El Palau d'en Serrallonga, avui desaparegut i que es localitzava
al carrer Basea de Barcelona.
L'edició de "Los viejos rincones de mi ciudad" de Lluís Almerich (1950) i la
làmina del carrer Basea, amb el palau d'en Serrallonga, dibuixada per Francesc Buyé.
El que queda de les cases nobles del carrer Basea avui en dia.
Víctor
Balaguer va imaginar un episodi en el qual els bandolers nyerros de les
Guilleries assaltaven el palau dels seus enemics cadells, els Torrelles. En
l’assalt la Joana
de Torrelles, l’amant del bandoler, fugia amb en Serrallonga. L’episodi tenia
lloc en el palau de la família Torrelles, situat físicament a la ciutat de
Barcelona.
La
tradició va fer que al llarg dels anys s’indentifiquessin diferents edificis amb aquell palau dels
Torrelles i fins i tot que d’altres edificis nobles fossin
considerats com la residència barcelonina propietat de la família del noble
bandoler de les Guilleries.
La
major part d’aquestes edificis es troben situats al barri de la Ribera , proper a l’antiga
muralla que envoltava Barcelona.
Lluís
Almerich i Sellarès (Barcelona, 1882-1952), periodista i escriptor més conegut amb el pseudònim Clovis Eimeric, en el seu llibre “Los
viejos rincones de mi ciudad” (Ed.
Millà, 1946) recull la llegenda que situa el palau d’en Serrallonga al carrer
Basea, el qual transcric del castellà en que fou publicat:
“Quan rica, quan frondosa, quan extensa
és la fantasia popular! Quin barceloní ignora la “història” llegendària de don
Joan de Serrallonga? Cavaller amb casa solana en el carrer de Basea, que per
amor a una dama de la casa de Torrelles, na Joana, es llença al bandolerisme,
raptant a la seva donzella estimada, que el segueix en totes les aventures. Don
Joan s’enriqueix amb els seus robatoris, oculta els tresors en el seu palau
barceloní i al final es fet presoner i ajusticiat. La seva casa, segueix
desitjada pel poble, que suposa enterrat en ella el producte dels robatoris del
terrible “Don Joan”.
La llegenda inspira novel·les, drames,
comèdies, danses populars, un drama líric... Allò sensible és que la “història”
autèntica s’expressa d’una manera ben diferent. “Joan Sala, que no s’anomena
Serrallonga, tot i que així ell es faci nomenar, és un pagès hisendat que té
cura de les seves terres a Querós, al costat de la seva esposa i de cinc fills
menors. Cert dia, s’enamora d’una dona casada, Anastàsia Carles i Colobrans, i abandona
la seva llar, la hisenda, per lliurar-se a una vida aventurera. Forma una
partida de lladres que en ocasions serveis a les ambicions i venjances de
senyors poderosos i altres sort als camins rals per espoliar els viatgers. Quan
es cansa d’Anastasia, l’aparta del seu costat i s’emporta a Joana Massissa que,
segurament es la que la llegenda converteix en Joana de Torrelles. Els seus
béns propis –unes masies a Querós: Serrallonga, Cominal i Busquets- son
destruïdes per la justícia reial, i, per fi, detingut, és condemnat a mort a
Barcelona. El Dietari de la
Ciutat ens informa de la mort del bandoler: “Dilluns a VIII
(janer MDCXXXIV). En aquest die fonch sententiat Joan Sala, alias Serrallonga,
natural de la parroquia de Viladrau, bisbat de VIch, bandoler molt facinerós,
cap de quadrilla que havie molts anys – tretze- que regnave: fonch la sententia
de cent assots, axorellat, aportat ab carretó, atanellat, y fets quatre
quartos, y lo cap posat en una de les torres del portal de Sant Antonio de la
present ciutat. Anima eius requiescat in pace. Amen”.
Aquest és el veritable
Serrallonga, tan mal avingut amb el de
la llegenda. En quan a la casa de Serrallonga, del carrer de Basea, al ser
derruïda per la reforma (1912), va mantenir hermètics els seus tresors, si és
que en va tenir alguna vegada.
Com va poder formar-se la bonica
llegenda del cavalleresc Don Joan de Serrallonga? És fàcil d’explicar: pel seu
crit de combat : Visca la terra!, que trobava eco en el cor de les multituds”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada