SERRALLONGA A BARCELONA: EL CINEMA

 

Un personatge de la popularitat d’en Serrallonga havia de tenir necessàriament la seva pel·lícula. I n’ha tingut tres.

La primera l’any 1910, en els inicis del cinema català. Es tracta del “Don Juan de Serrallonga” dirigida per Ricard Baños y Albert Marro. Dos dels pioners del nostre cinema que en aquell llunyà principi de segle van oferir un film de cinema mut de molta qualitat.

El segon film va ser el “Don Juan de Serrallonga” dirigit l’any 1948 per Ricardo Gascon i interpretat pel famós actor italià Amedeo Nazzari. Veritable film d’aventures de capa i espasa, adaptant també la trama escrita per Víctor Balaguer. Una superproducció del cinema de postguerra, que es va rodar en els estudis Trilla-Pecsa Films que estaven situats en el palau de la Metal·lúrgia de Montjuïc i també en escenaris de les Guilleries.

I el tercer film, que va suposar actualitzar la popularitat del bandoler ja entrat el segle XXI, va ser “Serrallonga, la llegenda del bandoler” produïda per TV3 l’any 2008. Un projecte personal del director Esteve Rovira. Un film ambiciós que concilia història i llegenda del bandoler. També es va rodar en espais naturals del Collsacabra.

Un dels llocs on es va estrenar el film va ser el Cine Estrella del barri de Gràcia. L’edifici encara existeix. S’hi van projectar els quatre rotlles que formaven el total del film. Aquella va ser una de les sales de cinema més efímeres, doncs només va fer aquella sessió d’estrena.

Totes tres pel·lícules donen protagonisme a la ciutat de Barcelona. El motiu? Van utilitzar al ciutat com a set de rodatge. I curiosament, els espais triats són coincidents i enllacen les tres pel·lícules.

Acompanyeu-me a fer una mica de “turisme cinematogràfic.

Baños i Marro van optar pel carrer de la Pietat, darrera l’absis de la catedral. Espai que es reconeix per una foto d’una escena on hi apareix una característica finestra.

Doncs a pocs metres, al cap de quasi cent anys Esteve Rovira hi emplaçava els bandolers a cavall.

L’any 1948 Ricardo Gascón va emplaçar a la plaça del Rei el patíbul on ajusticiaven el Serrallonga interpretat per Nazzari, en l’escena apareixen els escales, finestrals i la porta de la capella de Santa Àgata.

Seixanta anys més tard Esteve Rovira esquarterava el pobre Isak Ferriz sobre la pedra de la mateixa plaça del Rei.

Tots tres directors van utilitzar els mateixos sets de rodatge al barri gòtic de Barcelona.

Ja veieu, en pocs metres podem visitar escenaris de pel·lícula. Serrallonga és una bona excusa per buscar aquests bonics racons de la ciutat. Si fóssim Los Angeles estaríem fent pelegrinatges cinèfils gràcies al bandoler.

SERRALLONGA A BARCELONA: LA CULTURA I EL TEATRE

 

Enllaçant llegenda i cultura hi ha un altre espai barceloní que ens evoca en Serrallonga. Es tracta de l’edifici situat entre el carrer Mercaders i la plaça de l’Oli on l’any 1976 es va inaugurar la sala d’art Don Joan de Serrallonga. Aquest edifici havia estat l’antic Hostal Girona, un hostal històric de la ciutat que conservava la llegenda segons la qual el bandoler s’hi havia allotjat en les seves estades a la ciutat.

Encara no havia passat un any d’ençà la mort de Joan Sala a Barcelona que s’acabà d’escriure el tercer acte d’una obra de teatre que suposaria l’entrada del bandoler en la fama. Coello, Rojas i Vélez, tres autors teatrals, escrivien “El Catalan Serrallonga y Bandos de Barcelona”. Convertien el Serrallonga de Querós en un noble “Hidalgo” barceloní i vinculaven definitivament la imatge d’aquest amb la ciutat.

Víctor Balaguer plagiava aquest argument en el segle XIX, portant l’aigua cap el seu molí, i convertint el Don Joan de Serrallonga en un noble nyerro, amb casa solana a les Guilleries i palau a la ciutat de Barcelona.

Aquesta visió també va conviure necessàriament amb la del bandoler popular que transmetia el celebrat Ball d’en Serrallonga.

Aquella mena de representació teatral, amb més trets de trabuc que no pas passes de ball, es representava amb gran èxit en les places de mig país. I Joan Amades va recollir el record de les colles que feien el ball d’en Serrallonga a Gràcia fins l’any 1870.

L’Ateneu Barcelonés també guarda un magnífic manuscrit amb el text del Ball d’en Serrallonga de Tona, el segon més antic que es conserva, datat del 1760.

Els carrers de Barcelona, com en totes les ciutats, s’adornaven a mitjans del segle XIX d’expositors de canya i cordill on es venien romanços i auques. Serrallonga en va protagonitzar diversos, doncs era un personatge atractiu per aquella gent que aprenia a llegir o escoltava mentre algú que en sabia els ho llegia.

I en el primer terç de segle XX la ciutat es va omplir de quioscos. En aquests, com cuques de llum que atreien les mirades, destacaven les portades ja acolorides dels quaderns grapats de la literatura popular on senyorejava el nostre bandoler.

El teatre.

L’obra teatral de Víctor Balaguer “Don Juan de Serrallonga o los bandoleros de las Guillerias” s’estrenava l’11 de març de 1858 amb unb gran èxit de públic al Teatre Circ Barcelonès (situat darrera les Drassanes) . Va suposar l’eclosió definitiva del Serrallonga balaguerià, que s’expandiria amb dues novel·les també de gran èxit. 

Serrallonga va pujar a l’escenari convertit en teatre de mim per la troupe dels Onofri. El teatre dels Onofri, situat al Paral·lel va ser el més gran de la ciutat. Tenia un aforament de 3.000 persones i va ser construït expressament per a la troupe de mims marsellesos que l’any 1903 tenien gran èxit. Posteriorment va esdevenir Teatre Condal. 

L’any 1922 Serrallonga saltava al teatre líric gràcies a la sarsuela, al Teatre Tívoli. Amb música d’Enric Morera i text de Francesc Pujols. Emili Sagí Barba es converteix en Serrallonga, Josefina Bugatto en donya Joana i, principalment, suposa el descobriment i salt a la fama del tenor Emili Vendrell, en el paper de Fadrí de Sau.

La darrera vegada que el bandoler va pujar als escenaris teatrals va ser l’any 1974. En aquesta ocasió de la mà de la companyia Els Joglars. Va ser al Teatre Romea i s’hi va representar l’ “Àlies Serrallonga”. El bandoler passat pel tamís sarcàstic de la companyia i transformat en teatre de crítica social. Teatre valent.