divendres, 31 d’octubre del 2014

EN SERRALLONGA EN ELS ROMANÇOS POPULARS DEL SEGLE XVII (4): EL ROMANÇ DE JAUME ROIG




Encara trobem un tercer romanç en el segle XVII dedicat al bandoler, va ser publicat l’any 1634 i té la particularitat d’estar escrit en català. 

Es tracta del romanç titulat “Relació certas y puntuals de la bandolina, morts, robos, hazanyes, y valenties, presa, entrada, sentencia y castich del famos y valent bandoler Cap de quadrilla Joan Sala y Serrallonga. Essent Virrey de Catalunya lo Excelentissim Duch de Cardona, y de Sagorb, Any 1634. Composa a rima de Jaume Roig. Ab Licencia y Privilegi, en Barcelona per Lorens Déu davant lo Palau del Rey”.

Pep Balsalobre Palacios, professors de literatura catalana moderna a la Universitat de Girona i membre investigador de Llengua i Cultura Catalanes, ens en dona una referència en el seu treball “Plecs solts poètics catalans dels segles XVI i XVII relatius al bandolerisme. Un inventari”, publicat l’any 1998 en la Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura i que podeu consultar en aquest enllaç:

“Com que és un imprès important, en faig aquí un esquema breu de l’estructura: lloança del virrei duc de Cardona i avís als bandolers; repàs de malifetes de Serrallonga i el recorregut del bandoler per la geografia catalana; episodi de la captura; sentència i execució; llarga relació, en vers, de bandolers morts als darrers anys”.

Seguint la tipologia habitual d’aquells romanços aquest va dedicat a elogiar les autoritats del moment i alliçonar els lectors sobre les conseqüències d’abocar-se a la mala vida. En la introducció de passatges de la biografia del bandoler l’autor coneix efectivament alguns episodis reals i documentats, entre aquests hi podem veure els noms d’aquells colomencs que van lliurar en Serrallonga a les autoritats (l’hereu Agustí, en Jofré, en Mir i en Manyà) o els diferents turments als que fou sotmès el bandoler segons la sentència (tortura, flagell, mutilació, decapitació...).

Pep Balsalobre també documenta l’existència d’una altra suposada impressió d’aquest romanç, el mateix any 1634,  a càrrec de Bernardo Arcarons, qui va obtenir llicència per a imprimir-ne un de titulat “Relación de los sucesos de Juan Sala y Serrallonga ... per el feta a rima vulgarment dita de Jaume Roig”.

Per a il·lustrar aquesta entrada del bloc reprodueixo una part del romanç de 1634, a partir dels extractes del text que va incloure Xavier Roviró i Alemany en el seu llibre “Serrallonga, el bandoler llegendari català”.

dilluns, 27 d’octubre del 2014

SERRALLONGA EN ELS ROMANÇOS POPULARS DEL SEGLE XVII (3) : EL ROMANÇ DE PEDRO MELUCO


 

Si ens fixem en el romanç de Pedro Meluco veurem com hi apareixen dades coincident amb el procés judicial i que demostren que l’autor estava al cas dels fets històrics reals, abans que fos dictada sentència i redactat el sumari. Aquest aspecte ens parla de la utilitat que en alguns caos poden tenir els romanços per a compondre elements històrics.

Meluco ens parla de protagonistes com l’agutzil Monredón; les fugides a França d’en Serrallonga; de l’empresonament a França del Fadrí de Sau i altres bandolers de la quadrilla. També ens dona noms (Pere Agustí i Josep Manyà) dels que traïren el bandoler i el lliuraren prop de ca l’Agustí de Santa Coloma de Farners.

divendres, 24 d’octubre del 2014

SERRALLONGA EN ELS ROMANÇOS POPULARS DEL SEGLE XVII (2) : EL ROMANÇ DE FRANCISCO LAMUELA




El romanç escrit per Francisco Lamuela participa enterament en la voluntat d’elogiar les autoritats que solien tenir aquest tipus de literatura. Així, bona part de les quartetes van destinades a lloar la lluita del virrei Duc de Cardona:

“La tierra vino a limpiar
el Gran Duque de Cardona,
pues se vio a prisionar
aquesta tan gran persona”

En quan referències històriques hi trobem el veritable pas de Serrallonga a França, on es guardava en les terres de Viver, i també el protagonisme de Jaume Manyà en l’empresonament del bandoler.

En una de les quartetes hi trobem una referència a Joana Macissa, de la qual parla com si fos francesa:

“Vínose él (a) enamorar
de una Francesa alentada,
quiso con él navegar
por ser ella desdichada”

Aquest apunt coetani en l’època sobre la nacionalitat de la Joana és interessant. Sempre s’ha considerat, a partir de les seves declaracions que consten en el procés judicial d’en Serrallonga, que la Joana era una vídua d’un moliner de Castelló d’Empúries; però en el mateix procés judicial hi ha un testimoni que la defineix com a una noia amb accent francès.

Isabel Graupera i Lluís Burillo, en el seu llibre “Serrallonga el bandoler, les dones i la justícia” (Esfera Llibres, 2008) aposten per la versió de la Joana francesa a partir d’una investigació infructuosa per localitzar-la que van fer en els arxius parroquials de Castelló d’Empúries.

dimecres, 22 d’octubre del 2014

SERRALLONGA EN ELS ROMANÇOS POPULARS DEL SEGLE XVII (1): EN LA GÈNESI DE LA LLEGENDA




 Fotografies: bloc Almanaque.

Una forma de literatura molt estesa en el segle XVII van ser els romanços populars o literatura de canya i cordill.

Respecte la mètrica dels romanços, solien ser octosíl·labs, dividits en quartetes i amb rima assonant. L’extensió solia ser de quatre pàgines (un full A4 plegat).

La seva temàtica era diversa, però les històries –algunes de força escatològiques- sobre crims o delictes hi tenien força pregonament. Per aquest motiu trobem molts romanços dedicats a bandolers, tant a Catalunya com a Espanya. No és d’estranyar que en Serrallonga en fos protagonista d’alguns.

I ho va ser en dos moments diferenciats: ja en el segle XVII i, més tard, amb el revifament de la seva figura gràcies a l’obra de Víctor Balaguer, a finals dels segle XIX.

La popularitat del Serrallonga bandoler era prou coneguda mentre era viu i actuava amb la seva quadrilla pel nostre país.

La popularitat literària li va arribar ben d’hora i va tenir transcendència en la literatura popular del mateix segle XVII.

Encara estava viu a presó quan es van escriure i editar dos romanços en castellà sobre la seva figura.

En l’article de Juan Givanel Mas “Observaciones sugeridas por la lectura del drama de Coello, Rojas y Vélez “El Catalán Serrallonga y Vandos de Barcelona” (Butlletí de l’Acadèmia de les Bones Lletres, Barcelona, 1945) en trobem una referència:

“La popularitat del bandoler no era fictícia , i es comprèn. Posava en qüestió a molta gent, el seu nom apareixia en molts bans, s’explicaven aventures increïbles d’ell , i totes aquests circumstàncies li donaven popularitat; per això no ens ha d’estranyar trobar dos romanços publicats a finals de 1633, això és, poc després d’haver estat empresonat”.

El primer d’aquests romanços és obra de Juan Francisco Lamuela; el segon és del batxiller Medro Meluco. El d’aquest darrer és molt més interessant pel seu contingut, més ajustat a la història real del bandoler.

Segons Givanel Mas: “Si aquests dos romanços els hem d’estudiar com si fossin textos literaris, direm que demostren el poc saber dels seus autors i que no estan en bona correspondència amb les muses; però són interessants atès que ens donen a conèixer certs detalls sobre la captura d’en Serrallonga, els quals poden haver estat aprofitats per aquells que s’han dedicat a estudiar la figura del bandoler. Per aquests dos treballs de poesia popular, sabem que Serrallonga fou detingut l’1 de novembre, així com l’estratagema que va utilitzar Pere Agustí per a lliurar el bandoler, coneixent també que Joana Macissa era francesa, com suposava un testimoni que figura en el procés judicial”.

En aquest enllaç, de l'interessant bloc "Almanaque", podeu trobar diferents mostres de romanços i literatura de canya i cordill dedicada al bandolerisme.

dilluns, 20 d’octubre del 2014

ELS GORGS DE PENJACANS





Un dels privilegis de viure a un  poble-ciutat com Santa Coloma de Farners és que, just al costat de casa, tot caminant, arribes a llocs que valen molt la pena.

