EXCURSIÓ A LES GUILLERIES EL 1882 D’ARTUR OSONA

 Camí de Sant Hilari, amb Sant Miqual de les Formigues al Fons.

(Foto: Rosend Flaquer, 1923)

 L'ermita de Sant Miquel de les Formiques.

L'interior de l'església del Santuari del Coll.

(Foto: Manel Genovart, 1920)

Artur Osona i Formentí (Barcelona,1840-1901) fou un comerciant extremadament interessat per l’excursionisme com a membre de l’Associació Catalana d’Excursions Científiques, posteriorment convertida en Centre Excursionista de Catalunya.

 Com altres socis pioners de l’excursionisme al nostre país publicà el relat de les seves sortides en els butlletins de les entitats . Però Artur Osona, a més, va ser l’autor de les primeres guies d’itineraris excursionistes de tot el nostre país i també de l’extranger , publicant entre moltes d’altres les “Guies-Itineràries” del Montseny i també la de les Guilleries.

 En el tom 5è dels butlletins de l’Associació Catalana d’Excursions Científiques , editat l’any 1883, publicà el relat de la  excursió que entre els dies 29 i 31 d’octubre de 1882 el portà fins a les Guilleries, visitant els cims de Sant Miquel Solterra i de Sant Benet.

 Aquesta és la crònica d’aquella excursió:

 “Lo dia 30 y acompanyat per un guia emprenguí la marxa pujant per bon camí entre terras de conreu y boscos de avellaners, ab 2 horas á Ca’N Borrell y ab 30 minuts més á Sant Miquel Soterra, en qual cim està sentada sobre de rocas pissarrencas la ermita de Sant Miquel, que segons tadició inmemorial, fou edificada per un marino que, trobantse perdut en alta mar, feu vot al seu patró Sant Miquel, si l’ salvava, de construhirli un santuari en lo cim de la primera y més alta montanya que distingís, Aquesta fou la de Sant Miquel Soterra , y amaynat lo temporal, lo náufrech desembarcà y s’ dirigí á est cim, fenthi construir la predita hermita.

 Lo panorama no pot ésser més deliciós y diladad. Al S. S’oviran totas las montanyas de la Selva y Baix Ampurdà, ab tota la cadena del Montnegre y Corredor y l’ mar tancant l’horisont. Al O. Montserrat, Sant Llorens del Munt, Plá de la Calma ab tota la regió del Montseny, que s’ovira, de la base als cims, produhint aquelles enormes masses un efecte grandiosíssim é imponent; luego Pedra Forca y lo Rusc, ab tota la serra del Cadí. Al N. Puig Mal, Puig del Gegant y Costabona; Bellmunt, Milany, Santa Magdalena de Cambrils , Puigsecalm y Serras de Collsacabra, surmontadas per lo Far, Puig dels Moros y Puig Afra, Ayats, Puig de Rajos y Cabrera. Al E. lo Canigó, Puig de Bassegoda, Rocacorba, mare de Deu del Mont y lo extrem dels Pyrineus Orientals, ab Sant Pere de Roda y Rosas, tancant l’horisont la inmensitat del mar ab las illes Medas y lo Golf de Lleó”.

 Després d’”embadalir-se davant tan esplendent panorama” Artur osona baixà pel Soler de Montsolí fins a les Illes i ascendint pel Mas Clavé i Can Carbonell  arribà fins el Coll de Querós. 

 “Del Coll de Carós vaig pujar á Porta barrada, ó sia la Montanya de Sant benet, de quals cims se gosa de un panorama quasi tant dilatat com de Sant Miquel Solterra” . 

I del cim de Sant Benet fins al santuari del Coll:

 “Lo Santuari del Coll es, després de Montserrat y Nuria, lo més important de Catalunya, tant per lo gran nombre de devots que contínuament lo visitan, com per sa grandiositat y antigüetat. Sa historia està basada en una tradició que no descric per lo absurda. La Iglesia es tota ella de pedra picada ab perfecció, d’estil románich; fou fundada lo segle X per En Benet de Cabrera pera commemorar sa victoria obtinguda sobre ‘ls alarbs, en qual batalla fou ferit y en lo mateix siti en que caygué ferit sens esperansas de vida , feu edificar lo santuari.  Fins l’any 1482 fou aquest convent de Benedictins, baix la jurisdicció del Abad de Amer y desde aquella época és parroquia del Coll de Ossor.

