L’intens treball de documentació de l’Enric Sió no acabava amb la història
del bandoler. El volia completar ( i en això m’hi veig perfectament reflectit)
amb un treball de camp que l’havia de portar a visitar i fotografiar els llocs
que apareixen en la història d’en Serrallonga.
Com jo he fet, Enric Sió va extreure els noms dels llocs del treball
mecanoscrit i es va disposar a identificar-los i visitar-los. El quadern que es
guarda a la Biblioteca de Catalunya conté diferents pàgines amb aquest
propòsit.
Una de les pàgines indica “Expedició a Querós”, per a fer fotos de la masia
de Sanglas, l’Abadia, el mas Serrallonga i, més enllà, arribar a Susqueda, can
Camps i can Planella de Sant Amanç, ca l’Agustí de Castanyet i ja a l’Empordà fins l’ermita de Requesens i el coll del
Torn.
Una altra de les pàgines conté sis esquemes de rutes a diferents zones
preparades amb coherència territorial. Per exemple la de la comarca la Selva
l’hauria de portar a Santa Coloma, les Esposes, Salitja, l’Esparra i la Creu de
Franciac. Una nota posa que havia
previst fer les rutes el mes d’octubre.
I les rutes l’havien de portar fins la Catalunya Nord, l’espai de fugida i
refugi d’en Serrallonga: Nyer, Oleta, Vilafranca de Conflent, Viver, Elna. I
fins i tot a Durban i a Perellós.
A falta d’Internet, Enric Sió es va armar d’un bon nombre de mapes de la
Catalunya Nova i de la Catalunya Nord, a
on hi va assenyalar els llocs que volia visitar i fins i tot algunes rutes, com
la de la fugida per mar entre Llançà i Elna, la de Nyer fins la portella de
Mentet o, molt més elaborada, una ruta que ressegueix els darrers camins que va
fer en Serrallonga amb la Joana Macissa l’any 1633.
Com el conjunt del projecte, aquest treball de camp no es va completar. Amb
tot les carpetes de la Biblioteca de Catalunya guarden un bon conjunt de
fotografies d’algunes d’aquestes rutes.
Hi ha fotografies de la Sala de Viladrau i d’altres indrets d’Osona i les
Guilleries. Algunes, com les de Vilanova
de Sau i Tavertet van ser fetes anys abans. Una carta manuscrita de l’any 1978
adjunta una pel·lícula fotogràfica que conté imatges de Vilanova de Sau,
Savassona i els cingles de Tavertet. La carta descriu que “el paisatge era més
bonic amb pluja que en un dia serè”. Per tant, la descoberta d'aquell territori és força anterior al projecte de pel·lícula d'en Serrallonga que maduraria l'any 1984.
Entre tot el material fotogràfic hi destaca sens dubte una excursió que els
va portar del pantà de Sau fins l’església de Querós
Aquest darrer reportatge fotogràfic és molt extens i ressegueix perfectament tota la
pista sobre el Ter, captant tots els elements arquitectònics i naturals que van
poder. És el mateix camí que amb l’Anna i l’amic Albert Roure vam fer el juliol
de 2024 i, ben curiós, també va ser en un període de sequera atès que els
nivells del Ter eren mínims (tot i que no tan severs com els darrers).
Les fotografies permeten veure la llera del Ter molt baixa, el meandre del
Saliberc, la masia del Bracs encara no envoltada tota pel bosc, el pont romànic i l’església de Querós,
l’església i l’etern Turó del Mal Sopar.
El treball fotogràfic permet veure traslladar-nos a una part del territori
Serrallonga i fer-ne una mirada quaranta-sis anys enrere. Sens dubte Enric Sió, com
a gran creador que era, es volia
documentar perfectament de tot el paisatge i els llocs que podien ser
protagonistes del seu projecte fílmic.
A mi m’agrada pensar que, tal com
m’ha passat a mi, projectar les rutes i fer-ne algunes el va portar a
descobrir i sentir-se fascinat pel país
i el territori que et permet descobrir la història de Joan de Serrallonga.
El conjunt de diapositives que l’Enric Sió vestit de trabucaire, també
guardades en el fons de la Biblioteca de Catalunya, que segur que li havien de servir de model
per als dibuixos perfectes que realitzava. Però a mi
m’agrada pensar que també jugava a sentir-se una mica bandoler.
Malauradament el projecte no va tirar endavant i mai vam poder veure la
pel·lícula sobre la història d’en Serrallonga. Però gràcies al fons guardat en
la Biblioteca de Catalunya sabem que aquest projecte va existir, que
Serrallonga, de nou, va ser valorat com a element culturalment atractiu i que
un artista es va sentir atret per la figura del nostre bandoler.
Aquest
artista, total i reivindicable, va ser Enric Sió.
