ATRAPATS A CA L'AGUSTÍ DE CASTANYET

 

En Serrallonga i la Joana van passar els darrers dies  amagats en el bosc proper a ca l’Agustí de Castanyet, en una jaça o una cabana. El darrer refugi.

Finalment, la vigília de Tots Sants, el 31 d’octubre de 1633, aconseguien atrapar-lo. Es van veure envoltats per homes de la Justícia. El bandoler va fer resistència i va caure ferit.

La detenció d’en Serrallonga era inevitable. Envoltat, sense quadrilla i amb la pressió constant de la Justícia  el final només era qüestió de dies. La pressió s’exercia contra els seus fautors i antics valedors i era fàcil que algun d’ells finalment el delatés. 

Van ser quatre. Gràcies al “Llibre de Notes” que va escriure mossèn Antoni Serrallonga, el fill del bandoler, sabem que “Segons ma dit Llorens Tallades, lo quòndam mon Pare Joan Sala alias Serrallonga pages de assi de Querós a la vigília de Tots Sants de l’any 1633, en Santa Coloma de Farnès fonch pres a trahisio per Pere Pau Maymir, y per an Jufré y an Manyà, y lo hereu Joan Agustí, tots quatre de Santa Coloma de Farnès. Lo predit fonch la vigília y dejuny de Tots Sants a 31 de octubre de 1633”.

ELS DARRERS DIES A CASTANYET

 

Els darrers dies de llibertat Serrallonga i la Joana els visqueren entre Brunyola, Sant Amanç d’Anglès i la vall de Castanyet. El lloc era prou segur perquè hi conservaven fautors i parents.

Serrallonga va fer els seus darrer robatoris, com explica la Joana en el procés sumarial:  

“Nos ne anarem deves lo coll de Ruscall quem recorda ere lo dia de Sant Narcis del any 1633 ques lo mes de octubre que es fira de Gerona y en dit coll de Ruscall digue dit Serrallonga que volia robar alguns passatgers com de fet me feu entrar en lo bosch y ell se resta en lo pas y passant per dit cami real lo hereu Soler de Monsoliu dit Serrallonga lo roba que li roba dos pedrenyals y algunes dotse lliures ab diners y li cambia la capa que dit hereu Soler anave a la fira a Gerona y en haverlo robat lo feu entrar en lo bosch ahont jo ere yl detingue alli fins que fou passat mig dia y a la nit dit Serrallonga y jo nos ne anarem en casa de la viuda Agustina de Santa Coloma”.

El traginer Benet Martí Simon va topar-se amb la parella al coll de Ruscall. Va descriure en Serrallonga com un home alt i moreno, que anava acompanyat d’una noia de pell blanca que parlava amb accent rossellonès, vestida amb barret d’home, amb robes de color blau i armada amb una pistola i una daga. I va poder veure que la noia estava prenyada. 

Per tant, si fem cas d’aquest testimoni, Serrallonga hauria tingut un darrer fill o filla de la seva relació amorosa amb la Joana Macissa i la descripció d'una dona amb accent del Rosselló alimentaria la tesi que la Joana mai va ser una molinera de Castelló d'Empúries i que podria haver estat fins i tot francesa.

EN LA FRONTERA DEL CONFLENT I LA CATALUNYA DEL SUD

La resta de de l'estiu el passaren per les muntanyes que separen el Conflent de la Catalunya del Sud, per Campmagre, Coma de la Dona, Mentet i Carançà.

Joan Ros, pastor de Setcases, explicava que era de fama pública, fins i tot per als nens, que Serrallonga i una dona havien passat per allà i que s’estaven per les pletes de pastors, guardant-se en cabanes de carboners i per fargues. I que fins el batlle de Pi, acompanyat de tres homes, se’ls l’havia trobat, però que no havien gosat envestir-lo pel respecte que encara feia el bandoler.

En acabar l’estiu en Serrallonga i la Joana tornaven a Catalunya. Eren els darrers mesos en llibertat.

 

LA JOANA PRENYADA

 

El mes de juny de 1633 Serrallonga i la Joana decidiren fugir cap a França. Ho feren després de robar una mula a Ciuret, en la qual la Joana aniria a cavall durant les sis nits que va durar la travessia fins a arribar al Viver. El motiu: ella esta estava embarassada del bandoler.

"Y ab dita egua anant jo a cavall ab ella nos ne passarem en França y partirem de la montanya de Canigo y no caminarem sino de nits y menyarem per les pletes y jasses que dfit Serrallonga sen feye donar y ab una nit passarem ja en França y anarem dret en casa de mossur del Viver".