 Lo Sr. Rector me rebé ab molta atenció. Tot voltant del Santuari, á més ó menos distancia, hi ha varias cases, entre elles lo Hostal; mes – en la casa rectoral trobaran bon acolliment y assistència totas las personas ben educades”.

 Artur Osona baixà fins a Osor i d’allí fins a Sant Hilari on va passar la nit. L’endemà baixà cap a Santa Coloma, passant per Can Mataró, la Casa Nova del Bagís, Can Estrada i el molí d’en Massaneda; per a dirigir-se a l’estació de Sils, on el tren el retornaria a Barcelona.

LES GUILLERIES DE CÈSAR AUGUST TORRAS

Retrat de Cèsar August Torras i dues fotografies del seu arxiu. La primera és 

el molí del Soler de Rupit, feta l'any 1910, i la segona d'excursionistes amb 

la mula pel tortuós camí de Núria (Font: arxiu fotogràfic del Centre 

Excursionista de Catalunya)

Excursionista al Molí de la Saleta de Sant Hilari Sacalm, l'any 1914. Els 

pioners de l'excursionisme , gent de ciutat, feien una descoberta quasi

antropològica del la bona gent "salvatge" de les Guilleries (Font: arxiu 

fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya. Fons Josep Salvany).

Cèsar August Torras i Ferreri (Barcelona,1852-1923) va ser un muntanyenc de renom i se’l consiera el primer promotor de l’excursionisme català. De jove havia fet sortides amb Jacint Verdaguer i altres personalitats. Va presidir l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques i el Centre Excursionista de Catalunya. Va ser l’impulsor del primer refugi de muntanya a Catalunya el 1907 (el refugi d’Ulldeter). Professionament fou agent de canvi i borsa i la seva passió per la muntanya el portà a editar les guies del Pirineu Català que marquen una fita capdal en la bibliografia excursionista de començaments del XX.

Ens trobem així davant d’un dels principals impulsors de l’excursionisme català i l’inventari i coneixement del país, autor d’una bona bibliografia que incorpora articles com els que publicava en el butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, com també d’un arxiu fotogràfic importantíssim.

Entre els articles que va publicar  n’hi ha uns que va dedicar a “Les comarques naturals de Catalunya” i en d’aquests, publicat en el volum XXXI del butlletí, l’any 1921, feia referència a la comarca natural de les Guilleries.

L’article conté la descripció geogràfica i física de la comarca, amb els seus límits, elements geogràfics i  enumeració de pobles.

També hi ha – i això és el que vull destacar en aquesta entrada del bloc -  una descripció de la “geografia humana” de la gent de la contrada. Com en totes cròniques d’aquells primers excursionistes de la capital que s’escampaven per tot Catalunya, hi trobem la curiosa descripció  de com percebien els “naturals” de terra endins:

“Els naturals de les Guilleries son ferms i ferrenys i, en general , supersticiosos. Son caràcter ingenu i fins i a cert punt sentimental els ha dut a pendre partit per qualsevulga causa o aixecament que s’els hagi ofert un cert caràcter superior de gallardia. En les lluites ocorregudes en tots temps en nostra terra s’hi ha distingit, favorescuts per la fragosistat del terrer. En les grans masies i en les cavitats de les montanyes, hi trobàren ampar i amagatall els capdills remences , els de la guerra de Successió , els de les revoltes carlistes i les pandilles del llegendari Serrallonga. Lo amagat de ses fraus i de sos espessos boscos havia donat seguretat al bandidatge i son encara tradicionals els fetes de les quadrilles que s’hi amparaven; fent ferma la dita, aplicada a un lloc en que no i hagi res segur: “Aixó sembla les Guilleries”. No obstant d’aixó la gent és bona encar que desconfiada. Es troba arreu hospitalitat i la seguretat és completa en el país, com poden testimoniar-ho els molts estiuejants bque hi concòrren, especialment a Sant Hilari i Viladrau, on son ben atesos i afalagats, com també els excursionistes que han  recorregut la comarca per a fer-se càrrec de ses belleses naturals”.

Com es pot veure Cèsar August Torras participa de l’adjectivació rude i ferèsteca de la gent d’aquestes muntanyes, personificada de nou amb el record de personatges com el mateix Serrallonga. Però no s’està de reconèixer també  el caràcter hospitalari de la bona gent del país.

