divendres, 30 de gener del 2015

LA MORT D'ANTONI MOLINS (1628) A MONOGRAFIES DEL MONTSENY

 Masia Molins de Viladrau (fotografia: senderosparapisar.blogspot.com)

 Masia de la Ginesta, al Montseny (fotografia: POUM Montseny)

L'episodi del joc de la pilota en la tradicional auca de 1866.



L’any 1998 es publica el número 13 de la col·lecció “Monografies del Montseny” , col·lecció d’articles de recerca i història editada per l’Associació d’Amics del Montseny, en el qual hi ha un interessant article de Rafel Ginebra i Molins titulat “Tradició i història: l’assassinat d’Antoni Molins (1628) i el duel entre Serrallonga i Fèlix Torrelles”.

L’autor recull l’episodi de la mort violenta per tret de pedrenyal d’Antoni Molins, succeïda a Viladrau el 6 de juny de l’any 1628 i recollida en el llibre d’òbits de la parròquia , com també en el manuscrit “Breu relació de la genealogia i biografia de las famílias Molins, Sabatés y Vidal y unió de ellas ab la família Prat de Seva feta per Joseph Molins y Prat en lo any 1886”.

En aquest manuscrit es relata , a partir de la tradició oral recollida, que “Lo dit Anton morí de mort violenta en lo any 1628 y segons tradició, succehí la sua mort del modo següent: estaban dos hòmens jugant á pilota en la plasa de Viladrau, y disputaban entre ells si una jugada habia estat bona ó falsa, y habent subjectat la qüestió á la decisió del dit Anton Molins, que ho habia presenciat, lo contrincant que vegé contrariada la sua pretenció, se apostá en lo camí en què debia pasar Molins per anar á casa sua, y lo matá, sens que pogués rèbrer los sans Sagraments”.

Rafel Ginebra explora en el seu article les coincidències entre aquesta tradició sobre la mort d’Antoni Molins i la que es recull en la literatura i la tradició oral en relació al pas definitiu al bandolerisme de Joan Sala, àlies Serrallonga.

Cal fer esment que les cançons , les auques , romanços i altres documents de  la literatura de canya i cordill expliquen que Don Joan de Serrallonga passa a ser un foragitat de la llei a partir d’una baralla en el joc de la pilota que va tenir amb Fèlix de Torrelles. D’aquí, doncs, que apareix una clara coincidència amb la mort d’Antoni Molins que s’explica en el document de 1886.

En el procés sumarial d’en Serrallonga hi apareix precisament la confessió sobre la mort d’Antoni Molins, però la mort hauria succeït després que la quadrilla assaltés el mas Ginestà de Montseny. Mentre es repartien el robatori en el bosc foren encalçats pel sometent i va tenir lloc un intercanvi de trets, d’un dels quals va resultar-ne mort Antoni Molins.

És el mateix procés sumarial d’en Serrallonga el que desmunta la versió secular de la tradició sobre la mort del seu avantpassat que va recollir Josep Molins el 1886. Per l’autor de l’article, l’interessant és que l’episodi llegendari sobre la baralla al “joc de pilota” que va tenir Serrallonga és el que posteriorment condiciona i s’aplica a la mort d’Antoni Molins.

La llegenda sobre la mort de Fèlix de Torrelles al joc de la pilota la van inventar i utilitzar per primera vegada Coello, Rojas i Vélez en la seva obra de teatre “El catalán Serrallonga”. Posteriorment també es recull en diferents variacions de la cançó més popular sobre el bandoler que havien estat recollides per Joan Amades, Josep Gibert i altres folkloristes. I finalment, també apareix la mateixa escena en l’auca “historia de D. Juan de Serrallonga” editada per l’impremta de Joan Llorens el 1866.

Per tant, abans que historiadors com Cortada o Reglà difonguessin la veritable història del bandoler extreta del seu procés sumarial, guanyava la mitologia extreta de les obres de teatre, les cançons i les fórmules de literatura popular. Hauria estat aquest el motiu pel qual la tradició hauria “contaminat” la veracitat de la història , en aquest cas l’episodi de la mort d’Antoni Molins.

