LA CAIGUDA DEL BANDOLERISME CATALÀ

El castell de Durban, a les Corberes franceses.

Gradualment, però, tot s’anà girant. Ens trobem en la incipient creació dels estats absolutistes moderns i amb ells de la creació d’un nou poder repressiu i d’ordre.

Fins aquells moments l’exèrcit no havia intervingut , la persecució del bandolerisme anava a càrrec de comissaris reials sense efectius que s’havien de valer de sometents alçats als diferents pobles i, com ja hem vist, poca devia ser la col·laboració dels senyors, que tenien a les seves ordres els mateixos bandolers armats, i dels batlles responsables d’alçar el sometent.

Es considera que durant el virregnat del Duc d’Alburquerque la situació canvià dràsticament i continuarà amb el seu successor, el Duc d’Alcalà.

Alburquerque comença el seu virregnat el 1616 disposat a acabar amb el bandolerisme. Amb aquests objectius va organitzar sometents generals, va aplicar una “justícia ràpida” als bandolers capturats, va implantar la pràctica de destruir les cases i collites d’aquests i de les seves famílies, va establir una xarxa d’espies a França per a capturar bandolers fugits i va demanar extradicions o va pagar serveis a nobles francesos per a detenir bandolers allotjats en les seves terres.

Una de les grans fites del virrei fou terroritzar la petita noblesa rural que donava suport als bandolers, Antoni Vila de Savassona, per exemple, fou empresonat en dues ocasions, el 1626 i el 1629.

Gradualment, independentment de que abans ja haguessin fet doble joc (com per exemple qual el 1610 Carles de Vilademany s’ofereix als consellers de Vic per a perseguir bandolers) , la petita noblesa catalana va abandonar la protecció dels bandolers, girant l’esquena als foragitats i amb ells molts dels batlles i els jurats de les viles.

I a les classes populars se’ls oferia, a banda de la por,  una atractiva recompensa per a delatar o lliurar lladres. Diferents cèdules reials posaven un preu al cap d’en Serrallonga que va arribar a les mil lliures.

Amb el temps Serrallonga havia esdevingut el bandoler més temut i l’home més buscat del Principat. Els esforços que esmerçava el governador del Virrei, Aleix de Marimon, eren considerables, mobilitzant sometents i batlles arreu de les Guilleries amb la intenció de capturar-lo.

A les primeries de 1630, però, la insistent persecució dels bandolers sota el virregnat del Duc de Feria, ja donava fruits i es considera que la fugida a França d’en Serrallonga el juliol de 1630, on hi estarà fins el mes d’abril, s’ha d’interpretar com una resposta a aquesta persecució que havia començat a ser més dura i efectiva.

Amb el nou virrei, el duc de Cardona, la desarticulació de la quadrilla va començar a ser progressiva, però s’accelerà el 1632. El nou virrei va manar que totes les tropes que hi havia a Catalunya es dediquessin a perseguir els bandolers. A això cal afegir el bon resultat dels tractes i extradicions de bandolers amagats a França que havia impulsat Alburquerque.

El novembre de 1631 Oliver de Gleu, senyor de Durban, a les Corberes franceses,  va empresonar al Fadrí de Sau i cinc lloctinents més d'en Serrallonga: Pere Joan Plaer, Jaume Viola, Guillem Estany, Lo Clavell i Rafael Melianta (el germà del Fadrí). Els bandolers van ser lliurats a l'agutzil espanyol Bernat de Cabrera, qui pagà a Oliver de Gleu la quantitat de nou-centes lliures pel servei.

La confessió del Fadrí de Sau, a partir de la seva captura a Durban, va permetre a les autoritats disposar d'una extensa relació dels col·laboradors d'en Serrallonga al nostre país i, amb això, privar-los del suport que disposaven i que els havia permès actuar amb garanties fins aquell moment.

Les autoritats, però, encara van necessitar dos anys, des de l’empresonament del Fadrí de Sau, per atrapar en Serrallonga.

Amb la quadrilla ja desfeta, en Serrallonga anava aleshores amb la seva darrera companya, la Joana Macissa, rondant els verals de les Guilleries, Collsacabra o amb fugides a França.

Els darrers dies de la seva vida els passà pels entorns de Castanyet i Sant Amanç, en els actuals termes municipals d’ Anglès i Santa Coloma, en casa de fautors com els Albó, els Camps i els Panella de Sant Amanç i al mas de la viuda Agustina.

Va ser prop d’aquest darrer mas on fou atrapat la vigília de Tots Sants, el novembre de 1633, delatat per l’hereu de Ca l’Agustí i dos veïns més de Santa Coloma.

El particular entorn social dels senyors rurals i la carestia econòmica havien impulsat el bandolerisme català del barroc. L’entrada en l’Edat Morderna i la major fortalesa repressiva dels nous estats que s’anaven configurant foren la principal causa de la seva caiguda.

El 8 de gener de 1634 la justícia va posar fi a la vida d’en Serrallonga. En aquell moment ja era considerat el bandoler més popular de Catalunya. Aquesta popularitat va ajudar que a  partir d’aleshores deixés de ser història i esdevingués  llegenda.