Al Viver s’hi estigueren quinze dies, durant els quals Serrallonga s’hostatjava al castell del mossur i la Joana a l’hostal del poble. Transcorreguts aquests quinze dies tornaren cap a les muntanyes del Canigó, on robaren un tal Clarella i aconseguiren trenta-sis lliures.

UN PAQUET DE ROBA DE L'EMPORDÀ AL CONFLENT

 

Passades les festes de Pasqua de 1633 en Serrallonga va assaltar un paquetaire en el camí ral que va de Llançà a Garriguella. Li robà un paquet de roba que va guardar a l’ermita de Requesens, on mossèn Francisco era fautor del bandoler.

La Joana explicaria  que en l’ermita, que també era hostal, no hi dormiren més que una nit perquè en Serrallonga tenia por que els agafessin. Aquesta cautela, junt amb la xarxa de suport que encara tenia, va permetre que el bandoler s’escapés de les autoritats durant aquells mesos.

Amb el paquet de roba van emprendre camí cap Mentet i les muntanyes del Conflent, fent-lo portar a diversos pastors que trobaven pel camí i els pagaven l’ajuda amb un tros de roba.

Amb aquest episodi veiem el valor que tenien les peces de roba en aquells temps. Era un botí desitjat pels bandolers del Barroc. Pagant el transport amb trossos de roba, no sabem si a en Serrallonga li va sortir a compte aquell robatori.

PER LES JACES DE VAQUERS I PASTORS DE L'EMPORDÀ

 

Durant aquells mesos s’estigueren per diferents llocs de l’Empordà, en jaces i cabanes de pastors i vaquers: al coll del Ton, a les jaces de Parbau, Gravet i Cervera. També en la d’en Mateu d’Espolla, un fautor que proveïa de pólvora i projectils, reparava pedrenyals i portava sabates per a en Serrallonga i la Joana.

Un tal Jaume,  un tal Portes o un tal Arnau, eren altres vaquers i pastors empordanesos que també havien acollit en Serrallonga i la Joana en les seves jaces i cabanes.

Un altra fautor era en Puig de Darnius. Amb qui havien sopat en una jaça, amb els vaquers i criats, i s’havia ofert per a buscar algú que els passés a França si en Serrallonga li demanava. 

Però Serrallonga no va creuar la ratlla amb França i va tornar a les Guilleries. Qui sap si estava ja resignat i veia la seva fi ben propera? Sigui com sigui, va decidir tornar a la seva terra.

PER LES TERRES DE L'EMPORDÀ

 

A començaments d’estiu de l’any 1633 Serrallonga i la Joana rondaven per  les terres de l’Empordà. En Serrallonga diu en el procés sumarial que” anava sol sense quadrilla, amb la Joana, entretenint-se per l’Empordà”

Allí el bandoler conservava algunes amistats. Un era en Malloll de Sant Quirze d’Empordà, amb la Joana hi havia estat de nits excepte un dia que l’amo tenia forasters en la casa i els va fer portar a una jaça de bestiar de llana. En Malloll els havia donat diners i també havia fet fer unes sabates per al bandoler.

És ben curiós que en una part del país tan llunyana a les Guilleries en Serrallonga hi conservés fautors. Qui sap si per la relació establerta amb els monjos de Sant Pere de Roda, arrel de la primera fugida que va fer a França. 

Entre els fautors hi havia un tal Garriga de Vilamalla; un tal Ferrer d'Orriols, que tenia hostal; un tal Perés de Llançà o  el capellà i l'hostaler de Requesens... 

FUGINT D'EN SERRALLONGA

 

En el procés sumarial hi trobem les declaracions de la Joana segons les quals la hauria intentat fugir en tres ocasions (al coll del Ton de l’Empordà, a Collfret i al Conflent) i que en Serrallonga sempre l’havia trobat. Hi ha la possibilitat que fos una estratagema per eludir o mitigar el càstig, però el cert és que durant el següent any i mig la Joana seria la companya del bandoler de les Guilleries.

La Joana explica que hauria intentat fugir del seu “captiveri” en tres ocasions. La darrera es va refugiar a Mentet: “y la tercera vegada que jo fugi fou en Conflent ym reculli en al casa del ferrer de Mantet ques diu Jaume Sastre ahont dormi y lo endemà men ani deves Camprodon tota sola que ningú me volgué acompanyar per temor uns de topar ab dit Serrallonga”.

Aquella fugida també li va servir, perquè al cap d’uns dies tornava a acompanyar el bandoler.

En el darrer viatge que van fer amb en Serrallonga a les terres del Conflent van passar prop de la vila de Pi.