L'entorn de la meva ciutat, en les darreres estivacions des Guilleries, just quan es deixen caure a la plana de la Selva, és privilegiat.

El bosc és mediterrani, sec i de pins i sureres, però amb llocs obacs on la vegetació de ribera ajuda a fer qualsevol caminada fins a l'estiu.

El sòl és granític i l'erosió dona formes singulars i fantàstiques a la pedra, donant lloc a espais màgics com és el rocar.

I sempre hi ha un lloc on trobar una panoràmica fantàstica i vertical sobre la plana.

Això és l'entorn de Santa Coloma, molt valorat pels excursionistes i, al meu entendre, encara no posat  prou en valor per les autoritats locals.

Però bé: aquest paradís tan, tan proper existeix i sempre podem trobar un moment per a fer camins ja coneguts ... o per descobrir-ne de nous.

N'havia sentit molt a parlar, però mai m'hi havia acostat, fins que fa uns dies vam fer una caminada pel sot de Penjacans. Es tracta d'una ruta circular que puja fins  als peus de Farners (hom hi pot allargar un xic la ruta i arribar-se fins a l'esplanada de l'ermita i el castell)  i descendeix per la riera de Penjacans, una zona obaga on es troben salts d'aigua i gorgs d'una bellesa i frescor increïbles.

Pel camí també es poden gaudir de vertiginoses vistes des de l'espadat que anomenem "balcó de Penjacans".

Us recomano i molt aquesta ruta, assequible i realitzable en un matí (el recorregut és d'uns 10 quilòmetres).

Nosaltres vam seguir les indicacions d'aquest enllaç.

La ruta es troba senyalitzada amb marques blanques (camí de Farners) i vermelles (sot de Penjacans) i us la recomano, amb la possibilitat de fer diferents ampliacions per a conèixer el rocar colomenc, la riera de Santa Coloma i el paratge de Farners.


divendres, 17 d’octubre del 2014

LES CUINES D'EN ROCAGUINARDA ... I D'EN SERRALLONGA

 La cinglera de les cuines d'en Rocaguinarda.
 El grau d'accés a les cuines.
 La cova gran, des del seu interior.
Les cavitats anomenades Cuines d'en Rocaguinarda.


Les Cuines d’en Roca Guinarda, com popularment coneixen els de Taradell a la gran balma, amb dos forats o coves que s’endinsen una pocs metres, una força alta i l’altra baixa i de poc fàcil ingrés, es troba al vessant de migdia de les Sitges del Bou, prop dels 800 metres d’altitud, formant part del vessant i gran cornisa, coronada de grossos penyals,  que va de l’Enclusa a sobre el bosc de l’Aulet i fa de pantalla nord a la vall de Mansa. És lloc de fàcil accés pels coneixedors del terreny.

Rep aquest nom perquè en aquest indret es refugiava el gran bandoler Perot Rocaguinarda.

L’historiador Lluís Ma. Soler i Tèrol, en el seu llibre “Perot, història d’aquest bandoler”, ens descriu la seva estada en aquestes coves l’any 1905:

“En una montanya del costat del pòble (de Taradell) hi ha unes còves, que en diuen les Coves d’En Ròca Guinarda, y son  molt visitades.

Són en nòmbre de sis, ab les entrades molt petites, prò a dintre s’axamplen considerablement, y hi caben, drètes, qui-sap-les persones.

Vatj anarhi jò una vegada a vèure les famoes còves, ab En Josep Ròca y Fabregá, barber de Taradell, qui’m va mostrar lo camí, contantme moltes curiositats.

“En aquèstes còves – va dirme al arribarhi- s’hi amagava lo Ròca Guinart quan l’empaytaven, y ningú sabia trobarlo. May lo pogueren havèr”.

Al preguntarli si hi estava gayre temps d’amagat, responqué: “Qui-sap-lo. Perquè no s’hi estava lo Ròca Guiard tot sòl. Hi tenia als lladres que fèyen quadrilla; y hi tenien dònes y fills; que de vegades, per pòc que surtissin els antics del pòble, vèyen a les dònes dels bandolers qu’estenien la ròba que havien rentat. Desde lluny se vèya la ròba, estèsa al sòl, al damunt d’aquèts arbres. Eyl; al mènys tota la vida que ho sento a dir als de casa; y’l meu avi ja contaba que també ho havia sentit a dir sempre. Ell sí que li hauria contades d’històries!. Ne sabia moltes mès que no pas jò”.

