REDESCOBRINT MARRÀQUEIX

Fa unes setmanes vam realitzar una escapada de sis dies amb la família al Marroc. Feia temps que teníem ganes de  tornar-hi i de fer-ho, ara, en companyia de les nostres dues filles.

Vam aconseguir tot el que preteníem: passar-nos-ho d’allò més bé gràcies al viatge fet en companyia i que a elles els sorprengués i agradés la seva descoberta d’aquell país.

Nosaltres vam fer estada a Marràqueix i sortides fins a Ait-Ben-Addou i Essaouira, tot i que al voltant hi ha moltes més propostes encara per a fer-hi si es disposen de més dies.

Marràqueix és una ciutat encantadora gràcies a la ciutat vella, la medina, i que ha encantat al llarg dels segles a molts viatgers. 

L’encant rau en el concepte de “medina” : la típica ciutat d’arquitectura medieval del Magrib. I d’aquí s’en deriven tots els elements propis, típics i tòpics de la ciutat medieval que hom encara hi troba: vida , caos i atepeïment al carrer; comerç basat en el regateig i la picaresca; artesans; olors i sensacions ... tot allò que les ciutats occidentals ja han anat perdent al llarg de la història i que allí encara es conserva.

Marràqueix conserva tot això i ho fa majúscul amb la popular i concorreguda plaça de Jema-El-Fna, epicentre de la vida i l’animació al carrer.

L’arquitectura i la història també estan ben presents amb monuments com la Koutubia, els palaus i sobretot  els carrerons estrets i laberíntics de la medina, on és un veritable plaer perdre-se-hi.

Regatejar amb els comerciants o  tastar els suculents plats marroquins son altres dels plaers que ofereix la ciutat.

En síntesi, el que el viatger retroba a les medines com Marràqueix és aquella ciutat de vida medieval que a Occident ja es va perdre fa temps , és un retrocedir en el temps acompanyat de l’exotisme que ofereixen les terres del sud.

Sempre que faig una escapada al Marroc em  sembla sentir-me com un d’aquells primers turistes  de ciutat que al nostre país,  a inicis del segle XX, descobrien la Catalunya rural interior o les platges verges de la Costa Brava i ho narraven en publicacions com els butlletins de centres excursionistes. 

Descobrir, encantar-se  i narrar l’exotisme d’allò rústic. Ara ja impossible dins les nostres fronteres, però que encara es pot fer anant a terres del Marroc.