PER LA VALL DEL GÈS

 

L’estiu de l’any 1632 en Serrallonga i la Joana el passarien per les zones de Vidrà, Ciuret i Collfred, a cavall de les terres del Ripollès, la vall del Gés, i els altiplans de la Garrotxa i Osona. Segons un testimoni “Serrallonga estava per allà molt descansat i tothom espantava”. 

La vida d’en Serrallonga i la Joana, en aquelles terres, consistia en moure’s i aixoplugar-se per cabanes de pastors i vaquers. Aquests els ajudaven. Un d’ells era l’Hilari Salgueda, vaquer de la casa de la Moreua de Vidrà.

Salvador Casasubiranes era un  pastor de la gran pairalia del Bach de Sant Llorenç del Munt. Li deien en “Manxol” perquè li faltava un braç o una mà. El 20 de setembre de 1632 anava cap a Riudaura quan es va trobar de cara un home armat amb pedrenyals que anava amb una dona i un gos negre. L’home li va dir que necessitava la seva ajuda. Era en Serrallonga.

El bandoler havia robat uns traginers al coll de Cans i els havia robat un rull de roba. Un dels traginers havia intentat resistir-se i, forcejant, Serrallonga el va matar amb la daga. En Manxol portaria la càrrega robada fins un amagatall al mas de Querós.

La Joana Macissa explica també que a la collada de Collfret hi vivia una vídua que tenia molta amistat amb en Serrallonga i que en sa casa havien estat moltes vegades, on els donava de menjar i també els netejava les camises.

LA JOANA CAMÍ DE NÚRIA

 

Cromolitografia del llibre "Bandidos célebres 

españoles" de l'any 1883.

L’any 1632 en Serrallonga també havia iniciat, com els homes de les Guilleries,  la desbandada en el moment que s’intensificava la persecució i la quadrilla ja estava desfeta. Ell es trobava fent camí cap a la ratlla de França tot passant per Camprodon.

Era dia de Sant Jaume de l’any 1632. La Joana Macissa era la vídua d’un moliner de Castelló d’Empúries que anava, acompanyada d’un fadrí, fins el santuari de Núria per a fer unes devocions. Quan eren entre Sant Joan de les Abadesses i Camprodon van descansar sota un cirerer. La Joana va demanar a uns segadors que hi havia a prop si li podien baixar algunes cireres. En això que va aparèixer pel camí un home que anava armat amb un pedrenyal a la mà i dos a la xarpa. Va robar el poc que tenien els segadors i els va fer fugir, igual que  el fadrí que acompanyava al dona.

Aleshores li va dir que era en Joan de Serrallonga i que el seguís. D’allí van anar, girant camí, cap a les muntanyes de Collfred.

EL CICLE DE LA JOANA MACISSA

 

El treball d’Alejandro Llinares ens permet conèixer la transcendència que va tenir la Joana Macissa en la literatura i la cultura al llarg dels segles. Per primera vegada ho tenim estudiat i recollit en un assaig.

Per mi també és una oportunitat o excusa per a explicar la història que coneixem de la Joana, acompanyada de les il·lustracions inèdites que tinc d’ella i que he aplegat sota el nom de “El cicle de la Joana Macissa”.

El cicle d’il·lustracions recrea  bàsicament els darrers mesos en que la Joana va acompanyar en Serrallonga, fins la sentència i mort del bandoler el gener de 1634.

En el procés sumarial del bandoler hi consten les declaracions de la seva amiga. Hi explica el moment que comença acompanyar-lo i tot allò que van viure en els mesos que seguirien, fins la seva captura a Castanyet.

En quan a assaig històric crec que és imprescindible fer una referència al llibre “Serrallonga, el bandoler,  les seves dones i la justícia” publicat per Esfera llibres l’any 2008.

Un llibre escrit a quatre mans per Isabel Graupera i Lluís Burillo, centrat en part en la figura de la Joana Macissa.

El punt de partida dels autors és qüestionar-se si el document del procés judicial contra Serrallonga, dipositat a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, és la font més fidedigna per conèixer la figura del bandoler ateses les circumstàncies en que va ser escrit.

La principal aportació dels autors, però, és l'anàlisi   de la figura de les dones en l'entorn de les colles bandoleres de l'època i les investigacions sobre la figura de la Joana Macissa.

I és que els autors van indagar en els arxius parroquials de Castelló i no van trobar cap referència a una Joana Macissa en aquell municipi i en aquella època, però si d'una tal Joana Artigues. La hipòtesi del llibre seria, doncs, la possibilitat que aquesta darrera hagués estat la veritable companya del bandoler.