Mon acompanyant ere un hòme robust, de regular alçada, cara rodona y posat alegre y satisfet. Caminava depressa y xerrava molt, alçant la vèu. Anava dientme. “Fa pòcs mèsos [era a principis del any 1905], que jò y sis hòmens mès, várem venir a barrinar aquèstes còves, perquè várem sentir á dir qu’En Ròca Guinart hi havia amagades armes, tresors y diners robats al camí reyal. Férem grans escorcolls, un dia que no teniem feyna. Còm qu’estavem desvagats prenguerem paciència en arrencar ròcs dels forats de tèrra, y de les parèts!. Quan estiguerem ben can sats, plegárem, dexantho tot de qualsevòl manera. Ara, qui vulgui ficarse a n’aquèsta còva, que es la mès gran, haurá de suar pròu. Totes aquèstes ròques que tapen la entrada les hi várem dexar nosaltres al arrencarles. No hi várem trobar res; ni una lliura; he sentit a dir que en aquèll temps contaven per lliures”.

Disposavem de pòc temps, y era inútil intentar entrarhi. Lo comença ment de la còva era un forat alt y estret, que s’anava enxiguint, fins a quedar tapat per un munt de pedres. Passat axò, ja hauríem sigut a la veritable còva, nègra y buyda.

En Josép Ròca y Fabregá continuava parlant. Dèya que lo Ròca Guinarda tenia dues altres còves allá apròp. Varem anarhi, atravessant un bòsc. Les còves eren en lo Baxant gran, a dalt de una montanya, desde aont se vèu un gran tròç del camí reyal, que va de Vich a Viladrau.

“Desde aquí vèya lo Ròca Guinart a la gent que passava pel camí y fèya surtir a la quadrilla a robar. Diuen que ningú gosava passarhi per por de trobarse ab En Ròca Guiart; y ni’ls pastors hi venien”.

Era un punt estratègic, plè d’arbres milenaris formant espèssos bòscos, de magestuosa solitut. De tant en tant hi passava algun carro ab traginers.

Les còves del Baxant gran son a dintre d’un còdol, solitari y ferésteg, a dalt de la montanya. Ni les pluges ni’l temps pòden destruirlo. Les arrels dels arbres se li cargolen al entorn, enrotllantlo, y surten al ayre perquè no pòden desferlo. Al principi no més hi havia que una còva. Mès, en un dia de tempesta, un llamp ferí y esquerdá’l gran còdol, descubrint la entrada de l’altre còva. Conten que ho va vèure En Ròca Guinarda desde sota d’uns arbres propers, y corregué a entrar al nòu alberg que la naturalèsa li oferia”.

Aquest singular i estratègic espai natural de Taradell va ser  per sempre conegut amb el nom de Cuines d’en Rocaguinarda. Però podem estar ben segurs que aquestes coves i balmes també van ser amagatall d’en Serrallonga.

La proximitat amb el bosc d’en Mansa, als peus de la cinglera on es troben les coves, i la referència que en fa en Joan de Serrallonga –com d’altres testimonis que van corroborar la presència de Cristòfol Madriguera i els bandolers de la quadrilla- ens permeten afirmar que la quadrilla de les Guilleries i el seu capitost principal segur que van fer-hi estada.

Les Cuines d’en Rocaguinarda, així, també van servir de “cuines” per a en Serrallonga.

dimecres, 15 d’octubre del 2014

EL CASAL DE L'AGUTZIL MONT-RODON



 
Gravat antic que representa el turment d'en Serrallonga. Entre els  
personatges hi figuraria l'agutzil Mont-rodon.

Prop de Taradell encara trobem un paratge històricament important: el casal de la família Mont-rodon.

Mont-rodon és un petit enclavament del municipi de Tona (Osona), envoltat per terres del terme de Taradell, al voltant de l'antic casal de Mont-rodon, casa forta de l'antic terme del castell de Taradell esmentada ja el 1076 i origen del llinatge Mont-rodon. Aquest llinatge conegut des del principi del segle XII. Al principi del s. XIII va destacar un membre d'aquesta família anomenat Guillem de Mont-rodon, que va ser mestre del Temple a Catalunya, Aragó i Provença i tutor de Jaume I a Montsó, dels bisbes de Girona Arnau de Mont-rodon (1335-1348) i Bertran de Mont-rodon (1374-1384) i d'una dinastia de cavallers i eclesiàstics que ocuparen llocs molt rellevants en la història comarcal i general del país. Posteriorment, quan el rei va ser major d'edat, es va encarregar de les finances de la casa reial.

El casal, amb la seva estructura adossada a la roca, constitueix un magnífic exemplar en molt bon estat, d'un edifici residencial possiblement construït dintre del s. XII, encara dins la tradició del l'arquitectura del segle anterior.

Davant del casal, enfilada a la muntanyeta de Mont-rodó que li donà el nom, hi ha la capella de Santa Maria de Mont-rodon. És una obra romànica del segle XII, molt modificada el 1693. Guardava un sarcòfag o tomba dels Mont-rodon feta el 1338 i una imatge gòtica de la Mare de Déu, mutilada el 1936.

D’aquest casal osonenc n’és també fill un personatge estretament lligat a la història d’en Serrallonga i també a la Revolta dels Segadors de l’any 1640. Es tracta de Miquel Joan de Mont-rodon i Tristany.

Miquel Joan de Mont-rodon va esdevenir agutzil reial i com a tal apareix en el procés sumarial d’en Serrallonga, com a component dels membres que van jutjar-lo.

En aquesta entrada del bloc parlo d’aquest tribunal i de la presència de l’agutzil, actuant en representació de l’autoritat reial.

L’agutzil va morir a Santa Coloma de Farners en els inicis de la Revolta dels Segadors, l’any 1640, quan intentava ordenar l’allotjament de terços militars napolitans a la vila. Els veïns, amotinats, el perseguiren i cremaren dins d’un hostal on s’havia refugiat amb el seu sèquit.

Així va quedar escrit en el llibre d’òbits de la parròquia vila:

“A 30 de Abril fonch cremat en esta vila, per medi dels forasters, Joan Monrodó alguacil real y lo notari y lo porter, que venian per cremar dita vila, y pera ab copiós numero de soldats, los quals al 3 de Maig mes prop, cremaren la Iglesia de Riudarenas y lo Santissim Sacrament y tot lo lloc, y primerament robaren tot lo quels agradá”.

Així, doncs, tenim una vila de Taradell íntimament relacionada amb tots els grans bandolers catalans de les Guilleries i Osona; com també relacionada amb un dels seus principals perseguidors: l’agutzil reial que formà part del jurat que sentencià Serrallonga i altres bandolers.

dilluns, 13 d’octubre del 2014

PERE SABATERS, COMISSARI DE TARADELL

 La torre de Don Carles de Taradell.
 El santuari d'Osor, on detingueren a Segimon Sala.

A banda de companys de quadrilla i fautors els homes d'en Serrallonga també trobaven a Taradell alguns perseguidors, un d'ells va ser el comissari taradellenc Pere Sabaters.

Ens en dona informació Mn. Antoni Pladevall en l'article "Alguns aspectes de la vida quotidiana dels bandolers de la quadrilla d'en Serrallonga" publicat al número 10 de l'edició de Monografies del Montseny.

L'article transcriu el testimoni davant la justícia de Maria Àngela Quer, natural de Sant Joan de Fàbregues i que fou cridada a declarar a Vic el 9 de març de 1624 en un procés seguit contra els bandolers de la quadrilla i que es guarda en l'Arxiu de la Vegueria.

Maria Àngle Quer fou l'amistançada de  Joan Sala, àlies lo Tendre, germanastre de Joan Sala Serrallonga.

"Ella va ésser víctima d'una violació -escriu Pladevall- i quasi segrestament inicial, però després va tenir una autèntica relació amorosa amb el seu segrestador, i amb ell va viure des dels volts de Sant Joan del 1623 fins l'1 de març de 1624, quan el comissari reial, el taradellenc Pere Sabaters, junt amb el batlle de Rupit i els seus homes, varen atacar el mas Serrallonga. 

En la lluita va morir en Joan Sala, àlies lo Tendre, i foren detinguts els bandolers Segimon Ferrer, d'Arbúcies, cosí germà d'en Serrallonga, en Rafel Morell, àlies Vilanna i en Segimon Sala, un altre germanastre d'en Serrallonga. Aquest darrer va escapar ferit de la brega , però l'endemà fou capturat, ferit a la cuina del monestir o santuari del Coll, de sobre Osor.

Els tres bandolers capturats foren duts a Vic, on els torturaren i feu un procés, guardat a l'Arxiu de la Vegueria, Criminals 1624, d'on extraiem aquestes notícies. Tots tres foren penjats entorn el 15 de març.

Entre els cridats a declarar hi ha la Maria Àngela Quer, filla de Bartomeu Castell, un home que vivia al mas Giralgós, de Sant Joan de Fàbregues".



divendres, 10 d’octubre del 2014

EL BOSC D'EN MANSA

El bosc d'en Mansa, vist des de la cinglera de les Cuines d'en Rocaguinarda.
El mas de Can Mansa.
El bosc d'en Mansa des del castell de Taradell,
amb la cinglera de les Cuines d'en Rocaguinarda al fons.
El mas Bou.
Mapa de taradell amb la situació de Mansa, amb l'Enclusa i
el castell de Taradell com a  limits naturals del bosc d'en Mansa.



El bosc d’en Mansa és un espai natural situat a l’est de Taradell, prop de la carretera que es dirigeix a Viladrau. Pren el nom de la masia que es troba situada en aquest espai i conté els elements més remarcables del paisatge taradellenc: la cinglera de les Roques dels Trabucaires i l’Enclusa. En l’altre límit del bosc hi trobem el castell de Taradell, situat sobre la serra de Valmitjana.

El bosc i la vall d’en Mansa es troben situats sota mateix de les Coves d’en Rocaguinarda, per tant aquest entorn està farcit d’històries de bandolers. I la colla d’en Serrallonga no hi podia faltar.

Serrallonga ens explica la seva estada en aquest lloc el desembre de l’any 1628. En aquesta entrada vaig explicar que el bandoler tenia un plet amb el cavaller vigatà Vicenç Valls atès que, arrel d’una emboscada dels comissaris reials al mas Sanglas de Querós, en Serrallonga va pensar que havia estat traït per aquest cavaller nyerro.

“Al cap de alguns dos mesos poch mes o manco trobantn os en lo bosch de Mansa nos vingueren a trobar en lo dit bosch don Anton Vila (baró de Savassona) y don Ramon de Pons ques un cavaller de la Çagarra y comensaren de conversar ab nosaltres una estona y jo comensi de parlar de la trahitio que sens havia feta de dir que nosaltres erem als Sangles de Caros y que jo estave molt sentit y picat ab Vicens Valls y dit don Ramon de pons me respongue que no cregues tal que Vicens Valls ere home de be y dientme ell que dit Vicens Valls me volia parlar y que li digues ahont ... y jo li digui quens trobaria a Collsameda y don Ramon me dona un pedrenyal de llargaria de alguns tres palms dient que ere Vicens Valls y jo nol volgui donat sino que ley pagui”.

En acabada la trobada al bosc d’en Mansa tots plegats anaren, inclosos el baró de Savassona i Ramon de Pons, a menjar a casa de Miquel Paracolls de Malla.

En Joan Albareda de Taradell també havia portat menjar als bandolers al bosc d’en Mansa, com relata el Fadrí de Sau : “en lo dit bosch de Manssa nos porta alli lo dit Joan Albareda que menjar y que beurer him recorda que nos porta mig bot de vi”.

Diversos testimonis expliquen  en el procés sumarial d’en Serrallonga que han vist per aquests entorns la quadrilla de bandolers. Així ho declara Joan Fontalles, pagès de Santa Eugènia de Berga: “los dits bandolers de la camarada de dit Cristofol madriguera segons es fama publica y diuhen los traginers de llenya quels veuen y son molt sovint en la collada y costes den Bou de Taradell en lo qual lloch molt sovint revenen”.