I així, doncs, diferents generacions de la família Molins haurien donat per bona la mort en el joc de pilota tal i com va recollir Josep Molins a finals del segle XIX. També és curiós que aquella tradició familiar no invoqués la possibilitat que en Serrallonga fos culpable d’aquella mort , tot i que al final la historia demostri que al final sí que va tenir un paper protagonista en aquella defunció.

Com acaba explicant Josep Ginebra en el seu article per “ironies dels esdeveniments” la família del difunt Antoni Molins va acabar comprant la Sala de Viladrau l’any 1648 i en foren els propietaris fins que la van vendre el 1748 a la comunitat de Beneficiats de la Pietat de Vic.

dimecres, 28 de gener del 2015

MAR I MUNTANYA AL MARROC: ESSAOUIRA I HAÏT-BEN-HADDOU









La nostra estada a Marràqueix la vam complementar amb un parell d’excursions a alguns dels seus magnífics i espectaculars entorns.

Una d’elles va ser a la ciutat costanera d’Essaouira. Precisament la imatge que prèviament havia triat per a fer la caricatura que obrirà l’àlbum de fotos del viatge que estic preparant.

L’encant d’Essaouira és el caràcter mariner que ho impregna tot. La medina amb les seves muralles banyades per l’Atlàntic i protegides per torreons medievals i els edificis blancs amb fusteria de color blau defineixen la seva arquitectura singular.

El port, amb al trànsit continu de barques senzilles, de color blau i proa rectilínia; la venda al detall de peix fresc allí mateix o les guinguetes on menjar-lo just acabat de pescar... són dos poderosos atractius més de l’encant d’aquesta ciutat.

La segona excursió la vam fer per descobrir el ksar medieval de Aït-Ben-Haddou, al sud de Marràqueix.

Es tracta del ksar (ciutat emmmurallada) més característica i admirada del Magrib i una de les més ben conservades. 

És realment un monument  espectacular, declarant patrimoni dfe la humanitat,  amb els seus carrerons, cases i muralles de palla i fang que s’eleven serpentejant per tota la pared de la muntanya. El riu i el palmerar als seus peus ... una imatge realment bucòlica que no deixa indiferent a ningú i que et fa retrocedir en el temps, quan les caravanes que creuaven el desert feien parada en aquestes ciutats de frontera.

Part del coneixement públic d’Aït-Ben-Haddou ha vingut donat també per haver estat escenari de moltes pel·lícules al llarg dels darrers temps.

El segon atractiu del lloc és que per accedir-hi desde Marràqueix s’han de creuar les muntanyes de l’Atles i això vol dir ascendir i descendir per la sinuosa carretera, trepitjar la neu o descobrir els pobles rurals de muntanya que apareixen al llarg del recorregut.

dilluns, 26 de gener del 2015

REDESCOBRINT MARRÀQUEIX









Fa unes setmanes vam realitzar una escapada de sis dies amb la família al Marroc. Feia temps que teníem ganes de  tornar-hi i de fer-ho, ara, en companyia de les nostres dues filles.

Vam aconseguir tot el que preteníem: passar-nos-ho d’allò més bé gràcies al viatge fet en companyia i que a elles els sorprengués i agradés la seva descoberta d’aquell país.

Nosaltres vam fer estada a Marràqueix i sortides fins a Ait-Ben-Addou i Essaouira, tot i que al voltant hi ha moltes més propostes encara per a fer-hi si es disposen de més dies.

Marràqueix és una ciutat encantadora gràcies a la ciutat vella, la medina, i que ha encantat al llarg dels segles a molts viatgers. 

L’encant rau en el concepte de “medina” : la típica ciutat d’arquitectura medieval del Magrib. I d’aquí s’en deriven tots els elements propis, típics i tòpics de la ciutat medieval que hom encara hi troba: vida , caos i atepeïment al carrer; comerç basat en el regateig i la picaresca; artesans; olors i sensacions ... tot allò que les ciutats occidentals ja han anat perdent al llarg de la història i que allí encara es conserva.

Marràqueix conserva tot això i ho fa majúscul amb la popular i concorreguda plaça de Jema-El-Fna, epicentre de la vida i l’animació al carrer.