Un testimoni diu en el procés sumarial que va coincidir amb en Serrallonga i la dona que l'acompanyava i que "lo que la oí parlar entench no es catalana sinó rossellonesca o francesa". 

Així no quedaria clar qui era la Joana. Ens atendrem, tot i així al que ella declara en el procés sumarial per a completar aquest cicle sobre la seva història.

En les properes entrades explicaré el que sabem de la Joana, segons el que ella va declarar en el moment que se la jutjava.

JOANA MASSISSA, MEMÒRIA, MITE I REESCRITURES D'UNA BANDOLERA (2026)

Fa un temps que segueixo i m’ajudo dels treballs d’Alejandro Llinares Planells, professor i doctor en història moderna a la Universitat de les Illes Balears. Quan m'ho demana jo també l'ajudo en el que bonament puc. 

Ell és autor de treballs com: “Cantar i divulgar la victòria contra els bandolers: una anàlisi històrica de la captura i l’execució de seixanta malfactors a Catalunya (1573)”, “Bandolerismo, patíbulo y reforma de las costumbres en la España de Finales del Siglo XVIII: El caso de Padro Piñero “El Maragato” (2025) i, sobretot, “Plecs poètics de bandolers a la Catalunya del barroc. Un exemple de literatura propagandística.” (2018), “El final del bandoler: aproximació a la literatura de patíbul de la Corona d'Aragó” (2017) o “Bandolers i bandolerismes en els plecs poètics catalans del segle XVI. Un exemple de “protoperiodisme" (2018).

Com es veu, treballs indispensables per a conèixer els romanços i els plecs de canya i cordill, la primera literatura, sobre els bandolers del nostre país.

L’Alejandro Llinares acaba de publicar un nou assaig, imprescindible per a conèixer el valor  de l’entorn cultural i llegendari més enllà del propi Serrallonga, focalitzat en la Joana Macissa, la dona que el va acompanyar en els darrers moments i que forma part de la seva història, però també de la cultura i la mitologia del bandoler.

El treball es titula “Joana Massissa: memòria, mito y reescrituras de una bandolera (siglos XVII-XIX)” i aquesta és la regesta:

“Aquest article analitza la trajectòria cultural de Joana Massissa, vídua d'un moliner de Castelló d'Empúries que, segons va declarar en el procés judicial, va ser segrestada en 1632 pel cèlebre bandit Joan Sala i Ferrer, àlies Serrallonga. Obligada a acompanyar-li sota amenaces de mort, va conviure amb ell vestida d'home i participant en les seves activitats delictives fins a la seva captura. Malgrat el seu paper històricament secundari i de l'escassa informació fiable disponible, la seva figura es va convertir en un motiu recurrent en romanços, balls parlats, obres teatrals, novel·les i poemes des del segle XVII fins a principis del XX. Aquestes produccions culturals van deformar i van reconfigurar la seva imatge en funció de les exigències estètiques, ideològiques i polítiques de cada època: des de la transformació en la noble Donya Juana Torrellas per part de dramaturgs del Segle d'Or, fins a la seva reinterpretació romàntica i catalanista en l'obra de Víctor Balaguer, passant per altres versions que la presentaven lleial a la monarquia hispànica. El nostre estudi examina com, a través d'aquest procés, Massissa va passar de ser una figura històrica marginal a encarnar un mite femení autònom, dotat de gran plasticitat simbòlica, el record de la qual –més sustentat en l'imaginari literari i popular que en la realitat documentada– ha arrelat amb força en la memòria col·lectiva catalana fins a l'actualitat.”

Un treball, com dic imprescindible, per a conèixer la visió que hem tingut d’un personatge secundari de la història del nostre bandoler. La Joana vista pels ulls dels literats i altres creadors, que va des d’aquella molinera de Castelló segrestada camí de Núria com diu al història, fins aquella dama noble i empoderada que vol venjar la mort del seu estimat Don Joan de Serrallonga en la literatura romàntica del segle XIX.

Podeu llegir el treball de l'Alejandro en aquest enllaç de la Universidad d'Alacant.

També podeu trobar els seus treballs sobre literatura popular i bandolerisme en aquest enllaç.

LA HISTÒRIA DEL BANDOLERISME -I LA BOTA DE VI- ALS SOPARS D'EN SERRALLONGA DE PALLEJÀ

 

La fama del bandoler de les Guilleries era suficient per a que fos utilitzat com a reclam d'una oferta de "Sopars d'en Serrallonga" en el restaurant Pallejà Paradís (Pallejà, Baix Llobregat), entre els anys setanta i inicis del vuitanta. La proposta  consistia en evocar, les nits de divendres i dissabte,  aquells banquets antics a la llum d'unes espelmes, amb plats d'abans i senzills i tot amenitzat amb representacions sobre la història del bandoler a càrrec d'un grup d'actors.

