LA RUTA D’EUDALD CANIBELL A FARNERS, ARGIMON I LA TORRE DE L’ESPARRA

Els camins que fem avui en dia per les nostres muntanyes van ser fets, molts anys enllà, per gent de la terra que les va treballar, per fugitius o lladres de pas, per traginers i gent que anava amunt i avall atrafegada pel seu dia a dia. 

Avui en dia nosaltres podem fer rutes i camins per boscos i muntanyes per simple plaer. Però no som els primers.

A finals del segle XIX apareix un nou tipus circulant per aquestes muntanyes: l’excursionista.

Els primers excursionistes van ser gent benestant de l’àrea de Barcelona, qui podien gaudir de temps lliure i que van dedicar part d’aquest a conèixer el país i a recollir les seves experiències en els butlletins dels centres i associacions excursionistes que començaven a néixer. 

Per l’entorn de Santa Coloma podem fer una excursió seguint aproximadament els camins i visitant els llocs que va descriure un d’aquells pioners de l’excursionisme català: Eduard Canivell i Masbernat. 

En les properes entrades del bloc descriuré la ruta circular que fa fer Canibell per les muntanyes més properes de Santa Coloma, visitant el castell de Farners, el santuari d’Argimon i la torre de l’Esparra. 

Nosaltres hem fet aquesta interesant ruta completa i la podreu trobar en el servei de wikiloc, en aquesta entrada. 

Acompanyeu-me a seguir, doncs, les passes que ja va fer el 1881 Eudald Canivell i Masbernat.

Per seguir la ruta podeu trobar-la al servei de wikiloc, en aquest enllaç.

SERRALLONGA A "PEROT ROCA GUINARDA, HISTÒRIA D'AQUEST BANDOLER" (1909)

“Nascut a València l’any 1888, Lluís Maria Soler i Terol, fill del pròcer, arxiver, senador reial i diputat a Corts manresà, Leonci Soler i March i de la valenciana Empar Terol i Cucurella, va ser doctor en medicina, en dret i en filosofia i lletres, investigador i dramaturg.

L'abril de 1905, amb només disset anys, presentà un extens i documentat treball en castellà sobre el conegut bandoler català Perot Roca Guinarda al concurs convocat per la Universitat de Barcelona, amb motiu de la commemoració del tercer centenari de I'aparició de la primera part del Quixot, treball que meresqué el premi atorgat pel rector de la universitat. Després Soler Terol, veient que el seu manuscrit havia quedat abandonat a la biblioteca de Filosofia y Lletres, va decidir fer-ne la traducció al català publicar-lo. El llibre fou editat l'any 1909 per la Impremta de Sant Josep, de Manresa. L'obra, que constà de 474 pagines, la dedicà als seus pares.

La gènesi de l’obra Perot Roca Guinarda, tal i com explicà en el pròleg, es remuntava a 1904, quan el seu pare Leonci Soler i March, arxiver i cronista oficial de Manresa, va fer-li a mans un voluminós lligall de datos inèdits sobre la vida del bandoler, recollits vint anys enrere amb la idea d'elaborar-ne una semblança que, com ell explicava; Jò vatj continuarla, visitant comarques y pòbles, oint ses tradicions y fent nòus escorcolls en los arxius de Catalunya.

(Extret de la pàgina web “civtat.cat”)

El llibre de Lluís Soler i Terol sobre el bandoler Perot Rocaguinarda (el bandoler nyerro més conegut abans de l’aparició d’en Joan de Serrallonga) és una obra imprescindible i cabdal per a conèixer la figura d’aquest personatge.

Cap el final de l’obra l’autor va afegir un apèndix que conté una breu referència de tres pàgines (que reprodueixo en aquesta entrada) sobre en Serrallonga, abans de tancar el llibre amb els índexs i fer uns preus apunts sobre el bandolerisme del segle XVII.

Soler i Terol transcriu el document “memorial de lladres” (crida pública dels bandolers que eren perseguits per les autoritats, fet a Manresa, on hi apareix en primer lloc en Serrallonga. Acte seguit fa una referència a l’obra de Joan Cortada, l’historiador que donà llum a la vida del bandoler a partir de la troballa del procés sumarial. Fa també referència a les troballes i articles de mossèn Corbella (amb transcripció d’una part del text del “Llibre de Notes” se mossèn Antoni Serrallonga, i finalment una darrera sobre la literatura i la llegenda del bandoler de les Guilleries a partir de les obres teatrals del XVII i de l’obra de Víctor Balaguer.

Escriu Soler i Terol, en relació a la literatura sobre en Serrallonga : “Fora qüestió de may acabar si volgués copiar les poesies que la literatura catalana dèu a n’En Serrallonga. Ne tinc coleccionades una pila. En Serrallonga es lo bandoler més conegut. La seva vida y mort son molt pròpies pera dur a la novela. Sa mòrt va impressionar molt al pòble. Bé ho pròba aquèlla cansó del Ball den Serrallonga, que diu:

Les ninetes plòren – plòren de tristor
Perquè En Serrallonga – es a la presó”

Un tancament de capítol que demostra una certa admiració de Soler i Terol pel bandoler Joan de Serrallonga, fins el punt que diu haver recollit literatura sobre aquest. I fins el punt d’apuntar també que el capitost de les Guilleries havia assolit més fama històrica i popular que el capità de lladres que va impressionar Cervantes en el seu Quixot.

Tenim  la fortuna que el llibre “Perot Roca Guinarda, història d’aquest bandoler” es pot llegir sencer a la xarxa. El podeu trobar en aquest enllaç.

EN SERRALLONGA EN ELS ROMANÇOS POPULARS DEL SEGLE XVII (i 5): el romanç de Lamuela de 1635

 

Del romanç sobre en Serrallonga escrit per l'alferez Juan Francisco Lamuela es va editar una segona versió publicada l'any 1635 a Madrid, en la impremta de Maria Quiñones.