L’arquitectura i la història també estan ben presents amb monuments com la Koutubia, els palaus i sobretot  els carrerons estrets i laberíntics de la medina, on és un veritable plaer perdre-se-hi.

Regatejar amb els comerciants o  tastar els suculents plats marroquins son altres dels plaers que ofereix la ciutat.

En síntesi, el que el viatger retroba a les medines com Marràqueix és aquella ciutat de vida medieval que a Occident ja es va perdre fa temps , és un retrocedir en el temps acompanyat de l’exotisme que ofereixen les terres del sud.

Sempre que faig una escapada al Marroc em  sembla sentir-me com un d’aquells primers turistes  de ciutat que al nostre país,  a inicis del segle XX, descobrien la Catalunya rural interior o les platges verges de la Costa Brava i ho narraven en publicacions com els butlletins de centres excursionistes. 

Descobrir, encantar-se  i narrar l’exotisme d’allò rústic. Ara ja impossible dins les nostres fronteres, però que encara es pot fer anant a terres del Marroc.

divendres, 23 de gener del 2015

EL SERRALLONGA LLEGENDARI A BARCELONA (i 4): LA TORRE DEL FANG AL CLOT





Una darrera ubicació llegendària del bandoler a la capital del nostre país la trobem al barri de la Sagrera. Es tracta de la Torre del Fang, una masia del segle XV reformada en segles posteriors i ha perviscut al llarg dels segles.

La tradició oral del barri ha mantingut que en aquesta masia hi havia fet estada el bandoler de les Guilleries i que hi accedia mitjançant una xarxa de passadissos amagats sota terra. Així ho escriu Jordi Font Cardona en l’article “Serrallonga al Clot” publicat l’any 2012:

“Hi havia un tema recurrent, un autèntic pou d'històries exemplars: Don Joan de Serrallonga, que robava als rics i ho donava als pobres. Abans d'entrar a Barcelona, assegurava la senyora Paquita, una veïna grassa i vermella de cara, Don Joan pernoctava just a la Torre del Fang. És clar, la sagrera o terra sagrada al voltant de les esglésies, on no podien accedir els soldats: aquí és on es reunia amb els seus homes i preparava les seves heroiques accions. 


Entrava a Barcelona per una xarxa de passadissos subterranis que travessaven les muralles i apareixia on menys se l'esperava. Anys més tard, en un vell casalot del carrer de Mercaders, arran de la plaça de les Beates, em van ensenyar una pretesa sortida d'aquests passadissos; estava tapiada, però els veïns asseguraven haver-s'hi endinsat amb llanternes i haver-hi trobat, molt enllà, després de moltes rates i teranyines, una sala, amb una taula rodona al mig, incrustada de cargolins i de petxines...”


Al carrer del Clot, pervivien les històries d'en Serrallonga: la Torre del Fang les convocava i Don Joan es feia una presència tangible, un mite vivent. En les llargues hores de tedi de les tardes d'estiu, davant de la lluna de l'armari, la canalla es transfigurava: una vella cortina de vellut verd per capa, un cinturó del pare, un pal qualsevol per espasa, una quincalla de l'àvia al pit i un collaret esplèndid fet de botons de la capsa de cosir i de bombetes de la riera. Érem en Serrallonga i els seus, disposats a fer justícia”.

dimecres, 21 de gener del 2015

EL SERRALLONGA LLEGENDARI A BARCELONA (3): EL CARRER DE L'INFERN I UNA COVA A LA VALL D'HEBRON



 El desaparegut carrer de l'Infern.
 El carrer dels Mirallers, on la llegenda situa una de les residències barcelonines
del bandoler.
 Els magatzems Jorba, edificats sobre el llegendari palau dels Torrelles.
 La masia de can Figuerola, avui museu Palmero (foto: Bloc bàsicament romànic)
 
 La cova d'en Serrallonga de can Figuerola.
El retrat "renaixentista" de Joan de Serrallonga al Museu Palmero (foto: enllaç)

La llegenda diu que la casa d’en Serrallonga a la ciutat de Barcelona també podia estar situada al carrer Mirallers número 5 i que prop d’ella, en un carrer anomenat “de l’Infern” hi havia un hostal rònec anomenat Hostal de l’Infern , una veritable cova de lladres, on el bandoler solia anar-hi quan anava d’incògnit a la ciutat. Ambdues llegendes les recull Sylvia Lagarda-Mata en el seu llibre “Fantasmes de Barcelona” (Ed. Angle Editorial, 2010).