Ara he afegit a la meva col·lecció un programa que van editar els responsables del restaurant i que es titula "Què sap vostè del bandolerisme català?".

El programa és un díptic que explica un resum de la història del bandolerisme al nostre país i també una relació dels fets més significatius del bandolerisme català en els segles XVI i XVII ordenats per anys, en els quals hi apareix l'inici de l'actuació d'en Serrallonga el 1622, l'inici del seu regnat el 1627 i la seva execució el 1634.

Com podeu veure l'aposta del restaurant anava més enllà de la gastronòmica i entrava en la divulgativa, una cosa molt noble i que avui potser costaria de trobar.

El restaurant Pallejà Paradís va tancar fa uns anys i resta l'edifici de la noble masia tot esperant recuperar o tenir nous usos. Entre aquests no hi haurà més sopars d'en Serrallonga, però quedarà el record d'una proposta que demostrava l'interès i la popularitat del bandoler. 

Com de record queda, d'aquella proposta gastronòmica i cultural, un clauer amb forma de bota de cuir de vi, que promocionava els sopars i l'establiment, i que també he pogut afegir a la meva col·lecció sobre el bandoler de les Guilleries.

L'ARTICLE MECANOGRAFIAT DE "BARCELONA ATRACCIÓN" SOBRE LES GUILLERIES

 

La casualitat  ha fet que hagi afegit a la meva col·lecció particular cinc quartilles mecanografiades que ens parlen de les Guilleries que resulta que són l'escrit original o una còpia  mecnaografiada de l'article publicat a la revista "Barcelona Atracción" que va aparèixer l'any 1931 i del qual he parlat en una entrada anterior del bloc.

Formen part d'aquell article de presentació del territori, amb Sant Hilari com a capital natural, ermites i santuaris, geografia, hidrografia...

Fa una relació de municipis i surt una mica dels límit històric de les Guilleries quan ens presenta el poble de l'Esquirol, per a explicar-nos que és d'on surt el nom "d'esquirols" per a definir els obrers que no respecten una vaga.

També parla de la gran masia de l'Avenc i del santuari del Far i l'església de Sant Joan de Fàbregues. 

Definitivament, el text surt un xic dels límits guillerencs i entra força en els cabrerencs. I l'article s'il·lustra amb majoria de fotografies del sector més proper al Collsacabra en comptes dels municipis de la Guilleria natural. 

Però manté l'encant de la presentació dels nostres bells territoris.

I no deixa de tenir un record per al bandoler de les Guilleries, en Joan de Serrallonga, evocant els racons i rieres que es refugiava i tot el territori que va ser centre de les seves accions.

Desconec l'autor del text. L'article només identificar l'autor de les fotografies, Lluís Amat.

És una feliç casualitat, poder aplegar de nou, al cap de tants anys, el text original d'un article amb la revista on apareix publicat.

LA SALA I LA CASA DEL FADRÍ DE SAU. DUES MANERES DE SOBREVIURE.

Fotografia de la casa del Fadrí de Sau, publicada en el

bloc "Masies de les Guilleries i el Collsacabra" de Lluís Balasch.

Dues fotografies de diferents èpoques i de moments diferents, que formen part de la meva col·lecció.

La primera és la Sala de Viladrau, la casa natal d'en Serrallonga, en una postal de principis del segle XX. 

La segona és una fotografia dels carrers de Sant Romà de Sau, on es veu part de la façana lateral de la casa on va néixer el Fadrí de Sau. Estaria datada de finals dels anys cinquanta.

El casal de Viladrau perviurà gràcies a la seva fortalesa i, sobretot, el conveni de col·laboració dels propietaris amb la Fundació Mas i Terra.

La casa del pobre Fadrí, com la resta del poble de Sant Romà, van desaparèixer  l'any 1963 sota les aigües del pantà. 

D'ella en queda aquesta fotografia i una altra en la que es veu molt millor la façana i la portalada de la casa.

Aquesta portalada, adovellada, es va salvar de ser engolida per les aigües del pantà que sepultà Sant Romà de Sau. Fou extreta de la façana i traslladada a la imponent pairalia de Torrellebreta, a Malla (Osona), on es va adossar a una de les parets. Una de les poques ocasions en que podem parlar de salvaguarda en comptes d'espoli.

Supervivència i desaparició personificades en dos tresors de la nostra arquitectura popular. 

O dues maneres de sobreviure.