divendres, 28 d’octubre de 2022

LA SALA DE VILADRAU: ENS HAN OBERT LES PORTES DE LA HISTÒRIA

 







La fortuna va fer que el cinc d’agost, el dia del meu aniversari, contactés amb mi en Moisès Tarrès, jove pastor i productor de l’Esquellot del Montseny de productes làctics derivats de la llet d’ovella. En Moisès viu i treballa a la masoveria de La Sala Nova de Viladrau i ens va oferir la possibilitat d’anar a veure la Sala vella, la gran masia on va néixer en Joan de Serrallonga.

Per mi va ser un gran regal d’aniversari i no vam deixar escapar la invitació. Aniríem i entraríem en l’espai físic humà , encara conservat, que més recorda la presència del bandoler, en la seva infància i joventut.

Ara fa uns dies vam anar-hi i ens van obrir les portes de la història d’aquesta gran masia.

L’interior de l’edifici, que va tenir remodelacions posteriors als anys de residència del jove Joan Sala, conserva habitacions i terres que segur que va trepitjar. Per tant la Sala és un testimoni viu de l’existència del nostre bandoler. En cap lloc com aquest trepitjarem un espai,  amb tanta presència física i tal i com ell el va veure i viure.

Vam pujar la rampa d’accés a la portalada que abans tancava al muralla, vam creuar la porta de la masia, vam trepitjar el terra de pedra negra, vam seure en l’escó de la cuina al redós de la gran llar de foc, vam pujar escales i veure grans els tres pisos d’estances per habitar i per a guardar gra i productes del camp, vam entrar en la torre i vam veure les enormes quadres i estances de bestiar que hi ha sota mateix de la gran casa. Vam veure i vam caminar per tot aquell espai que evoca el gran bandoler de les Guilleries.

Hi vam poder veure les interioritats d’una gran casa forta d’origen medieval, amb al seva torre i el seu mur elevat que la fan semblar un castell. Però la fortalesa que demostra el seu exterior es torna debilitat quan al veus per dins. Les estances, el teulat, els cairats, ... necessiten una intervenció urgent per a evitar que hi hagi una desgràcia i es pugui perdre aquest patrimoni.

La Sala necessita una inversió important i alguna Administració hauria de prendre la iniciativa. Vam convenir amb en Moisès que si fóssim a França la situació seria diferent, la Sala estaria restaurada i valoritzada i seria un gran pol d’atracció i d’aprenentatge. Aquí no ho sabem fer. I massa vegades perdem els tresors de la nostra història. Esperem que no passi en aquest cas.

Per la meva banda, en tot aquest pelegrinatge divulgatiu del territori Serrallonga que faig des de fa anys, crec que entrant a la Sala he accedit al penúltim lloc que em quedava.

Ens van obrir una porta de la història que ens portava directament a en Joan de Serrallonga. Un gran regal.