El carrer de l’Infern, desaparegut en obrir-se la Via Laietana l’any 1909, podria rebre el seu nom, segons recull Joan Amades, perquè va ser aquí on en Pere Porter va sortir de l’infern.

La llegenda de Pere Porter que va ser escrita a partir de l’any 1621 diu que aquest home, natural del poble de Tordera, va fer un viatge a l’infern quan el diable se li aparegué als estanys de Sils. Després del seu periple pels dominis de Satanàs va acabar-ne sortint a la vila de Morvedre, al País Valencià.  La variant que recull Joan Amades situa la sortida del protagonista en aquest carrer de Barcelona. En aquest enllaç podeu trobar la llegenda ubicada a la ciutat.

Una altra creença popular és que el  palau dels Torrelles, que va assaltar en Serrallonga per emportar-se la seva estimada, era un dels edificis enderrocats quan es van construir els Magatzems Jorba del Portal de l’Àngel, on encara es conservaria el ric cassetonat que decorava el saló noble del palau.

I encara trobem, al barri d’Horta-Sant Gervasi, un altre indret físic vinculat amb la llegenda del bandoler. Es tracta de la torre Figuerola , una masia d’alt valor arquitectònic datada del segle XV i ubicada prop de la Vall d’Hebron. Avui en dia acull el Museu Palmero, amb pintures del Maestro Palmero  (entre les quals destaca una col·lecció d’obres dedicades al Quixot) i el seu fill Alfredo Palmero.

La particularitat de la masia és que el seu subsòl guarda una cova mil·lenària en la que, segons la llegenda, s’hi amagava el bandoler Joan de Serrallonga quan venia als entorns de la ciutat de Barcelona.  I recordant aquesta llegenda, entre la col·lecció de pintures del museu hi trobem un quadre amb un retrat d’un hipotètic Joan de Serrallonga de clares reminiscències renaixentistes.

dilluns, 19 de gener del 2015

EL SERRALLONGA LLEGENDARI A BARCELONA (2): EL PALAU D'EN SERRALLONGA AL CARRER BASEA



 El Palau d'en Serrallonga, avui desaparegut i que es localitzava
al carrer Basea de Barcelona.
L'edició de "Los viejos rincones de mi ciudad" de Lluís Almerich (1950) i la
làmina del carrer Basea, amb el palau d'en Serrallonga, dibuixada per Francesc Buyé.


El que queda de les cases nobles del carrer Basea avui en dia.

Víctor Balaguer va imaginar un episodi en el qual els bandolers nyerros de les Guilleries assaltaven el palau dels seus enemics cadells, els Torrelles. En l’assalt la Joana de Torrelles, l’amant del bandoler, fugia amb en Serrallonga. L’episodi tenia lloc en el palau de la família Torrelles, situat físicament a la ciutat de Barcelona.

La tradició va fer que al llarg dels anys s’indentifiquessin  diferents edificis amb aquell palau dels Torrelles  i fins i tot  que d’altres edificis nobles fossin considerats com la residència barcelonina propietat de la família del noble bandoler de les Guilleries.

La major part d’aquestes edificis es troben situats al barri de la Ribera , proper a l’antiga muralla que envoltava Barcelona.

Lluís Almerich i Sellarès (Barcelona, 1882-1952), periodista i escriptor més conegut amb el  pseudònim Clovis Eimeric, en el seu llibre “Los viejos rincones de mi ciudad (Ed. Millà, 1946) recull la llegenda que situa el palau d’en Serrallonga al carrer Basea, el qual transcric del castellà en que fou publicat:


“Quan rica, quan frondosa, quan extensa és la fantasia popular! Quin barceloní ignora la “història” llegendària de don Joan de Serrallonga? Cavaller amb casa solana en el carrer de Basea, que per amor a una dama de la casa de Torrelles, na Joana, es llença al bandolerisme, raptant a la seva donzella estimada, que el segueix en totes les aventures. Don Joan s’enriqueix amb els seus robatoris, oculta els tresors en el seu palau barceloní i al final es fet presoner i ajusticiat. La seva casa, segueix desitjada pel poble, que suposa enterrat en ella el producte dels robatoris del terrible “Don Joan”.

