La
fortuna va fer que el cinc d’agost, el dia del meu aniversari, contactés amb mi
en Moisès Tarrès, jove pastor i productor de l’Esquellot del Montseny de
productes làctics derivats de la llet d’ovella. En Moisès viu i treballa a la
masoveria de La Sala Nova de Viladrau i ens va oferir la possibilitat d’anar a
veure la Sala vella, la gran masia on va néixer en Joan de Serrallonga.
Per
mi va ser un gran regal d’aniversari i no vam deixar escapar la invitació.
Aniríem i entraríem en l’espai físic humà , encara conservat, que més recorda
la presència del bandoler, en la seva infància i joventut.
Ara
fa uns dies vam anar-hi i ens van obrir les portes de la història d’aquesta
gran masia.
L’interior
de l’edifici, que va tenir remodelacions posteriors als anys de residència del
jove Joan Sala, conserva habitacions i terres que segur que va trepitjar. Per tant
la Sala és un testimoni viu de l’existència del nostre bandoler. En cap lloc com
aquest trepitjarem un espai, amb tanta
presència física i tal i com ell el va veure i viure.
Vam pujar
la rampa d’accés a la portalada que abans tancava al muralla, vam creuar la porta
de la masia, vam trepitjar el terra de pedra negra, vam seure en l’escó de la
cuina al redós de la gran llar de foc, vam pujar escales i veure grans els tres
pisos d’estances per habitar i per a guardar gra i productes del camp, vam
entrar en la torre i vam veure les enormes quadres i estances de bestiar que hi
ha sota mateix de la gran casa. Vam veure i vam caminar per tot aquell espai que
evoca el gran bandoler de les Guilleries.
Hi
vam poder veure les interioritats d’una gran casa forta d’origen medieval, amb
al seva torre i el seu mur elevat que la fan semblar un castell. Però la fortalesa
que demostra el seu exterior es torna debilitat quan al veus per dins. Les
estances, el teulat, els cairats, ... necessiten una intervenció urgent per a
evitar que hi hagi una desgràcia i es pugui perdre aquest patrimoni.
La Sala
necessita una inversió important i alguna Administració hauria de prendre la iniciativa.
Vam convenir amb en Moisès que si fóssim a França la situació seria diferent,
la Sala estaria restaurada i valoritzada i seria un gran pol d’atracció i d’aprenentatge.
Aquí no ho sabem fer. I massa vegades perdem els tresors de la nostra història.
Esperem que no passi en aquest cas.
Per la
meva banda, en tot aquest pelegrinatge divulgatiu del territori Serrallonga que
faig des de fa anys, crec que entrant a la Sala he accedit al penúltim lloc que
em quedava.
Ens
van obrir una porta de la història que ens portava directament a en Joan de
Serrallonga. Un gran regal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada