He tingut la sort de poder visionar una versió quasi
completa de l’Àlies Serrallonga dels Joglars gràcies al préstec d’una digitalització
que m’ha enviat el Centro de Documentación de las Artes Escénicas y de la Música
(CDAEM) que guarda en al seva biblioteca la gravació que va fer-ne el Circuït Català
de Televisión Española i que es va emetre el gener de 1977.
La realització de la gravació de l'espectacle va anar a càrrec de Mercè Vilaret (Barcelona, 1943 - Sant Cugat del Vallès, 1993), pionera de realització televisiva a Catalunya.
Es pot accedir al recurs en aquest enllaç. (cal donar-se d'alta com a usuari de la biblioteca).
Vagi per endavant que anterior a aquesta gravació se n'havia fet una també per a la televisió en Teatre Romea, va ser aquella gravació on l’actriu
Glòria Rognoni (Barcelona, 1944-2025) va patir un accident que la va deixar
tetraplègica en caure d’una bastida on es realitzava l’actuació, després que
quedar encegada per un dels focus de la televisió. Aquesta va ser una de les moltes
desgràcies que li van ocórrer a la companyia en els mesos que va estar
representant l’obra i que van fer pensar
en una mena de “maledicció d’en Serrallonga”.
Las veritat és que una vegada he vist l’obra s’ha de
reconèixer l’existència d’un clar risc per als actors a causa de les seves evolucions
en aquell espai escènic que va idear Fabià Puigserver.
La gravació conté unes paraules inicials del director Albert Boadella
que ens adverteix que el que veurem és una versió lliure de la història del
bandoler Joan de Serrallonga i que no és una obra de teatre clàssica, atès que
el llenguatge visual té més presència i importància que el text.
Feta la presentació comença l’espectacle i veiem la complexitat
de l’escenografia que conté tres espais diferents amb missions diferents: un “teatrino”
clàssic on evolucionen els personatges
del Rei, la noblesa i els jutges; dues plataformes situades en la platea del
teatre, una plana i una amb una bastida alta, on es desenvolupa l’acció “vertical”.
I encara hi podem afegir un quart escenari, que és la base
de la platea mateixa, on els actors també evolucionen. La representació per a
la televisió es va fer en un plató, sense públic i sense seients a la platea, facilitant així
la gravació i també el pas dels actors i
actrius i la seva evolució en els tres escenaris simultanis. Veient el grau d’acció devia costar
força fer-ho amb la platea plena de gent.
L’esforç també devia ser important per al públic, atès que l’acció
es desenvolupa en tots tres escenaris de manera encadenada, i a alguns espectadors
l’escena els quedava al darrera, al costat o quasi sobre seu mateix. Una
innovació, però una dificultat també afegida per a actors i públic.
La distribució en tres escenaris simultanis que el públic seguia a voluntat va plantejar molts problemes a la realització televisiva de Mercè Vilaret, qui va optar per fer una selecció d'imatges de les dues hores de l'obra i, a través de la superposició de plans, donar la sensació d'àmbits diferents. També utilitzà amb escreix el pla-seqüència.
En origen la companyia Els Joglars va començar com a teatre
de mim i no va ser fins aquesta obra quan van introduir el text. El mim, però, és
ben present en la introducció de cada
escena que fa Albert Boadella. Les escenes venen precedides d’una acurada tècnica
de gesticulació del director, davant una gran auca amb dibuixos i rodolins.
La gravació per a la televisió altera les escenes respecte el que es representava en els teatres. Així, l'actuació mímica de Boadella davant l'auca es feia originalment en l'entrada del teatre i no pas precedint les escenes.
La gravació guardada al CDAEM no conté tota l'obra original. La gravació és de 70 minuts, mentre que la duració del que es representà als teatres era de dues hores. Per posar un exemple d'escena eliminada, aquella on l'actor Jaume Sorribes fa de guia dels turistes que apareixen al final de l'espectacle, un paper que queda documentat en les fotografies que Pau Barceló va fer en l'estrena a Granollers.
En el decurs de l’obra veurem la misèria a la que està sotmès el poble de Catalunya en el segle XVII, atacat a més per la pesta; en contrast amb l’opulència del Rei i la noblesa. Una crítica al règim, en el qual el poble està sol davant la manca absoluta d’interès del Rei i l’estament eclesiàstic.
Joglars van més enllà i fan una caricatura ferotge del Rei Borbó,
a qui presenten com un incapaç que oculta la seva estupidesa amb una cultura impostada (parlant llatí o
francès gràcies a un apuntador que el va corregint contínuament).
Davant això apareix un Joan de Serrallonga que no és ni de
bon tros cap heroi romàntic. Tot el contrari, un pagès rude i violent, amb les
seves víctimes i també amb les dones.
Formada la quadrilla els bandolers actuen robant nobles i
església, fins que el Rei ordena la persecució, els atrapen i acaben penjats. En
l’escena de l’ajusticiament van apareixent els noms de bandolers històrics de
la quadrilla: Antic Gornès, Joan Puig de la Vall, Cristòfol Madriguera... , per
tant el llibret es va fer amb ple coneixement de les dades històriques que va
subministrar el procés sumarial del bandoler.
Fermí Reixac, l’actor que dona vida a en Serrallonga, canta
aquest moment la tradicional “Cançó de lladre”. Sens dubte que la seva interpretació va ser suficientment ben
valorada per a donar peu al disc “Cançons de lladre” editat per PICAP l’any
1976, en qual va aplegar un recull de cançons tradicionals dedicades a bandolers
catalans.
Serrallonga, sense la quadrilla, inicia la relació amb la
Joana Macissa i en el moment que simula la seva relació carnal són atrapats
pels soldats, que els han perseguit literalment com a gossos ensinistrats com a
gossos de cacera.
Arriba la farsa del judici, que és llegit en llatí per un
tribunal molt ben interpretat dins el “cos” mateix del Rei. Serrallonga és lligat
de peus i mans sobre la plataforma on el torturen i acaba confessant els seus
delictes implorant al verge de Montserrat.
El botxí procedeix a esquarterar-lo, mitjançant una forma
al·legòrica en al qual un actor talla trossos de carn i tripes reals sobre l’escenari.
El poble plora la pèrdua del bandoler amb una nova execució
de la “Cançó de lladre”, mentre que la noblesa continua amb la seva eterna
frivolitat. Però s’obren les portes de la Revolta dels Segadors de 1640 i la
injustícia pot acabar ....
... si no fos que apareixen uns turistes a escena interessats
per l’espectacle i les tradicions del poble català, que en farà cèntims venent-los
eines, faixes o barretines de record.
El mateix Joan de Serrallonga tanca l’obra apareixent dalt l’escenari
fent un ball d’estriptease que el deixa vestit únicament amb roba interior decorada
amb les quatre barres de Catalunya.
De l’èpica al simple mercadeig. La crítica mordaç de Els
Joglars va acte de presència, sense deixar caps per tallar.
A la complexitat de l’escenografia s’afegeix que l’obra és d’un
requeriment físic extraordinari. Els actors desenvolupen acció i moviment, horitzontal
sobre la platea o vertical i perillós en la bastida. A això s’hi afegeixen
corredisses per tot l’espai i duels d’espases també en les alçades. L’exigència
física que es va imposar la companyia és evident.
La paraula apareix, com he dit, per primera vegada en un
espectacle de la companyia. Però consisteixen més en més crits i sorolls curts que no pas llargs diàlegs. Contribueixen molt bé a reforçar els diferents
moments de l’obra.
També hi ha música instrumental repartida al llarg de l’obra,
interpretada amb oboè, flauta o tenora per un únic músic: Pau Casares.
Àlies Serrallonga és una crítica a la societat classista del
XVII, sense fugir de la ironia final,
sarcasme que era segell de la companyia en aquell moment.
Visionada la gravació corroboro que va ser un espectacle
innovador per la complexitat escènica, amb molta exigència física i molt ben
realitzat per la companyia.
Els Joglars van idear i executar una molt bona obra de
teatre. Serrallonga va pujar a l’escenari amb una molt bona obre de teatre que
és irrepetible.
Corroboro que des de la seva estrena l’any 1974 i fins el
1976 els espectadors van poder gaudir d’una
molt bona proposta teatral, que finalment he tingut oportunitat de
visionar.