La llegenda inspira novel·les, drames, comèdies, danses populars, un drama líric... Allò sensible és que la “història” autèntica s’expressa d’una manera ben diferent. “Joan Sala, que no s’anomena Serrallonga, tot i que així ell es faci nomenar, és un pagès hisendat que té cura de les seves terres a Querós, al costat de la seva esposa i de cinc fills menors. Cert dia, s’enamora d’una dona casada, Anastàsia Carles i Colobrans, i abandona la seva llar, la hisenda, per lliurar-se a una vida aventurera. Forma una partida de lladres que en ocasions serveis a les ambicions i venjances de senyors poderosos i altres sort als camins rals per espoliar els viatgers. Quan es cansa d’Anastasia, l’aparta del seu costat i s’emporta a Joana Massissa que, segurament es la que la llegenda converteix en Joana de Torrelles. Els seus béns propis –unes masies a Querós: Serrallonga, Cominal i Busquets- son destruïdes per la justícia reial, i, per fi, detingut, és condemnat a mort a Barcelona. El Dietari de la Ciutat ens informa de la mort del bandoler: “Dilluns a VIII (janer MDCXXXIV). En aquest die fonch sententiat Joan Sala, alias Serrallonga, natural de la parroquia de Viladrau, bisbat de VIch, bandoler molt facinerós, cap de quadrilla que havie molts anys – tretze- que regnave: fonch la sententia de cent assots, axorellat, aportat ab carretó, atanellat, y fets quatre quartos, y lo cap posat en una de les torres del portal de Sant Antonio de la present ciutat. Anima eius requiescat in pace. Amen”.

Aquest és el veritable Serrallonga,  tan mal avingut amb el de la llegenda. En quan a la casa de Serrallonga, del carrer de Basea, al ser derruïda per la reforma (1912), va mantenir hermètics els seus tresors, si és que en va tenir alguna vegada.

Com va poder formar-se la bonica llegenda del cavalleresc Don Joan de Serrallonga? És fàcil d’explicar: pel seu crit de combat : Visca la terra!, que trobava eco en el cor de les multituds”.

divendres, 16 de gener del 2015

EL SERRALLONGA LLEGENDARI A BARCELONA (1): LA TORRE DE BELLESGUARD O EL CASTELL D'EN SERRALLONGA




Segons la llegenda el cos esquarterat del bandoler es troba enterrat en
aquest espai de l'antiga muralla de Bellesguart (foto:  enllaç)

El mas Guinardó, llegendària residència prop de Barcelona
del bandoler Perot Rocaguinarda.

Barcelona recorda en Rocaguinarda amb un dels gegants que hi
ha dedicat la colla dels geganters del Pi, a Ciutat Vella.

La particularitat del personatge d'en Serrallonga, més enllà de la història, és que es va revestir al llarg dels segles d’una pàtina llegendària . I precisament aquesta, la llegendària, la trobem i podem seguir a la ciutat de Barcelona.

De llegendes d’en Serrallonga en trobem de concentrades a l’entorn de les Guilleries (la cova, el dit d’en Serrallonga, etc...), que seria el seu àmbit natural atès que era l’espai on més va actuar en vida. Però curiosament trobem llegendes que el tenen també de protagonista a la capital del país.

Dos factors hi devien ajudar: la immensa popularitat del personatge i el fet que l’obra de teatre “El catalán Serrallonga y vandos de Barcelona” (segle XVIII) i la trama de les novel·les de Víctor Balaguer (segle XIX) tinguessin un enorme ressò i traslladessin passatges imaginats del bandoler a la gran ciutat.

A partir d’aquí, no és d’estranyar que la cultura popular transformés algun d’aquells episodis difusos de la literatura en llegenda i que, a més, busqués i identifiqués espais de la ciutat de Barcelona on la presència d’en Serrallonga era “segura” segons la tradició.

Una cosa semblant passa amb un altre bandoler famós, Perot Rocaguinarda, qui segons la tradició hauria estat el propietari del mas Guinardó (una masia avui encara existent i que dóna nom al barri barceloní homònim).

La llegenda també situa el cap de bandolers de les Guilleries en tres llocs de la ciutat: el barri de Sant Gervasi , el barri de al Ribera , el barri del Clot i el barri d’Horta.

El castell o torre de Bellesguard fou residència reial, construïda el 1408 a la torre de Vallblanc, de Sant Gervasi de Cassoles, al peu de la muntanya del Tibidabo, quan va ser adquirida pel rei Martí I de Catalunya-Aragó. El castell va quedar en situació d’abandonament fins que Maria Sagués, propietària i vídua de Jaume Figueras, encarregà a l’arquitecte Antoni Gaudí el projecte per a edificar una casa modernista sobre les ruïnes de l’antic castell.

L'arquitecte va aprofitar-ne algunes de les poques restes (parets, pati, etc.) per construir el nou Bellesguard. Per això, la casa te l'aparença externa d'un castell, incloent-hi els seus merlets i la torre que remata la façana. Es tracta d’una de les joies modernistes menys conegudes de Gaudí, però que d’uns anys ençà està recuperant el vigor gràcies a que els actuals propietaris l’han fet visitable i programen activitats culturals al llarg de tot l’any.

La llegenda diu que en aquest antic castell, es veu que també hi ha enterrada una part del cos esquarterat de Joan de Serrallonga, famós bandoler nyerro i cap de quadrilla. Un forat a la paret d'aquest pati n'indica el lloc exacte.

Al S. XVII, i segons ens explica la tradició oral, a les ruïnes del castell s’hi va amagar el bandoler Serrallonga.

En el segle XVII les ruïnes d’aquest palau decadent, separat de les muralles de la ciutat comtal per unes quatre hores de camí va ser refugi de Joan Sala i Ferrer conegut com Serrallonga. El famós bandoler utilitzava el poc que quedava de l’edificació per amagar-se en les seves incursions a Barcelona. La relació entre Bellesguard i Serrallonga és un misteri de difícil documentar. El cas és que els veïns de Sant Gervasi sempre han relacionat Bellesguard com “el castell d’en Serrallonga”.

dimecres, 14 de gener del 2015

EL SERRALLONGA HISTÒRIC A BARCELONA

 
 La Plaça del Rei de Barcelona, on van executar el bandoler, amb la
idealització que en vaig fer a la guia "El tresor d'en Serrallonga"
 Pintura que representa un reu portat carrer "Bòria avall" per a escarni públic.
El darrer recorregut que va fer en vida en Serrallonga, pels carrers de Barcelona i
per a escarni públic, abans de la seva execució.


La capital catalana està estretament lligada a la història del bandoler Serrallonga atès que fou aquí on va ser empresonat, torturat i executat.

La vigília de Tots Sants de l’any 1633 el bandoler fou traït i agafat per la justícia pels entorns de ca l’Agustí de Castanyet (Santa Coloma de Farners) i conduït a les presons del Palau Reial de Barcelona on seria sotmès a judici, tortura i posteriorment executat el 8 de gener de 1634.

El dia de l’execució en Serrallonga també fou passat “Boira avall”, o sigui el recorregut sobre un carretó que es feia als reus , per a escarni públic, abans de la seva execució. Joan Cortada, al seu llibre “Proceso instruido contra Juan Sala Serrallonga, lladre de pas” descriu en la pàgina 40 el recorregut que feia la comitiva pels carrers de Barcelona.

El passeig havia de servir d’escarni públic i durant el recorregut era flagellat pel botxí. El flagell consistia en picar l’esquena nua del reu amb una mena de pala de cuir. Tants cops com la sentència establia.

Avui en dia es pot recórrer perfectament aquests llocs “acostumbrados” que cita la sentència d’en Serrallonga. Aquest recorregut a peu el vam incloure en el darrer itinerari de la guia “El tresor d’en Serrallonga” que vam editar amb la meva filla Ànnia i fer-ho ens permet caminar pels carrers on el Serrallonga històric va fer el seu darrer recorregut en vida.

L’itinerari comença a la Plaça del Rei, un espai envoltat d’edificis nobles de l’Edat Mitjana i on destaca el Palau Reial. En aquest espai hi havia fins el darrer terç del segle XIX les presons. La comitiva que portava en Serrallonga va sortir d’aquesta plaça.