Si voleu llegir l'article el podeu trobar en aquest enllaç.
 

ELS MASOS RÒNECS DE LES GUILLERIES (i 2) : “ELS QUE VAN BAIXAR A VILA”

 Fotos de la masoveria del Parral de ca l'Huix.

 Vista del sot de Vallors des de les alçades de la Serra del Corb. 

En la part inferior de la fotografia es distingeixen les ruïnes de la

masia de Can Gavaldà.

Fotografia antiga d'una prototípica família de pagesos catalans

d'una masia de muntanya, a Bagà (Berguedà). 

Font: Fons Marian Vives , Memòria Digital de Catalunya.

El diari gironí Los Sitios es feia ressó,en aquest article del 15 de gener de 1971

del procés d'abandonament de les masies a muntanya.

Ens pot contrariar que els anys setanta, mentre la gent de muntanya

 baixava a la vila, es promovieen urbanitzacions al mig del bosc 

per a segones residències de gent de ciutat.

Una de les coses que em venen al cap, quan veig la quantitat de masos  caiguts que hi ha a les nostres muntanyes, és com  devia ser la vida d’aquella gent i particularment com devien ser els darrers dies de vida en aquell lloc.

En aquells masos durant centenars d’anys tot havia estat igual o amb pocs canvis.  Una vida dura treballant de sol a sol al mig del bosc o en les escasses feixes que permetia el terreny abrupte, relacionant-se amb la poca gent dels masos propers el dia de missa o en les poques festes ...

I tot això que va ser així durant centenars d’anys, en els quals la vida dels habitants d’aquests masos de  muntanya no va canviar en pràcticament cap cosa.

I això va canviar de sobte i ràpid quan els anys seixanta i setanta del segle XX es va produir el despoblament quasi absolut i definitiu dels terrenys menys generosos i més difícils de la nostra geografia.

El sistema productiu es va mecanitzar i la pagesia va canviar. Els productes del bosc van perdre valor i capacitat per sostenir famílies. La gent va buscar el confort i la seguretat econòmica de la modernitat a la plana.

Es va produir aleshores el fenòmen “dels qui van baixar a la vila”. El definitiu abandonament de les terres difícils de muntanya i de les masies d’aquell entorn.

“Els qui van baixa a la vila” eren famílies senceres que compraven una casa a la ciutat o el poble. A Santa Coloma els anys seixanta, per exemple, van omplir les cases noves del carrer Castanyet. Darrere seu havien deixat aquelles cases de pedra dalt la muntanya o en sots feréstecs i on les comoditats sempre havien estat limitades; per tant era lògic i legítim que això passés.

Crec que podria ser interessant un estudi o assaig històric sobre aquesta migració interna, l’expressió d’un dels darrers i definitius grans canvis en la geografia i demografia dels nostres pobles i el nostre país.

De moment, però, em quedo intentant desxifrar el pensament i les sensacions que devien tenir aquelles persones i famílies quan veien que els de la masia veïna havien baixat a la vila. Després ho feia una altra  i una altra. Fins que quedaven els últims i decidien fer el mateix.

Em quedo intentant averiguar les sensacions que devien envair-los quan veien que tot allò que havia perdurat tants anys de cop canviava , quan tancaven darrere seu i per sempre la porta de fusta del mas i quan tot aquell entorn quedava sol i en silenci; guanyat amb els anys per la malesa i per les plantacions de pins que ocupaven les feixes, mentre les teulades de les masies queien i al seu darrera s’esmicolaven les parets que inexorablement seguien la mateixa fi.

Cal dir que he tingut la sorpresa i satisfacció de poder parlar d’això amb algú que va baixar a la vila. La Farners, la nostra veïna, va ser una d’aquestes persones. Ella va néixer al Parral de ca l’Huix, una masoveria d’aquella pairalia  situada prop del cim de les Goteres , en l’altiplà de 850 metres de la Serra del Corb, on solem anar a caminar amb en Jack. La Farners i la seva família van viure-hi fins que ella tenia deu anys. Havia anat sempre a escola al Sobirà , fins que van acabar baixant a Santa Coloma els anys setanta.

Parlar amb la Farners o amb altres persones que van viure aquells canvis és un bon exercici de recuperació de la memòria popular . Un exercici que satisfà la meva curiositat i em transmet les vivències d’aquelles persones que van abandonar la seva casa i “van baixar a la vila”, persones i fets que formen una part important de la nostra història.