Per a demostrar el temor d’aquella terra per la presència dels bandolers, cal relatar un episodi força luctuós del qual en donà testimoni Jacint Fàbregas de Vilalleons: “y he oyt que en lo bosch de Mansa prop de Taradell ab algunes dones de dit lloch quey trobaren y les lligaren ab uns arbres arremangades y les desonrraren “. Segons aquest testimoni “se digue publicament per esta terra que los dits bandolers so es dit Chistophol Madriguera y demes se eren junctats devers Taradell que entre tots eren vint y sich”.

dimecres, 8 d’octubre del 2014

BANDOLERS DE MALLA

El mas Paracolls de Malla

 Església de Sant Vicenç de Malla.
Mapa amb Malla i el mas Paracolls al nord-oest de Taradell.
Làpida de l'any 1685 de Josep Paracolls, fill (?) de Miquel Paracolls,
 davant l'església de Malla.
El petit poble de Malla atermena a l’oest de Taradell i d’allí en sortiren també alguns bandolers habituals de la quadrilla d’en Serrallonga: un era en Miquel Paracolls. Aquest bandoler de Malla tenia vint-i-quatre anys quan el van prendre a Vilafranca de Conflent  amb Miquel Madriguera i altres bandolers que havien desertat dels terços castellans d’Itàlia.

En la confessió del Fadrí de Sau hi trobem que en Serrallonga va fer estada en el mas: “Segons he oyt dir al Serrallonga y a altres companys meus ells son estats en casa de dit Miquel Paracolls moltes vegades menjant bevent y dormint en ella y en particular quant jo y los demes mos companys anarem a robar en lo cami real de Sant Feliu Saserra en lo lloch dit les Canals den Valencia passarem en casa de dit Miquel paracolls de Malla des del bosch de Manssa ahont nos trobavem y en casa de dit Miquel Paracolls soparem tots en sa companya quens ne dona de  molt bona gana”.

En Joan de Serrallonga es refereix també a Miquel Paracolls quan parla de l’episodi en el qual el bandoler anomenat Negre de Tona, en connivència amb Cristòfor Madriguera, li robà la seva amiga Estasia Carles i Colobrans: “Y un dia trobantme jo ab molts de la quadrilla en un bosch prop Taradell sobre la casa den Sobrevia de Viladrau arribaren alli lo dit Miquel Paracolls y un altre fadri y dit Paracolls me digue que ells no pensaven que jo fos per alli y que ells la causa de trobarse alli ere que cercaven per orde de Madriguera a la dita Estasia Carles y Colobrans y jo de allo ne cregui lo quem dave gust perque ja havia sabut que dit Madriguera havia cabut en lo robarme dit Negre de Tona a dita Estasia Colobrans”.

Trobant-se sopant a la casa d’en  Miquel Madriguera de Taradell , junt amb Vicenç Llagostera i altres bandolers, en Miquel Paracolls va vendre a Pere Sala, germanastre d’en Serrallonga, un pedrenyal.

Miquel Paracolls va intentar sortir de la presó amb un benefici concedit a un tal Miquel Graells de Manresa. Resulta que Miquel Graells havia capturat a Jeroni Alsina, un bandoler de la quadrilla d’en Tosa-sons, i amb això disposava d’una cèdula reial del 24 de maig de 1631 que atorgava una remissió de delictes.

Miquel Graells feu donació d’aquest dret a Pau Bellpuig de Taradell i a Miquel Paracolls de Malla i aquests van demanar “la remissio dels delictes per ells comesos en virtut de la cedula real que lo excellentissim duch de Feria feu a Miquel Graell”. Paracolls no ho va aconseguir atès , com disposava el procurador del tribunal, que “no es pot valer dit Miquel Paracolls perque de la contextura de dita cedula real  y de la jornada dels delictes fets y perpetrats per dit Miquel Paracolls consta evidentment que dita remissio no pot en ninguna manera tenir lloch”.

Un altre bandoler de Malla era Bernardí Vilar. Aquest, junt amb Miquel Paracolls i altres set bandolers –entre ells el mateix Serrallonga-  va participar en l’intent de segrest d’un notari d’Olot que es deia Umbert, al camí ral entre Sant Feliu de Pallerols i Amer.

Aquest Bernardí Vilar de Malla apareix en l’ordre de captura de diferents bandolers que signa el duc de Cardona el 19 d’octubre de 1633 contra  "en Cortada, de Castanya; els Perets, pare i fill, de Sant Feliu de Codines; en Bonmatí, d'Amer; en Vilamajor, de Tona; en Vilar, de Malla; en Francesc Farell, de Caldes de Montbui, i en Puigxoriguer , de Centelles."