El recorregut segueix pel carrer de la Llibreteria (abans Baixada de la Presó) i pel carrer de la Bòria. L’expressió popular “passar Bòria avall” al·ludeix , precisament, al recorregut que feia la comitiva amb els condemnats en passar per aquest carrer.

Es continua pel carrer Corders i arribem a la Plaça Marcus, identificada per la capella romànica del mateix nom. És una de les més antigues de Barcelona, ja que es va edificar en el segle X i que va sufragar un poderós banquer de l’època anomenat Bernat Marcus.

La comitiva segueix pel carrer Montcada. A ambdós costats podem admirar diferents palaus renaixentistes i els seus característics patis interiors. En paral·lel a la façana marítima de Barcelona passem pels carrers Rera Palau, Consolat del Mar , Fusteria i carrer Ample. En aquesta zona trobem l’església de Santa Maria, la de la Mercè i el Fossar de les Moreres. A banda esquerra diferents edificis d’estil neoclàssic.

Seguim finalment pel Carrer Regomir que ens porta fins a la façana gòtica lateral de l’Ajuntament de Barcelona. Desemboquem a la Plaça de Sant Jaume, presidida pels edificis de l’Ajuntament i de la Generalitat. Des d’aquí es torna pel carrer de la Llibreteria (abans anomenat Baixada de la Presó) fins a la Plaça del Rei.

Punt final del recorregut i punt final en la vida del bandoler Joan de Serrallonga, doncs fou aquí on va ser finalment ajusticiat el 8 de gener de 1634.

Aquest itinerari ens permet conèixer la Barcelona lligada al Serrallonga verídic.

dimecres, 7 de gener del 2015

LA BARCELONA QUE MAI T'ACABES (3)











De nou acabem de passar uns dies a la ciutat de Barcelona i, a banda de retornar a llocs ja coneguts, hem fet noves descobertes de les tantes que la nostra magnífica capital ens ofereix.

En l'aspecte arquitectònic una proposta interessant és aprofitar les visites guiades que cada diumenge al matí s'organitzen a l'edifici de l'ajuntament de la ciutat. És una bona oportunitat per a conèixer per dins l'edifici, amb les seves estructures gòtiques i neoclàssiques. Com també per admirar tota la història que  es desprèn a la sala del Consell de Cent i també els contundents frescos que Josep Maria Sert va realitzar sobre els episodis dels almogàvers al Saló de les Cròniques de l'edifici.

El món de la festa popular i la seva faràndula està representat a la Casa dels Entremesos. En aquest edifici situat a Ciutat Vella hom hi pot trobar la major concentració de bestiari, gegants i cap-grossos de la ciutat. Entre ells el personatge del Cu-cut  o, ara per Nadal, un pessebre format amb figures del corpus festiu de Catalunya, entre els quals els trabucaires fent de bandolers.

Una visita també diferent és la de la biblioteca pública Arús, situada al passeig Sant Joan i que permet descobrir com era un equipament d'aquest tipus a principis del segle XX. A banda del seu fons bibliogràfic del XIX realment impressionant, hi destaquen l'arquitectura i el mobiliari de les sales i la major col·lecció de novel·les sobre el personatge de Sherlok Holmes que s'hi guarda i que cada cert temps exposen.

Una visita al Museu Marítim de les Drassanes també obre la porta a poder conèixer com era un veler del XIX. Es tracta del pailebot Santa Eulàlia.

I finalment, un dels darrers atractius que han obert a la ciutat: el Museu del Disseny situat a la plaça de les Glòries.

Dins l'espectacular i futurista edifici hom hi pot descobrir fites del disseny més pràctic del segle XX i com aquest s'incorpora en la producció i fa més útils els i pràctiques les eines quotidianes. Però també permet conèixer el disseny al llarg dels segles i aplicat en objectes quotidians com el teixit, el vidre, la ceràmica...

L'exposició dedicada al disseny gràfic català de 1940 a 1980 clou una visita extremadament recomanable per acabar tenint la certesa que aquest ha estat, és i continuarà sent un país de magnífics creadors.