórmula – barreja de llegenda i d’història- en un text més ampliat però que ressegueix en moltes parts el de Rodríguez Solís.

El llibre “Historia Populares” es pot llegir a la xarxa en aquest enllaç.