El text és diferent al publicat dos anys abans. Amb tot hi apareix el traidor Joan Manyà i les autoritats que perseguien el bandoler. 

El relat es centra en els darrers moment d'en Serrallonga, quan ja l'han atrapat , el sentencien i expira el darrer alè pels seus pecats.

SERRALLONGA AL BLOC "LA RENAIXENSA"

Fèlix Rabassa i Martí és un historiador blanenc i bon amic.

Manté actiu el bloc "La Reneixensa" sobre literatura i  història catalanes.

També és l'autor del relat curt de fantasia èpica "El fermall del Rei Elf", publicat per Editorial Salòria en el llibre de relats curts "Començar de zero i altres narracions", del qual podeu trobar informació en aquesta entrada del seu bloc.

Prcisament en el bloc ha dedicat la seva darrera entrada a comentar i divulgar el meu còmic "Serrallonga Bandera Negra", en el qual vaig imaginar en Serrallonga i els seus batallant en el setge de Blanes durant al Guerra dels Segadors.

Podeu accedir-hi en aquest enllaç.

LES GUILLERIES DE 1894, SENSE BANDOLERS NI TRABUCAIRES

Les Guilleries sempre van ser una terra aspre, abrupta i hostil. Encara ara, quan les enfilem i veiem la immesitat de les seves boscúries o les grans fondalades als nostres peus, ens sentim en terra salvatge.

A finals del segle XIX les nostres muntanyes rebien estiuejants i els primers excursionistes. Molts d’ells vinguts de la “civilitzada” Barcelona i que trobaven en les Guilleries una terra primitiva.

Una terra que potser s’anava tornant més dòcil , almenys segons el parer d’alguns estiuejants que publicaven cròniques en diferents mitjans escrits sobre la seva experiència en el lloc.

El setmanari vigatà “La veu del Montserrat” va publicar en  el seu número 40, del dissabte 29 de setembre de 1894, un interessant article que ens explica el canvi que experimentaven les Guilleries segons l’autor.

Les primitives  Guilleries eren aquelles tan perilloses on qui les creuava es topava amb bandolers o trabucaires, amb “algun Rocaguinarda ò Serrallonga, Bacayna ò Serraller, Bou ò Ramon Felip, segons les èpoques”.

La cosa, en aquell tombant de segle, canviava perquè  “gracies á Déu, tots  aquells perills han desaparegut; bones carreteres ván substituhint als mals camins, y, netejada la comarca de bandolers y trabucayres, pot esser recorreguda en totes direccions, tant de nit com de dia, ab la bossa á les mans, com acustuma dirse, ab més seguretat que á la Rambla de Barcelona”.

L’article , que reprodueixo en aquesta entrada, finalitza amb una relació de motius pels quals visitar la contrada: els devots per a visitar santuaris, els fotògrafs per a fer boniques panoràmiques i - aquí no podia faltar la demostració per l’interés de la figura històrica i desmitificadora del bandoler- “los investigadors d’arxius trobarian en los de Vilanova , Viladrau, Bancells y Carós noticies suficients per esbrinar y posar en clar la verdadera historia del famós capità de bandolers, Joan de Serrallonga, de qui tant y tant erradament s’ha escrit”.

TRABUCAIRES I MIRACLES A CA L'HUIX

Fotografies actual i antigues del Mas Huix i els goigs a la verge del

Pedró, que contenen l'episodi dels trabucaires.

El pas dels trabucaires per les Guilleries  en el convuls segle XIX va  produir actes sagnants i truculents . L'ambient devia ser prou opresiu per a donar també peu a relats més fantàstics.

Un d'ells, de profunda inspiració religiosa, es va crear al voltant de la rica masia de ca l'Huix.

La "Revista Ilustrada Jorba", editada a la ciutat de Manresa i en l'exemplar que dedicà l'any 1928 al bisbe Salvi Huix i Miralpeix, hi va recollir l'article "El Miracle de la Casa Huix".

Segons aquest relat durant la darrera carlinada del XIX va succeir un miracle que tenia com a protagonista l'àvia del bisbe Salvi Huix.

"Dia de mercat en la vila de Farnes. Tota la gent capaç allí  va anar. Van quedar al mas Huix l'àvia i els petits de la casa, entre ells Salvi, qui jugant des del terrat van veure arribar de lluny un grup d'homes emmascarats.

L'àvia rentava, i als crits dels petits va percebre el perill, però , valenta i experta com era ella, va mostrar gran naturalitat i es va disposar a jugar la darrera carta. Va rebre els intrusos amb amabilitat, els va parar la taula amb el millor del rebost i del celler. La seva intenciò era conquerir-los per la panxa.

Però... pobre! Aquells trabucaires anaven pel que anaven. La casa Huix tenia fama de posseir bon cabdal d'or. 

Inútil tot esforç i amenaça : 

- No tenim. No ens ha deixat res la guerra.

No va valer cap excusa. Després de diligents interrogatoris i davant l'horror dels petits, arrapats a les faldilles de la padrina, aquesta va ser lligada i suspesa prop de la la llar de la cuina. Darrera amenaça que tampoc va tenir efecte. Els bandits van encendre la llar i van deixar la casa davant la natural consternació dels petits. El moment va ser tràgic.

La desgraciada no va tenir altra invocació que la de - Verge del Padró, ajudeu-me! I aquesta va fer el miracle. Desfetes per obra divina les cordes que lligaven la infortunada, l'àvia va quedar salvada del martiri que li havien preparat.

Des d'aleshores la patriarcal casa quedà unida amb alma i cor a la Santíssima Verge del Camp de l'Arit".